FESTA DEL BAPTISME DEL SENYOR
12 de gener de 2025
Tu eres el meu fill, el meu amat; en tu m’he complagut
Festa del baptisme de Jesús. Amb aquest gest d’humilitat Jesús comença la seua vida pública. Jesús rep la benedicció de Déu Pare i és enviat a predicar la presència i el poder de Déu que irromp en la història dels homes.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 42, 1-4. 6-7)
Ací teniu el meu servent, en qui s’ha complagut la meua ànima.
Com el servent anònim d’Isaïes, cadascun de nosaltres ha sigut cridat, triat i enviat per Déu. Cridats a la vida som sostinguts per la crida constant de Déu i som destinats a ser signe de compassió de Déu per al món.
SALM
Que el Senyor beneïsca el seu poble amb el do de la pau.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Fets dels Apòstols 10, 34-38)
El Senyor va ungir Jesús amb l’Esperit Sant.
Jesús “va passar la seua vida fent el bé” perquè Déu estava amb ell. Els batejats estem cridats a creure en Jesús, a nàixer de Déu i a fer el bé a tots els germans.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 3, 15-16. 21-22
En aquell temps, el poble vivia en l’expectació, i tots es preguntaven si Joan seria el Messies. Ell respongué dient a tots: «Jo vos batege només amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no soc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. Ell vos batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.» Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també va ser batejat. Mentres pregava, el cel s’obri, i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma corporal, com un colom, i una veu digué des del cel: «Tu eres el meu fill, el meu amat; en tu m’he complagut.»
REFLEXIÓ
La boca del Senyor ho ha dit, aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol. Ha aparegut la glòria del Senyor i la boca del Senyor ho ha dit, com escriu Isaïes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar gelosament la seua igualtat amb Déu, més bé al contrari, vol compartir la seua filiació divina amb nosaltres. El baptisme al Jordà és un signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix res a la seua divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de fills de Déu. Fins aleshores tot era servitud, és amb el Crist amb qui s’ha acabat la servitud; fins aleshores tot era pena per tots els pecats, és amb Crist qui amb un sol sacrifici som rescatats del pecat; és amb Crist que se’ns anuncia viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat per tal d’esdevindre hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret a esperar.
Aquest baptisme esdevé el punt de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare, comença l’anunci del Regne. Així ho entendran els mateixos apòstols que en elegir a Maties per substituir a Judes diran que el nou deixeble «cal que siga amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d’enmig nostre cap al cel.» Resurrecció, baptisme i ascensió són per als apòstols tres moments fonamentals en la vida de Jesús, en el misteri de la redempció. El baptisme de Joan era alhora signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel, significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calga el perdó a qui no té pecat.
En paraules del Papa Benet XVI «aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la ment i de la voluntat. Jesús es va submergir realment en la nostra condició humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, i és capaç de comprendre la seua feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou amb la compassió, tria patir amb els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l’obra de Déu que Jesús vol realitzar.» (13 de gener de 2013).
Jesucrist ve a portar un baptisme en plenitud com dirà a Jaume i Joan: «Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38) o quan anunciant la seua passió diu: «He de rebre un baptisme, i com desitge que això es complisca!» (Lc 12,50). En ser batejat al Jordà fou Crist qui conferí a l’aigua de ser a partir d’eixe moment matèria del nou baptisme que perdona en plenitud, per l’aigua, per la sang i per l’Esperit. El baptisme de Jesús al Jordà és tant sols l’inici de la seua vida pública en tant que va lligat intrínsecament a la creu i a la resurrecció, a la totalitat del pla de salvació. Jesús en rebre el baptisme el santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sacrament de salvació per tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill, l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.
6 de gener de 2025
Venim de l’Orient per adorar el vostre rei
Jesús naix per a tots els homes. Hui, celebrem la manifestació de Jesús, en la persona dels tres reis, en nosaltres els que celebrem la seua festa, en nosaltres que veiem la resplendor de la seua glòria. Hui, se’ns manifesta una vegada més a tots en la Paraula. Obrim els ulls i reconeguem-lo.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 60, 1-6)
Sobre tu, Jerusalem, clareja com l’alba la glòria del Senyor.
El profeta Isaïes ens convida a deixar-nos inundar per la llum del qui ve. Ens convida a obrir els ulls i a contemplar les meravelles que realitza per mitjà de tants fills i filles de la seua Església.
SALM
Tots els pobles, Senyor, vos faran homenatge.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 3, 2-3a. 5-6)
Ara Déu ha revelat que tots els pobles compartixen la mateixa promesa.
