background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE I

QUARESMA

18 de febrer de 2018

 

Les tentacions de Jesús

 

Comencem la Quaresma amb un gest d’humilitat, amb una creu de cendra i amb una crida a creure en l’Evangeli. El Senyor, a través de la seua Església, ens convida a caminar i a renovar la nostra aliança i el nostre baptisme. Primer diumenge de quaresma, primers passos cap al Regne de Déu, passos de penediment, conversió i d’amor a Déu i als germans.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Gènesi 9, 8-15)
El llibre del Gènesi ens narra l’aliança de Déu amb Noé i el poble triat. Noé va escapar del diluvi per la seua justícia. I va començar una història nova. L’arc de Sant Martí és la promesa de Déu, és la unió del cel amb la terra neta i renovada. Déu ens crida a deixar-nos renovar per l’aigua nova de l’amor de Déu.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (1 Pere 3, 18-22)
Sant Pere ens recorda a tots els cristians l’origen de la nostra salvació: el nostre baptisme. La Quaresma és temps baptismal. Què lluny queda el nostre baptisme! I no obstant açò a eixa font hem d’acudir a renovar el nostre nou ser, el nostre ésser cristià.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 1, 12-15

L’Esperit va espentar a Jesús al desert. Es va quedar en el desert quaranta dies, sent temptat per Satanàs; vivia amb les feres i els àngels el servien. Després que Joan va ser arrestat, Jesús va marxar a Galilea a proclamar l’Evangeli de Déu; deia: «S’ha complit el temps i està a prop el regne de Déu. Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli».

 

REFLEXIÓ

L’evangeli de Marc no ens descriu les tres temptacions de Jesús, com ho fan Mateu i Lluc, i açò ens ajuda a anar a l’essencial. És sorprenent que l’Esperit espente a Jesús al desert. A tots ens han ensenyat que cal evitar les temptacions, i anar al desert és ficar-se en la gola del llop. És que Jesús ha sigut enviat a reparar el que els homes hem desbaratat, a vèncer allí on els altres hem sucumbit. El poble d’Israel va murmurar contra Déu i li va ser infidel en el desert del Sinaí, i açò va fer que l’èxode durara quaranta anys i que cap home de la generació que va eixir d’Egipte arribara a entrar en la terra promesa. En canvi, Jesús lluita i venç en quaranta dies les temptacions de Satanàs. Ell és el nou Moisés, superior al primer. Però encara hi ha més: Jesús és el nou Adan. En el paradís, els nostres primers pares van caure en pecat tan prompte com el diable va començar a seduir-los. En canvi, en ple desert Jesús venç a la temptació i s’alça com a cap d’una nova humanitat. Amb ell arriba al món la bona notícia, el regnat de Déu.

 

Resultado de imagen de jesus en el desierto

 

DIUMENGE V

TEMPS ORDINARI

4 de febrer de 2018

 

Jesús és l’alliberador

 

El Senyor ens predica i ensenya el camí perquè siguem alegres. Tots buscaven al Senyor. Cadascun tenia una raó per a buscar-lo. Hui hem de celebrar i lloar al nostre Senyor. Guiats per l’Esperit busquem i cantem les lloances del Senyor.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Job 7, 1-4. 6-7)
Job, un home qualsevol, ha patit molt sense saber per què. Per què permet Déu que patisquen els bons? L’aventura de Job és també, a voltes, la nostra. Les desgràcies ens visiten sense més. Déu respon a les nostres preguntes a través de Jesucrist.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (1 Corintis 9, 16-19. 22-23)
Pau, animat per la força del Senyor, intenta servir a tots i arribar a tots a través de la predicació de l’Evangeli. Pau no vol instruir-nos, vol despertar el nostre interès per les coses de Déu i de la salvació.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 1, 29-39

En eixir Jesús de la sinagoga, va anar amb Santiago i Joan a la casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó estava en el llit amb febre, i immediatament li van parlar d’ella. Ell es va acostar, la va agafar de la mà i la va alçar. Se li va passar la febre i es va posar a servir-los. En fosquejar, quan es va posar el sol, li van portar tots els malalts i endimoniats. La població sencera s’amuntegava a la porta. Va curar a molts malalts de diversos mals i va expulsar molts dimonis; i com els dimonis el coneixien, no els permetia parlar. Es va alçar de matinada, quan encara estava molt fosc, se’n va anar a un lloc solitari i allí es va posar a orar. Simó i els seus companys van anar en la seua busca i, en trobar-lo, li van dir: «Tots et busquen». Ell els respon: «Anem-nos-en a una altra part, als llogarets propers, per a predicar també allí; que per a açò he eixit». Així va recórrer tota Galilea, predicant en les seues sinagogues i expulsant els dimonis.

