background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XV

TEMPS ORDINARI

14 de juliol de 2024

 

Começà a enviar als Dotze

 

La paraula de Déu en este diumenge ens recorda a tots nosaltres la nostra elecció, la nostra crida, la nostra vocació. Vocació que va començar el dia del nostre baptisme i que no acaba mai. Viure la nostra vocació cristiana depén de Déu, però també depén de nosaltres.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Amós 7, 12-15)
Ves a profetitzar al meu poble.
El profeta Amós és cridat per Déu per a parlar al seu poble. No se sent a gust amb la crida però respon amb serietat a Déu i complix amb la missió de denunciar els pecats del poble i anunciar el pla de Déu a un poble que li costa escoltar.

 

SALM
Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 1, 3-14)
Déu ens va elegir en Crist abans de crear el món.
Sant Pau entona un cant d’acció de gràcies i de lloança a Déu per la seua elecció i les benediccions rebudes. Una benedicció que recau sobre tots els batejats. Una cridada a viure per a Déu que es dirigix a tots nosaltres.

 

 

EVANGELI

 Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 6, 7-13

En aquell temps, Jesús cridà els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits immunds i els instruïa dient: «No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda en la bossa. Calceu-vos les sandàlies, però no vos emporteu dos vestits.» I els deia encara: «Quan entreu en una casa, quedeu-vos fins que deixeu aquell lloc. Si una població no vos acull ni vos escolta, eixiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus, com a acusació contra ells.» Ells se n’anaren i predicaven a la gent que es convertiren. Van traure molts dimonis i van curar molts malalts, ungint-los amb oli.

 

REFLEXIÓ

Jesús no envia als seus deixebles de qualsevol manera. Per a col·laborar en el seu projecte del regne de Déu i prolongar la seua missió és necessari cuidar un estil de vida. Si no és així, podran fer moltes coses, però no introduiran en el món el seu esperit. Marc ens recorda algunes recomanacions de Jesús. En primer lloc, qui són ells per a actuar en nom de Jesús? Quina és la seua autoritat? Segons Marc, en enviar-los, Jesús «els dona poder sobre els esperits immunds». No els dona poder sobre les persones que aniran trobant en el seu camí. Tampoc ell ha utilitzat el seu poder per a governar sinó per a curar. Com sempre, Jesús està pensant en un món més sa, alliberat de les forces malignes que esclavitzen i deshumanitzen a l’ésser humà. Els seus deixebles introduiran entre les gents la seua força curadora. S’obriran pas en la societat, no utilitzant un poder sobre les persones, sinó humanitzant la vida, alleujant el sofriment de les gents, fent créixer la llibertat i la fraternitat. Portaran només «bastó» i «sandàlies». Jesús els imagina com a caminants. Mai instal·lats. Sempre de camí. No lligats a res ni a ningú. Només amb l’imprescindible. Amb eixa agilitat que tenia Jesús per a fer-se present allí on algú ho necessitava. El bàcul de Jesús no és per a manar, sinó per a caminar. No portaran «ni pa, ni sarró, ni diners». No han de viure obsessionats per la seua pròpia seguretat. Porten amb alguna cosa més important: l’Esperit de Jesús, la seua Paraula i la seua Autoritat per a humanitzar la vida de les gents. Curiosament, Jesús no està pensant en el que han de portar per a ser eficaços, sinó en el que no han de portar. No siga que un dia s’obliden dels pobres i visquen tancats en el seu propi benestar. Tampoc portaran «dos vestits». Vestiran amb la senzillesa dels pobres. No portaran vestidures sagrades com els sacerdots del Temple. Tampoc vestiran com el Baptista en la soledat del desert. Seran profetes enmig de la gent. La seua vida serà signe de la proximitat de Déu a tots, sobretot als més necessitats. Esta societat necessita com mai l’impacte d’homes i dones que sàpien viure amb poques coses. Creients capaços de demostrar que la felicitat no està a acumular béns. Els qui viuen una vida senzilla i una solidaritat generosa són els que millor prediquen hui la conversió que més necessita la nostra societat.
En la carta de sant Pau als Efesis, se’ns exposa el projecte que té Déu amb tot el que ha eixit de les seues mans. El projecte de Déu és mogut pel seu gran amor per tot el que Ell ha creat, de tal manera que el seu gran desig és unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra. I, evidentment, dins de la terra  estem inclosos cada un de nosaltres. Per això el text ens crida a sentir-nos veritaders beneficiaris del seu projecte i a viure units a l’acció de gràcies al Senyor. Al llarg de la història del cristianisme, innombrables seguidors de Jesús, s’han pres seriosament la instauració d’aquest projecte seguint imitant les seues actituds i gestos sempre adequats als diversos llocs, temps i persones.
Enmig, d’una complexa història del cristianisme, plena d’errades, a vegades plena d’enfrontaments i de poder, sobreixen les actituds i gestos de compassió, de bondat, de perdó totalment gratuïts i desinteressats de tants cristians, que han alliberat de tants mals, han alleugerit tants dolors i han refet vides desorientades de  persones. Els seguidors de Jesús som homes i dones imperfectes, de vegades egoistes, però  amb la força de l’Esperit de Jesús podem i  devem col·laborar amb el desig i el projecte del Bon Déu.