Sant Pau ens recorda als no jueus que estem cridats a compartir en Crist la mateixa herència, que estem cridats a pertànyer al mateix cos i a rebre les mateixes promeses que els jueus. Rebem i compartim agraïts els dons que Déu ens ofereix en aquest dia de la seua manifestació.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 2, 1-12
Quan va nàixer Jesús, a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, a l’arribar a Jerusalem, preguntaven: «¿On està el rei dels jueus que acaba de nàixer? Hem vist com s’alçava la seua estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir eixes noves. Herodes convocà a tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de nàixer el Messies. Ells respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Tu, Betlem, terra de Judà, no eres de cap manera la més menuda entre les ciutats de Judà, perquè de tu eixirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.”» Aleshores Herodes cridà secretament els mags, i s’informà molt bé del moment en què havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Betlem amb esta recomanació: «Aneu, busqueu eixe infant ben bé, i, quan el trobeu, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Eixint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Aleshores s’adonaren que l’estrella que havien vist alçar-se anava davant d’ells fins que es parà sobre el lloc on estava l’infant. La seua alegria en veure allí l’estrela va ser immensa. Entraren immediatament a la casa, veren l’infant amb Maria, sa mare, i, postrats en terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir les seues arquetes per a oferir-li presents: or, encens i mirra. Després, advertits en un somni que no anaren a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.
REFLEXIÓ
«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa», ens diu l’Apòstol. La universalitat de la salvació és una de les seues premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar a la humanitat i si és ben cert que nasqué com a membre del poble que Déu s’havia escollit per heretat, ben cert és també que no rebutjà als qui no en formaven part, als qui aquell poble anomenava pagans, un poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix, però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta a Crist, malgrat que tantes voltes abans en la història de la salvació fou infidel a Déu. Ell no deixa mai de cridar perquè vol la salvació de tots.
La solemnitat de l’Epifania, la teofania que hui recordem i celebrem, aquesta manifestació de Déu davant dels homes, davant d’uns homes, d’uns mags, vinguts de llunyanes terres i atrets per un signe meravellós, una estrella que s’havia alçt per mostrar-los el camí per arribar fins al rei d’Israel, és la manifestació, l’anunci de la universalitat de la salvació. L’Epifania, que celebrem, ens recorda precisament aquesta universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l’Orient, representants qualificats de tota la humanitat. (Sant Joan Pau II 5 de gener de 2005). L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat. Uns mags veieren una estrella i es posaren en camí amb el ferm propòsit de retre homenatge a aquell rei amb or, encens i mirra. «Els Mags d’Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seua rancor i esperant a que els mags li diguen on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la Creu, consentit i auspiciat pel seu successor. Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes no és cridat per Déu i es manté en el seu odi cap a aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en el xiquet del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d’adorar-lo, com vol donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l’altre només veu un rival contra el qui lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).
Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obrin el cor, mitjançant una estrella o mitjançant un somni. Déu queda mut davant els qui tenen el cor tancat a la seua paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. La salvació que ens porta Crist és única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de Déu encarnat. Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la salvació. Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis, prestaren el seu homenatge prostrant-se a terra davant l’infant i sa mare i reconeixent-li un triple caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això representen els tres presents: l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania es remarca el caràcter reial de Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no ser d’aquest món, perquè no hi ha tron, hi ha un pesebre; no hi ha palau, hi ha una humil establia; no hi ha una cort, hi ha una mareacompanyada de Josep. Però des d’aquesta mateixa humilitat la seua crida s’escampa per tota la terra, primer als pastors del voltant, ara a uns mags vinguts de llunyanes terres; és la crida universal d’aquest rei que governarà amb justícia el seu poble i serà recte amb els humils, com ens ha dit el salmista. Entraren immediatament a la casa, veren l’infant amb Maria, sa mare, i, postrats en terra, li presentaren el seu homenatge. Temps després el deixeble estimat, seguint l’alerta de Maria Magdalena, correrà cap al sepulcre, entrarà, veurà i creurà. D’aquesta manera senzilla s’anuncia la salvació a tot el món. La voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l’única mediació de Crist: Déu vol que tots els homes se salven i arriben al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).»
Hui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. El diumenge serà al Jordà on el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el batege amb aigua, un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres hui signe de salvació. I a Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es manifestarà la seua humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per a la salvació de molts.
Crist és la llum que il·lumina també les nits més fosques, és l’estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Papa Francesc 6 de gener de 2023). Un xiquet que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós, és adorat per uns mags. Adorem nosaltres també en esperit i en veritat. Com els pastors, com els mags.