 

REFLEXIÓ

Després de l’episodi del diumenge passat en la sinagoga, l’evangeli de Marc segueix relatant-nos el dia a dia de Jesús. Passa el sabat a casa de Simó i Andreu, i la seua mà retorna la salut i la capacitat de servir a la sogra de Pere. Quan es va posar el sol, acabat el repòs sabàtic, es posa a curar als malalts i a alliberar als endimoniats que li havien portat. De matinada s’alça i va a resar a un lloc solitari. Quan el troben els deixebles, ja ha decidit que cal engegar-se per a continuar la seua missió en els pobles veïns. Família, treball i oració són, o haurien de ser, els tres àmbits principals de la vida humana. La família és el lloc dels vincles estrets, on cadascun és conegut pel seu nom i valorat per ser qui és i no pel que fa. El treball és la petjada que deixem en el món per a millorar-lo i contribuir a la construcció del Regne en qualsevol dels seus vessants. L’oració és el diàleg amb el Pare que ens conforta i ens recorda la nostra missió en el món. Ser deixebles de Jesús vol dir tindre en compte aquests tres àmbits. No ho oblidem.

DIUMENGE IV

TEMPS ORDINARI

28 de gener de 2018

 

Jesús ensenya amb autoritat

 

Jesús és el nou Moisés, parla i actua amb la mateixa autoritat de Déu. Celebrem-lo amb goig. Orem amb fe. Actuem amb la força de l’Esperit.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Deuteronomi 18, 15-20)
La vocació del profeta és crida a ser veu de Déu per als germans. Cridar al penediment i a la conversió als obstinats i allunyats. Sense profetes el món seria pitjor.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (1 Corintis 7, 32-35)
Sant Pau que esperava la ràpida tornada de Crist, la fi del món, convida a tots els cristians a centrar la seua vida en Déu que és l’amo del futur.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 1, 21-28

Jesús i els seus deixebles entren en Cafarnaüm el dissabte següent, entra en la sinagoga a ensenyar; estaven sorpresos del seu ensenyament, perquè els ensenyava amb autoritat i no com els escrigues. Hi havia precisament en la sinagoga un home que tenia un esperit inmund i es va posar a cridar: «Què tenim a veure nosaltres amb tu, Jesús Natzaré? Has vingut a acabar amb nosaltres? Sigues qui eres: el Sant de Déu». Jesús el va increpar: «Calla i ix d’ell!». L’esperit inmund ho va retorçar violentament i, donant un crit molt fort, va eixir d’ell. Tots es van preguntar estupefactes: «Què és açò? Un ensenyament nou exposat amb autoritat. Fins i tot mana als esperits inmunds i l’obeeixen». La seua fama es va estendre de seguida pertot arreu, aconseguint la comarca sencera de Galilea.

 

