MISSATGE DEL PAPA LLEÓ PER A LA QUARESMA 2026
Escoltar i dejunar. La Quaresma com a temps de conversió.
Benvolguts germans i germanes:
La Quaresma és el temps en el qual l’Església, amb sol·licitud maternal, ens convida a posar de nou el misteri de Déu en el centre de la nostra vida, perquè la nostra fe recobre el seu impuls i el cor no es disperse entre les inquietuds i distraccions quotidianes.
Tot camí de conversió comença quan ens deixem aconseguir per la Paraula i l’acollim amb docilitat d’esperit. Existix, per tant, un vincle entre el do de la Paraula de Déu, l’espai d’hospitalitat que li oferim i la transformació que ella realitza. Per això, l’itinerari quaresmal es convertix en una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir a Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on es complix el misteri de la seua passió, mort i resurrecció.
Escoltar.
Enguany m’agradaria cridar l’atenció, en primer lloc, sobre la importància de donar espai a la Paraula a través de l’escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb el qual es manifesta el desig d’entrar en relació amb l’altre.
Déu mateix, en revelar-se a Moisés des de l’esbarzer ardent, mostra que l’escolta és un tret distintiu del seu ser: «Jo he vist l’opressió del meu poble, que està a Egipte, i he sentit els crits de dolor» (Ex 3,7). L’escolta del clam dels oprimits és el començament d’una història d’alliberament, en la qual el Senyor involucra també a Moisés, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l’esclavitud.
És un Déu que ens atrau, que hui també ens commou amb els pensaments que fan vibrar el seu cor. Per això, l’escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més verdadera de la realitat.
Entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaces de reconéixer la veu que clama des del sofriment i la injustícia, perquè no quede sense resposta. Entrar en esta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir hui per Déu per a escoltar com Ell, fins a reconéixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment a l’Església».[1]
Dejunar.
Si la Quaresma és temps d’escolta, el dejuni constituïx una pràctica concreta que disposa a l’acolliment de la Paraula de Déu. L’abstinència d’aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament perquè implica el cos, fa més evident allò de què tenim “gana” i el que considerem essencial per al nostre manteniment. Servix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantindre desperta la fam i la set de justícia, sostraient-la de la resignació, educar-la perquè es convertisca en oració i responsabilitat cap al pròxim.
Sant Agustí, amb subtilesa espiritual, deixa entreveure la tensió entre el temps present i la realització futura que travessa esta cura del cor, quan observa que: «és propi dels hòmens mortals tindre gana i set de la justícia, així com estar replets de la justícia és propi de l’altra vida. D’este pa, d’este aliment, estan replets els àngels; en canvi, els hòmens, mentres tenen gana, s’eixamplen; mentres s’eixamplen, són dilatats; mentres són dilatats, es fan capaços; i, fets capaços, en el seu moment seran replets».[2] El dejuni, entés en este sentit, ens permet no sols disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigisca a Déu i s’oriente cap al bé.
No obstant això, perquè el dejuni conserve la seua veritat evangèlica i evite la temptació d’enorgullir el cor, ha de viure’s sempre amb fe i humilitat. Exigix romandre arrelat en la comunió amb el Senyor, perquè «no dejuna de veritat qui no sap alimentar-se de la Paraula de Déu».[3] Com a signe visible del nostre compromís interior d’allunyar-nos, amb l’ajuda de la gràcia, del pecat i del mal, el dejuni ha d’incloure també altres formes de privació destinades a fer-nos adquirir un estil de vida més sobri, ja que « només l’austeritat fa forta i autèntica la vida cristiana».[4]
Per això, m’agradaria convidar-los a una forma d’abstinència molt concreta i sovint poc benvolguda, és a dir, la d’abstindre’s d’utilitzar paraules que afecten i danyen al nostre pròxim. Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al juí immediat, a parlar mal dels qui estan absents i no poden defendre’s, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a cultivar l’amabilitat: en la família, entre amics, en el lloc de treball, en les xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en les comunitats cristianes. Aleshores, moltes paraules d’odi donaran pas a paraules d’esperança i pau.
Junts.
Finalment, la Quaresma posa en relleu la dimensió comunitària de l’escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni. També l’Escriptura subratlla este aspecte de moltes maneres. Per exemple, quan narra en el llibre de Nehemies que el poble es va reunir per a escoltar la lectura pública del llibre de la Llei i, practicant el dejuni, es va disposar a la confessió de fe i a l’adoració, amb la finalitat de renovar l’aliança amb Déu (Ne 9,1-3).
De la mateixa manera, les nostres parròquies, famílies, grups eclesials i comunitats religioses estan cridats a realitzar en Quaresma un camí compartit, en el qual l’escolta de la Paraula de Déu, així com del clam dels pobres i de la terra, es convertisca en forma de vida comuna, i el dejuni sostinga un penediment real. En este horitzó, la conversió no sols concernix la consciència de l’individu, sinó també a l’estil de les relacions, a la qualitat del diàleg, a la capacitat de deixar-se interpel·lar per la realitat i de reconéixer el que realment orienta el desig, tant en les nostres comunitats eclesials com en la humanitat assedegada de justícia i reconciliació.
Benvolguts germans, demanem la gràcia de viure una Quaresma que faça més atent la nostra oïda a Déu i als més necessitats. Demanem la força d’un dejuni que abaste també a la llengua, perquè disminuïsquen les paraules que ferixen i cresca l’espai per a la veu dels altres. I comprometem-nos perquè les nostres comunitats es convertisquen en llocs on el crit dels quals patixen trobe acollida i l’escolta genere camins d’alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l’amor.
Els beneïsc de cor a tots vostés, i al seu camí quaresmal.
Vaticà, 5 de febrer de 2026, memòria de santa Àgueda, verge i màrtir.
LLEÓ XIV PP.
[1] Exhort. ap. Dilexi te (4 octubre 2025), 9.
[2] S. Agustí, La utilidad del ayuno, 1, 1.