DIUMENGE II
NADAL
5 de gener de 2025
A Déu, ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat
En els primers dies del nou any, continuem meditant i celebrant el gran misteri de l’Encarnació del Fill de Déu en la nostra història. Imitant, també en això, l’actitud de Maria, la Mare, que “conservava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”. Animats per aquests sentiments, manifestem la presència de Déu entre nosaltres.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 1-2.8-12)
La saviesa de Déu habita en el poble que ell ha elegit.
En la història de les benediccions divines, que correspon amb la història de l’home, Déu s’ha donat com a do de Saviesa, primerament al poble d’Israel i després al poble cristià, ja que Jesucrist és Saviesa de Déu, l’únic que ha vist a Déu i que ens el pot revelar.
SALM
El qui és la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 1, 3-6.15-18)
Déu ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist.
El Pare ens ha beneït amb tota classe de béns espirituals, entre els quals sobreïx el do messiànic, per mitjà de Crist.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 1,1-18
En el principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per tant, estava amb Déu en el principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels hòmens. La Llum resplandix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tots arribaren a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum verdadera, la que, al vindre al món, il·lumina a tots els hòmens. Estava present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a sa casa, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voluntat d’un pare o per la voluntat humana, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es féu home, i habità entre nosaltres, i hem contemplat la seua glòria, com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan proclamava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè ell ja existia abans que jo.» De l’abundància de la seua plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè Déu donà la llei per Moisés, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
REFLEXIÓ
Els creients tenim múltiples i molt diverses imatges de Déu. Des de xiquets ens anem fent la nostra pròpia idea d’ell, condicionats, sobretot, pel que anem escoltant a catequistes i predicadors, el que se’ns transmet a casa i en el col·legi o el que vivim en les celebracions i actes religiosos. Totes estes imatges que ens fem de Déu són imperfectes i deficients, i hem de purificar-les una volta i una altra al llarg de la vida. No ho hem d’oblidar mai. L’evangeli de Joan ens recorda de manera rotunda una convicció que travessa tota la tradició bíblica: «A Déu ningú l’ha vist mai». El mateix evangeli de Joan ens recorda la convicció que sustenta tota la fe cristiana en Déu. Només Jesús, el Fill únic de Déu, és «qui l’ha revelat». En cap lloc ens descobrix Déu el seu cor i ens mostra el seu rostre com en Jesús. Déu ens ha dit com és encarnant-se en Jesús. No s’ha revelat en doctrines i fórmules teològiques sublims sinó en la vida entranyable de Jesús, en el seu comportament i el seu missatge, en la seua entrega fins a la mort i en la seua resurrecció. Per a aproximar-nos a Déu hem d’acostar-nos a l’home en què Ell ix al nostre encontre.
Sempre que el cristianisme ignora a Jesús o l’oblida, corre el risc d’allunyar-se del Déu veritader i de substituir-lo per imatges distorsionades que desfiguren el seu rostre i ens impedixen col·laborar en el seu projecte de construir un món nou més alliberat, just i fratern. Per això és tan urgent recuperar la humanitat de Jesús. No n’hi ha prou amb confessar a Jesucrist de manera teòrica o doctrinal. Tots necessitem conéixer a Jesús des d’un acostament més concret i vital als evangelis, sintonitzar amb el seu projecte, deixar-nos animar pel seu esperit, entrar en la seua relació amb el Pare, seguir-lo de prop dia a dia. Esta és la feina apassionant d’una comunitat cristiana que cultiva la seua fe. Qui coneix i seguix a Jesús va gaudint cada volta més de la bondat insondable de Déu.
OCTAVA DEL NADAL
1 de gener de 2025
NASCUT DE MARIA
Estrenem any, un any especial: el Jubileu de l’esperança. Plens de bons desitjos i decidits a millorar, implorem la Benedicció de Déu perquè ens ajude a complir els nostres propòsits. Hui, Festa de Santa Maria, Mare de Déu, de qui hem rebut a Jesús, Príncep de la pau, li demanem que ens ajude a ser constructors de la pau del nostre món.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Números 6, 22-27)
Invocaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.
Benedicció i benediccions. Nosaltres, els fills de Déu, en este primer dia de l’any, implorem del Pare bo la seua benedicció que ens compromet a viure buscant el bé de tots.
SALM
Que Déu s’apiade de nosaltres i ens beneïsca.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Gàlates 4, 4-7)
Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona.
