background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

9 d’abril de 2020

 

AMOR FRATERN, SERVICI I CARITAT

 

Déu està entre nosaltres i és un de nosaltres. I en aquest Dijous Sant ens convida a tenir intimitat amb Ell i a sopar amb Ell. I ens mana fer el que Ell va fer, viure en l’amor i servir amb amor. Proclamem i sentim la seua presència enmig de nosaltres.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Èxode 12, 1-8. 11-14)
Recordem la primera Pasqua a Egipte. El memorial que narra l’alliberament del poble, el seu pas a la llibertat. Arrere queda el sofriment i l’esclavitud. Hui, en aquesta nit santa, nosaltres recordem i celebrem el que Déu segueix fent per nosaltres.

 

SALM
El calze de la benedicció és comunió amb la sang de Crist.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 11, 23-26)
Sant Pau ens transmet el que va rebre del Senyor: la institució de l’Eucaristia. És fantàstic saber que sempre s’ha celebrat en l’església el sopar de Jesús, el seu comiat i nosaltres, també el volem celebrar amb fe en aquesta nit santa.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 13, 1-15

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seua hora, la de passar d’aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Durant el sopar, quan el dimoni ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’alçà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura. Quan anava a rentar a Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, vós voleu rentar-me els peus a mi?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «Mai en la vida! Vós no em rentareu els peus». Jesús li contestà: «Si no et rente, tu no eres dels meus». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em renteu només els peus: renteu-me també les mans i el cap». Jesús li respon: «Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell. I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots». Jesús sabia qui l’havia de trair; per això deia que no tots estaven nets. Després de rentar-los els peus, quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula, els digué: «Enteneu això que vos acabe de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, pues, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, vos he rentat els peus, també vosaltres vos ho heu de fer els uns als altres. Vos he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo vos ho he fet».

 

