DIUMENGE III

PASQUA

19 d’abril de 2026

 

 

El reconegueren quan partia el pa

 

Hui és el dia en què ha obrat el Senyor,alegrem-nos i celebrem-lo. Aquest és el dia de la Resurrecció. Que la Paraula de Déu ens òmpliga i ens entusiasme. Tots som convidats a obrir els nostres cors a l’amor de Déu i a compartir la nostra fe amb els germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Fets dels Apòstols 2, 14. 22-28)

La mort no podia de cap manera retindre’l captiu.

Pere, primer predicador de la Resurrecció de Jesús, alça la seua veu i ens exhorta a tots a viure en esperança, a conéixer i seguir els camins de la vida i a omplir-nos de goig perquè Jesucrist ha ressuscitat i viu enmig de nosaltres.

 

SALM

Ensenyeu-me, Senyor, el camí que du a la vida.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1a Pere 1, 17-21)

El preu del vostre rescat és una sang preciosa, la de Crist sacrificat com un anyell sense tara.

Crist ha ressuscitat, vol lliurar-nos del nostre mal viure mitjançant la seua entrega i la seua sang. Per Ell tenim accés a Déu, fe i esperança.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 24, 13-35

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquells incidents. Mentres conversaven i discutien, Jesús mateix arribà al seu costat i es posà a caminar amb ells, però no eren capaços de reconéixer-lo. Ell els preguntà: «¿De què discutiu entre vosaltres mentres camineu?» Ells es pararen plens de tristor, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia estos dies a Jerusalem, ¿eres tu l’únic que no saps allò que ha passat?» Ell els preguntà: «¿Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i del poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fora condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell haguera alliberat Israel. Ara de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han asustat: han anat de bon matí al sepulcre, no han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels, i els han assegurat que ell està viu. Alguns dels que estaven amb nosaltres han anat al sepulcre, i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit; però, a ell, no l’han vist.» Ell els digué: «¡Sí que vos costa d’entendre! ¡Quins cors tan necis per a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seua glòria?» Aleshores, començant pels llibres de Moisés i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant, s’acostaven al poble on es dirigien i ell va fer com si seguira més avant. Però ells el forçaren pregant-li: «Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard, i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué assentat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment, se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «¿No és veritat que els nostres cors s’abrasien dins de nosaltres mentres ens parlava pel camí i ens aclaria el sentit de les Escriptures?» Aleshores mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí trobaren reunits els Onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven allò que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

 

REFLEXIÓ

El relat de l’Evangeli de hui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprén i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts.

Deia el papa Francesc que quan l’home toca fons en la seua experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil… Déu li dóna la mà per a transformar la seua nit en albada, la seua aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconéixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens trau de la tomba de la incredulitat i l’aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat de hui: els dos deixebles tornen a la seua vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seua desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell residix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que du a la vida».

Jesús està interessat a conversar amb els deixebles que van camí d’Emaús: «De què discutiu entre vosaltres mentres camineu?» No s’imposa revelant-los la seua identitat. Els demana que continuen contant la seua experiència. Si a l’Església parlem més de Jesús i conversem més amb ell, la nostra fe reviurà. Els cristians hem de recordar més a Jesús: citar les seues paraules, comentar el seu estil de vida, aprofundir en el seu projecte. Les explicacions del desconegut obrin els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem amb Jesús quan partix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enfortix amb el coneixement. Descobrim a Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seues mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tindre conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sacrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor i va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrassir el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5 d’abril de 2026

NO ESTÀ ACÍ. HA RESSUSCITAT. MIREU EL LLOC ON L’HAVIEN POSAT.

 

VIGÍLIA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Ha ressuscitat i anirà davant de vosaltres a Galilea.

PREGÓ PASQUAL

 

COMENTARI A LES LECTURES

En aquesta nit santa se’ns demana estar desperts i vigilants. La litúrgia ens regala, a través de la Paraula de Déu, la història de la salvació, la nostra història: des de la creació del món fins a la nova creació, des del primer fracàs fins al triomf de la resurrecció, la victòria de l’amor de Déu. L’església, en aquesta nit, ens convida a escoltar la bona notícia, a acollir-la en els nostres cors i a proclamar-la als nostres germans.

 

PRIMERA LECTURA (Gènesi 1, 1 – 2,2)

Déu va veure tot allò que havia fet, i era bo de veres.

SALM A LA PRIMERA LECTURA

Quan envieu el vostre alé, renaix la creació, i renoveu la vida sobre la terra.

 

SEGONA LECTURA (Gènesi 22, 1-18)

Sacrifici d’Abraham, el nostre pare en la fe.

SALM A LA SEGONA LECTURA

Guardeu-me, Déu meu, vós sou el meu refugi.

 

TERCERA LECTURA (Èxode 14, 15-31; 15, 1)

Els israelites caminaren per terra eixuta enmig del mar.

SALM A LA TERCERA LECTURA

Cantem al Senyor, que s’ha cobert de glòria.

 

QUARTA LECTURA (Isaïes 54, 5-14)

El Senyor t’ha reclamat amb un amor etern.

SALM A LA QUARTA LECTURA

¡Amb quin goig vos exalce, Senyor!

 

CINQUENA LECTURA (Isaïes 55, 1-11)

Veniu a mi, i vos saciaré de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna.

SALM A LA CINQUENA LECTURA

Cantant de goig eixirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació.

 

SISENA LECTURA (Baruc 3, 9-15. 32 – 4,4)

Avança pel camí que conduïx a la claror del Senyor.

SALM A LA SISENA LECTURA

Senyor, vós teniu paraules de vida eterna.

 

SETENA LECTURA (Ezequiel 36, 16-17a. 18-28)

Abocaré sobre vosaltres aigua pura i vos donaré un cor nou.

SALM A LA SETENA LECTURA

Com la cérvola sospira per l’aigua viva, també sospire jo per vós, Déu meu.

 

LECTURA DE L’APÒSTOL (Romans 6, 3-11)

Crist, una volta ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més.

SALM A LA LECTURA DE L’APÒSTOL

Al·leluia, Al·leluia, Al·leluia

 

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 28, 1-10

Passat el dissabte, quan ja clarejava el matí del diumenge, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre. De sobte hi hagué un gran terratrémol: un àngel del Senyor, baixà del cel, va fer redolar la pedra i es va assentar. Resplandia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. Va ser tan gran el sobresalt dels guàrdies, que de l’esglai quedaren com a morts. L’àngel digué a les dones: «No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No està ací. Ha ressuscitat tal com va dir. Veniu a veure el lloc on havia sigut posat, i aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts i ara va davant de vosaltres a Galilea; allí el veureu. Mireu que jo vos ho he dit.» Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n’anaren corrents del sepulcre per anunciar-ho als deixebles. Jesús els va eixir al pas i les saludà dient: « Déu vos guarde.» Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren. Jesús els digué: «No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagen a Galilea, que allí em veuran.»

 

REFLEXIÓ

En aquesta nit santa, la foscor ha esdevingut llum, la mentida veritat, la incertesa camí i la mort vida. Aquell qui és el camí, la veritat i la vida; aquell qui és la resurrecció i la vida ha abandonat el país dels morts i vencent la mort ens ha donat a tots nosaltres la vida eterna. El Fill de Déu que es volgué fer com un home qualsevol, aquell a qui altres homes mataren i feren davallar al sepulcre, ara per obra de l’Esperit i seguint el pla de la nostra salvació establit pel Pare ha ressuscitat d’entre els morts. Algunes de les dones que el seguien, Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé, han anat al sepulcre per ungir el cos i alçant els ulls han vist apartada la gran pedra que tancava el sepulcre, la mateixa que elles dubtaven de com podrien fer redolar; han entrat i els ha eixit al pas un jove vestit de blanc que els ha anunciat que Jesús de Natzaret, que elles mateixes havien vist sepultar en aquell lloc, ha ressuscitat i efectivament el seu cos ja no està allí. Elles però han marxat tremolant de susto, amb gran por i sense atrevir-se a dir res a ningú.

Vora el sepulcre, el lloc on l’havien posat, està espiritualment present tota l’Església universal. Som també nosaltres amb les tres dones que s’acosten al sepulcre, abans de l’alba, per a ungir el cos sense vida de Jesús (Mc 16, 1). La seua experiència de fe és la nostra experiència de fe. Amb elles descobrim que la pedra sepulcral ha estat retirada i el cos ja no està allí. «No està ací», anuncia l’Àngel, mostrant el sepulcre buit i elles miren el lloc on l’havien posat. La mort ja no té poder sobre Ell (Rm 6, 9), ja no té poder sobre cap de nosaltres incorporats a Ell pel baptisme, en bella expressió de sant Joan Pau II (22 d’abril de 2000). El sepulcre està buit, aquell qui va morir crucificat ha tornat a la vida, a la vida plena i eterna, a aquella que té des de sempre i que nosaltres teníem també i vam perdre pel pecat. Déu havent entrat en la història per l’encarnació en el ventre virginal de Maria, ara l’ha canviat per sempre. Aquelles dones senten susto i por, però no és perquè Déu no ho haguera anunciat abans, no és perquè el mateix Jesús no ho haguera predit que havia de ressuscitar al tercer dia; perquè tota la història de la salvació, de la que en aquesta nit santa hem escoltat els seus punts principals, anava destinada a aquest dia. Déu ens estima tant que no podia deixar-nos per sempre al domini de la mort; però a nosaltres durs de cor ens ha costat molt d’entendre i fins i tot veient el sepulcre buit hi haurà qui no entendrà i qui dubtarà.

Vertaderament el Senyor ha ressuscitat i aquest és el centre de la nostra fe. Una fe que hui renovarem tots els batejats. No tinguem por de seguir al Crist; tampoc la seua vida entre nosaltres va estar lliure de dificultats; també Ell va patir enveges, traïcions, va conéixer de primera mà com és tota la misèria que arrastrem els homes; però és Déu qui ens va crear a imatge seua, semblants a Ell com ensdiu la lectura del llibre del Gènesis. Per això al llarg de la història ha intentat un volta i una altra entrar als nostres cors, malgrat que nosaltres li hem tancat les portes tantes vegades. Finalment el Fill va ser enviat pel Pare per tal de que sent com nosaltres, igual en tot llevat del pecat, poguera mostrar-nos que hi ha un camí cap al Pare i que aquest camí de retorn cap la imatge perduda de Déu és el mateix Crist que hui ha deixat el sepulcre buit, que hui ha vençut la mort i que hui, a través de l’Església, ens diu a cadascuna de nosaltres d’una manera molt especial i concreta que estarà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps. La resurrecció no és un miracle qualsevol, no és el retorn a la vida terrena de Llàtzer, l’amic del Senyor, és el punt de partida d’una nova vida, el fonament d’un nou món que tenint a Crist com a centre busca transformar-lo i atraure’l cap al Crist. La participació en aquest gran esdeveniment a nosaltres ens ve per la fe i el baptisme. El Baptisme està present en la celebració pasqual. La resurrecció del Crist està sempre present, no és mai passat; tampoc el Baptisme no és passat, sinó que per mitjà d’ell la mateixa resurrecció ens arriba a nosaltres, per tal d’atreure’ns cap al Crist. El Baptisme és molt més que un acte eclesial formal, que un ritual pensat per a acollir a les persones a l’Església. És molt més que una espècie de purificació i embelliment de l’ànima. És realment participació de la mort i resurrecció del Crist sent per a nosaltres renaixement i transformació en una nova vida.