 

 

 

 

DIUMENGE XIV

TEMPS ORDINARI

7 de juliol de 2024

 

Un profeta només és menyspreat en el seu poble

 

La paraula de Déu no sempre troba una audiència disposada a acollir el missatge de la vida i a reconéixer al Senyor en uns signes tan senzills com són el pa i el vi. Però els que acullen la Paraula amb fe i amor estan cridats a predicar-la amb les seues vides. En l’evangeli de hui, la gent del seu poble va rebutjar a Jesús. Nosaltres estem ací per a reconéixer, acceptar i confiar en Jesús malgrat les nostres debilitats i pecats.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Ezequiel 2, 2-5)
Ells, que són un poble rebel, tant si t’escolten com si no t’escolten, sabran que hi ha un profeta enmig d’ells.
El mandat de Déu al profeta és clar. *Ezequiel rep la seua missió amb alegria, a pesar que ha d’enfrontar-se a un poble de dur cor i d’orelles sordes. Déu insistix i vol que el seu poble, a gust o de mala gana, escolte el missatge i sàpia que hi ha un profeta enmig del poble.

 

SALM
Tenim els ulls posats en el Senyor, el nostre Déu, fins que s’apiade de nosaltres.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Corintis 12, 7-10)
Estic content de gloriar-me de les meues flaqueses, perquè gràcies a elles tinc dins de mi el poder de Crist.
Sant Pau ens convida a conéixer la seua vida interior amb una sorprenent confessió. Hi ha un agulló en la seua vida que el tortura. Pau no busca la compassió sinó fer-nos entendre que cap aflicció és una barrera que ens impedisca viure la nostra vocació cristiana. Nosaltres també estem cridats a ser missatgers, amb les nostres debilitats, de l’evangeli de Jesús.

 

 

EVANGELI

 Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 6, 1-6

En aquell temps, Jesús se n’anà al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. Arribat el dissabte, començà a ensenyar en la sinagoga. Molts, quan el sentien, se n’estranyaven i deien: «¿D’on li ve tot això? ¿Què és esta saviesa que ha rebut? ¿I estos miracles obrats per les seues mans? Este, ¿no és el fuster, el fill de Maria, i germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seues germanes, ¿no viuen ací entre nosaltres?» I s’escandalitzaven d’ell. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat en el seu poble, entre els seu parents i en sa casa.» I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia la seua incredulitat. Després recorria els pobles del voltant i ensenyava.

 