REFLEXIÓ

Autoritat
El tema de l’autoritat, i de la seua possible crisi, tant dels pares, com dels mestres, dels polítics o dels que exerceixen qualsevol tipus de càrrec en la societat, és un tema recurrent en els mitjans de comunicació, en publicacions i en diversitat de cercles de la nostra societat.
Per això és oportú, després d’escoltar l’evangeli de hui, preguntar a què es devia, que, de Jesús, es pogués dir que la seua manera d’ensenyar era amb autoritat. El mateix evangeli apunta que la seua manera d’ensenyar no era com la dels mestres de la Llei. Potser fixant-nos com ho feien ells, per contrast podem albirar el secret de la manera d’ensenyar amb autoritat de Jesús.
L’ensenyament dels mestres de la llei
Els mestres de la Llei ensenyaven, com els acusarà en altres passatges el mateix Jesús, amb hipocresia, perquè no complien el que ensenyaven, imposaven fortes càrregues a la gent senzilla de les que ells es dispensaven, perquè exigien detalls i oblidaven el principal, perquè ensenyaven amb orgull i supèrbia, des de la superioritat; perquè el que buscaven era ser molt ben considerats pels altres. I aquests, per la seua banda, se sentien humiliats. Sovint els mestres de la Llei formulaven normes que venien dictades pel seu propi interès i conveniència. Podríem dir que era un ensenyament «autoritari».
L’autoritat de Jesús
Evidentment, la forma d’ensenyar i l’autoritat de Jesús no era la mateixa. Era tot el contrari. Jesús ensenyava des de la senzillesa, sense imposicions (només s’imposava als dimonis, al mal que afligia les persones), ensenyava tot el que podia fer bé als altres, el que els feia augmentar la seua sana autoestima, el que els ajudava a créixer. Jesús ensenyava, no des del poder, que imposava i dominava, sinó des de la proximitat i l’amor als oients. Jesús era conseqüent amb el que ensenyava, la seua actuació no es diferenciava de la seua doctrina. Feia èmfasi en el que era important (“El dissabte era per a la persona i no la persona per al dissabte”). La misericòrdia estava molt per damunt de la rígida exigència. No buscava la seua lloança, sinó que feia callar els que volien manifestar la seua condició de Fill de Déu o Messies o el volien proclamar rei.
I, el que ensenyava, com dirà en altres passatges, era el que li donava entendre el seu Pare en les llargues estones de pregària, com hem sentit a la primera lectura, parlant del que ha de dir el profeta: Ell els dirà tot el que jo li ordenaré “.
La meua autoritat
Així doncs, tinguem la situació que tinguem, examinem la nostra manera d’exercir l’autoritat. Adquirir autoritat no és aconseguir més poder. L’autoritat no és poder, sinó servei. I per tenir autèntica autoritat, no cal tenir cap càrrec rellevant. Tots tenim la nostra autoritat, la nostra influència en els altres. I, per tant, la nostra autoritat s’ha de basar en la coherència personal. Exercir l’autoritat és valorar, estimar la persona a la que et dirigeixes. I, sobretot, per a exercir l’autoritat cal posar-se abans davant Déu i el seu evangeli, pregar, escoltar, estar atent a la necessitat dels altres i fer el que cregues bo per a ells.
Com més visquem la comunió amb els altres, més autoritat tindrem, perquè ens portarà a un millor coneixement, a dir i a fer el millor per al seu bé. L’Eucaristia és font de comunió. Visquem-la!

 

DIUMENGE III

TEMPS ORDINARI

21 de gener de 2017

 

Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli

 

Hui Jesús començarà a triar als seus deixebles. La prodigiosa marxa del Regne de Déu s’inicia amb la busca i elecció d’uns humils pescadors. Jesús tria als seus deixebles, no són els deixebles els qui el trien a Ell. I amb nosaltres esdevé el mateix. Jesús ens tria perquè donem molt de fruit i portem la pau, l’amor, la salut i la felicitat als nostres germans.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Jonàs 3, 1-5. 10)
Jonàs rep una missió que complir, un missatge que anunciar i una ciutat que convertir. Després de molts titubejos va complir la seua missió amb èxit. Tots nosaltres estem ací per a escoltar la crida de Déu i acceptar la missió que ens vol confiar.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (1 Corintis 7, 29-31)
Pau ens convida a viatjar lleugers d’equipatge i a viure lliures de totes les coses que ens lliguen a la terra, mirant a Déu. Déu ho va fer tot bé i per al nostre bé, però Déu, segons Pau, és el millor dels béns.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 1, 14-20

Després que Joan va ser lliurat, Jesús va marxar a Galilea a proclamar l’Evangeli de Déu; deia: «S’ha complit el temps i està a prop el regne de Déu. Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli». Passant al costat del mar de Galilea, va veure a Simó i a Andreu, el germà de Simó, tirant les xarxes en el mar, pues eren pescadors. Jesús els va dir: «Veniu darrere de mi i vos faré pescadors d’homes». Immediatament van deixar les xarxes i el van seguir. Un poc més endavant va veure a Santiago, el de Zebedeu, i al seu germà Joan, que estaven en la barca repassant les xarxes. A continuació els va cridar, van deixar al seu pare Zebedeu en la barca amb els jornalers i se’n van anar darrere d’ell.

 

REFLEXIÓ

Ha arribat l’hora. El profeta Jonàs va voler fugir, en primera instància, de la crida de Déu. Afortunadament, Déu li va concedir una segona oportunitat. Però ara ja estem en el temps definitiu. Com va dir sant Pau, no podem deixar perdre l’oportunitat present. Així ho van fer Simó i Andreu, Santiago i Joan. Jesús els va cridar passant al costat del llac de Galilea, i ells immediatament ho van deixar tot i se’n van anar amb ell. En el món dels jocs virtuals, el temps es pot congelar, accelerar o invertir, i una mateixa escena es pot repetir mil vegades. En el món real el fil de la vida avança inexorablement i el temps passat ja no torna. La nostra salvació no es juga en un passat irremissible ni en un futur hipotètic, sinó en la resposta que donem a la crida de Déu en el moment present. Certament, si Déu ens ha donat memòria i creativitat és perquè aprenguem del passat i projectem el futur. Però no podem fer una cosa ni l’altra si malgastem el present. És hui quan ens crida el Senyor.

