background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XXV

TEMPS ORDINARI

20 de setembre de 2020

 

A tots va pagar el mateix

 

Aquest diumenge ens mostra coses fonamentals per a la nostra vida: els nostres pensaments, la nostra forma de veure les coses, els nostres camins no són els de Déu. I, a més hem de deixar a Déu ser Déu i no voler convertir-lo en una ferramenta capritxosa al nostre servici. Hui, Jesús de Natzaret ens ensenya mitjançant la famosa paràbola del vinyador que la misericòrdia de Déu està sempre disposada a admetre a qui vulga anar a treballar amb Ell, a la seua vinya, no tenint especial mèrit si s’incorpora abans o després.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 55, 6-9)
Invitació del profeta a buscar a Déu. Invitació de l’Església a viure la nostra diària conversió. Invitació a obrir l’oïda a la Paraula de Déu.

 

SALM
El Senyor està prop dels qui l’invoquen.

 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Filipenses 1, 20c-24. 27a)
Sant Pau manifesta la seua completa confiança en Déu. La seua vida i la seua mort pertanyen a Crist. Se sent servidor de l’evangeli i serà fidel fins a la fi.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 20, 1-16

Jesús digué als seus deixebles esta paràbola: «Amb el regne del cel passa com amb un propietari que va eixir de bon matí a llogar treballadors per a la seua vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià al seu treball. Va eixir una altra vegada a mitjan matí, en trobà uns altres en la plaça sense faena i els digué: «Aneu també vosaltres a la meua vinya; vos pagaré el que siga just.» I ells van anar. Cap a migdia i a mitjan vesprada tornà a eixir i va fer allò mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà uns altres i els digué: «¿Què feu ací tot el dia desfaenats?» Ells li contesten: «¡És que ningú ens ha llogat!» Els diu: «¡Aneu també vosaltres a la meua vinya!» A poqueta nit, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: «Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard, i acaba pels primers.» Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però cobraren el mateix jornal. En veure això, remugaven i deien al propietari: «Eixos últims han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor.» Ell va respondre a un d’ells: «Company, ¿quin mal t’he fet? ¿No havíem fet tractes per un jornal? Per tant, pren allò que et toca i ves-te’n. A eixe últim jo li vull donar igual que a tu. ¿És que no puc fer en ma casa allò que vull? ¿Tens enveja perquè jo soc generós?» Així, els últims passaran a primers, i els primers, a últims.»

 

REFLEXIÓ

La paràbola de l’Evangeli de hui costa d’entendre i desconcerta. El propietari d’una vinya ix a buscar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d’un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l’actitud de l’amo resulta incomprensible i fora de la Llei.
Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l’Antic Testament per referir-se al poble d’Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi haja justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens busca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seua vinya, és a dir, de l’Església i la societat.
Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a buscar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se’ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s’apiada dels qui l’invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui busquem és Aquell qui ix al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seua. Buscar a Déu és respondre a la seua crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».
La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l’anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faça més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els d’última hora, que s’han afegit a la faena molt tard, han respost amb confiança i van a la «busca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L’important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.
La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depén del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada cap a tot el món. Déu no es mou per criteris de justícia humana, sinó d’amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai és tard per a Ell. Aquest és un missatge gojós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d’aprofitar-la.
Sempre estem a temps de convertir-nos, d’escoltar la veu del Senyor que ens busca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l’amor ho és tot, que és l’únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L’amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L’obligació sense amor et fa malhumorat. L’agudesa sense amor et fa agressiu. L’honor sense amor et fa orgullós. L’amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L’ambició sense amor et fa injust…
Demanem a Déu que ens concedisca llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l’Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen al seu Pare.

 

 

DIUMENGE XXIV

TEMPS ORDINARI

13 de setembre de 2020

 

Perdonar sempre

 

Convidem a tots no solament a deixar-se perdonar per Déu, sinó també a aprendre a perdonar i a perdonar-nos els uns als altres. L’Església ha de ser el lloc on s’experimenta el perdó, on es viu perdonant, i on se celebra el perdó total de Déu.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 27, 33-28, 9)
L’Eclesiàstic ens diu que hem de perdonar a tots perquè nosaltres també estem necessitats del perdó de Déu. El perdó és un luxe al qual alguns mai tenen accés perquè no celebren en les seues vides el perdó gratuït de Déu. El perdó és el luxe de l’amor.