Déu ens va enviar al seu fill i es fa un més i acampa entre nosaltres gràcies a Maria. Jesús ens fa fills i així podem cridar a Déu “Pare Nostre”. Som fills en el Fill.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 2, 16-21
En aquell temps, els pastors anaren corrents a Betlem i trobaren Maria i Josep amb el xiquet en el pesebre. Havent-lo vist amb els propis ulls, van contar les coses que els havien dit d’aquell infant, i tots els qui ho sentien es meravellaven del que deien els pastors. Maria guardava totes estes coses en el seu cor i les meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit. Ho van trobar tot com els ho havien anunciat. Passats huit dies, quan hagueren de circumcidar-lo, li posaren el nom de Jesús, tal com ho havia indicat l’àngel abans que el concebera sa mare.
REFLEXIÓ
Dir, beneir, guardar, fer, veure, mirar, apiadar-se, girar, donar, interposar. Son els verbs que apareixen en la lectura del llibre dels Números. Hui ens poden ajudar a meditar el Misteri de Déu, el Misteri de Déu fet home. «Que el Senyor et beneïsca i et guarde, que el Senyor et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu; que el Senyor gire cap a tu la mirada i et done la pau». Deia Benet XVI, en una homilia de hui fa dotze anys: «És significatiu que al començament de cada any Déu projecte sobre nosaltres, el seu poble, la lluminositat del seu sant Nom, el Nom que ve pronunciat tres vegades en la solemne fórmula de la benedicció bíblica. Resulta també molt significatiu que el Verb de Déu, que “es va fer carn i habità entre nosaltres” com la “llum vertadera, que il·lumina a tot el món” (Jo 1,9.14), se li done, huit dies després del seu naixement —com ens narra l’evangeli de hui— el nom de Jesús. És el desig de Déu, la seua benedicció, per al poble de l’Aliança, i la benedicció més gran que ens ha fet amb la seua Paraula; és el desig de Déu, per a nosaltres en aquest Cap d’Any: la pau i la benedicció, de part de Déu, amb la seua Paraula feta carn per portar-nos la salvació i la pau, Jesús, el Nom que ha sigut imposat ja abans de concebre’l Maria, el Nom del qui salva. I, si ens arriba aquesta pau i benedicció, nosaltres ens hem de convertir i esdevindre instruments de pau i de benedicció.
Conéixer, alegrar-se, cridar, regir, guiar, lloar, venerar. Aquests verbs del Salm també ens han de produir-nos goig en aquest Nadal. «Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneïsca». Ja podem començar l’any amb pau amb Déu que tant ens estima fins a donar-nos la seua Paraula per comboiar-nos cada dia amb pau i felicitat. Serà el viure segons la seua voluntat el que ens durà la pau amb Déu, amb un mateix, amb el pròxim i amb tota la creació (Homilia de Benet XVI).
Arribar, enviar, nàixer, rescatar, viure, obtindre, provar, ser. Aquests verbs de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia ens aproximen amb el Verb encarnat. «Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sotmés a la llei, per a rescatar els qui vivien sotmesos a la llei, perquè obtinguérem ja la condició de fills.» És molt fort, ser fill en el Fill, és molt fort que l’Esperit del seu Fill cride en els nostres cors: «Abbà, Pare!». I encara és més fort que siguem hereus per gràcia de Déu. Si tot això, ho conservàrem en el nostre cor i ho meditàrem bé. Com no seríem de diferents? Com no seríem de benaurats? Com no seríem feliços?
Anar, trobar, haver, contar, sentir, meravellar-se, conservar, recordar, meditar, tornar, glorificar, anunciar, circumcidar, posar, indicar, concebre. Son els verbs de l’evangeli, els verbs de donar-nos la Bona Nova que esperem i necessitem aquests dies i aquest any que comencem. «Maria guardava totes estes coses en el seu cor i les meditava». Deia Benet XVI: «Sant Lluc, ens proposa contemplar la pau interior de Maria, la mare de Jesús. A ella, en els dies en que va donar a llum el seu fill primogènit, li van succeir molts esdeveniments imprevistos: no sols el naixement del fill, sinó que abans un viatge fatigat des de Natzaret a Betlem, el no trobar lloc a la posada, la busca d’un refugi per a la nit; i després el cant dels àngels, la visita inesperada dels pastors. Malgrat tot això, Maria no perd la calma, no se sent atordida pels esdeveniments que la superen; simplement considera amb silenci tot el que succeeix, ho guarda en la seua memòria i en el seu cor, reflexionant sobre tot això amb calma i serenitat. És aquesta la pau interior que ens agradaria tindre enmig dels esdeveniments de vegades turbulents i confusos de la història, esdeveniments que de vegades no captem el seu sentit i ens desconcerten». Maria, en el seu saber estar a l’alçada de les circumstàncies, ens ajuda a valorar la nostra capacitat de relacionar-nos amb Déu. No hi ha pressa: problemes, circumstàncies adverses, perills, incomprensions, lluites, a nivell personal; guerres a prop i lluny, desequilibris socials, turbulències econòmiques, problemes mediambientals i ecològics… el que cal és posar la confiança en Déu. Perquè ell vol la nostra pau, vol la nostra salvació, vol el nostre bé. Per això, Maria, la Verge Inmaculada, la plena de Gràcia, la que ha escoltat la Paraula de Déu, la que ha acceptat la voluntat de Déu, la que ha engendrat el Fill de Déu, ens porta Jesús el qui és el nostre salvador. Que Maria, la Mare de Déu ens acompanye aquest any en la busca del bé i de la pau que ens porta cada dia el seu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, l’Emmanuel, que és Déu amb nosaltres.
FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA
29 de desembre de 2024
Baixà amb ells a Natzaret
Temps de Nadal, temps d’amor i de família. La litúrgia vol honrar hui a la Sagrada Família: Josep, Maria i Jesús. I l’Església ofereix als seus fills un model de família. La nostra confraria i la nostra comunitat és també una família que busca conéixer la voluntat de Déu, que vol obeir al seu Pare Déu i que vol deixar-se guiar per l’Esperit.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 3, 2-6.12-14)
Qui creu en el Senyor honra els seus pares.
L’amor cobreix una multitud de pecats i l’amabilitat amb els pares és com una ofrena feta a Déu que ens purifica del pecat. Hui, tots som convidats a fer algun gest de perdó i d’amor cap als pares, germans i familiars.
SALM
Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 3, 12-21)
Vida familiar en el Senyor.
Sant Pau ens recorda la nostra condició de fills de Déu. Els batejats hem de revestir-nos amb la roba de l’amabilitat, la humilitat i la paciència. Homes i dones, pares i fills, a tots se’ns recorda que hem de fer-ho tot en el nom del Senyor si volem permanéixer units.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 2, 41-52
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, pujaren a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant-se que anava en la caravana, feren una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; i com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el trobaren en el temple, assentat entre els mestres de la llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel·ligència i de les seues respostes. Els seus pares quedaren molt sorpresos de veure’l allí, i sa mare li digué: «Fill, ¿per què t’has portat així amb nosaltres? Ton pare i jo et buscàvem amb ànsia.» Ell els digué: «¿Per què em buscàveu? ¿No sabíeu que jo havia d’estar en casa del meu pare?» Ells no comprengueren eixa resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. Sa mare conservava tot això en el seu cor. Jesús creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels hòmens.
REFLEXIÓ
Si tractem d’imaginar-nos a la Sagrada Família, ens imaginarem una família normal. però no una família comuna i corrent, perquè no era comuna, ja que els seus membres eren Maria, la Verge; Josep, l’home just; i Jesús, Fill de Déu i Salvador del món. Ni molt menys, corrent, perquè, ni al seu poble ni en tota la història, es coneix una família pareguda. Però sí, una família normal. Amb la normalitat pròpia de la santedat, que consisteix a fer amb perfecció i per amor a Déu, el que fan tots. Un pare fuster, que va iniciar al fill en les arts del seu ofici per a servir a la comunitat a través de la seua feina. Una mare generosa, capaç de guardar en el cor els tresors silenciosos de la seua experiència de vida. Un fill que creixia en amor i saviesa davant dels ulls de Déu i de tots els homes, escoltant als seus pares i seguint les tradicions del seu poble. Una llar harmoniosa on Jesús va poder preparar-se per a la seua missió en el món: va escoltar dels llavis de Maria els relats que el van introduir en el coneixement de l’Escriptura, i va aprendre del testimoni de Josep les actituds humanes que més tard va posar en pràctica. Segurament que la Sagrada Família va ser una meravellosa escola de diàleg, de comprensió i d’oració. Un model on tots els cristians podem trobar l’exemple que és possible viure d’acord amb la voluntat de Déu.