REFLEXIÓ

«Enteneu això que vos acabe de fer?». Les lectures d’aquesta celebració del Sopar del Senyor ens parlen de la institució de la Pasqua, és a dir del pas del Senyor, en primer lloc com a memorial de l’alliberament del poble de Déu de l’esclavitud d’Egipte. Ens parlen també de la institució de l’Eucaristia per Jesús, en el relat de l’apòstol sant Pau, el més antic dels existents. En definitiva ens parlen de l’aliança de Déu amb els homes, de la voluntat de Déu de trobar-se amb els homes.
A l’Últim Sopar Jesús institueix una nova aliança, una aliança definitiva segellada pel seu cos i la seua sang i aquest memorial és el que ens demana que celebrem fins que Ell torne. L’hora de Crist s’acosta, ja està a les portes, Ell ho sap i arribada aquesta hora deixa als seus, a tots nosaltres, el seu memorial. Fer memòria de Crist no es limita a celebrar una cerimònia ritual, potser a semblança de la Pasqua que Ell mateix havia celebrat tantes vegades amb els seus i aquell dia celebrà per última vegada, a les portes de la passió. Jesús es lliura Ell mateix com a víctima i ens deixa el seu exemple mostrant-nos fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem. Ens estima fins al punt de donar la seua vida, fins al punt de fer-se servidor nostre. El final de la vida terrena de Jesús s’acosta, aquest sopar és un moment d’intimitat amb els seus, poques hores després perdrà aquesta intimitat sent detingut, humiliat, vexat i exposat a les burles de tot aquell que vulga encarnissar-se amb un home indefens. Però ara és un moment solemne, d’enllaç entre l’antiga i la nova aliança. Jesús sap que ha arribat la seua hora, la seua Pasqua, és l’hora de tornar cap a Déu, Ell que ha vingut de Déu, que és Déu. És el moment del pas de Jesús cap al Pare que completa la Pasqua antiga. En aquesta hora solemne, la litúrgia ens destaca una idea i aquesta és la del servei perquè sense servei no hi ha Pasqua. Participar del memorial del Senyor, menjar el pa i beure el vi, el seu cos i la seua sang, asseure’s a taula amb Ell és participar de la seua mort, participar d’aquest amor portat fins a l’extrem. L’amor que ens transmet Jesús va molt més enllà, és caritat, perquè on hi ha caritat i amor allí està Déu. L’amor del cristià brolla de l’Eucaristia, font i cim de la nostra fe.
Jesús institueix el seu memorial, en el sopar amb els seus, amb la traïció d’un a les portes, amb la negació d’un altre anunciada i l’abandó de tots profetitzat. A les portes de tot, Jesús institueix l’Eucaristia i tot seguit es posa a rentar els peus als seus. Dos gestos forts a través dels quals Jesús ens vol mostrar que la caritat és un do gratuït atorgat per Déu i que ens l’ha donat per compartir-lo també gratuïtament amb els germans. Participar de la seua taula no s’ha de limitar a acostar-nos a rebre el seu cos i la seua sang, ha de transformar-nos, fer nostres cadascuna de les seues paraules i dels seus gestos. Donar de menjar al qui té fam i de beure al qui té set, assistir als malalts sobretot en aquests moments, visitar als empresonats, consolar als afligits, perdonar les ofenses, suportant amb paciència les que ens facen. Són coses que hem escoltat mil vegades i que en participar en cada Eucaristia ens han de ressonar al nostre interior com una crida permanent a la conversió. Si compartir la taula amb Crist no mou els nostres cors, no serveix de res, és com si no la compartírem realment, gestos buits per tranquilitzar les nostres consciències.
A les portes de la passió Crist s’ofereix a sí mateix com l’anyell pasqual definitiu, aquell oferit una vegada per sempre. Es dóna en cos i sang, es fa el nostre servidor i ens crida a la conversió del cor. Déu sempre busca a l’home, alliberant-lo de l’esclavitud d’Egipte, lliurant-se Ell mateix en la persona del seu Fill unigènit, deixant-nos el seu memorial, servint-nos, estimant-nos fins a l’extrem. Ell ens convida a rebre el seu cos i la seua sang amb amor i ens convida, també, a estimar-lo i servir-lo en els germans, seguint el seu exemple i fent-ne així memòria. Ara ens toca a nosaltres anar cap a Ell recordant-lo i reconeixent-lo en els germans. Demanem al Senyor que obtinguem d’un sagrament tant gran la plenitud de la caritat i de la vida malgrat les circumstàncies actuals, d’Ell que ens ha salvat i ens ha alliberat.

 

LLOAT SIGA SEMPRE EL SANTÍSSIM SACRAMENT DE L’ALTAR

 

 

DIUMENGE DE RAMS EN LA PASSIÓ DEL SENYOR

5 d’abril de 2020

 

BENEÏT EL QUI VE EN NOM DEL SENYOR, HOSANNA A DALT DEL CEL!

 

Recorregut el camí quaresmal ens acostem, hui, a la primera eixida anomenada Jerusalem, la ciutat santa. Units per la fe a tots els cristians del món volem aclamar i proclamar a Jesús com el nostre Messies, el nostre Rei i el nostre Salvador. Processonem als nostres cors amb palmes i rams d’olivera, amb cants i alegria a la casa del Senyor i estrenem la Setmana Santa. Crist està enmig de nosaltres i actua en els nostres cors i nosaltres revivim la seua mort i la seua resurrecció, la nostra salvació.