 

 

 

MISSA DEL DIA DE PASQUA

Havia de ressuscitar d’entre els morts.

Hui és la festa de les festes, la celebració de la Pasqua de Resurrecció. Hui, tot és alegria i goig. Hui, hem de cantar la victòria de Crist sobre la mort, la seua mort i la nostra. Alegrem-nos i celebrem gojosos la Pasqua del Senyor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43)

Després d’haver ressuscitat d’entre els morts, nosaltres hem menjat i hem begut amb ell.

Nosaltres som testimonis, diu Pere, de tot el que va fer Jesús i som també testimonis de que viu. Tots som també cridats a experimentar la seua vida ressuscitada i a predicar la nostra fe pasqual als germans.

 

SALM

Hui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 3, 1-4)

Busqueu les coses de dalt, on està Crist.

Els redimits tenim una meta nova, un horitzó més enllà de tot horitzó. Crist mort i ressuscitat, és la nostra destinació final i la nostra herència per sempre.

 

SEQÜÈNCIA

Cantem, fidels joiosos, un himne de victòria a Crist que ressuscita, la Víctima Pasqual, l’Anyell que ens redimia amb mort tan meritòria, i torna les ovelles al Pare de la glòria, Jesús, rei immortal.

Colpiren mort i vida en pugna formidable, la mort ha mort la vida, la culpa a l’innocent, el Rei, que és font de vida i amor immensurable, del lloc dels morts retorna visible i admirable i regna eternament.

Oh rosa de Magdala, que aneu buscant l’aurora, digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí. Obert està el sepulcre, la vida s’enarbora, la glòria del qui busque, i l’ànima enamora, he vist de bon matí.

Els àngels testimonis, la lluminosa estança, el lli del blanc sudari, l’immaculat llençol. Ressuscità el Messies, Jesús, la meua esperança, aneu a Galilea, i allà on Crist s’avança, veureu la llum del Sol.

La llum, de les tenebres s’ha alçat majestuosa, el nostre cor confessa Crist ressuscitat, la mort ha estat vençuda, la vida victoriosa, oh Rei d’amor benigne, fontana generosa, tingueu-nos pietat.

 

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 20, 1-9

El diumenge, Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i va veure que la pedra havia sigut llevada de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a buscar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús amava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Aleshores, Pere, amb l’altre deixeble, se n’anà cap al sepulcre. Corrien els dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’inclinà per a mirar dins, i va veure en terra les benes d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i va veure en terra les benes d’amortallar, però el sudari que li havien posat al cap no estava en terra com les faixes, sinó plegat en un altre lloc. Aleshores entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho va veure i cregué. Fins a aquell moment encara no havien entés que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

 

REFLEXIÓ

«S’han endut el Senyor fora del Sepulcre i no sabem on l’han posat». La primera reacció de Maria Magdalena és ben humana, podríem dir que fins i tot ben sensata; ella havia vist com posaven el cos de Jesús al sepulcre. Segons el quart Evangeli Josep d’Arimatea i Nicodem van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus, concretament amb una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Maria Magdalena anava pues al sepulcre de matí, quan encara estava fosc segurament per visitar la tomba d’aquell a qui tant havia estimat i qui tant li havia perdonat. La pedra treta és la primera evidència de que alguna cosa no prevista havia passat i Maria Magdalena sabedora de que molts voldrien atemptar contra Jesús fins i tot mort, pensa que el cos pot haver sigut furtat i comunica aquesta sospita seua a Pere i a l’altre deixeble. Són Pere i l’altre deixeble els qui veuen noves evidències desconcertants, aplanat el llençol d’amortallar i el sudari que li havien posat al cap lligat encara al mateix lloc. Però encara no havien entès que segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.  A la bona nova de la resurrecció cadascun s’acosta d’una manera diferent, cadascun al seu ritme. Maria Magdalena, una dona, serà la primera en veure indicis i ben aviat es prosternarà als peus del Mestre. L’altre deixeble, aquell a qui Jesús estimava tant, sols veure aquella tomba buida ho tindrà clar, veurà que les Escriptures s’han acomplit, que allò que Jesús els havia dit era cert, que al tercer dia havia ressuscitat. A Pere li caldrà veure’l, parlar, reparar la seua negació i confessar-li el seu amor tres voltes; però al cap i a la fi esdevindrà el primer dels apòstols i acabarà donant la vida per Ell. I així un darrere l’altre, algun voldrà posar la mà a la ferida del costat i el dit al forat dels claus, altres el reconeixeran en partir el pa i Pau, finalment com l’últim de tots, com a un que naix fora de temps, també en fa experiència enmig d’una llum encegadora i d’una veu del cel i de ser-ne perseguidor passa a ser evangelitzador.

Nosaltres no hem viscut aquestes experiències, ni hem vist la tomba buida, ni el llençol aplanat; però hem rebut una tradició, la bona nova de la resurrecció s’ha anat transmetent generació rere generació fins a nosaltres. És la fe de l’Església, una fe que sent sempre un do de Déu rebem i compartim en comunitat i a la que ens incorporem pel baptisme. Renovant ahir les nostres promeses baptismals al cap i a la fi és com si haguérem escoltat també la veu d’aquella Maria Magdalena torbada i que ve cap a nosaltres corrent per dir-nos que el sepulcre està buit i nosaltres en escoltar-la li hauríem de dir que està buit perquè s’ha acomplit allò que havia estat predit, que ja sabem pel deixeble que Crist tant estimava, per Pere, per Pau i per tants d’altres que realment Crist ha ressuscitat.

 

 

CRIST HA RESSUSCITAT! AL·LELUIA!

 

 

 

 

 

 

 

3 d’abril de 2026

LA CREU ESDEVÉ SÍMBOL D’AMOR

Hui, Divendres Sant, els cristians acompanyem a Jesús en la seua mort, orem en silenci, meditem el relat de la seua passió i mirem i ens mirem en l’arbre de la salvació. La glòria del Diumenge de Rams es convertix en la vergonya del Calvari. Les lloances es converteixen en crits de mort. I ací estem nosaltres, espectadors muts, assistint a la representació.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 52, 13. 53, 1-12)

Per les nostres faltes ha mort malferit.

Qui és aquest servent? Quina missió se li encomana? Què fa amb la seua vida? Isaïes, segles abans de Jesús, va escriure aquest cant com si pensara en Jesús, com si estiguera veient el desenllaç de la seua vida. Jesús compleix aquesta profecia al peu de la lletra, carrega amb els nostres pecats i intercedeix per nosaltres.

 

SALM

Pare, en les vostres mans confie el meu esperit.

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 4, 14-16; 5, 7-9)

Aprengué què és obeir, i es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

“Mantinguem la fe que professem”. Obeir a Déu mai costa diners, a voltes costa llàgrimes i als seus triats sempre els costa la vida. Hui ens acostem al mort que venç la mort per a mendigar misericòrdia i perdó, per a obrir la porta de la vida i de la salvació. Crist és el tron de la gràcia, no tinguem por de tacar-nos amb la seua sang. Acostem-nos a Ell.

 

EVANGELI

Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de qualsevol altre nom (Fl 2, 8-9).

 

 

✠ Passió del Nostre Senyor Jesucrist segons Sant Joan 18, 1-19, 42

Agafaren Jesús i l’encadenaren.

C. En aquell temps, Jesús va eixir amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró. Allí hi havia un hort, i Jesús entrà amb els deixebles. Judes, el qui l’entregava, coneixia bé aquell lloc, perquè Jesús s’havia reunit sovint allí amb els seus deixebles. Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns hòmens de la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n’anà. Venien amb llanternes i torxes, i tots armats. Jesús, que sabia molt bé tot el que li venia damunt, s’avançà i els preguntà:

✠ «¿A qui busqueu?»

C. Li respongueren:

S. «A Jesús de Natzaret.»

C. Els diu:

✠ «Jo soc.»

C. També es trobava amb ells Judes, el qui el traïa. Quan Jesús els digué: «Soc jo», retrocediren i caigueren a terra. Jesús tornà a preguntar-los:

✠ «¿A qui busqueu?»

C. Li digueren:

S. «A Jesús de Natzaret.»

C. Ell els respongué:

✠ «Ja vos he dit que soc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que estos se’n vagen lliurement.»

C. S’havia de complir allò que havia dit Jesús: «No n’he perdut ni un dels qui vós m’heu donat.» Simó Pere tragué una espasa que portava, atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere:

✠ «Guarda’t l’espasa en la baina. ¿No he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»

C. Aleshores el destacament de soldats, amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus, prengueren a Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus este consell: «Més val que un sol home muira pel poble.» Simó Pere i un altre deixeble seguien a Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot, mentres Pere es quedava fora, en l’entrada. Per això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va eixir fora, parlà amb la criada que guardava la porta i feu entrar a Pere. La criada digué a Pere:

S. «¿Vols dir que tu no eres també deixeble d’eixe home?»

C. Ell li diu:

S. «No, no ho soc.»

C. Com que feia fred, els criats i la guàrdia del temple havien encés un caliu de brasa i estaven allí drets, calfant-se. Pere també es calfava amb ells. Mentrestant el gran sacerdot interrogà a Jesús sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava. Jesús li contestà:

✠ «Jo he parlat a tot el món obertament. Sempre ensenyava en les sinagogues o en el temple, on es reunixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat. ¿Per què em pregunteu a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit.»

C. Quan Jesús hagué dit això, un dels guàrdies que tenia al costat li pegà una galtada i el reptà dient-li:

S. «¿Això és manera de contestar al gran sacerdot?»

C. Jesús li respongué:

✠ «Si he parlat malament, digues en què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?»

¿Vols dir que tu no eres també deixeble d’ell? No, no ho soc.

C. Aleshores Anàs l’envià encadenat a Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó estava dret calfant-se. Li digueren:

S. «Vols dir que tu no eres també deixeble d’ell?»

C. Ell ho negà:

S. «No, no ho soc.»

C. Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:

S. «Però si jo t’he vist en l’hort amb ell.»

C. Pere tornà a negar-ho, i en aquell moment el gall cantà.

La meua reialesa no és cosa d’este món.