Per això en aquesta festa li demanarem a Déu que ens ajude a revaloritzar a la família perquè siguen realment signe de la presència de Déu en el món. Jesús es va preparar per a la seua missió dins d’una llar, la llar de Natzaret. Jesús no va concórrer a les escoles rabíniques de Jerusalem. No obstant això, en aquella humil família on va treballar, va meditar i va viure la saviesa, va aprendre a ser home i es va preparar per a la delicada missió que se li havia encomanat. No celebraríem bé el Nadal, si no ens adonàrem de l’important que és preservar les nostres famílies. La desintegració de les famílies fa que la societat es deshumanitze i Déu no estiga en el centre de la vida dels creients. La família és per al cristià el lloc on tot l’humà té cabuda i sentit, és el lloc on s’aprén a sentir-se volgut per Déu. Pot ser que la nostra vida familiar no siga perfecta, que no aconseguim l’anhelada felicitat, però pensem que a la família de Déu no li va tocar millor sort: va ser ignorada quan anava a nàixer el xiquet, va ser perseguida, a penes aquest va veure la llum; va haver d’exiliar-se per a salvar la vida del fill. A Maria i Josep no els va ser fàcil ser família de Déu, però es van mantindre units custodiant al seu fill i no van perdre de vista mai al seu Déu. Hui en aquesta festa de la Sagrada Família, posem en mans de Déu, a la nostra família i defensem-la perquè és un regal de Déu.
25 de desembre de 2024
HUI ENS HA NASCUT LA LLUM
NIT DE NADAL
Aquesta nit l’església sencera per tot el món celebra amb gran alegria el naixement de Jesús. El Nadal és més que un sentiment o una tradició, és el principi d’un nou amor que Déu vol compartir amb tots nosaltres. Expressem el nostre agraïment a Déu pel do del seu Fill, Jesucrist, i per fer-se xicotet i humil com nosaltres. Nosaltres ens fem fills amb el Fill i xiquets amb el xiquet.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 9, 1-6)
Ens ha sigut donat un fill.
Totes les lectures ens parlaran hui del pont entre tenebra i llum. I aquesta, del llibre d’Isaïes ens convida a obrir els ulls per a veure extasiats a un Xiquet descendent de David, a l’Emmanuel, portador de la plenitud, de la justícia i de la pau.
SALM
Hui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Titus 2, 11-14)
S’ha manifestat l’amor de Déu, que vol salvar a tots els hòmens.
És la vinguda de Crist, ens diu la segona lectura de la Carta de Sant Pau a Titus, la que ens proposa i inspira, des d’ara, assumir un comportament nou ètic i fraternal. Una vida purificada i digna de rebre, en l’aparició gloriosa, al Salvador del món.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 2, 1-14
Per aquells dies es va publicar un edicte de Cèsar August ordenant que es fera el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tots anaven a inscriure’s a la població d’on descendia cada u. També Josep, que era de la casa i la família de David, pujà des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Betlem, per inscriure’s amb Maria, la seua esposa, que esperava un fill. Mentres estaven allí es compliren els dies, i va nàixer el seu fill, el primogènit. Ella el bolcà i el posà en un pesebre, perquè no havien trobat lloc en la posada. En la mateixa regió, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetlaven guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i s’espantaren. Però l’àngel els digué: «No tingueu por: vos anuncie una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Hui, en la ciutat de David, vos ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seues senyes són estes: trobareu un xiquet de bolquers, posat en un pesebre.» I una multitud dels exèrcits celestials s’uní en eixe moment mateix a l’àngel, alabant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i en la terra pau als hòmens de bona voluntat.»
REFLEXIÓ
El pesebre resplandeix: les seues senyes són uns bolquers i un pesebre. Aquest Salvador, que és el Messies el Senyor, ha escollit per tron on mengen els animals, per coixí la palla, rebuig del blat, i per palau una establia. Són signes del que ha de vindre, perquè a la fi de la seua missió tindrà per tron de nou la fusta, la fusta d’una creu i serà comptat entre els rebutjats d’aquest món, comptat entre els delinqüents i tractat com un més d’ells. En el moment de presentar la seua reialesa davant del món el que ara és silenci i intimitat, serà burla i menyspreu. Aquest infant que reposa en el pesebre és el Fill unigènit de Déu, aquell que és nascut del Pare abans de tots els segles, el qui és la llum que es revela a les nacions, la glòria d’Israel, el seu poble, com el definirà l’ancià Simeó. El pesebre resplendeix en la foscor de la nit, perquè allí reposa aquell qui és la llum, el qui «ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.» (Lc 3,17) Allí, en la humilitat d’una establia, s’ha revelat l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol.