REFLEXIÓ

El relat no deixa de ser sorprenent. Jesús va ser rebutjat precisament en el seu propi poble, entre aquells que creien conéixer-lo millor que ningú. Arriba a Natzaret, acompanyat dels seus deixebles, i ningú ix al seu encontre, com succeïx en altres llocs. Tampoc li presenten als malalts del poble perquè els cure. La seua presència només desperta en ells sorpresa. No saben qui li ha pogut ensenyar un missatge tan ple de saviesa. Tampoc s’expliquen d’on prové la força curadora de les seues mans. L’única cosa que saben és que Jesús un treballador nascut en una família del seu poble. Tota la resta els resulta escandalós. Jesús se sent « menyspreat»: els seus no l’accepten com a portador del missatge i de la salvació de Déu. S’han fet una idea del seu veí Jesús i es resistixen a obrir-se al misteri que es tanca en la seua persona. Jesús els recorda un refrany que, probablement, coneixen tots: «Un profeta només és menyspreat en el seu poble, entre els seu parents i en sa casa.» Al mateix temps, Jesús s’estranya de la seua falta de fe. És la primera vegada que experimenta un rebuig col·lectiu, no dels dirigents religiosos, sinó de tot el seu poble. No s’esperava això dels seus. La seua incredulitat arriba fins i tot a bloquejar la seua capacitat de curar: «no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts.»
Marc no narra este episodi per a satisfer la curiositat dels seus lectors, sinó per a advertir a les comunitats cristianes que Jesús pot ser rebutjat precisament pels qui creuen conéixer-lo millor: els que es tanquen en les seues idees preconcebudes sense obrir-se ni a la novetat del seu missatge ni al misteri de la seua persona. Com estem acollint a Jesús els que ens creiem seus? Enmig d’un món de hui dia no és la nostra fe massa infantil i superficial? No vivim massa indiferents a la novetat revolucionària del seu missatge? No és estranya la nostra falta de fe en la seua força transformadora? No correm el risc d’apagar el seu Esperit i menysprear la seua Profecia? Els cristians tenim imatges diferents de Jesús. No totes coincidixen amb les que tenien els que el van conéixer de prop i el van seguir. Cadascun ens fem la nostra idea d’ell. Esta imatge condiciona la nostra manera de viure la fe. Si la nostra imatge de Jesús és pobra, parcial o distorsionada, la nostra fe serà pobra, parcial o distorsionada. Esta la preocupació de Sant Pau: «No apagueu l’Esperit, no menyspreeu el do de Profecia. Reviseu-ho tot i quedeu-vos només amb el bo» (Tesalonicenses 5, 19-21). No necessitem alguna cosa d’això els cristians dels nostres dies?
Hui és un bon dia per preguntar-nos si amb la nostra vida i amb els fets quotidians fem present a Jesús, i també si ens sabem convidats a la missió de l’Evangeli, que no sempre és senzilla. Recordem com el Senyor va demanar als seus seguidors que proclamaren la Bona Nova per tot arreu.

 

 

 

 

DIUMENGE XIII

TEMPS ORDINARI

30 de juny de 2024

 

Xiqueta, alça’t

 

Esta és la festa de Jesús. Cada diumenge ens convoca a tots per a fer-nos partíceps del seu amor i el seu perdó.  Els cristians tenim a algú a qui despertar en la tempesta. I tenim a algú a qui tocar en la desesperació: Jesucrist. Anem a tocar i ser tocats pel poder curador de Jesucrist.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Saviesa 1, 13-15; 2, 23-25)
La mort ha entrat al món per la malícia del diable.
El llibre de la Saviesa ens recorda el nostre principi i la nostra fi. Creats a imatge de Déu, som seus per sempre.

 

SALM
¡Amb quin goig vos exalce, Senyor!

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Corintis 8, 7.9.13-15)
Que allò que vos sobra a vosaltres compense el que falta als germans pobres.
Sant Pau ens exhorta a tots els cristians a ser generosos i a compartir els nostres béns amb els necessitats. Jesucrist és el model per a nosaltres de lliurament perfecte i de donació total.

 

 