C. Aleshores dugueren a Jesús des del palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no entraren en l’edifici pagà del pretori, perquè, si es contaminaven, aquella vesprada no haurien pogut menjar l’anyell pasqual. Per això va eixir Pilat a buscar-los fora del pretori, i els preguntà:

S. «¿Quina acusació porteu contra este home?»

C. Ells li contestaren:

S. «Si este home no fera res de mal, no l’entregaríem.»

C. Pilat els digué:

S. «Emporteu-vos-el i jutgeu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra llei.»

C. Els jueus li respongueren:

S. «Nosaltres no estem autoritzats per a executar a ningú.»

C. S’havia de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir. Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, feu cridar Jesús i li digué:

S. «¿Eres tu el rei dels jueus?»

C. Jesús contestà:

✠ «¿Ix de vós això que em pregunteu, o són uns altres els qui vos ho han dit de mi?»

C. Respongué Pilat:

S. «Jo no soc jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meues mans. He de saber què has fet.»

C. Jesús respongué:

✠ «La meua reialesa no és cosa d’este món. Si fora d’este món, els meus hòmens haurien lluitat perquè jo no fóra entregat als jueus. Però la meua reialesa no és d’ací.»

C. Pilat li digué:

S. «Per tant, vols dir que eres rei.»

C. Jesús contestà:

✠ «Teniu raó: jo soc rei. La meua missió és la de ser testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meua veu.»

C. Li diu Pilat:

S. «I, ¿què és la veritat?»

C. I després de fer eixa pregunta, Pilat se n’anà una altra vegada fora, a buscar els jueus per a dir-los:

S. «Jo no li trobe res per a poder-lo inculpar. Però ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si voleu, vos indultaré el rei dels jueus.»

C. Ells tornaren a cridar:

S. «Eixe, no: volem a Barrabàs.»

C. Barrabàs era un bandoler.

Salve, rei dels jueus.

C. Aleshores Pilat feu assotar a Jesús. Els soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit i el cobriren amb un mantell de púrpura, anaven passant davant d’ell i li deien:

S. «Salve, rei dels jueus.»

C. I li donaven bufetades. Pilat tornà a eixir i els digué:

S. «Ara vos el trauré fora i veureu que no li trobe res per a poder inculpar-lo.»

C. Aleshores va eixir Jesús portant la corona d’espines i el mantell de púrpura. Pilat els diu:

S. «Ací teniu l’home.»

C. Quan els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veren, cridaren:

S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat els diu:

S. «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres: jo no li trobe res per a poder-lo inculpar.»

C. Els jueus li contestaren:

S. «Nosaltres tenim una llei, i segons eixa llei mereix pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»

C. Quan Pilat sentí això prengué encara més por. Se’n tornà dins del pretori i digué a Jesús:

S. «¿D’on eres tu?»

C. Però Jesús no li tornà resposta. Li diu Pilat:

S. «A mi no em parles? ¿No saps que tinc autoritat per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?»

C. Jesús respongué:

✠ «No tindríeu cap classe d’autoritat sobre mi si no vos l’hagueren concedida de més amunt. Per això el qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»

Fora, fora, crucifiqueu-lo.

C. A partir d’aquell moment, Pilat intentà deixar-lo lliure. Però els jueus cridaren:

S. «Si deixeu lliure eixe home, és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tot el qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar.»

C. Quan Pilat sentí eixes paraules, feu eixir a Jesús, l’assentà en una estrada en el lloc conegut amb el nom de l’Empedrat, en hebreu Gabata. Era el divendres, vespra de la Pasqua, cap al migdia. Aleshores diu als jueus:

S. «Ací teniu el vostre rei.»

C. Ells cridaren:

S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat els diu:

S. «¿Jo he de crucificar el vostre rei?»

C. Els grans sacerdots respongueren:

S. «No tenim cap rei llevat del Cèsar.»

C. Aleshores Pilat els l’entregà per a crucificar-lo.

El crucificaren, i amb ell en crucificaren dos més.

C. Prengueren a Jesús, i va eixir, portant ell mateix la creu, cap al lloc conegut amb el nom de la Calavera, en hebreu Gòlgota. Allí el crucificaren. Junt amb ell en crucificaren dos més, posats a banda i banda amb Jesús al mig. Pilat feu escriure un rètol i el feu posar en la creu. Tenia escrit: «Jesús, el Natzaré, el rei dels jueus.» Molts dels jueus el llegiren, perquè el lloc on havia sigut crucificat Jesús estava a la vora mateix de la ciutat, i el rètol estava escrit en hebreu, en llatí i en grec. Els grans sacerdots digueren a Pilat:

S. «No poseu: “El rei dels jueus”, sinó: “Este deia que era el rei dels jueus”.»

C. Pilat contestà:

S. «Això que he escrit, escrit està.»

Es repartixen entre ells els meus vestits.

C. Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, arreplegaren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:

S. «No l’esgarrem; sortegem-la: a veure a qui li toca.»

C. S’havia de complir allò que diuen les Escriptures: «Es repartixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meua roba.» I els soldats ho feren així.

Ací tens el teu fill. Ací tens a ta mare.

C. Vora la creu de Jesús estava sa mare i la germana de sa mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria Magdalena. Jesús va veure sa mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, i digué a la mare:

✠ «Dona, ací tens el teu fill.»

C. Després digué al deixeble:

✠ «Ací tens a ta mare.»

C. I des d’aleshores el deixeble l’acollí en sa casa.

Tot s’ha complit.

C. Després d’això Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot allò que calia, perquè s’acabara de complir allò que anunciaven les Escriptures digué:

✠ «Tinc set.»

C. Hi havia allí un recipient ple de vinagre. Aleshores fent un hisop amb una esponja xopada de vinagre, li l’acostaren a la boca; Jesús, després de prendre el vinagre, digué:

✠ «Tot s’ha complit.»

C. Aleshores inclinà el cap i expirà.

A l’instant en va eixir sang i aigua.

C. Era divendres, i els jueus no volien que els cossos quedaren en les creus durant el repòs del dissabte, i més perquè aquell dissabte era un dia solemníssim. Per això demanaren a Pilat que trencaren les cames dels crucificats i llevaren els cossos. Els soldats hi anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia sigut crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús i comprovaren que ja estava mort, no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats li pegà una llançada al costat, i a l’instant en va eixir sang i aigua. En dona testimoni el qui ho va veure. La seua paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també vosaltres cregueu. Efectivament; tot això succeí perquè s’havia de complir allò que diuen les Escriptures: «No li han de trencar cap os.» I en un altre lloc de les Escriptures diu: «Miraran aquell que han traspassat.»

Amortallaren el cos de Jesús amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques.

C. Després d’això, Josep d’Arimatea, que era dels seguidors de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat l’autorització per a endur-se el seu cos. Pilat ho permeté. Josep anà i despenjà el cos de la creu. També anà Nicodem, aquell que temps arrere havia visitat a Jesús de nit, i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes. Els dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus de soterrar els difunts. En un hort, vora el lloc on havien crucificat a Jesús, hi havia un sepulcre nou, on encara no havia sigut soterrat ningú. Com que el sepulcre estava prop, van posar a Jesús, ja que la vespra del divendres començava el repòs entre els jueus.

 

 

REFLEXIÓ

Silenci, «tot s’ha complIT». El just, amb les penes que ha sofrit, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells; de fet prenia damunt seu el pecat de tots, el nostre pecat. Així, Jesús, el Fill de Déu, s’ha convertit en font inesgotable de salvació per a tots, per a cadascú dels qui el seguim. Però, nosaltres el seguim?

Judes l’ha traït, Pere la negat, els altres han fugit, els grans sacerdots i la guàrdia del temple cridaven: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». Pilat els l’entregà.

Jesús ha begut el calze que el Pare li ha donat. Portant la creu al Gòlgota, ha pujat on s’ha abaixat fins a la mort. Ha sigut crucificat entre dos més, per ser comptat entre els malfactors. Però, Pilat ha assenyalat qui és el rei dels jueus: Jesús de Natzaret. Els soldats es repartixen els seus vestits i es juguen als daus la seua roba. I a la creu enlairada entre cel i terra Jesús ens regala a sa mare. Mare, ací tens el teu fill. Fill, ací tens ta mare. Així, nosaltres tenim una mare, Maria, mare nostra, mare de l’Església. L’Església que amb els seus sacraments sorgits del costat de Crist, sang i aigua, baptisme i eucaristia, donen forma a la nostra vida eclesial. L’Església és la nova arca de l’Aliança, on cabem tots, per iniciar així, la travessia fins a la vida eterna. El far és la creu, on germina la vida, des del silenci, tot s’acomplix.

L’últim alé expira, el Fill ha lliurat la vida per nosaltres pecadors, perquè amb la seua ofrena ens dona vida per sempre. Amb la seua mort ens ha sigut donat el pas per a la vida eterna.

Silenci, foscor, tenebra i llum, ha estat davallat de la creu el cos de Jesús, l’amortallaren amb un llençol de lli i les especies aromàtiques. Hi havia un sepulcre nou i posaren a Jesús. Silenci, ha sigut sepultat la vida, la font de la vida eterna. Silenci, silenci, no, no som nosaltres els qui l’hem de despertar, nosaltres no, és Déu Pare, qui el ressuscitarà.

Esperem, vivim amb esperança, siguem testimonis d’esperança. Perquè l’amor, la caritat d’ahir, de Jesús amb els deixebles, l’esperança en la vida eterna, ens portarà demà a viure la fe, la fe Pasqual de Crist entre nosaltres, fins a la fi del món.

 

2 d’abril de 2026

 

 

FEU AÇÒ QUÈ ÉS EL MEU MEMORIAL

 

Déu està entre nosaltres i és un de nosaltres. I en aquest Dijous Sant ens convida a tindre intimitat amb Ell i a estar en la seua taula. I ens mana fer el que Ell va fer, viure en l’amor i servir amb amor. Proclamem i sentim la seua presència enmig de nosaltres.

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Èxode 12, 1-8, 11-14)

El ritual del sopar pasqual.

Recordem la primera Pasqua a Egipte. El memorial que narra l’alliberament del poble, el seu pas a la llibertat. Arrere queda el sofriment i l’esclavitud. Hui, en aquesta nit santa, nosaltres recordem i celebrem el que Déu seguix fent per nosaltres.

 

SALM

El calze de la benedicció és comunió amb la sang de Crist.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1a Corintis 11, 23-26)

Cada vegada que mengem este pa i bevem este calze, anunciem la mort del Senyor.

Sant Pau ens transmet el que va rebre del Senyor: la institució de l’Eucaristia. És fantàstic saber que sempre s’ha celebrat en l’església el sopar de Jesús, el seu comiat i nosaltres, el volem celebrar amb fe en aquesta nit santa.