 

SALM
El Senyor és compassiu i benigne, lent per al castic, generós en l’amor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 14, 7-9)
Sant Pau ens recorda als creients que vivim per a morir i morim per a viure en Crist. En aquest món i en l’altre som de Crist.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 18, 21-35

Pere preguntà a Jesús: «Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà si m’ofén? ¿Set vegades?» Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» Per això passa amb el regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als seus súbdits. Just quan començava, ja li’n van presentar un, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res amb què pagar, el rei manà que, per a poder pagar el deute, el vengueren amb la seua dona, els seus fills i amb tots els seu bens. Aleshores el súbdit se li llançà als peus i li deia: «Tingueu paciència i vos ho pagaré tot». Aleshores el rei se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan eixia, trobà un dels seus companys que li devia cent denaris i, agafant-lo, l’ofegava dient: «Paga’m tot el que em deus». L’altre se li llançà als peus i li suplicava: «Tin paciència i ja t’ho pagaré». Però ell no va fer cas, i el tancà en la presó fins que li pagara el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, se n’entristiren molt i anaren a explicar-ho al seu senyor. El rei el cridà i li digué: «¡Súbdit malvat! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir també tu del teu company, com jo m’havia compadit de tu?» Aaleshores el rei, indignat, el posà en mans dels botxins, perquè el torturaren fins que pagara tot el deute. Així vos tractarà el meu Pare celestial si cada u no perdona de tot cor el seu germà.

 

REFLEXIÓ

Quantes vegades haurem de perdonar? A la Missa, després del Parenostre i abans de donar-nos la pau, el sacerdot, amb les mans esteses, diu una oració demanant a Déu que ens allibere de tots els mals, que hi haja pau, que ens guarde de pecat i de qualsevol pertorbació; manifesta la confiança en la misericòrdia de Déu, en l’acompliment de la nostra esperança i en la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador. Aquesta oració ens proposa tres punts de reflexió:
«Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals». Anar a missa i fer pregària implica un compromís que ens convida a estimar i perdonar. Però moltes vegades deixem de fer el bé que voldríem, perdem la pau, i les bones relacions amb els altres queden trencades. Déu vol que tinguem un cor pur i penedit, una actitud d’amor i perdó. Per això ens cal recordar els Manaments, que són llum que il·luminen el camí. Jesús, que ens coneix perfectament, ens diu: No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors, el metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No hi ha pau sense perdó. No hem de catalogar els homes en bons i roïns com ho fan alguns; ja que en  els més bons també existeix la tendència cap al mal, i en els més roïns el desig del bé. Jesús ens accepta com som, però vol que canviem. Necessitem saber què és el perdó cristià i els mecanismes que ens condueixen a eixe perdó. No som totalment lliures. Volem, però no sempre sabem o podem. Coneixem les dificultats a posar en pràctica les bones intencions. La paraula perdó ens produeix una certa incomoditat perquè l’orgull, les enveges, rancors, i altres males herbes viuen dins nostre. Si som conscients de la nostra debilitat, acceptarem més fàcilment els altres. No hem de resignar-nos a veure les persones tal com es manifesten; hauríem de veure-les tal com poden arribar a ser sense l’influència de les seues circumstàncies i limitacions. Sense perdó la vida seria un infern. Qui perdona és un sembrador d’esperança.
«Senyor, per la vostra misericòrdia deslliureu-nos de qualsevol pertorbació». Si estem en mans de Déu, vivim com a perdonats i aprenem a perdonar. La primera lectura exposa les conseqüències negatives de l’odi i la rancor, i recomana amb insistència saber perdonar els altres. Perdonar no és fàcil, sempre requereix una actitud valenta. Si amb humilitat i realisme reconeixem les nostres faltes i sentim agraïts el perdó de Déu, serem capaços de perdonar els altres. Quina és l’ensenyança de la paràbola de hui? Déu, en la seua infinita bondat, supera les nostres expectatives i ens ho perdona tot; i nosaltres som mesquins i poc considerats en relació als nostres semblants. Si el perdó procedeix de l’amor, no ha de tindre mesura ni límit. L’amor fa miracles.
«Esperem, Senyor, l’acompliment de la nostra esperança». El perdó no ha de ser el compliment d’un manament, sinó el fruit més preciós de l’amor. Si estem en una actitud de perdonar, sabrem en quin moment haurem de fer-ho, i aleshores ho farem sense esforç, amb naturalitat, i sense complexos. La Paraula de Déu, font d’esperança, ens ho repeteix: Déu és el Pare del fill pròdig; Jesucrist és el bon Pastor que busca l’ovella perduda; l’Esperit de Déu és qui ens il·lumina i recorda hui que el model de perdó el trobem en el salm de hui: Ell perdona les culpes i cura totes les malalties; rescata de la mort la teua vida i et sacia d’amor entranyable. I tot això perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No sempre acusa, ni guarda rancor sense fi; no ens castiga els pecats com mereixem, no ens paga com deuria les nostres culpes. I tot això perquè és compassiu i benigne, lent per al castic, i generós en l’amor. El nostre amor es renova sempre que celebrem l’Eucaristia. Siguem bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdonem-nos tal com Déu ens ha perdonat en Crist. Hauria de ser així perquè som del Senyor.