EVANGELI

 Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 5, 21-43

En aquell temps, Jesús arribà, de nou, en barca a l’altra riba del llac. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Aleshores arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, en veure’l, se li tira als peus i, suplicant-li amb tota l’ànima, li diu: «La meua xiqueta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es cure i visca.» Jesús se n’anà amb ell. La gent que el seguia l’oprimia per tots els costats. Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia patit molt en mans de metges i s’havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Eixa dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà la roba, perquè pensava: «Només que li puga tocar la roba, ja em curaré.» A l’instant se li tallà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia eixit d’ell, es girà de seguida i preguntava a la gent: «¿Qui m’ha tocat la roba?» Els seus deixebles li contestaren: «Veieu que la gent vos espenta per totes bandes i encara pregunteu: ¿Qui m’ha tocat?» Però Jesús anava mirant al seu voltant per a veure qui ho havia fet. Aleshores aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, es prosternà als seus peus tremolant de por i li explicà tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teua fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau i queda curada del mal que et turmentava.» Encara parlava Jesús, quan arribaren uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teua filla s’ha mort. ¿Què trauràs de molestar més el Mestre?» Però Jesús, en sentir estes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tingues por; tingues només fe.» I només va permetre que l’acompanyaren Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arribaren a la casa del cap de la sinagoga, van veure el rebombori de la gent, que plorava i feia grans planys. Ell entrà en la casa i els digué: «¿Per què eixe rebombori i eixos plors? La criatura no ha mort, sinó que dorm.» Ells es burlaven de Jesús, però Jesús els fa eixir a tots i pren només el pare i la mare de la xiqueta i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on estava la xiqueta, l’agafa per la mà i li diu: «Talità, Kum», que vol dir : «T’ho mane; xiqueta, alça’t». A l’instant, la xiqueta, que ja tenia dotze anys, s’alçà i es posà a caminar. Tots es quedaren plens d’estupor. Però Jesús els prohibí que ho feren saber a ningú. I els digué que donaren menjar a la xiqueta.

 

REFLEXIÓ

«Nosaltres coneixem prou bé la generositat de Crist» ens ha dit l’Apòstol, nosaltres sabem prou bé que la mort no l’ha fet Déu, que a Ell no li agrada que l’home perda la vida; el que a Déu li agrada és que l’home visca perquè és imatge seua i Déu no és un déu de morts sinó de vius. Per això el seu Fill fet home per a la nostra salvació anà pel món fent el bé, curant als que li demanaven, als que se li acostaven sense valor per demanar-li alguna cosa però que ho feien segurs de que tocant-li només la roba es posarien bons. La fama de Jesús es va anar estenent, molta gent es reunia al seu voltant, però n’hi havia que encara s’estranyaven quan Jesús parla de la mort com un son del que un es pot desvetllar acudint a Ell. Jesús és el Senyor de la vida, Ell no vol la mort del pecador, sinó que es convertisca i que visca, Ell no vol la malaltia ni la mort, sinó que estima la salut i la vida. Per arribar a ser curats per Ell, per arribar a ser ressuscitats amb Ell, per viure en Ell i per Ell ens cal creure, és la fe la que salva. La fe que mostra aquell cap de la sinagoga que es deia Jaire a qui el cor se li havia destrossat davant la seua filla que s’estava morint i a qui el cor se li aturà quan sabé que estava morta; la fe de la dona amb hemorràgies que anant de mal en pitjor, ja havia acudit a tots els metges i s’havia gastat tot el que tenia sense aconseguir cap millora; la fe que venç la por, la mort i la malaltia, que venç els crits de dolor que ensordeixen, que venç als incrèduls que riuen i les multituds que empenyen pertot arreu. Perquè la fe, ens ha dit Jesús, mou muntanyes, la fe salva; Jesús ho sap prou bé quan algú se li acosta amb fe; i qui rep la seua gràcia sap prou que la rep.
El Crist que ha vingut al món per alliberar-nos de la mort i obrir-nos les portes de la vida eterna, durant la seua vida pública ens va mostrant el camí cap a aquesta vida viscuda en plenitud, viscuda a partir de la seua resurrecció. El Senyor ens arranca de la terra dels morts per fer-nos tornar a la vida, els plors de capvespre els converteix l’endemà en crits de goig, com ens ha dit el salmista. La malaltia, el dolor ací a la terra és la creu que ens toca de prop en un moment o altre de la nostra vida; però no són ni l’objectiu final, ni el sentit de la nostra existència. El dolor i la mort, el nostre i el dels altres, ens ocupen i ens preocupen i així ha de ser, perquè el mateix Senyor sent ric es va fer pobre per nosaltres, per compartir la nostra condició humana en tot, llevat del pecat, que és fruit de l’enveja i fill del diable que va introduir al món la mort. Sí, el dolor, la malaltia i la mort estan presents en les nostres vides; però no són el sentit últim, no tenen l’última paraula. És això el que Jesús vol mostrar i transmetre als qui el rodegen, als qui acudeixen a Ell.
La filla de Jaire va retornar a la vida per tornar a morir; la dona amb hemorràgies es va curar i a la fi morir; però la mort ja no és ara la fi, sinó la porta de la vida eterna, com la creu de Crist és la porta cap a la resurrecció. És aquest el missatge que ens ha portat el Crist, és aquesta la bona nova que molts no han entés encara i que en temps de Jesús hi ha pocs que creguen, aquells pocs en els qui la fe ja actua. Pere, Jaume i Joan o el pare i la mare d’aquella xiqueta són els escollits per a ser testimonis del Crist. A partir de la seua mort en creu i de la seua resurrecció d’entre els morts, tots som escollits, tots som cridats a ser testimonis del Crist, tots som convidats a perdre la por, tots som convocats a aixecar-nos de la nostra prostració quan anem de mal en pitjor.
Demanem-li al Senyor ser generosos ja que coneixem prou bé la seua generositat; demanem-li tindre fe i no por, perquè la bondat i la justícia del Senyor són immortals.