 

 

EVANGELI PROCESSÓ DE RAMS

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 21, 1-11

Quan estaven a prop de Jerusalem, arribaren a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres. Allà Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’ací al davant, i trobareu tot seguit una burreta lligada, amb el seu pollí. Deslligueu-la i porteu-me’ls. Si algú vos diguera alguna cosa, responeu-li que el Senyor els necessita, però els tornarà de seguida». Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seua entrada, muntat en una burreta, en un pollí, fill d’un animal de càrrega». Els deixebles hi anaren, feren el que Jesús els havia manat, portaren la burreta i el pollí, els guarniren amb els seus mantells, i ell pujà. Molta gent entapissava el camí amb els seus mantells, altres tallaven branques dels arbres per alfombrar el camí i la gent que anava al davant i que el seguia cridava: «Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel». Quan hagué entrat a Jerusalem, s’agità tota la ciutat. Molts preguntaven: «Qui és aquest?». La gent que anava amb ell responia: «És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea».

 

 

MISSA DEL DIA

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 50, 4-7)
Jesús, el servent de Déu, obri els nostres oïts a l’escolta del missatge salvífic. Una oïda oberta que no s’escandalitza ni s’avergonyeix davant el sacrifici i la humiliació que experimenta el servent de Déu.

 

SALM
Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Filipenses 2, 6-11)
Només l’amor salva. Només davant Crist el cristià ha d’agenollar-se. Només a Crist, el cristià ha de confessar com el seu Senyor perquè només ell mor en creu per nosaltres.

 

 

EVANGELI

 Passió del Nostre Senyor Jesucrist segons Sant Mateu 27, 11-54

 

Eres tu el rei dels jueus?
C. En aquell temps, Jesús va ser portat davant Ponç Pilat, i el governador li va preguntar:
S. «Eres tu el rei dels jueus?»
C. Jesús va respondre:
+ «Tu ho dius».
C. I, mentre l’acusaven els summes sacerdots i els ancians, no contestava res. Aleshores Pilat li va preguntar:
S. «No sents quants càrrecs presenten contra tu?».
C. Com no contestava a cap pregunta, el governador estava molt estranyat. Per la festa, el governador solia alliberar un pres, el que la gent volguera. Tenia en aquell moment un pres famós, anomenat Barrabàs. Quan la gent va acudir, els va dir Pilat:
S. «A qui voleu que vos solte, a Barrabàs o a Jesús, a qui anomenen el Messies?».
C. Perquè sabia que li l’havien entregat per enveja. I, mentre estava assegut en el tribunal, la seua dona li va manar a dir:
S. «No et clavesamb eixe just perquè aquesta nit he patit molt somiant amb ell».
C. Però els summes sacerdots i els ancians van convéncer a la gent que demanaren la llibertat de Barrabàs i la mort de Jesús. El governador va preguntar:
S. «A quin dels dos voleu que vos solte?».
C. Ells van dir:
S. «A Barrabàs».
C. Pilat els va preguntar:
S. «I què faig amb Jesús, anomenat el Messies?».
C. Van contestar tots:
S. «Siga crucificat».
C. Pilat va insistir:
S. «Per què, quin mal ha fet?»
C. Però ells cridaven més fort:
S. «Siga crucificat!».
C. En veure Pilat que tot era inútil i que, al contrari, s’estava formant un tumult, va prendre aigua i es va llavar les mans davant la gent, dient:
S. «Sóc innocent d’aquesta sang. Allà vosaltres!».
C. Tot el poble va contestar:
S. «Caiga la seua sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills!».
C. Aleshores els va soltar a Barrabàs; i a Jesús, després d’assotar-lo, el va entregar perquè el crucificaren.

 

