background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XIII

TEMPS ORDINARI

26 de juny de 2022

 

Vine amb mi

 

Tots som cridats a construir la comunitat però guiats per l’Esperit, des de la llibertat que ens dona Jesús. La llibertat que disfrutem els fills de Déu no és llibertinatge sinó amor i servici, seguiment i fidelitat al Senyor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (1 Reis 19, 16b. 19-21)
Eliseu va seguir Elies i es queda al seu servici.
Eliseu sacrifica els seus bous, deixa la seua hisenda i els seus pares. La seua vella vida queda enterrada i amb alegria i total llibertat segueix al profeta Elies. Eliseu comença una vida nova al servici de Déu. Cridat per Déu s’entrega sense reserves al seu servici.

 

SALM
Senyor, heretat meua i calze meu.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Gàlates 5, 1. 13-18)
Heu sigut cridats a la llibertat.
Sant Pau ens recorda a tots els cristians que Crist ens ha alliberat de la Llei de Moisés, del poder de Satanàs i de l’esclavitud del pecat. Guiats per l’Esperit Sant podem viure la vertadera llibertat, la de l’amor.

 

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 9, 51-62

Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, decidí encaminar-se a Jerusalem. Envià missatgers davant d’ell, i ells, fent camí, entraren en un poble de samaritans a preparar la seua arribada. Però no el volgueren acollir, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, ¿voleu que diguem que baixe foc del cel i els consumisca?» Però Jesús es girà i els reptà. I se n’anaren a un altre poble. Mentres feien camí u li digué: «Vos seguiré per allí a on anireu.» Jesús li respongué: «Les raboses tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.» A un altre, Jesús li digué: «Seguix-me.» Ell li contestà: «Senyor, deixa’m anar primer a soterrar mon pare.» Jesús li respongué: «Deixa que els morts soterren els seus morts; tu ves i anuncia el regne de Déu.» Un altre digué a Jesús: «Vos seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de ma casa.» Jesús li respongué: «Ningú que mira arrere quan ja té la mà en l’aladre no és digne per al regne de Déu.»

 

REFLEXIÓ

Seguir a Jesús és el cor de la vida cristiana. L’essencial. Res hi ha més important o decisiu. Precisament per això, Lluc descriu tres xicotetes escenes perquè les comunitats que lligen el seu evangeli, prenguen consciència que, als ulls de Jesús, res pot haver més urgent i inajornable. Jesús gasta imatges dures i escandaloses. Es veu que vol sacsejar les consciències. No busca més seguidors, sinó seguidors més compromesos, que li seguisquen sense reserves, renunciant a falses seguretats i assumint les ruptures necessàries. Les seues paraules plantegen en el fons una sola qüestió: quina relació volem establir amb ell els qui ens diem seguidors seus?
Primera escena. Un dels qui l’acompanyen se sent tan atret per Jesús que, abans que el cride, ell mateix pren la iniciativa: «Et seguiré on vages». Jesús li fa prendre consciència del que diu: «Les raboses tenen caus, i els ocells niu», però ell «no té on reclinar el seu cap». Seguir a Jesús és tota una aventura. Ell no ofereix als seus seguretat o benestar. No ajuda a guanyar diners o adquirir poder. Seguir a Jesús és “viure de camí”, sense instal·lar-nos en el benestar i sense buscar un fals refugi en la religió.
 Segona escena. Un altre està disposat a seguir-lo, però li demana complir primer amb l’obligació sagrada de «soterrar a son pare». A cap jueu pot estranyar, perquè es tracta d’una de les obligacions religioses més importants. La resposta de Jesús és desconcertant: «Deixa que els morts enterren als seus morts: tu ves i anuncia el regne de Déu». Obrir camins al regne de Déu treballant per una vida més humana és sempre la tasca més urgent. Res ha de retardar la nostra decisió. Ningú ens ha de retindre o frenar.
Tercera escena. A un tercer que vol acomiadar a la seua família abans de seguir-ho, Jesús li diu: «Ningú que mira arrere quan ja té la mà en l’aladre no és digne per al regne de Déu». No és possible seguir a Jesús mirant cap endarrere. No és possible obrir camins al regne de Déu quedant-nos en el passat. Treballar en el projecte del Pare demana dedicació total, confiança en el futur de Déu i audàcia per a caminar després dels passos de Jesús. La comunió amb Jesús. Ens acostem com a pobres, amb la mà estesa; prenem el Pa de la vida;
combreguem fent un acte de fe; acollim en silenci a Jesús en el nostre cor i en la nostra vida: “Senyor, volem combregar amb tu, seguir els teus passos, viure animat amb el teu esperit i col·laborar en el teu projecte de fer un món més humà”.