 

 

 

 

 

DIUMENGE XII

TEMPS ORDINARI

23 de juny de 2024

 

Encara no teniu fe?

 

Hui és diumenge, la festa del Senyor. L’Església, com a barca, viu també les seues tempestes i les seues divisions però Jesús està amb nosaltres per a calmar-les i portar-nos a bon port. En esta celebració de germans volem despertar a Jesús amb la nostra oració i amb el nostre amor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Job 38, 1. 8-11)
Ací es desfarà l’orgull de les teues ones.
Job demanava solucions i receptes per als seus mals. I de la boca de Déu va rebre una lliçó sobre el poder creador de Déu, amo de la mar i de tot. Déu no pot ser posat a prova ni per la poderosa mar ni pel pobre Job ni per cap de nosaltres. Als qui demanen receptes màgiques, Déu els diu: confien en el meu.

 

SALM
Enaltiu el Senyor, perdura eternament el seu amor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Corintis 5, 14-17)
Ha començat un món nou.
Sant Pau ens recorda als cristians que fem el viatge de la vida a través de moltes tempestes, però que hi ha algú que ens ha precedit i ha triomfat. Per Crist i per amor a Crist, som espentats cap al futur, deixant el vell, ens renovem sense parar. Llavats i purificats en les aigües baptismals som una nova creació.

 

 

EVANGELI

 Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 4, 35-41

Un dia, a poqueta nit, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra vora.» Deixaren la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. De colp s’alçà un temporal de vent tan fort que les ones es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. Jesús estava en popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no veieu que ens afonem?» Quan es despertà va increpar el vent i digué a l’aigua: «¡Silenci! ¡Calla!» Aleshores el vent amainà i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan poregosos? ¿Encara no teniu fe?» Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: «¿Qui és este, que fins el vent i l’aigua l’obeïxen?»

 