 

DIUMENGE II

TEMPS ORDINARI

14 de gener de 2018

 

L’encontre amb el Senyor

 

La crida de Déu es dirigeix a cadascun de nosaltres i espera la nostra resposta. Tots cridats però ningú és cridat en solitari sinó des de i per a la comunitat. Déu està ací, esperant-te, esperant-nos.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (1 Samuel 3, 3b-10. 19)
Déu va cridar a Samuel mentre dormia però no va reconèixer la seua veu. I va passar la nit amb l’oïda oberta per a escoltar el missatge de Déu. La nostra vida és una escolta incessant de notícies. Ací venim a escoltar la millor notícia, el secret de Déu i la història de la salvació. A nosaltres ens toca dir, hui: “Parla, Senyor, que el teu serf escolta”.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (1 Corintis 6, 13c-15a. 17-20)
Sant Pau ens convida a donar glòria a Déu amb tot el nostre ésser. Com a seguidors de Crist, som com Crist en el cos i en l’esperit. Ja no ens pertanyem del tot. Som per a Crist i per als altres.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 1, 35-42

Estava Joan amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, diu: «Aquest és l’Anyell de Déu». Els dos deixebles van sentir les seues paraules i van segir a Jesús. Jesús es va tornar i, en veure que el seguien, els pregunta: «Què busqueu?». Ells li van contestar: «Rabí (que significa Mestre), on vius?». Ell els va dir: «Veniu i veureu». Llavors van anar, van veure on vivia i es van quedar amb ell aquell dia; era com l’hora desena. Andreu, germà de Simó Pere, era un dels dos que van sentir a Joan i van seguir a Jesús; troba primer al seu germà Simó i li diu: «Hem trobat al Messies (que significa Crist)». I el va portar a Jesús. Jesús se li va quedar mirant i li va dir: «Tu eres Simó, el fill de Joan; tu et diràs Cefas (que es tradueix: Pere)».

 

REFLEXIÓ

L’evangeli de hui és ben senzill i acolorit. Tot transcorre a la velocitat de la llum. Joan està quiet amb dos deixebles, Jesús passa per allà, el veu Joan i l’assenyala com a l’Anyell de Déu, i els deixebles es posen a seguir-lo, Jesús els mira i els pregunta què busquen. Li demanen on està, els diu que vagen i ho vegen ells mateixos. Hi van, veuen on està i estan amb ell tot el dia. La conseqüència és absoluta, Andreu declara a Simó que han trobat el Messies. Jesús el mira i li vaticina que serà anomenat Pedra.
Tot i la rapidesa amb què passa la doble escena val la pena parar-la en tres consideracions que nodreixen i acceleren les nostres passes postnadalenques.
Primer. Queda pendent el fet de buscar. Han corregut els pastors, han fet llarg recorregut els mags, han esperat al Temple Simeó i Anna, els mateixos pares de Jesús l’han estat buscant als 12 anys. Aquest repte, té una solució meravellosament fàcil. L’experiència cristiana és aquesta: rebem senyals, ens parlen profetes, però la trobada l’acompleix Ell. No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres.
Segon. El discipulat i el seguiment omplin les dues escenes. Deixebles de Joan; seguidors de Jesús. Del deixeble s’espera que seguisca el mestre a tots els llocs, però no tant el nivell físic, geogràfic, sinó que l’ha de seguir fins on haurà arribat el coneixement i la saviesa del Mestre. A l’Evangeli de Lluc Jesús afirma que: El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un vegada instruït, serà com el seu mestre.
Tercer.La pregunta, Mestre, on vius? Té una lectura a nivell físic i qualsevol imaginaria una tenda o una barraca feta de brancam per concretar pictòricament  el que ha dit Joan, que la Paraula es va fer carn i plantà la seua tenda entre nosaltres.
Però l’habitatge de Jesús és un tema d’una fondària absoluta. Sant Joan hi dedica el capítol 14é del seu evangeli. Què van veure els deixebles contemplant on estava Jesús? El resultat és taxatiu, hem trobat el Messies. Van constatar que Jesús estava immers en el món de Déu i vivia en Déu, tal com afirma repetidament: Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi
El que podien imaginar fins a on es donaria un apoderament tal com manifesta Sant Pau: Visc, ja no jo, sinó que Crist viu en mi, demostrant l’exactitud de la promesa de Jesús: –Qui m’estima, guardarà la meua paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.
En resum, buscar, seguir, habitar conscients de la passivitat dels tres reptes: serem trobats, serem cridats, serem receptors de la unió amb Jesús. Al davant tenim els immensos camps de la sembra i de la collita.