 

 

 

DIUMENGE

19 de juny de 2022

 

 

TOTS EN MENJAREN TANT COM EN VOLGUEREN

 

PANGE LINGUA

 

En moltes pàgines de l’evangeli trobem a Jesús compartint el menjar i la beguda amb els seus deixebles. En la taula de la germanor, la taula de la festa del regne, la taula del sacrifici i de la nova aliança. La memòria de Jesús es manté viva i operant entre nosaltres en la celebració de l’Eucaristia i en el compromís comunitari de servici als germans. Déu no exclou a ningú de la seua taula. Nosaltres ens excloem, a vegades, amb les nostres absències i amb la nostra vida. Celebrem aquesta festa amb goig i com a resposta al manament de l’amor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Gènesi 14, 18-20)
Portà pa i vi.
El poble d’Israel va celebrar una aliança amb el seu Déu i la va ratificar amb la sang d’animals. “Farem tot el que Déu ens ha manat”, va respondre el poble a una sola veu. Eren els primers balbotejos d’un amor, d’un matrimoni entre Déu i el poble triat. Era el primer altar i el primer sacrifici per a celebrar la primera aliança.

 

 

 

SALM
Ets sacerdot per sempre segons l’orde de Melquisedec.

 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 11, 23-26)
Cada vegada que mengem este pa i bevem este calze, anunciem la mort del Senyor.
Crist és el nou mediador entre Déu i els homes. Crist, amb la seua sang, ofereix un nou sacrifici a Déu. Crist, amb la seua vida sencera, inaugura la nova aliança amb els homes. Crist obri de bat a bat les portes del regne, ens allibera de la mort i ens associa al servei de la vida, de Déu i dels germans.

 

 

 

SEQÜÈNCIA
Lloa, ànima meua, al teu Salvador;
lloa al teu guia i pastor
amb himnes i càntics.
Pregona la seua glòria quant pugues,
perquè ell està sobre tota lloança,
i mai podràs lloar-li prou.
El tema especial de les nostres llaors
és hui el pa viu i que dona vida.
El qual es va donar en la taula del sagrat sopar
al grup dels dotze apòstols
sense dubte.
Siga, pues, plena, siga sonora,
siga alegre, siga pura
la lloança de la nostra ànima.
Perquè celebrem el solemne dia
en què va ser instituït
aquest diví banquet.
En aquesta taula del nou rei,
la pasqua nova de la nova llei
posa fi a la pasqua antiga.
El vell cedeix davant el nou,
l’ombra davant la realitat,
i la llum espanta la nit.
El que Jesucrist va fer en el sopar,
va manar que es faça en memòria seua.
Instruïts amb els seus sants mandats,
consagrem el pa i el vi,
en sacrifici de salvació.
És dogma que es dona als cristians,
que el pa es converteix en carn,
i el vi en sang.
El que no comprens i no veus,
una fe viva ho testifica,
fora de tot l’ordre de la naturalesa.
Baix de diverses espècies,
que són accidents i no substància,
estan ocults els dons més preuats.
La seua Carn és aliment i la seua Sang beguda;
però Crist està tot sencer
baix de cada espècie.
Qui el rep no el trenca,
no l’infringeix ni el desmembra;
reba’s tot sencer.
Reba’l un, reben-lo mil;
i aquell el pren tant com aquests,
perquè no es consumeix en ser pres.
Reben-lo bons i roïns;
però amb sort desigual
de vida o de mort.
És mort per als roïns,
i vida per als bons;
mira com un mateix aliment
produeix efectes tan diversos.
Quan es dividisca el Sacrament,
no vacil·les, sinó recorda
que Jesucrist tan sencer
està en cada part
com abans en el tot.
No es parteix la substància,
es trenca només el senyal;
ni l’ésser ni la grandària
es redueixen de Crist present.
Heus ací el pa dels àngels,
fet viàtic nostre;
vertader pa dels fills,
no el tirem als gossos.
Figures el van representar:
Isaac va ser sacrificat;
el corder pasqual, immolat;
el mannà va nodrir als nostres pares.
Bon Pastor, Pa vertader,
oh, Jesús!, tingues pietat.
Pastura’ns i protegeix-nos;
fes que vegem els béns
en la terra dels vivents.
Tu, que tot ho saps i pots,
que ens pastures ací
sent encara mortals,
fes-nos allí els teus comensals,
cohereus i companys
dels sants ciutadans.