REFLEXIÓ

«Per què sou tan poregosos? Encara no teniu fe?» . Estes dos preguntes que Jesús dirigix als seus deixebles no són, per a l’evangelista Marc, una anècdota del passat. Són les preguntes que han d’escoltar els seguidors de Jesús enmig de les seues crisis. Les preguntes que ens hem de fer també hui: On està l’arrel de la nostra covardia? Per què tenim por davant el futur? És perquè ens falta fe en Jesucrist? El relat és breu. Tot comença amb un orde de Jesús: «Passem a l’altra vora». Els deixebles saben que en l’altra vora del llac Tiberíades està el territori pagà de la Decàpolis. Un país diferent i estrany. Una cultura hostil a la seua religió i creences.
De sobte s’alçà una forta tempestat, metàfora gràfica del que succeïx en el grup de deixebles. El vent huracanat, les ones que trenquen contra la barca, l’aigua que comença a envair-lo tot, expressen bé la situació: Què podran els seguidors de Jesús davant l’hostilitat del món pagà? No sols està en perill la seua missió, sinó fins i tot la supervivència mateixa del grup. Despertat pels seus deixebles, Jesús intervé, el vent cessa i sobre el llac ve una gran calma. El sorprenent és que els deixebles es queden espantats. Abans tenien por a la tempestat. Ara pareixen témer a Jesús. No obstant això, una cosa decisiva s’ha produït en ells: han recorregut a Jesús; han pogut experimentar en ell una força salvadora que no coneixien; comencen a preguntar-se per la seua identitat. Comencen a intuir que amb ell tot és possible.
El cristianisme es troba hui enmig d’una forta tempestat i la por comença a apoderar-se de nosaltres. No ens atrevim a passar a una altra vora. Només se’ns demana fe. Una fe que ens allibere de tanta por i covardia, i ens comprometa a caminar després de les petjades de Jesús. El que li importa a Déu és que no ens afonem, així ens ho ensenya Jesús. Confiem i no temem. El Senyor ens diu, a través dels esdeveniments, que el seu amor és fidel i res no ens podrà separar d’Ell. La relectura de la història de salvació ens ensenya a viure sense por del que vindrà. Per gràcia seua , ens disposem a acollir tot el que ens arriba com a expressió d’un Déu que tard o d’hora proveirà. Encara que no entenguem del tot per què està passant el que ens està passant, permaneixem en l’esperança contra tota esperança, perquè sabem per la fe que l’afecte de Déu acaba sent eficaç per als que estima, malgrat que no en sapiguem ni el dia ni l’hora, o que ignorem com eixirà el Senyor en la tempesta.
Per part nostra, ens tempta marcar el pla de salvament i indicar-li quin és el següent pas a seguir. Per què no fas aquest miracle per a mi, per a la persona que estime, per a la gent que pateix? Però això seria viure encara per a nosaltres mateixos, com diu Sant Pau a la segona lectura, i aspirar a posar-nos al centre de la història. En canvi, volem viure en l’agraïment per aquell que ha donat la vida per a tots. Seríem de Crist, si no posàrem la nostra vida a disposició del Regne com ell ho va fer? Ens passa també com diu Sant Pau que ens tempta quedar en el record de Crist en la seua condició mortal, quan feia un miracle rere l’altre. Els miracles eren un primer signe, però no el definitiu que portaria a la fe en el que encara havia de morir i ressuscitar. Nosaltres, però, volem creure en Jesucrist, el qui, amb el nostre pa i vi, s’ofereix, es parteix i es reparteix pel món; Crist, que acull la mort en creu com a mostra de la força del seu amor. En efecte, serà la misericòrdia de Déu Pare, qui acabarà ressuscitant Jesús i nosaltres amb ell. Mentre ho anem entenent, necessitem un respir en la tempesta i la certesa  que Ell és a la barca, ni que siga dormint al capçal. Ves a saber quan estarem preparats per a una ofrena total de la nostra vida, quan tindrem la fe necessària i no serem tan poregosos. Potser la gràcia ens arribe en l’últim instant, però ens haurem d’anar disposant dia rere dia.

 

 

 

 

 

DIUMENGE XI

TEMPS ORDINARI

16 de juny de 2024

 

La més menuda acaba sent la més gran

 

Jesús per mitjà de dos paràboles ens ensenya el valor de les coses xicotetes: la llavor, que es tira en la terra i sense saber com, creix, i el gra de mostassa, que és la llavor més xicoteta, però en créixer, és l’arbre més gran. L’important és sembrar, no collir; serà el que ens fa grans en la humilitat, en la paciència i sobretot en l’esperança.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Ezequiel 17, 22-24)
Jo faig créixer l’arbre menut.
El profeta Ezequiel pren el símbol de l’arbre per a comparar-lo amb la vida dels homes i amb el treball de Déu. Déu és qui dona la vida i el creixement. Déu exalta i humilia. Déu fa florir uns arbres i seca uns altres. Déu és com un gran arbre on en les seues branques podem descansar i gaudir.

 

SALM
És bo lloar el Senyor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Corintis 5, 6-10)
Tant si vivim en el cos, com si n’emigrem, només ens esforcem per a ser-li agradables.
Sant Pau apunta al dia de la collita i ens exhorta a estar atents a eixe dia i a caure en el compte que el secret de la nostra vida consistix a agradar a Déu.