La nit exhala nova llum. Una llum envolta i asusta als pastors que dormen al ras guardant de nit el seu ramat; és l’anunci d’aquella altra llum que una altra nit encegarà uns soldats que, també endormiscats com aquests pastors que hui vigilen les ovelles, vigilaran un sepulcre, d’on naixerà la vida que no s’acaba quan allí es manifeste la glòria de Déu en Jesucrist, el Fill. En el silenci tranquil de la nit Déu actua, Déu es fa present. Aquesta nit la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no pot ofegar-la. La llum que sorprén als pastors és l’anunci de la llum nova, una llum que no és com cap altra que haja vist mai ningú abans. És la llum resplendor de la llum, que prové del Déu vertader, nascut del Déu vertader. Cap altra nit la pot desfer. Aquesta nit una llum resplendeix en el país tenebrós; el jou pesat, la barra que encadenava, l’agulló que arriava han sigut trossejats per un xiquet que porta a les esquenes la insígnia de príncep. La innocència d’un infant, la vulnerabilitat d’un xiquet indefens són l’avantguarda de l’acció més important de Déu en la història de la humanitat. Tot i la senzillesa, tot i la simplicitat de l’escena, aquesta nit no podrà ser desfeta per cap altra. Aquesta nit que representa la foscor en la que viu la humanitat, que representa la tenebra de la mort i del pecat, ha sigut trencada per un infant posat en un pesebre, en una establia perquè els pares no han trobat lloc en la posada. Jesús, el fill de Maria, el Fill de Déu naix ja com un marginat més de la societat, ningú s’ha apiadat d’aquella dona a qui se li han complit els dies i està a punt d’anar de part. Ja des del primer moment Déu fet home és deixat de costat pels seus. Ell és l’engendrat i no creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qui totes les coses foren creades. I malgrat això aquesta llum és rebutjada ja que els homes s’han estimat més la foscor que la llum. En aquesta nit tant sols uns pocs, uns elegits, s’adonen de que aquesta llum mostra a qui és el príncep de la pau, aquell que tindrà un principat immens sobre el que regnarà amb dret i justícia.
I amb fe constant persistirà. Hem de mirar aquesta nit amb els ulls de la fe. Davant dels ulls no hi ha sinó un xiquet en bolquers posat en un pesebre, una mare encara atordida pels dolors del part, un aparent pare sorprés encara pels esdeveniments, uns pastors que encegats enmig de la nit han acudit sense saber ben bé per què. Però la resta d’Israel, la resta del món ignora el que ha passat. Davant dels ulls tenim al Salvador, al Messies, al Fill de Déu, Ell representa, és la mostra viva i palpable de la immensitat de l’amor de Déu cap a nosaltres, un amor del que no en serem mai prou dignes. Déu ens ha estimat fins a l’extrem de fer-se home per mostrar-nos que des de la nostra humanitat finita i caduca si seguim a Crist podrem participar de la seua mateixa divinitat. La salvació ens ve per Jesucrist, aquest mateix que ara dorm al pesebre, aquell qui morirà en una creu, aquell qui reposarà en un sepulcre, aquell qui vencerà la mort i vencent-la ens donarà la vida.
«En la gruta de Betlem el cel i la terra es toquen, l’infinit entra en el món, i a la humanitat se li obrin de bat a bat les portes de l’eterna herència divina. Amb la presència del “Déu amb nosaltres”, fins i tot la més fosca nit del dolor, de l’angoixa i del desconcert queda superada i vençuda per sempre. El Verb encarnat, l’Emmanuel, el “Déu amb nosaltres”, és l’esperança de tota criatura fràgil, el sentit de tota la història, el destí de tot el gènere humà.» (Sant Joan Pau II 23 de desembre de 1992). Realment hui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, aquell qui per nosaltres els homes i per la nostra salvació ha davallat del cel, encarnat per obra de l’Esperit Sant en el ventre de la Verge Maria i que nascut en una establia en una nit fosca ens porta la llum de la salvació.
DIA DE NADAL
Entorn del bressol de Jesús contemplem admirats al xiquet nounat i des de la fe celebrem la nova presència de Déu enmig de nosaltres. El Nadal és per a nosaltres acceptar la companyia d’aquest nou germà que ens porta l’amor, el perdó i la salvació de Déu. Déu ha nascut. Celebrem-lo. Lloem-lo.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 52, 7-10)
D’un extrem a l’altre de la terra contemplaran la salvació del nostre Déu.
Cant d’alegria i esperança del profeta al seu poble i a Jerusalem. L’alliberament està molt a prop. Profecia llunyana i somni esperat durant segles. Nosaltres, ja no hem d’esperar. En Jesucrist, el Messies esperat, el rei victoriós, se’ns comunica la vida i la pau del mateix Déu.