 

VERS ABANS DE L’EVANGELI Jn 13, 34

Vos done un manament nou, diu el Senyor: Que vos ameu els uns als altres tal com jo vos he amat.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 13, 1-15

Eren ja les vespres de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seua hora, la de passar d’este món al Pare. Ell, que sempre havia amat els seus en el món, els amà fins a l’extrem. Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, conscient que el Pare ho havia deixat tot en les seues mans, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’alçà de taula, es llevà el mantell i se cenyí una tovalla; després abocà aigua en un llibrell i es posà a llavar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovalla que duia en la cintura. Quan anava a llavar Simó Pere, este li diu: «Senyor, ¿vós voleu llavar-me els peus a mi?» Jesús li respon: «Ara no entens açò que faig, ho entendràs després.» Pere li diu: «¡Mai de la vida vós no em llavareu els peus!» Jesús li contestà: «Si no et llave, tu no seràs dels meus.» Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em llaveu només els peus: llaveu-me també les mans i el cap.» Jesús li respon: «Qui s’ha banyat només necessita llavar-se els peus; ja està net tot ell. I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.» Jesús sabia qui l’havia d’entregar; per això digué que no tots estaven nets. Després de llavar-los els peus, quan s’hagué posat el mantell i assentat en taula, els digué: «Enteneu això que vos acabe de fer? Vosaltres em dieu ‘‘Mestre’’ i ‘‘Senyor’’, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc. Si jo, que soc el Mestre i el Senyor, vos he llavat els peus, també vosaltres vos ho heu de fer els uns als altres. Vos he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo vos ho he fet.»

 

REFLEXIÓ

«Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir el “pas” del Senyor» digué Déu a Moisès i a Aron mentre estaven a Egipte. La sang fou aquella nit el senyal, a les cases on Déu veié la sang passà de llarg, on no la veié caigué damunt d’elles el castic del Senyor. El poble d’Israel des d’eixe moment feia el memorial del pas del Senyor, totes les generacions celebraven la Pasqua com una institució perpètua. El pas del Senyor, quan el Senyor passa per les nostres vides deixa emprenta, ja res no torna a ser igual, perquè Déu transforma les vides dels qui toca el cor.

Crist instaurà la nova Pasqua, ens ho diu l’Apòstol, és una tradició que ell ha rebut i que ha transmés. Crist en l’últim sopar amb els seus en aquest món, tot just abans de ser entregat a la mort, instituí un nou memorial on la víctima és Ell mateix i on ens deixà a tots el seu cos i la seua sang. No fou un fet aïllat, puntual, irrepetible; en cada Eucaristia en fem memorial, el renovem i la seua presència és de nou real entre nosaltres. I així com a l’Egipte el pas del Senyor transformà ja per sempre la vida del poble d’Israel que de l’esclavitud passà a la llibertat; així cada vegada que el Senyor passa per les nostres vides ens allibera de l’esclavitud del pecat si participem en plenitud, de cor, buscant ser purificats pel seu cos i la seua sang.

No es tracta d’un simple ritu, l’Eucaristia no és un ritual buit, sempre està viu per la presència real de Crist, cada vegada que participem renovem la seua presència i és una nova oportunitat de renovar-nos interiorment i aquesta conversió de cor s’ha de traslluir en la nostra vida de creients. No hi ha millor barem per mostrar aquest pas del Senyor per la nostra vida que la caritat. Escrivia el Papa Benet XVI: «Una Eucaristia que no comporte un exercici pràctic de l’amor és fragmentària en si mateixa.» (Deus caritas est, 14). Crist no parla per parlar, no diu paraules buides, acompanya amb fets el que diu, diu i fa, estimant fins a l’extrem de donar la vida per nosaltres, mostrant que no hi ha límits per a l’amor de Déu.

Els deixebles no entengueren aquell gest de Jesús, Ell el mestre acabat de sopar s’alçà de taula, es llevà el mantell, se cenyí una tovalla, tirà aigua en un llibrell i es posà a llavar els peus als deixebles i a eixugar-los. Ell, el mestre, aquell a qui una dona havia llavat els peus amb un perfum preuadíssim i els havia eixugat amb els seus propis cabells, ara s’acatxa fins a terra i com un esclau trau la pols dels peus dels seus deixebles. Ell és anomenat Mestre i Senyor i fan bé de dir-li-ho perquè ho és, pues si el mestre fa tasca d’esclau que no haurem de fer nosaltres que no som dignes ni de deslligar-li la corretja de la sandàlia.

Així com aquella primera Pasqua jueva significà l’alliberament d’un poble captiu; així l’Eucaristia significa per a nosaltres el lligam amb l’amor extrem de Crist per tota la humanitat. Crist se’ns dona en cada Eucaristia i aquest donar-se significa transformar els nostres cors mitjançant la caritat. Escrivia sant Joan Pau II: «Aquest aspecte de caritat universal del Sacrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del Salvador. En instituir-ho, no es va limitar a dir «Aquest és el meu cos», «Aquest calze és la Nova Aliança en la meua sang», sinó que va afegir «entregat per vosaltres… vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20). No va afirmar solament que el que els donava a menjar i beure era el seu cos i la seua sang, sinó que va manifestar el seu valor sacrificial, fent present de mode sacramental el seu sacrifici, que compliria després en la creu algunes hores més tard, per a la salvació de tots. «L’Eucaristia és, alhora i inseparablement, el memorial sacrificial en què es perpetua el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió en el Cos i la Sang del Senyor». (Ecclesia de Eucharistia, 12).

Cada Dijous Sant, en cada Eucaristia celebrem el memorial del Senyor, Ell es fa present i nosaltres l’hem de fer present enmig del món. Un dels cants més propis d’aquest Dijous Sant ens diu que «on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.» Posem caritat i amor al nostre món, des de la fe en Jesucrist, des de la fe en el nostre Déu que és amor, siguem transmissors de l’amor de Déu tal com Crist ho fou, fins a l’extrem de donar la seua vida per nosaltres. Hui Jesús llava els peus dels seus deixebles, demà llavarà a la humanitat del pecat des de la creu. Jesús va prendre el pa a les seues mans, va elevar al Pare l’oració de benedicció, va partir el pa i el va donar als seus deixebles; i el mateix va fer amb el calze del vi. Però en aquell moment, la vespra de la seua Passió, va voler deixar en aquest gest el Testament de la nova i eterna Aliança, memorial perpetu de la seua Pasqua de mort i resurrecció. Perquè Ell és amor per la seua creatura fins a l’extrem de donar-se a si mateix per a la nostra salvació. Ell que no vingué a ser servit sinó a servir, ens convida a ser servidors seus i dels germans formant part d’una sola Església. En paraules del Papa Benet XVI: «l’Església, estant al servici de Déu, està al servici del món en termes d’amor i veritat.» (Caritas in veritate, 11).

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

29 de març de 2026

 

 

BENEÏT EL QUI VE EN NOM DEL SENYOR. HOSANNA!

 

Recorregut el camí quaresmal ens acostem, hui, a la primera eixida anomenada Jerusalem, la ciutat santa. Units per la fe a tots els cristians del món volem aclamar i proclamar a Jesús com el nostre Messies, el nostre Rei i el nostre Salvador. Processonem amb palmes i rams d’olivera, amb cants i alegria a la casa del Senyor i estrenem la Setmana Santa. Crist està enmig de nosaltres i actua en els nostres cors i nosaltres revivim la seua mort i la seua resurrecció, que és la nostra salvació.

 

PROCESSÓ DELS RAMS – EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 21, 1-11

Quan estaven prop de Jerusalem, arribaren a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres. Allí Jesús envià dos deixebles amb esta comanda: «Aneu al poble d’ací davant, i trobareu de seguida una somera lligada, amb el seu pollí. Deslligueu-la i porteu-me’ls. Si algú vos diu res, responeu-li que el Senyor els necessita, però que els tornarà ben prompte.» Tot això va succeir perquè es complira tot allò que el Senyor havia anunciat a través del profeta: «Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seua entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega.» Els deixebles anaren, feren allò que Jesús els havia manat, portaren la somera i el pollí, posaren damunt d’ells les seues capes, i ell pujà. Molta gent entapissava el camí amb les seues capes, altres tallaven branques dels arbres per a alfombrar el camí i la gent que anava davant i que el seguia cridava: «Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna dalt del cel.» Quan va entrar a Jerusalem, se somogué tota la ciutat. Molts preguntaven: «¿Qui és eixe?» La gent que anava amb ell responia: «És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea.»

 

MISSA DEL DIA

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 50, 4-7)

No he amagat la cara davant de les ofenses, i sé que no quedaré avergonyit.

Jesús, el servent de Déu, obri els nostres oïts a l’escolta del missatge salvífic. Una oïda oberta que no s’escandalitza ni s’avergonyix davant el sacrifici i la humiliació que experimenta el servent de Déu.

 

SALM

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Filipenses 2, 6-11)

L’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres.

L’Esperit ja habita en nosaltres però vivim i som conduïts pels desitjos i passions de la carn. Apaguem el foc de l’Esperit i vivim a la calor d’altres focs. Avivem, hui, l’Esperit que ens fa fills, cristians i germans dels homes.

 

VERS ABANS DE L’EVANGELI Fl 2, 8-9

Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això, Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de qualsevol altre nom.

 

EVANGELI

✠ Passió del Nostre Senyor Jesucrist segons Sant Mateu 26, 14 – 27, 66

Estic disposat a entregar-vos Jesús. ¿Què em voleu donar?

C. — En aquell temps, un dels Dotze, l’anomenat Judes Iscariot, se n’anà a buscar els grans sacerdots i els digué:

S. — «Estic disposat a entregar-vos Jesús. ¿Què em voleu donar?»

C. — Ells li pagaren trenta monedes de plata, i des d’aleshores buscava una ocasió per a entregar-lo. ¿On voleu que vos preparem el sopar per a menjar l’anyell pasqual?

C. — El primer dia dels Àzims els deixebles preguntaren a Jesús

S. — «¿On voleu que vos preparem el sopar per a menjar l’anyell pasqual?»

C. — Ell respongué:

✠ — «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: El mestre diu: El meu moment s’acosta. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles en ta casa.»

C. — Els deixebles compliren allò que Jesús els havia manat i prepararen el sopar pasqual.

Un de vosaltres em trairà.

C. — A poqueta nit, s’assentà a taula amb els Dotze. I digué mentres menjava:

✠ — «Vos ho dic de veres: un de vosaltres em trairà.»

C. — Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits:

S. — «¿Soc jo, Senyor?»

C. — Jesús contestà:

✠ — «El qui posa amb mi la mà en el mateix plat per a sucar és el qui em trairà. El Fill de l’home fa el camí que les Escriptures havien predit d’ell, però ¡ai de l’home que el traïx!: a eixe home, més li valdria no haver nascut.»

C. — Judes, el qui el traïa, li preguntà:

S. — «¿Soc jo, rabí?»

C. — Jesús li contestà:

✠ — «Tu ho has dit.»