 

 

EVANGELI

 Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 4, 26-34

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra en la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix sense que ell sàpia com. La terra, a soles, dona fruit: primer les tiges, després les espigues i finalment el blat granat dins de les espigues. Aleshores, quan el gra ja està a punt, agafa la falç, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «¿A què podem comparar el regne de Déu? ¿Quina paràbola li aniria bé? És com un gra de mostassa, que és la més menuda de totes les llavors de la terra, però, quan l’han sembrada, es posa a créixer i arriba a fer-se més gran que totes les plantes de l’hort, amb unes rames tan grans que els ocells es poden refugiar en la seua ombra.» Amb moltes paràboles paregudes, Jesús els anunciava la Paraula, adaptant-se a la seua capacitat d’entendre. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

 

REFLEXIÓ

A Jesús el preocupava molt que els seus seguidors acabaren un dia descoratjats en veure que els seus esforços per un món més humà i feliç no obtenien l’èxit esperat. Oblidarien el regne de Déu? Mantindrien la seua confiança en el Pare? El més important és que no obliden mai com han de treballar. Amb exemples presos de l’experiència dels llauradors de Galilea, els anima a treballar sempre amb realisme, amb paciència i amb una confiança gran. No és possible obrir camins al Regne de Déu de qualsevol manera. S’han de fixar en com treballa ell. El primer que han de saber és que la seua tasca és sembrar, no collir. No viuran pendents dels resultats. No els han de preocupar l’eficàcia ni l’èxit immediat. La seua atenció se centrarà en sembrar bé l’Evangeli. Els col·laboradors de Jesús han de ser sembradors. Res més.
Els cristians hem de recuperar a l’Església el gest humil del sembrador, la lògica pacient del qui sembra un futur millor. Els començaments de tota sembra sempre són humils. Més encara si es tracta de sembrar el Projecte de Déu en l’ésser humà. La força de l’Evangeli, segons Jesús, és com sembrar una cosa tan xicoteta i insignificant com “un gra de mostassa” que germina secretament en el cor de les persones. Per això, l’Evangeli només es pot sembrar amb fe. És el que Jesús vol fer-los veure amb les seues xicotetes paràboles. El Projecte de Déu de fer un món més humà porta dins una força salvadora i transformadora que ja no depén del sembrador.
Quan la Bona Notícia d’eixe Déu penetra en una persona o en un grup humà, allí comença a créixer alguna cosa que a nosaltres ens desborda. A l’Església no sabem en estos moments com actuar en esta situació nova i inèdita, enmig d’una societat cada vegada més indiferent a dogmes religiosos i codis morals. Ningú té la recepta. Ningú sap exactament el que cal fer. El que necessitem és buscar camins nous amb la humilitat i la confiança de Jesús. Només la força de Jesús pot regenerar la fe en la societat dels nostres dies. Aleshores aprendrem a sembrar amb humilitat l’Evangeli com a inici d’una fe renovada. Allò xicotet, insignificant, fràgil, vulnerable, lent… quan és habitat per a Déu té una altra dimensió i una altra projecció, creix fins a fer-se amb unes branques on els pardalets poden refugiar-se. Sembradors de xicotetes llavors. Jesús és així. Convocats a aprendre a viure així. El Regne de Déu s’assembla… Sembradors responsables. Sembradors confiats. Sembradors de xicotetes llavors.

 

 

 

 

 

DIUMENGE X

TEMPS ORDINARI

9 de juny de 2024

 

Qui fa la voluntat de Déu és el meu germà

 

Jesús és el Senyor, lloem-lo. Jesús és el camí, caminem amb ell. Jesús és el vencedor del maligne, lluitem contra el mal. Amb alegria i amb fe, celebrem el diumenge. Amb lloances i cants celebrem al Senyor de la festa, Jesucrist.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Gènesi 3, 9-15)
Posaré enemistat entre tu i la dona, entre els teus descendents i els d’ella.
El llibre del Gènesi narra les conseqüències de sucumbir a la temptació. Adam i Eva es convertixen en estranys per a Déu, per a si mateixos i per a la terra. El seu pecat és prescindir de Déu. Però en el primer pecat està també la primera promesa de redempció. La paraula de Déu és sempre invitació a superar-nos i a superar la temptació.