Salve, rei dels jueus!
C. Els soldats del governador es van emportar a Jesús al pretori i van reunir al voltant d’ell a tota la cohort: el van despullar i li van posar un mantell de color porpra i, trenant una corona d’espines, li la van cenyir al capdavant i li van posar una canya a la mà dreta. I, doblegant davant ell el genoll, es burlaven d’ell, dient:
S. «Salve, rei dels jueus!».
C. Després li escopien, li llevaven la canya i li colpejaven amb ella el cap. I, acabada la burla, li van llevar el mantell, li van posar la seua roba i el van portar a crucificar. Van crucificar amb ell a dos bandits.
C. En eixir, van trobar a un home de Cirene, anomenat Simó, i el van forçar a que portara la creu. Quan van arribar al lloc anomenat Gòlgota (que vol dir: «La Calavera»), li van donar a beure vi mesclat amb fel; ell ho va provar, però no va voler beure-ho. Després de crucificar-lo, es van repartir la seua roba, tirant-la a sorts, i després es van asseure a custodiar-lo. Damunt del seu cap van col·locar un rètol amb l’acusació: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Van crucificar amb ell a dos bandits, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Si eres Fill de Déu, baixa de la creu
C. Els que passaven l’injuriaven i, movent el cap, deien:
S. «Tu que destrueixes el temple i el reconstrueixes en tres dies, salva’t a tu mateix; si eres Fill de Déu, baixa de la creu».
C. Igualment els summes sacerdots amb els escribes i els ancians es burlaven també dient:
S. «A uns altres ha salvat, i ell no es pot salvar. És el rei d’Israel!, que baixe ara de la creu, i li creurem. Va confiar en Déu, que el lliure si és que l’estima, perquè va dir: “Sóc Fill de Déu”».
C. De la mateixa manera els bandits que estaven crucificats amb ell l’insultaven.

 

«Elí, Elí, lamá sabaktani?».
C. Des de l’hora sisena fins a l’hora nona, van vindre tenebres sobre tota la terra. A hora nona, Jesús va cridar amb veu potent:
+ «Eli, Eli, lamá sabaktaní.»
C. (És a dir: + «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»)
C. En sentir-ho, alguns dels qui estaven per allí van dir:
S. «Està cridant a Elies».
C. De seguida un d’ells va anar corrent, va agafar una esponja xopada en vinagre i, subjectant-la en una canya, li va donar beure. Els altres deien:
S. «Deixa-ho, a veure si ve Elies a salvar-ho».
C. Jesús, cridant de nou amb veu potent, va exhalar l’esperit.
C. Aleshores, el vel del temple es va partir en dos de dalt a baix; la terra va tremolar, les roques es van clivellar, les tombes es van obrir i molts cossos de sants que havien mort van ressuscitar i, eixint de les tombes després que ell va ressuscitar, van entrar a la ciutat santa i es van aparéixer a molts. El centurió i els seus homes, que custodiaven a Jesús, en veure el terratrèmol i el que passava, van dir terroritzats:
S. «Veritablement aquest era Fill de Déu».

 