Açò és el meu cos. Açò és la meua sang.

C. — Mentres menjaven, Jesús prengué el pa, va dir la benedicció, el partí i digué donant-lo als deixebles:

✠ — «Preneu i mengeu-ne; açò és el meu cos.»

C. — Després prengué un calze, digué l’acció de gràcies i els el donà dient:

✠ — «Beveu-ne tots, que açò és la meua sang, la sang de l’aliança, escampada per tots els hòmens en remissió dels pecats. Vos assegure que d’ara en avant no beuré d’este fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell amb vosaltres en el regne del meu Pare.»

C. — Després de cantar l’himne, isqueren cap a la muntanya de les Oliveres.

Mataré el pastor i les ovelles del ramat es dispersaran.

C. — Aleshores Jesús els digué:

✠ — «Esta nit vos escandalitzareu per causa meua, perquè les Escriptures diuen: “Mataré el pastor, i les ovelles del ramat es dispersaran”. Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant de vosaltres a Galilea.»

C. — Pere li digué:

S. — «Encara que tots es desenganyen de vós, jo, mai.»

C. — Jesús li respon:

✠ — «T’ho dic de veres: Esta mateixa nit, abans que cante el gall, m’hauràs negat tres vegades.»

C. — Li diu Pere:

S. — «Encara que haja de morir amb vós, no vos negaré.»

C. — I tots els deixebles digueren el mateix.

Es posà trist i abatut.

C. — Llavors Jesús arribà amb els seus deixebles a una propietat anomenada Getsemaní, i els diu:

✠ — «Assenteu-vos ací mentres vaig allí a pregar.»

C. — Prengué Pere i els dos fills de Zebedeu, i es posà tot trist i abatut. Aleshores els digué:

✠ — «Sent una tristor en l’ànima que em fa morir. Quedeu-vos ací i vetleu amb mi.»

C. — Ell s’avançà un tros, es prosternà amb el front en terra i pregava:

✠ — «Pare meu, si és possible, que este calze s’aparte de mi. Però que no es faça com jo vull, sinó com vós voleu.»

C. — Després va cap als seus deixebles i els troba adormits. Diu a Pere:

✠ — «¿Com? ¿No heu sigut capaços de vetlar una hora amb mi? Vetleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L’esperit està decidit a tot, però l’home és dèbil.»

C. — Se n’anà per segona vegada i pregà:

✠ — «Pare meu, si este calze no pot passar sense que jo el bega, que es faça la vostra voluntat.»

C. — Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven. Els deixà novament, i se n’anà a pregar per tercera vegada, repetint la mateixa súplica. Se’n va en acabant cap als deixebles i els diu:

✠ — «Ja podeu dormir tranquils. Ha arribat l’hora. El Fill de l’home és entregat en mans dels pecadors. Alceu-vos, anem, que el qui em traïx ja està ací.»

Aleshores prengueren Jesús i el detingueren.

C. — Encara parlava Jesús quan arribà Judes, un dels Dotze, amb molta gent, armada d’espases i garrots. Venien de part dels grans sacerdots i dels notables del poble. El qui el traïa els havia donat este senyal:

S. — «És aquell que jo besaré: deteniu-lo.»

C. — Immediatament s’acostà a Jesús i li digué:

S. — «Déu vos guarde, rabí.»

C. — I el besà. Però Jesús li contestà:

✠ — «Amic, fes allò que has vingut a fer.»

C. — Aleshores detingueren a Jesús, i un dels qui anaven amb ell desembainà l’espasa i, d’un colp, tallà l’orella del criat del gran sacerdot. Jesús li digué:

✠ — «Torna a embainar l’espasa: tots els qui empunyen l’espasa, per l’espasa moriran. ¿Et penses que no puc demanar ajuda al meu Pare? Ara mateix m’enviaria més de dotze legions d’àngels. Però així, ¿com es compliria allò que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?»

C. — Aleshores, Jesús s’adreçà a la gent i els digué:

✠ — «Heu vingut a prendre’m, armats amb espases i garrots, com si fora un bandoler. Cada dia em teníeu assentat en el temple ensenyant, i mai em detinguéreu. Però tot ha passat així, perquè es complira allò que havien escrit els profetes.»

C. — Aleshores, tots els deixebles el deixaren a soles i fugiren.

Vos assegure que d’ara en avant veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós.

C. — Els qui havien detingut Jesús se l’endugueren al palau del gran sacerdot Caifàs, on s’havien reunit els mestres de la llei i els notables. Pere el seguia de lluny fins que arribà al palau del gran sacerdot. Entrà al pati, i s’assentà entre els guardes, esperant-ne el desenllaç. Els grans sacerdots amb tot el Sanedrí buscaven alguna falsa declaració contra Jesús per a poder-lo condemnar a mort, però no en trobaven cap, encara que s’havien presentat molts testimonis que declaraven en fals. Finalment, se’n presentaren dos amb esta acusació:

S. — «Eixe ha dit: “Jo podria destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.”»

C. — El gran sacerdot s’alçà i preguntà a Jesús:

S. — «¿No et vols defendre de res? ¿Què dius de les acusacions que et fan estos testimonis?»

C. — Però Jesús callava. El gran sacerdot li digué:

S. — «Et conjure pel Déu viu que ens digues si tu ets el Messies, el Fill de Déu.»

C. — Jesús li respon:

✠ — «Sí, teniu raó. Vos assegure que d’ara en avant veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós, i venint enmig dels núvols del cel.»

C. — Aleshores, el gran sacerdot s’esgarrà els vestits cridant:

S. — «¡Ha blasfemat! ¿Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia. ¿Què vos pareix?»

C. — Ells respongueren:

S. — «Mereix pena de mort.»

C. — Aleshores li escopien a la cara; altres li pegaven bufetades i punyades i li deien:

S. — «Profetitza, Messies; endevina qui t’ha pegat.»

Abans que cante el gall em negaràs tres vegades.

C. — Mentrestant, Pere estava assentat fora, en el pati. Una criada se li acostà per a dir-li:

S. — «Tu també anaves amb Jesús, el Galileu.»

C. — Però ell ho negà davant de tots, i li digué:

S. — «No sé de què em parles.»

C. — Quan Pere eixia cap al portal, una altra criada es fixà en ell i digué als qui estaven allí:

S. — «Eixe anava amb Jesús, el Natzaré.»

C. — Pere ho tornà a negar, i jurava que no coneixia aquell home. Al cap de poc els qui estaven allí s’acostaren i digueren a Pere:

S. — «És veritat que anaves amb ells: se’t nota fins i tot en el parlar.»

C. — Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home. En aquell moment cantà el gall i Pere es recordà que Jesús li havia dit: «Abans que cante el gall, em negaràs tres vegades», va eixir, i plorà amargament.

L’entregaren a Pilat, el governador.

C. — Quan es va fer de dia, tots els grans sacerdots i els notables del poble tingueren sessió contra Jesús per a decretar la seua mort. Se l’endugueren encadenat i l’entregaren a Pilat, el governador romà.

No podem posar-los amb els diners de les ofrenes, perquè són el preu d’una vida.

C. — Quan Judes, el qui l’havia traït, va veure que l’havien condemnat, es repenedí d’allò que havia fet. Retornà les trenta monedes als grans sacerdots i als notables i els digué:

S. — «He pecat entregant a la mort un home innocent.»

C. — Ells, per tota resposta, li digueren:

S. — «¿A nosaltres ens vens amb això? Ja t’apanyaràs.»

C. — Ell llançà els diners al santuari, va eixir, se n’anà i es penjà. Els grans sacerdots arreplegaren els diners, però es deien:

S. — «No podem posar-los amb els diners de les ofrenes, perquè són el preu d’una vida.»

C. — Després de discutir-ho, amb aquells diners compraren el camp del Terrisser per a sepultar els forasters. Per això, encara hui s’anomena camp de Sang. Així es complí allò que diu el profeta Jeremies: «Prengueren les trenta monedes, el preu d’un esclau, tal com l’avaluaven els israelites, i les donaren a canvi del camp del Terrisser, tal com el Senyor m’havia indicat.»

¿Eres tu el rei dels jueus?

C. — Jesús comparegué davant de Ponç Pilat, el governador romà; i este l’interrogà:

S. — «¿Eres tu el rei dels jueus?»

C. — Jesús li digué:

✠ — «Sí, teniu raó.»

C. — Però Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans sacerdots i els notables del poble. Aleshores Pilat li diu:

S. — «¿No sents quantes acusacions presenten contra tu?»

C. — Però Jesús no li respongué ni una paraula, tant que el governador estava del tot sorprés. Cada any, per la festa, el governador tenia el costum d’indultar un pres, el que la gent volia. Aleshores hi havia un pres famós, un tal Barrabàs. Quan la gent es reuní, Pilat els digué:

S. — ¿Qui voleu que indulte, Barrabàs o Jesús, tingut per Messies?»

C. — Perquè sabia que li havien entregat Jesús per enveja. Mentres Pilat estava assentat en el tribunal, la seua esposa li feu arribar esta comanda:

S. — «No vullgues saber res d’este innocent; esta nit, en un somni, he patit molt per ell.»

C. — Mentrestant, els grans sacerdots i els notables havien convençut la gent que demanaren l’indult de Barrabàs i la mort de Jesús. Quan Pilat els preguntà a qui dels dos volien que indultara, ells li respongueren:

S. — «Barrabàs».

C. — Pilat els diu:

S. — «I de Jesús, tingut per Messies, ¿què n’he de fer?»

C. — Tots li respongueren:

S. — «Que el crucifiquen.»

C. — Digué Pilat:

S. — «¿Per què?¿Quin mal ha fet?»

C. — Ells cridaven més fort encara:

S. — Que el crucifiquen.»

C. — Quan Pilat comprovà que era inútil el seu intent i que podria provocar un gran avalot, es llavà amb aigua les mans davant de la gent i els digué:

S. — «Jo no soc responsable de la sang d’este home; apanyeu-vos vosaltres.»

C. — Tot el poble respongué:

S. — «Que la responsabilitat d’eixa sang caiga sobre nosaltres i sobre els nostres fills.»

C. — Aleshores els deixà lliure Barrabàs i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, a fi que el crucificaren.

Salve, rei dels jueus.

C. — Els soldats del governador s’endugueren Jesús a l’interior del pretori, reuniren al seu voltant tota la tropa, li llevaren els vestits, el cobriren amb un mantell de color grana, i li posaren en el front una corona d’espines que havien teixit, i en la mà dreta, li posaren una canya. Després, per a burlar-se’n, fent-li genuflexió li deien:

S. — «Salve, rei dels jueus.»

C. — També li escopien i li llevaven la canya per a pegar-li colps al cap. Acabada la burla, li llevaren el mantell, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per a crucificar-lo.

