background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE I

ADVENT

29 de novembre de 2020

 

Estigueu atents, vetleu

 

Estrenem, hui, un temps nou en la litúrgia de l’Església. És el temps d’Advent. Temps d’espera i esperança. Temps de la contemplació. Els cels ja es van obrir  i el Just ve al nostre món. Jesús està entre nosaltres i alimenta la nostra esperança. L’Església i nosaltres els cristians vivim la intranquil·litat de l’espera de la seua segona vinguda. Visquem desperts. El futur és nostre i dels qui viuen la seua vida fidels a Déu i fidels als seus quefers quotidians.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 63, 16c-17. 19c; 64, 2b-7)
¡Oh, si esgarràreu el cel i baixàreu!
El profeta Isaïes invoca a Déu i li demana que torne, que es faça present enmig del seu poble. La Paraula de Déu és per a nosaltres un despertador que ens recorda com és la nostra vida quan Déu no està present.

 

SALM
Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 1, 3-9)
Vivim esperant la manifestació del nostre Senyor Jesucrist.
Hem sigut cridats a viure en comunió amb Jesucrist. Ell és la nostra riquesa i la nostra força, el nostre suport i la nostra meta. Com omplir l’espera de la seua vinguda en glòria? Hem de mantenir-nos ferms en la fe rebuda i viure-la amb il·lusió renovada cada dia.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 13, 33-37

Deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, eixint de casa deixa els seus criats responsables de les faenes que confia a cada un, i al porter li recomana que vetle. Igual heu de vetlar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà de vesprada, a mitjanit, al cant del gall, o de matinada. El tindreu ací a l’hora menys pensada: mireu que no vos trobe dormint. I això que vos dic a vosaltres, ho dic a tots: vetleu.»

 

REFLEXIÓ

No sabem si el Senyor vindrà de vesprada, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Vindrà a l’hora menys pensada. Sabem que el Senyor ha de tornar, ho va anunciar Ell mateix, ho recitem en la nostra professió de fe, en el Credo que resumeix la nostra fe quan diem «tornarà a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi». Sabem també que quan vinga serà el temps decisiu. Però no tenim cap idea ni de quan ni de com serà això. El cristià esdevé així l’home i la dona sempre en espera, sempre alerta, sempre vetlant. Déu salva, Déu estima, Déu està en els qui esperen en Ell, perquè és el nostre pare, el canterer que ens ha modelat, que ens ha fet amb les seues pròpies mans; com ens diu el profeta Isaïes. Quan gire des del cel els seus ulls i vinga a visitar aquesta vinya que, plantada per la seua mà, ha fet Ell mateix robusta i forta, i que som nosaltres, com ens diu el salm, serem renovats, salvats, el veurem cara a cara i la claror de la seua mirada resplendirà davant nostre. La nostra ha de ser una vetla, amb el cressol encés i oli suficient com les donzelles de l’Evangeli de sant Mateu; vivint esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor, que ens mantindrà ferms fins a la fi, com ens diu l’apòstol, perquè puguem ser trobats irreprensibles el dia decisiu.
L’Evangeli ens repeteix aquest crit «vetleu», una crida a viure sense que ens arreplegue la insensatesa que ens envolta i tempta, mantenint desperta la nostra fe, sense deixar que s’apague en nosaltres la brasa de la bondat del Senyor. Una vetla que ens convida a buscar el sentit últim de la vida. En el nostre món hi ha una crisi d’esperança, són moltes les il·lusions perdudes, les esperances defraudades, els sofriments i les angoixes, sobretot en aquest any; tots les tenim ben presents. Déu és la vertadera i única esperança, aquell a qui molts han oblidat, a qui molts han abandonat, a qui també nosaltres potser tal volta deixem a voltes de banda, en un segon o tercer terme, enterbolint la seua imatge, la que portem dins nostre com a fills de Déu. Sols Ell ens pot donar, ens pot tornar l’esperança. L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, al rostre de Jesús, el Fill unigènit, que se’ns va revelar amb la seua encarnació, la seua vida terrena, la seua predicació, i sobretot amb la seua mort i resurrecció. Si ens falta Déu, l’esperança perd tot sentit; tot perd sentit. És com si ens faltara la dimensió de profunditat i totes les coses s’enfosquiren, es reduïren, privades del seu valor simbòlic; com si no es diferenciaren de la mera materialitat caduca que ens envolta.
Cada home està cridat a esperar corresponent al que Déu espera d’ell. L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. En la vida, l’home està constantment a l’espera. Quan som xiquets volem créixer; quan som adults busquem la realització i l’èxit; quan som d’edat avançada aspirem al merescut descans. Però arriba el moment en què descobrim que hem esperat en va, si fora de tot això, no ens queda res més per esperar. L’esperança marca el camí de la humanitat, però per als cristians està animada per una certesa: el Senyor està present al llarg de la nostra vida, ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes, quan arribe el temps decisiu. Un dia, no llunyà, tot trobarà el seu acompliment en el Regne de Déu, regne de justícia i de pau.
Si el nostre temps no s’ompli d’un present carregat de sentit, l’espera pot resultar insuportable; si esperem alguna cosa, però l’esperem amb les mans buides, cada instant que passe pareixerà exageradament llarg, i l’espera es transformarà en una càrrega, si el futur esdevé sols incertesa i finitud. Quan el temps està carregat de sentit, i a cada instant percebem coses positives i esperançadores, en eixe moment el goig de l’espera ompli de sentit també el present; el sentit i el goig és Crist a qui en aquest temps d’Advent esperem. Visquem intensament el present, on ja tastem els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d’esperança. D’aquesta manera, vivint així l’Advent, tindrem ocasió de despertar de nou en nosaltres l’esperança, tornant al cor de la nostra fe, que és el misteri de Crist, el Messies esperat i desitjat durant moltes generacions i que va nàixer en la pobresa de Betlem per, fent-se un com nosaltres, fer-nos fills de Déu.