REFLEXIÓ

Ha arribat l’hora, s’acosta el moment de Jesús. Es veia vindre, fa dies que els relats evangèlics de sant Joan ens mostren com han intentat agarrar-lo, però Jesús se’ls ha escapat de les mans. Fins i tot ja havien agafat pedres per tirar-li-les; però Ell se’ls ha esmunyit i ha eixit del temple, perquè encara no era la seua hora. Ressuscitant morts, com fa pocs dies Llàtzer, donant la vista als cecs, fent caminar els invàlids, alliberant els endimoniats, obrint l’oïda dels sords, donant esperança als pobres; la cosa ha anat massa lluny i són ja molts els qui creuen que Ell és el Messies, el Fill de Déu. Jesús ha acabat per preocupar greument els sacerdots i els fariseus, que, reunits al Sanedrí, han decidit posar fi a aquest mal de cap; perquè és millor que un sol home muira pel poble que no tot el poble es perda i fins i tot el temple acabe sent destruït. I hui n’han tingut la prova quan molts de la ciutat han eixit al carrer i Jerusalem s’ha agitat mentre molts entapissaven el terra amb els seus mantells, l’alfombraven amb branques i l’aclamaven com a Fill de David i enviat del Senyor. Tot ha succeït perquè s’acomplira el pla de Déu i el que el profeta havia anunciat, el rei ha fet la seua entrada muntat humilment en una burreta. Jesús s’ha reconegut com el servent de Déu de qui parla el profeta Isaïes, aquell que ha vingut per nosaltres, per tots.
Es veia vindre, perquè tot i que Déu havia parlat al seu poble, a molts, en moltes ocasions i de moltes maneres per boca dels profetes, no havien fet cas. Ara en aquests dies que són els definitius, en aquesta hora, en aquest moment; ens parla, se’ns mostra en la persona del Fill. Ell, que és de condició divina ni s’ha resistit, ni s’ha fet enrere; obedient com és, per acomplir així el pla de salvació que el Pare ha establert. Home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ha assumit la nostra condició humana fins a la mort i una mort en creu. L’han agarrat armats amb espases i garrots com si fóra un bandoler, quan l’havien tingut assegut al temple ensenyant i no l’havien detingut. Ara ha begut el calze de l’amargor de la traïció d’un amic, de la negació dels seus més íntims, de l’escarni i de la burla dels qui l’havien aclamat pels carrers, de la flagel·lació i de la crucifixió entre dos lladres a mans dels romans i de tanta solitud que l’ha fet exclamar «Déu meu, Déu meu ¿per què m’heu abandonat?» Però ni en el moment de més angoixa, a Getsemaní o al Calvari, no ha volgut fer altra cosa que la voluntat del Pare.
Pareix que tot ha acabat quan han fet rodolar una gran pedra i el seu cos, durament castigat i ara amortallat, ha quedat tancat en un sepulcre nou. Sols unes dones, Maria Magdalena i l’altra Maria l’han acompanyat fins al final i han quedat assegudes davant el sepulcre, com a l’espera. Ens ha deixat, però, el seu cos i la seua sang, la sang de l’aliança vessada per molts, i anunci del vi novell que beurà amb nosaltres en el Regne del Pare. Jesús ha vingut per nosaltres i cadascun de nosaltres sap, ha de saber, que Jesús ha vingut per ell, per nosaltres, per molts; perquè la missió de Jesús és absolutament concreta, s’estén al passat, al present i al futur i també a cadascun de nosaltres que som i ens sabem estimats i reconeguts per Jesús. La salvació és individual i concreta, per a cada home i per a cada dona i se’ns ofereix quan en comunitat celebrem el seu memorial, l’Eucaristia, i passem a formar part dels molts pels qui ha vingut Jesús.
L’expressió «per molts» de la pregària eucarística, reflecteix l’obertura a la inclusió de tota persona humana, reflecteix el fet que la salvació no s’esdevé de forma mecànica, sense la nostra voluntat o participació; perquè la salvació respecta la nostra llibertat de dir-li si o no, d’afirmar o de negar a Jesús. Els creients estem convidats a acceptar per la fe el do que se’ns ofereix i a rebre’l com a do de la vida. Els «molts», que som nosaltres, hem d’assumir la responsabilitat pels «tots», conscients de la nostra pròpia missió. Com deia el Papa Benet al seu pontificat, tot i que en la societat actual tenim la sensació de no ser en absolut «molts», sinó «molt pocs», una petita multitud, que minva sense parar, però tanmateix, som «molts» els qui estem cridats a ser llum per a tots, exemple per a tots.  A la porta del sepulcre queden unes dones, que representen l’esperança de molts i vigilen uns guardes, que tant bé com saben intenten evitar el pla de salvació, i que representen la desesperança d’uns quants. Uns molts, agraïts perquè ens ha cridat a la seua Església, i que davant el sepulcre, segellat i vigilat, sabem que no tot ha acabat, que aquest home és realment el Fill de Déu i que al tercer dia ressuscitarà i ressuscitant ens donarà la vida eterna. D’aquest molts n’hem de fer un tots amb el nostre testimoni, en aquesta situació que vivim especialment. Molts per a donar raó de que Déu ha donat a Jesucrist aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Molts testimonis per a que tots els llavis reconeguen que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.

 

Domingo De Ramos - Banco de fotos e imágenes de stock - iStock