 

SALM
Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Corintis 4, 13-5, 1)
Creiem, i per això parlem.
Sant Pau ens parla de les lluites contra el mal que hem de patir si volem anomenar a Crist el nostre cap. Per a perseverar en el bé hem de dirigir la nostra mirada cap a la vida eterna i a la vida que vivim ara. Crist té poder per a vivificar-nos i conduir-nos a la meta, la nostra salvació.

 

 

EVANGELI

 Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 3, 20-35

En aquell temps, Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-se tanta gent, que no podien ni menjar. Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, anaren per endur-se’l perquè deien: «Ha perdut el seny.» Els mestres de la llei que havien baixat de Jerusalem deien: «Està posseït per Beelzebul:» I encara: «Este expulsa els dimonis pel poder del príncep dels dimonis.» Aleshores Jesús els cridà i els parlava valent-se de paràboles. Els deia: «¿Com pot ser que Satanàs expulse Satanàs? Si un regne es dividix i lluita contra si mateix, no pot durar. I si una casa es dividix i lluita contra si mateixa, tampoc no pot durar. Si és cert, per tant, que Satanàs s’ha alçat contra si mateix i s’ha dividit, no pot durar: ha arribat la seua fi. Tampoc ningú no pot entrar en casa d’un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; i després ja li podrà saquejar la casa. En veritat vos dic que tot serà perdonat als hòmens: els pecats i totes les blasfèmies que hagen proferit; però el qui blasfema contra l’Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més.» Perquè deien d’ell que tenia un esperit impur. Aleshores arriben la mare i els germans de Jesús i, des de fora, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent assentada al seu voltant. Li diuen: «La teua mare, els teus germans i germanes estan ací fora, que et busquen.» Ell els respon: «¿Qui són ma mare i els meus germans?» Aleshores, mirant els qui seien al seu voltant, diu: «Eixos són ma mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, este és el meu germà, la meua germana, ma mare.

 

REFLEXIÓ

Jesús, pres per boig, l’ha posseït Beelzebul segons els qui l’envolten, i, els mestres de la Llei. La seua mare i els seus germans se’l volen endur a casa. Costa que la vida i l’esperança s’òbriguen pas en una societat amb pors, tancada a la novetat, agarrada al ferro roent de falses seguretats, depenent, en el fons, de les manipulacions del maligne. Costa aprendre dels errors i pecats dels germans.
Meditant aquest fragment de l’Evangeli on se’ns mostra Jesús que no té por, que ha anat curant als oprimits pels mals esperits, bojos, desequilibrats o senzillament rebutjats per les seues famílies i comunitats. En el fons, a part de les explicacions que va fent Jesús sobre tàctiques i organització dels estols malèfics, hi ha una denúncia implícita. Les opcions pels pobres, pels dèbils, pels innocents, pels qui molesten, pels qui posen en qüestió la gratuïtat de Déu (que és bo amb tots, sobretot amb els pecadors), no interessen. La Filiació que Jesús mostra amb la seua paraula i vida, la Paternitat d’un Déu que mira primer els cors que les accions, no interessa, fa mal, molesta, trenca “l’establit”. El Senyor allibera a Déu de Jerusalem. Déu ha nascut i morirà fora de la Ciutat Santa. Jesús ens dona la oportunitat de triar el lloc on posar-nos. Per què optem? Fa ben poc Jesús ha triat els dotze, per allà on passa, pareix que només el reconeixen com a Fill de Déu els oprimits. Jesús ofereix una nova fraternitat, centrada i fonamentada en fer la voluntat de Déu, Déu que Ell mateix sent com a Pare i com a rostre i ésser propi. Tota una blasfèmia per a la religiositat jueva. Jesús és considerat blasfem perquè és jueu, perquè denuncia els excessos de poder en nom de Déu.
Nosaltres podem triar, fer la voluntat de Déu, estimar com Jesús estima i ens estima. Tan de bo puguem sentir que el Senyor ens senyala dient-nos “tu eres la ma mare i el meu germà, tu compleixes la voluntat de Déu”. Sols complint la voluntat de Déu, expressada de manera especial en la seua Paraula, podem afirmar que som realment cristians i seguidors de Jesús.