 

DIUMENGE

FESTA DEL BAPTISME DEL SENYOR

7 de gener de 2018

 

Tu eres el meu Fill, l’estimat; en tu em complac

 

Festa del baptisme de Jesús. Amb aquest gest d’humilitat Jesús comença la seua vida pública. Jesús rep la benedicció de Déu Pare i és enviat a predicar la presència i el poder de Déu que irromp en la història dels homes. Hui, nosaltres tenim l’oportunitat de renovar les promeses que vam fer el dia del nostre baptisme i que hem de viure en la nostra vida diària. Celebrem el nostre baptisme, celebrem al nostre Déu.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 42, 1-4. 6-7)
Com el serf anònim d’Isaïes, cadascun de nosaltres ha sigut cridat, nomenat, escollit i enviat per Déu. Anomenats a la vida som sostinguts per la crida constant de Déu i som destinats a ser signe de compassió de Déu per al món.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Fets dels Apòstols 10, 34-38)
Jesús “va passar la seua vida fent el bé” perquè Déu estava amb ell. Els batejats estem cridats a creure en Jesús, a nàixer de Déu i a fer el bé a tots els germans.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 1, 7-11

Proclamava Joan el Baptista: «Darrere de mi ve el que és més fort que jo i no meresc acatxar-me per a deslligar-li la corretja de les seues sandàlies. Jo vos he batejat amb aigua, però ell vos batejarà amb Esperit Sant». I va succeir que per aquells dies va arribar Jesús des de Natzaret de Galilea i va ser batejat per Joan en el Jordà. Només va eixir de l’aigua, va veure obrir-se els cels i a l’Esperit que baixava cap a ell com un colom. Es va sentir una veu des dels cels: «Tu eres el meu Fill, l’estimat; en tu em complac».

 

REFLEXIÓ

Quan el riu naix a la muntanya, ho fa, xicotet però amb força, entre roques i herbes de tot tipus. La seua explosió erosiona la cima que, en aparença, sembla impenetrable. Les aigües del riu quasi translúcides s’esbaren per fer-se lloc entre la natura. La Nit Santa, Santa Nit de Nadal, esdevé l’explosió del riu. La seua força arrela en la intenció d’un Déu que desitja fer-se home, encarnant-se, i fent-se pròxim amb la Humanitat sense exclusió: Emmanuel, Déu-amb-nosaltres. Ara és Déu qui pren la iniciativa i trenca la pedra de la Història per fer-la erosionar i esclatar en corrents d’aigua transparent.
Amb la festa del Baptisme del Senyor conclouen les festes nadalenques. Les llums dels pessebres més tradicionals s’apaguen. Tanmateix, la força del riu penetra a mesura que avancen les festes perdent el seu vigor. És el moment dels meandres. De l’octava de Nadal sorgeix el camí del riu que va prenent una forma més suau però sonora: “Jo et donaré d’una altra aigua que mai més tindràs set” –li va dir Jesús a la dona samaritana en el pou.
Entre aquests meandres, la Sagrada Família, la festa de Maria, Mare de Déu, i l’Epifania, dita entre nosaltres, els Reis Mags, els creients hem fet una fila, la fila de l’adoració a un Infant en un bressol. Una fila que no es tornarà a repetir fins el Divendres Sant quan tornem a fer la fila per adorar l’arbre de la vida, la Creu. Ara arribem a la desembocadura del riu on la seua suavitat sonora, de tot allò que han sigut aquestes festes, ens endinsa a la immensitat de la mar: la festa del Baptisme del Senyor.
El riu porta dins seu els trencalls de les pedres, els sediments dels esdeveniments d’aquests dies. Anar cap a la mar és el destí de Jesús que inicia el seu ministeri, d’una manera determinada i precisa. No de qualsevol manera: “l’apertura o l’obertura del cel”, “i la presència de l’Esperit Sant en forma de colom”.