Dos bandolers foren crucificats al seu costat.

C. — Quan eixien, trobaren un home de Cirene, que es deia Simó, i l’obligaren a carregar-se la creu de Jesús. Arribaren a un lloc anomenat Gòlgota, que vol dir ‘lloc de la Calavera’. Li oferiren una beguda de vi barrejat amb fel; ell la tastà, però no en volgué beure. Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. I s’assentaren allí per a fer la guàrdia. Sobre el seu cap, havien posat escrita la causa de la seua condemna: «Este és Jesús, el rei dels jueus.» Dos bandolers foren crucificats al seu costat, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra.

Si eres el Fill de Déu, baixa de la creu.

C. — Els qui passaven l’insultaven, movien el cap amb aires de mofa i deien:

S. — «Tu, que volies destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t tu mateix; si eres el Fill de Déu, baixa de la creu.»

C. — També se’n burlaven els grans sacerdots amb els mestres de la llei i els notables. Deien:

S. — «Ell, que salvava els altres, ¡no és capaç de salvar-se ell mateix! Ell, que és el rei d’Israel, que baixe ara de la creu i creurem en ell. Confiava en Déu: que l’allibere ara, si tant l’ama, ell, que digué: Soc Fill de Déu.»

C. — Els bandolers que havien sigut crucificats amb ell també l’insultaren.

Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?

C. — Des del migdia fins a mitjan vesprada s’estengué una foscor sobre tota la terra. Cap a mitjan vesprada Jesús cridà amb tota la força:

✠ — «Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?»

C. — Què vol dir:

✠ — «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?»

C. — Alguns dels que estaven allí deien:

S. — «Eixe crida Elies.»

C. — Un d’ells corregué a prendre una esponja la xopà de vinagre i la posà en la punta d’una canya, i li la donava perquè en beguera. Però els altres li deien:

S. — «Deixa’l estar. A veure si ve Elies a salvar-lo.»

C. — Jesús tornà a cridar amb tota la força i expirà.

C. — En aquell moment, la cortina que tancava el santuari s’esgarra en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques es clevillaren, els sepulcres s’obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants que reposaven; després de la resurrecció de Jesús van eixir dels sepulcres, anaren a la Ciutat Santa i s’aparegueren a molts. Quan el centurió i els soldats que guardaven Jesús veren el terratrémol i tot allò que havia passat, s’espantaren molt i digueren:

S. — «És veritat: eixe home era Fill de Déu.»

C. — També hi havia allí, mirant-ho de lluny, moltes dones, que havien seguit a Jesús des de Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos, entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu.

Josep deposità el cos de Jesús en el seu sepulcre nou.

C. — A poqueta nit vingué un home ric d’Arimatea, que es deia Josep, i era també dels seguidors de Jesús. Eixe home anà a buscar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat manà que li donaren el cos. Josep el prengué, l’amortallà amb un llençol, i el deposità en el sepulcre nou que ell s’havia fet tallar en la roca. Després feu redolar una gran pedra, per a tancar l’entrada del sepulcre, i se n’anà. Maria Magdalena i l’altra Maria estaven allí, assentades davant del sepulcre.

Podeu disposar d’una guàrdia. Feu guardar el sepulcre tan bé com sapieu.

C. — L’endemà, que era ja dissabte, els grans sacerdots i els fariseus anaren en corporació a buscar Pilat per dir-li:

S. — «Senyor, ens hem recordat que aquell impostor quan encara vivia va dir: “Al cap de tres dies ressuscitaré.” Doneu orde de guardar el sepulcre fins al tercer dia, no fora cas que els deixebles anaren a robar-lo i digueren al poble: Ha ressuscitat d’entre els morts; seria una impostura pitjor que la primera.»

C. — Pilat els digué:

S. — «Podeu disposar d’una guàrdia. Feu guardar el sepulcre tan bé com sapieu.»

C. — Ells anaren al sepulcre i l’asseguraren segellant-ne l’entrada i posant-li guàrdia.

 

REFLEXIÓ

Diumenge la multitud entapissava el camí que recorria Jesús de Betfagé a Jerusalem amb els seus mantells; divendres es repartien els seus vestits i se’ls jugaven als daus.

Diumenge eixiren al seu pas amb branques d’arbre; dijous a la nit amb espases i garrots anaren a detindre’l.

Diumenge li cridaven que venia en nom del Senyor i que era beneït; divendres demanaven que el crucificaren i el saludaven dient-li burlescament “rei dels jueus”.

Diumenge deien d’Ell que era el profeta que venia de Natzaret de Galilea; divendres li escopien a la cara i li pegaven.

Diumenge s’agità tota la ciutat en fer la seua entrada el Fill de David; divendres era coronat d’espines.

Abans del sopar Pere deia que ni que haguera de morir no el negaria i tot seguit envalentonat agafava una espasa i tallava l’orella a un dels que havia vingut a detindre al mestre; a la matinada el mateix Pere tenia por quan li deien que també ell era dels que anaven amb Jesús, maleïa i jurava que no coneixia de res a aquell home.

Diumenge el rei arribava a la ciutat santa muntat en un pollí com havia anunciat el profeta; divendres era enlairat de nou però ara clavat a la creu.

Diumenge molta gent li anava al davant i d’altra el seguia cridant plens de goig “Hosanna”; divendres bramaven dient que preferien la llibertat de Barrabàs a la del que Pilat presentava burlescament com el seu Messies.

Diumenge Jesús entrava a Jerusalem enmig d’aclamacions del poble; divendres era tret fora de la ciutat per a ser crucificat.

Aclamat un diumenge; assotat, vexat, humiliat i crucificat un divendres, heus ací l’acompliment del pla de salvació que Déu havia dissenyat per a alliberar a l’home del pecat i de la mort.

La vida de Jesús en aparença canvià radicalment en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots pareixien que havien acabat per triomfar; fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es rentà amb aigua les mans com volent llevar-se de damunt la sang d’aquell home que veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou incapaç de salvar.

Però aquell divendres no triomfà la mort, morint a la creu aquell a qui Déu ajudava, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i escopinyades i haver-li arrancat la barba, aquell divendres triomfà l’amor. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu.

La lliçó de la creu és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida també a nosaltres a estimar. Aquell qui veient el ramat dispers anirà davant dels seus a Galilea, va davant nostre en el camí de l’amor amb la seua llengua de mestre; aquell davant del qual al cel, a la terra i baix la terra, tots dobleguen el genoll i tots els llavis reconeixen com a Senyor, ens mostra el camí per arribar al Pare i aquest camí no és altre que el de l’amor.

Davant de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem condemnat a Jesús. Però Ell mateix ens diu: «Vos ho assegure: tot allò que féieu a un d’aquests germans meus més xicotets, a mi m’ho féieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més menuts, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist. Potser ara d’això ja no n’estiguem tant segurs, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem condemnat; personalment o col·lectivament, sols o com a part integrant de la societat, amagats darrere els crits dels altres, com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres. No ho fem quan girem la vista cap a un altra costat per no defensar la vida o per no veure al qui té fam, al qui se li arrebata la casa o al qui és a la presó, justament o injustament?

Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs; un per por, l’altre per comoditat, l’altre per enveja i l’altre per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella nit per acabar morint sol al calvari. Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no hi havia misericòrdia; però ells no aportaren ni una mirada de calor al qui en la més absoluta soledat, volent-se fer semblant a nosaltres, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se gelosament la seua igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres. Però en aquest moment importantíssim del pla de salvació també hi ha lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep d’Arimatea tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a ell mateix.

El fil conductor de la història de la redempció no és altre que l’amor de Déu per la seua criatura. Ell morí per tots, per Pere, que acabà confessant-li tres voltes el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per Caifàs, fins i tot per Judes. El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Hui aclamat, demà clavat a la creu, després vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.

En paraules de sant Joan Pau II: «El Déu etern: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, va assumir la causa de l’home, la causa eterna i última de l’home en Crist, que va donar testimoni de la veritat; en Crist, condemnat com a blasfem i com a usurpador; en Crist, assotat i coronat d’espines; en Crist, crucificat, Déu va assumir la causa de l’home: ahir, hui i sempre. I així Crist ens dona una nova vida, un nou començament.» (31 de març de 1985).

De la creu neix la vida nova, fonamentada en l’amor de Déu per la seua criatura, un amor fins a l’extrem de morir per a nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE V

QUARESMA

22 de març de 2026

 

 

Ressuscitarem

 

En aquest cinqué diumenge de quaresma som convidats a la vida. Veurem la glòria de Déu i els signes que el Senyor fa enmig del seu poble. Déu ens visita dia a dia perquè recobrem la força per a viure i ajudar a viure als germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Ezequiel 37, 12-14)

Vos infondré el meu esperit i recobrareu la vida.

La promesa de l’Esperit és per a tots els temps, per a tots els pobles i tots els homes. Quaresma és temps d’obrir la tomba, la mort i el pecat a l’Esperit. Deixem-lo moure’s i viure dins de nosaltres.

 

SALM

Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 8, 8-11)

L’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres.

L’Esperit ja habita en nosaltres però vivim i som conduïts pels desitjos i passions de la carn. Apaguem el foc de l’Esperit i vivim a la calor d’altres focs. Avivem, hui, l’Esperit que ens fa fills, cristians i germans dels homes.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 11, 1-45

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seua germana Marta. Maria era qui, més avant, ungí el Senyor amb perfum i li torcà els peus, amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà. Les dos germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que ameu està malalt.» Jesús, en sentir això, digué: «Eixa malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu serà glorificat.» Jesús amava Marta i la seua germana i Llàtzer Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encarà dos dies en el lloc on estava. Després, passats eixos dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea.» Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus vos volien apedregar, ¿i ara hi torneu?» Jesús contestà: «¿No són dotze hores les hores del dia? Els qui caminen de dia no entropessen, perquè veuen la claror d’este món, però els qui caminen de nit sí que entropessen, perquè els falta la claror.» Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo» Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.» Jesús es referia a la seua mort, però els deixebles es pensaven que parlava del descans de la son. Aleshores Jesús els digué clarament: «Llàtzer està mort. M’alegre de no haver estat allí; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem a buscar-lo.» Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem també nosaltres; morirem amb ell.» Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer estava en el sepulcre. Betània està prop de Jerusalem, a cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà. Marta, quan va saber que Jesús arribava, isqué a rebre’l. Maria es quedà en casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéreu estat ací, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu vos concedirà tot allò que li demaneu.» Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà.» Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tots ressusciten l’últim dia.» Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que muiren, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai. ¿Creus açò? Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de vindre al món.» Havent dit això, anà a cridar la seua germana Maria, i li digué en veu baixa: «El Mestre està ací i et crida.» Quan ella sentí això, s’alçà de seguida i anà a buscar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que estava en el lloc on Marta l’havia trobat. Els jueus que estaven amb ella en casa per a donar-li el condol, en veure que s’alçava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on estava Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéreu estat ací, el meu germà no s’hauria mort.» Jesús, quan va veure com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Aleshores preguntà: «¿On l’heu posat?» Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor.» Jesús es posà a plorar. Els jueus deien: «Mireu com l’amava.» Altres deien: «Este home que obrí els ulls al cego, ¿no hauria pogut evitar que Llàtzer morira?» Jesús, commogut una altra vegada, arribà on estava el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Lleveu la llosa.» Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja fa mala olor; fa quatre dies que és mort.» Jesús li respon: «¿No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?» Aleshores llevaren la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, vos done gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic açò perquè ho sàpia la gent que em rodeja i creguen que sou vós qui m’heu enviat.» Havent dit això, cridà fort: «Llàtzer, ix fora.» I el mort va eixir. Tenia els peus i les mans lligats, amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els digué: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.» Molts dels jueus que havien anat a casa de Maria i veren allò que va fer Jesús, cregueren en ell.