 

 

EVANGELI

 Lectura de l’Evangeli segons Sant LLuc 9, 11b-17

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. El dia començava a declinar, els Dotze s’acostaren a dir-li: «Acomiada la gent, i que vagen als pobles i a les masies del voltant per a trobar allotjament i menjar. Ací estem en un lloc despoblat.» Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota eixa multitud.» Hi havia, en efecte, uns cinc mil hòmens. Aleshores Jesús digué als seus deixebles: «Feu-los que s’assenten en grups de cinquanta.» Ells ho feren així, i tots s’assentaren. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè ells els serviren a la gent. Tots en menjaren tant com en volgueren. Després arreplegaren dotze coves dels trossos de pa que havien sobrat.

 

 

 

REFLEXIÓ

«Déu està ací» canta l’himne del Congrés Eucarístic de 1911. Aquest és el gran misteri que hui celebrem. La presència real de Crist en l’Eucaristia baix les espècies del pa i del vi. Sabem que Crist està present quan dos o tres dels seus es reuneixen en el seu nom, sabem que està present a través de la seua paraula, i sabem que nosaltres el fem present, o l’hauríem de fer present, al mig del món mitjançant les nostres obres. Però està present de manera singular, especialíssima i real en l’Eucaristia.
El centre ja no són els ritus ni els sacrificis antics, ara és Crist mateix, la seua persona, la seua vida, la seua mort i resurrecció la qui es fa present. Els sacrificis antics, com l’oferit per Melquisedec, rei de Salem, han estat portats al ple acompliment per mitjà d’aquell qui és sacerdot per sempre. Ens ho relata l’apòstol sant Pau, ell ha rebut la tradició, tradició que s’ha anat transmeten fins hui; Jesús, el Senyor, digué als seus que calia celebrar el seu memorial per tal de que es fera present, cada vegada, sempre, fins al seu retorn gloriós quan ja no serà necessària la seua presència velada baix les dos espècies del pa i del vi.
En l’Eucaristia, Crist està realment present entre nosaltres i la seua presència no és una presència testimonial, sinó activa, una presència dinàmica, que ens mou a la conversió, a eixir de nosaltres mateixos per a actuar com a fills de la nova aliança, aquella que ha estat segellada amb la seua sang. Si el pa significa la seua donació radical a la creu, lliurant el seu propi cos com a aliment per a tota la humanitat; el vi és signe de comunió. Ja en aquella primera celebració dels apòstols amb Crist compartiren un sol calze i compartiren així una mateixa missió; per extensió el calze és ara símbol de comunió de l’Església, de tots nosaltres amb Crist. La presència de Crist en l’Eucaristia, relacionada amb les altres presències, es dona acomplint el manament del Senyor als apòstols. Ara i ací, en cada celebració, davallant la força de l’Esperit Sant durant l’epiclesi, Crist es fa present entre nosaltres de manera singular, amb més força que de qualsevol altre manera. Una presència per creure, viure i celebrar. Una presència que no es repeteix, ni es renova, sinó que és permanent memorial del sacrifici de la creu i de la resurrecció. «Quan l’Església celebra l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i es realitza l’obra de la nostra redempció.» (Ecclesia de Eucharistia, 11), en paraules de sant Joan Pau II.
En l’Eucaristia es fa present aquell qui parlava del Regne de Déu a la gent, aquell qui curava als qui tenien necessitat, aquell qui beneïa, partia i donava el pa als afamats. A una multitud repartida en grups, prefiguració de les esglésies locals i símbol de comunió amb Crist com a centre. Aquesta presència ens ha de moure el cor, si Ell està ací és per a que nosaltres en donem testimoni de paraula i d’obra. Eucaristia i caritat són dos termes inseparables.
Diu el Papa Francesc: «L’Eucaristia ens fa forts per a donar fruits, (…) per a viure com a cristians. Cada vegada que nosaltres combreguem, ens assemblem més a Jesús, ens transformem més en Jesús. Com el pa i el vi es converteixen en Cos i Sang del Senyor, així els qui el reben amb fe són transformats en eucaristia vivent. Quan el sacerdot que, distribuint l’eucaristia, et diu: «El Cos de Crist», tu respons: «Amén», reconeixes la gràcia i el compromís que comporta convertir-se en Cos de Crist. Perquè quan tu reps l’eucaristia et converteixes en cos de Crist.»
Celebrem amb goig aquesta solemnitat, ben conscients de que Ell està realment ací, enmig nostre. Que aquest fet meravellós no deixe de sorprendre’ns i de transformar els nostres cors.

 

 

LLOAT SIGA SEMPRE EL SANTÍSSIM SACRAMENT DE L’ALTAR