SALM
D’un extrem a l’altre de la terra tots han vist la salvació del nostre Déu.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 1, 1-6)
Déu ens ha parlat en la persona del Fill.
Déu parla als homes de mil maneres a través de la història, els profetes, la Bíblia, l’església, els esdeveniments quotidians, però quan va arribar la plenitud del temps va pronunciar la seua millor i única paraula: Jesús.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 1, 1-18
En el principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per tant, estava amb Déu en el principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels hòmens. La Llum resplandix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tots arribaren a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum verdadera, la que, al vindre al món, il·lumina a tots els hòmens. Estava present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a sa casa, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voluntat d’un pare o per la voluntat humana, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es féu home, i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seua glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan proclamava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè ell ja existia abans que jo.» De l’abundància de la seua plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè Déu donà la llei per Moisés, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
REFLEXIÓ
En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu no ha deixat mai de buscar el moment per a parlar a l’home, per dir-li que la salvació està al seu abast. Aquell qui és la resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, aquell qui existeix des del principi i per qui tot ha vingut a l’existència, s’ha fet home i ha plantat al món el seu tabernacle. Davant la imatge endolcida del Nadal, en certa manera acaramel·lada i hui en gran part dessacralitzada, està la rotunditat de l’acció de Déu, la plasmació del més gran misteri, de com Déu es pot fer home i des de la base, des de la humanitat, des d’allò que ell mateix ha creat, redimeix i allibera. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu havia enviat missatges a la humanitat, li anava indicant el camí del retorn a Déu. No era altra cosa que això la llei que donà a Moisès. Però la llei no fou suficient, l’entossudiment de l’home feia cas omís a la llei i a tots els profetes per la boca dels quals Déu antigament havia parlat. Però l’amor de Déu no afluixa mai, Déu no deixa mai d’estimar-nos, malgrat que una volta i una altra l’home li tanque la porta del seu cor i moltes vegades ho faça a pany i forrellat. El seu amor arriba fins a l’extrem de que qui és la Paraula, el verb de Déu es fa home per crear de nou, per establir una nova aliança amb la seua creatura. Com diu el profeta Isaïes el nostre Déu és rei, però el seu regne en no ser d’aquest món sovint ens desconcerta perquè no actua des del poder de l’autoritat, sinó des de la legitimitat del seu amor. A Déu no l’havia vist mai ningú, ningú el va poder mirar mai cara a cara, Moisés es va tapar la cara perquè tenia por de mirar a Déu; però ara la Paraula feta carn s’ha fet un de nosaltres, ha esdevingut un company de viatge amb la intenció de mostrar-nos que fins i tot nosaltres malgrat les nostres limitacions, malgrat les nostres debilitats, malgrat la nostra infidelitat i tibiesa en la fe, podem caminar cap al Pare, podem arribar a participar de la filiació divina, fets fills amb el Fill.
Aquesta paraula feta carn per amor és paraula de vida tal com el mateix Jesús va dir: «Vos assegure que els qui escolten la meua paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.» (Jn 5,24). El verb fent-se home ha omplit de sentit la vida humana, una vida que vagava en la soletat, que una volta i una altra rebutjava la crida de Déu, s’obstinava en allunyar-se de Déu. La Paraula feta carn enforteix el lligam entre Déu i la seua creatura, li dona ple sentit i la retorna al camí de la salvació.
La vinguda del Fill al món demana de la nostra corresponsabilitat, som cridats a la fe, a compartir el goig de la salvació, ens cal respondre afirmativament. Amb la mateixa confiança de Maria, amb la mateixa disponibilitat de Josep, amb la mateixa entrega que Joan el Baptista, aquella veu que cridava en el desert. Ens diu Jesús: «Si vos manteniu ferms en la meua paraula, realment sereu deixebles meus.» (Jn 8,31). Déu ha donat el primer pas, amorosament ens tendeix la mà, ens convida a rebre la salvació a canvi de la nostra fidelitat, de la nostra fermesa davant les dificultats, les contradiccions, les caigudes. Al pesebre hi ha molt més que un xiquet, al pesebre està la Paraula, està la font de la vida, de la vida vertadera i plena, una vida sense fi fonamentada en l’amor. En paraules del mateix Jesús: «Vos ho assegure: els qui guarden la meua paraula no veuran mai la mort.» (Jn 8,51). El verb fet carn és Paraula de vida, perquè només Ell té paraules de vida eterna, només Ell és la llum que cap foscor pot apagar.