 

REFLEXIÓ

«En aquell temps caigué malalt un home que es deia Llàtzer». Jesús està sempre proper, atenent als malalts; coixos i cecs, paralítics i sordmuts i leprosos, s’acosten a Ell, buscant consol i curació i sempre moguts per la fe i la confiança en Ell. Jesús es deixa tocar, els parla, els imposa les mans. Malalts del cos i de l’esperit són acollits per Jesús i alliberats de les seues penes. Tres voltes ens narren els evangelistes com Jesús fins i tot torna la vida a algú: la filla de Jaire, mentre la vetllaven, el fill de la vídua de Naïm, camí del cementeri, i el seu amic Llàtzer, després de restar quatre dies al sepulcre. Són preanunci de la vertadera resurrecció perquè tornen a una vida finita, Jesús els desperta del seu son i tornen a la vida, reprenen la seua existència en aquest món allí on la va deixar, per morir de nou més endavant. No s’ha acomplit encara la missió del Fill de Déu, serà poc després quan morint vencerà la mort i ressuscitant ens donarà la vida eterna amb un cos gloriós, la que vertaderament és plena i no s’acaba. Crist ressuscitant donarà vida als nostres cossos mortals, aquella vida que ens ha de vindre per l’Esperit, quan els nostres sepulcres seran oberts, com el de Llàtzer, i ens ser-nos infós l’Esperit recobrarem la vida, la guanyarem; com ens diuen el profeta Ezequiel i l’Apòstol.

A Betània clamen des de l’abisme; hi ha dol, hi ha plors, laments per l’absència de Jesús en el moment de la malaltia i la mort de l’amic; però alhora hi ha afecte, hi ha commoció, hi ha esperança, hi ha fe. Jesús estimava aquella família; Maria, Marta i Llàtzer eren amics del Senyor i l’afecte mou a Jesús, l’empeny a anar, corrent fins i tot un risc, ja que allí a Judea volien apedregar-lo. Però tant se val, Jesús estimava Llàtzer i fins i tot els seus deixebles, infosos d’una fugaç valentia que prompte els abandonarà, l’acompanyen diuen per morir allí amb Ell. «Si haguéreu estat ací» li diu Marta al Senyor, «Si haguéreu estat aquí el meu germà no s’hauria mort», li diu Maria; «No hauria pogut fer que Llàtzer no morira?» es pregunten els jueus. Davant del dolor, davant de la malaltia, davant de la mort també ens venen a nosaltres aquestes i altres preguntes. Ens venen en dies de dolor, d’incertesa, de pors, ens venen i amb força. Fins i tot si estem certs, com Marta, de que ressuscitarem el darrer dia; si creiem com ella que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut al món; si estem certs de que els qui vivim i creiem en Ell encara que morim no morirem mai més; ens costa com Marta de confiar en que veurem la glòria de Déu enmig de tant dolor, de tanta soletat…

Jesús davant el plor de Maria, davant el plor dels jueus que s’havien acostat amb les dones al sepulcre; es commogué una volta i es contorbà, se li negaren els ulls. Jesús anà al sepulcre a veure’l i vora el sepulcre es commogué de nou. I Jesús, aquell a qui Déu concedeix tot el que li demana, com reconeix Marta, alçà els ulls al cel i pregant al Pare, tot donant-li gràcies li demanà poder mostrar la seua glòria. Aquesta es manifestà i Jesús cridà a Llàtzer i el mort eixí, com Jesús havia cridat a Maria i aquesta s’havia alçat i havia anat a trobar-lo. I deslligat dels llaços de la mort, Llàtzer abandonà el sepulcre i anà cap a Jesús, cap a aquell qui és la resurrecció i la vida; caminà de la mort a la vida recobrada.

Jesús com a home vertader plorà a Llàtzer el seu amic i com a Déu vertader el va fer alçar-se del sepulcre. Nosaltres ara com a homes plorem, es preguntem i ens dolem per tant sofriment. Cal també que com a creients ens alcem del sepulcre del nostre abatiment per córrer confiats cap a aquell que ens crida; aquell que és la llum i la vida. No ens resignem a caminar de nit, per no tropessar fem-ho a la llum del dia, a la llum de la seua resurrecció i tot llançant-nos als seus peus com Maria, diguem-li «veniu a veure’l» i ajudeu-nos, vós a qui el Pare vós ha enviat i sempre vós escolta, vós a qui el Pare vos concedix tot el que li demaneu, vós en qui creiem, confiats en les vostres paraules de que encara que morim, viurem.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE IV

QUARESMA

“LAETARE”

15 de març de 2026

 

 

Crec, Senyor

 

El Senyor ens ha ungit amb el seu Esperit. A nosaltres ens toca respondre, acollir i celebrar el do de Déu. Junts anem fent el camí quaresmal. Camí de temptació i conversió, camí baptismal i de llum.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (1 Samuel 16, 1 b. 6-7. 10-13)

David és ungit rei d’Israel.

Per al Senyor tots podem estar a l’altura, tots podem ser triats. Els homes tenen la seua peculiar manera de mesurar els mèrits de cadascun i de triar. Els homes miren els cognoms, els títols, les aparences… Déu mira el cor. Hui, el Senyor es fixa en cadascun de nosaltres, ens crida i ens ungix amb el seu Esperit.

 

SALM

El Senyor és el meu pastor: no em falta res.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 5, 8-14)

Ressuscita d’entre els morts i Crist t’il·luminarà.

Sant Pau ens urgix als creients a denunciar el mal que existeix entre nosaltres. Tot aniria millor si a cada cosa, a cada conducta i a cada persona la cridàrem pel seu nom. Cridar al pecat, pecat i a la llum, llum. Demanem saviesa i valor perquè aquesta quaresma siga temps d’il·luminació per a tots.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 9, 1-41

En aquell temps, Jesús, mentres passava, va veure un cego de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, ¿qui va pecar perquè nasquera cego, ell o els seus pares?» Jesús contestà: «Ni ell ni els seus pares van pecar; és a fi que es revelen en ell les obres de Déu. Mentres és de dia, jo he de fer les obres del qui m’ha enviat. La nit s’acosta i no podrà fer-les ningú. Mentres estic en el món, soc la llum del món.» Dit això, va escopir en terra, feu amb la saliva un poc de fang, l’estengué sobre els ulls del cego i li digué: «Ves a llavar-te a la piscina de Siloé.» Eixe nom significa ‘Enviat’. Ell hi anà, es llavà i, quan tornà, s’hi veia. La gent del veïnat i els qui l’havien vist sempre captant deien: «¿No és aquell home que véiem assentat captant?» Uns responien: «Sí que és ell.» Altres deien: «No és ell, però és u que se li sembla.» Ell digué: «Sí que ho soc.» Aleshores li preguntaren: «¿Com se t’han obert els ulls?» Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer un poc de fang, me’l va estendre sobre els ulls i em va dir que anara a llavar-me a Siloé. Hi he anat i, en llavar-me, ja m’hi veia.» Li digueren: «¿On està?» Respongué: «No ho sé.» Dugueren als fariseus l’home que abans era cego. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a recuperar la vista. Ell els digué: «M’ha estés fang sobre els ulls, m’he llavat, i ara m’hi veig.» Alguns dels fariseus deien: «Eixe home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu.» Però altres responien: «¿Com és possible que un pecador faça tals signes prodigiosos?» I es dividiren entre ells. Es dirigiren al cego una altra vegada i li digueren: «I tu, ¿què en dius d’aquell que t’ha obert els ulls?» Ell contestà: «Que és un profeta.» Els jueus no volien creure que aquell home haguera estat cego i ara s’hi poguera veure, fins que van cridar els seus pares per a dir-los: «¿Este és el vostre fill que, segons vosaltres, va nàixer cego? ¿Com és, per tant, que ara s’hi veu?» Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de veritat que este és el nostre fill, i que va nàixer cego. Però com és que ara s’hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran per a donar raó del que li ha passat.» Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja havien acordat excloure de la sinagoga tot aquell que reconeguera que Jesús era el Messies; per això digueren que el seu fill ja era prou gran i que l’interrogaren a ell mateix. Aleshores cridaren una altra vegada aquell home que havia estat cego i li digueren: «Dona glòria a Déu i reconeix la veritat: Nosaltres sabem que eixe home és un pecador.» Ell contestà: «Si és pecador, no ho sé. Només sé una cosa: jo, que era cego, ara m’hi veig.» Ells insistiren: «Digues què t’ha fet per a obrir-te els ulls.» Respongué: «Ja vos ho he dit i no n’heu fet cas. ¿Per què voleu sentir-ho una altra vegada? ¿És que també voleu fer-vos seguidors d’ell?» Li contestaren increpant-lo: «Eres tu qui t’has fet seguidor d’ell. Nosaltres som seguidors de Moisés. De Moisés, sabem que Déu li va parlar, però d’eixe, no sabem ni d’on és.» L’home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi m’ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i complixen la seua voluntat. Des que el món existix, no s’ha sentit dir mai que ningú haja obert els ulls a un cego de naixement. Si ell no vinguera de Déu, no tindria poder per a fer res.» Li respongueren: «¿Tot tu vas nàixer en pecat i ens vols donar lliçons?» I el van excloure de la sinagoga. Jesús va sentir dir que l’havien exclòs de la sinagoga i, quan se’l trobà, li digué: «¿Creus en el Fill de l’home?» Ell respongué: «I ¿qui és, Senyor, perquè puga creure?» Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el mateix que parla amb tu.» Li diu ell: «Crec, Senyor.» I l’adorà. Jesús afegí: «Jo he vingut a este món per fer un juí: perquè els qui no s’hi veuen, que s’hi vegen, i els qui s’hi veuen, que es tornen cegos.» Ho van sentir alguns dels fariseus que estaven amb ell i li digueren: «¿Així voleu dir que nosaltres també som cegos?» Jesús els contestà: «Si ho fóreu, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que vos hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa.»

 

REFLEXIÓ

«Com se t’han obert els ulls?» preguntaven a aquell que sent cego de naixement fins s’asseia a demanar almoina perquè no tenia oportunitat de fer altra cosa. La gent donava per descomptat que aquell home havia pecat i que per tant es mereixia ser cego, però de fet eren ells els cegos perquè no estaven amb el Senyor. La fe d’aquell home es desvetllà en convidar-lo Jesús a rentar-se, a purificar-se i a esdevindre ell mateix revelació de les obres de Déu. I així com el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra, li va infondre l’alé i l’home es convertí en un ésser viu (Gn 7,7), Jesús va fer amb la seua saliva un poc de fang i estenent-lo sobre els ulls del cec feu d’ell un adorador del Fill de l’home, li donà una nova vida. Des d’eixe moment que existix el món no s’havia vist un prodigi tal, que algú obrira els ulls a un cego de naixement.

A través de Samuel el Senyor escollí el més menut dels fills de Jesè com a rei; ara també Jesús escull un menut, un cego assegut al camí per a manifestar l’obra de Déu a través d’aquell qui és la llum del món. Ara els cegos són els qui creien veure, la ceguesa afecta a aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cego de naixement, que es pregunten com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, que no respecte el descans del dissabte, faça tals miracles; com és que ara veu aquell altre pecador que no havia vist mai i com pot ser que a més els done lliçons. No saben interpretar els signes que el Senyor els està mostrant i el mateix cego els diu «ja vos ho he dit i no n’heu fet cas». No fan cas ni tant sols veient un prodigi com aquest, el de posar llum a la foscor d’un home nascut en la tenebra no del pecat sinó de la ceguera de no reconéixer a Déu.

Davant d’aquell qui és la llum les coses, com ens ha dit l’Apòstol, queden ben clares i visibles; la fe d’un, la incredulitat dels altres. Jesús no tant sols l’imposa les mans, també li mana llavar-se. L’aigua i la llum són elements essencials per a la vida. Precisament per això, Jesús els eleva a la categoria de signes reveladors del gran misteri de la participació de l’home en la nova vida que ens vindrà pel baptisme. El cego de naixement representa a l’home que marcat pel pecat, desitja conéixer la veritat sobre si mateix i sobre el seu destí, però es veu impedit, limitat per fer-ho. Els fariseus representen a aquells que ni tenint la llum davant dels ulls són capaços de veure, perquè es neguen a veure. En confiar-se a Jesús que tot ho pot, que és la llum del món i llum per al món tot aquell espiritualment cego de naixement té la possibilitat de tornar a la llum, és a dir, de nàixer a la vida sobrenatural, així com pel baptisme naixem a una vida nova. Mentre que el cego s’acosta a la llum, els doctors de la llei, s’enfonsen cada vegada més en la tenebra de la negació d’allò que és evident, s’enfonsen en la seua ceguesa interior. Tancats en la seua presumpció, creient tindre ja la llum, fins i tot creuen ser els monopolitzadors de la llum; no s’obrin a la veritat de Jesús fent tot el possible per negar l’evidència, posant en dubte la identitat de l’home curat; negant l’acció de Déu en la curació, i arriben fins i tot a dubtar de la ceguesa de naixement d’aquell home. La seua caboteria en negar-se a reconéixer el que tots han vist, que era cego i ara veu, arriba a l’exclusió del temple de l’home curat. Són pitjor que cegos perquè veient no volen veure.

Alegrem-nos nosaltres de veure amb els ulls de la fe, alegrem-nos, perquè després de la ceguesa ve la llum; després de la foscor del calvari del Divendres Sant vindrà la llum de la nit de Pasqua, quan la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que naix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Una llum que és d’aquell qui ha vingut de Déu, perquè sinó vinguera de Déu no tindria poder per a fer res. Però per poder caminar baix la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò roïn que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres. Aquesta és l’alegria d’aquest diumenge, quan comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta, Crist ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’alba de la resurrecció ja s’albira.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE III

QUARESMA

8 de març de 2026

 

 

Una font brollarà sempre per donar vida eterna

 

En aquest tercer diumenge de quaresma la Paraula de Déu ens exhorta amb força a beure l’aigua del nostre baptisme, a menjar el pa de la Paraula per a conéixer la voluntat de Déu i purificar el nostre cor. Obrim la boca a la lloança. El Senyor escolta les nostres queixes i el nostre silenci i la nostra oració.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (èxode 17, 3-7)

Dona’ns aigua per a beure.

Està el Senyor enmig de nosaltres o no? El poble es queixa i els dubtes sembren el pànic i el rebombori davant la dificultat. El nostre camí quaresmal és una eixida d’Egipte, una eixida cap a la terra promesa, cap a la vida i la llibertat. En aquesta peregrinació, l’Església ens convida a beure l’aigua de la roca que és Crist. Malgrat les turbulències del viatge, el Senyor sí que està enmig de nosaltres.

 

SALM

Tant de bo que hui sentíreu la veu de Déu: «No enduriu els vostres cors.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 5, 1-2. 5-8)

Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha abocat en els nostres cors el seu amor.

Crist va vindre i ve a buscar als que estan lluny de Déu. I tots estem un poc lluny de Déu. En aquest temps de gràcia, la Paraula ens recorda el misteri de la nostra redempció. Avivem la fe, l’esperança i l’amor.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 4, 5-42

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allí es troba el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, estava assentat bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a poar aigua. Jesús li diu: «Dona’m aigua.» Li diu la samaritana: «¿Com? ¿Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?» Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si saberes què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li dones aigua, series tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada.» Ella li diu: «Senyor, eixe pou és fondo i no teniu res per a poar l’aigua. ¿D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar eixe pou i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Vós sou més gran que ell?» Jesús li respongué: «Els qui beuen d’eixa aigua tornen a tindre set, però qui bega de la que jo li donaré mai més tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dins d’ell per a donar-li vida eterna.» Li diu la dona: «Senyor, doneu-me sempre d’eixa aigua: que no tinga mai més set ni haja de tornar mai més ací a poar aigua del pou.» Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna.» La dona li contesta: «No en tinc, de marit.» Li diu Jesús: «Tens raó n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit és veritat.» Ella li diu: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en esta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.» Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni esta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Eixos són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això, els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat.» Li diu la dona: «Sé que ha de vindre el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vinga, ens ho explicarà tot.» Ell li respon: «El Messies soc jo, el qui parla amb tu.» En eixe mateix moment arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlara amb una dona, però cap d’ells gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar el cànter i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. ¿No serà el Messies?» La gent isqué del poble i anà a buscar-lo. Mentrestant, els deixebles li deien convidant-lo: «Mengeu, rabí.» Però ell els contesta: «Jo, per a menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu.» Els deixebles es preguntaven entre ells: «¿És que algú li ha portat menjar?» Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seua obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja estarem en la sega.” Però jo vos dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja estan daurats a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i arreplega el gra per a la vida eterna, perquè s’alegren junts el sembrador i el segador. En este cas té raó la dita “un és el qui sembra i un altre el qui sega.” Jo vos he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres que van treballar; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet.» Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.» Per això, quan els samaritans anaren a buscar-lo, li pregaven que es quedara amb ells. I es va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només per allò que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que este és de veres el Salvador del món.»

 

REFLEXIÓ

Hui la litúrgia ens proposa un dels textos rics i plens de detalls de l’Evangeli. Ens podríem fixar en moltes coses, però potser podem centrar l’atenció en la reacció de la dona davant Jesús. Primer veiem els dubtes i sospites de la samaritana cap a Jesús, un home jueu desconegut que li parla amb tota familiaritat, tanta que la desconcerta… I és que Jesús parla i es relaciona així, amb tota naturalitat, amb cadascun de nosaltres! I ens descol·loca si entrem en diàleg amb ell. A ella la descol·loca quan Jesús li parla d’una font d’aigua que és per sempre. Perquè ella té set, sap el que és tindre set, i Jesús sobtadament li parla d’una font que brolla per sempre una aigua fresca i viva… Pensem com cadascú de nosaltres està realment davant Jesús, quins són els nostres escepticismes, els nostres desenganys, que ens fan estar a la defensiva…

En segon lloc, veiem com aquella dona se’n va corrent cap a la seua gent i deixa abandonat el cubell, que li servia per traure aigua del pou. Signe discret, però fort ,de l’evangelista Joan, que, un volta ha trobat Jesús, ja no hi ha pous, ni corrioles, ni cubells que valguen,: una volta s’ha descobert la font d’aigua viva i vertadera, és allà on es ve a buscar. La resta ja queda oblidada… Ens podem preguntar com estem de set, de set vertadera, de set de la vida, plena, fresca i bona… i potser descobrirem, com la samaritana, que ja no es tracta de pensar  com anar a buscar-la a cabassos, aquesta vida, sinó de donar-la i compartir-la i fer  de la pròpia vida, font de vida per als altres també. Ja ho deia Jesús també hui…: “l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dins d’ell per a donar-li vida eterna.”

I en tercer lloc, veiem  la dona com, quan parla als seus conciutadans, els diu, per dos voltes: “M’ha dit tot el que he fet”… Sí, sembla que, quan un deixa entrar Jesús a la pròpia vida, veu que en realitat Jesús ja n’estava, i que coneix, estima i posa pau i perdó a cada racó del nostre cor. Si bé és cert, que Jesús en el seu diàleg amb la samaritana, va voler que ella posara veritat en la seua vida,. això no va ser perquè se sentira jutjada, sinó estimada des de la seua veritat més profunda. Jesús coneix i reconcilia cada racó del nostre cor… i això és el que va moure tan fortament  la dona samaritana.

Ens podem preguntar també cadascú de nosaltres: ens atrevim a deixar que Jesús pose veritat a la nostra vida, també a les parts menys lluminoses? Estem disposats a acceptar la gran paradoxa  que on hi ha foscor, als racons, que sovint tenim com amagats del nostre cor, Jesús vol posar veritat i pau, reconciliació i perdó, impuls per recomençar? Aquesta Quaresma pot ser un temps per posar davant el Senyor també la veritat del nostre cor, i deixar que Ell l’il·lumine i pose la seua aigua nova en ell.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE II

QUARESMA

1 de març de 2026

 

 

Es transfigurà davant d’ells

 

Per quins camins ens ha portat el dimoni aquesta setmana? Quantes vegades li hem dit sí? La quaresma és temps de deixar i véncer vells costums i reconéixer al Senyor. Hui tenim una oportunitat més de pujar a la muntanya i de transformar la nostra vida: reconciliació i perdó, trobada i vida, oració i silenci.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Gènesi 12, 1-4a)

Vocació d’Abraham, pare del poble de Déu.

La història dels homes va començar amb una desobediència, la d’Adam i Eva. La història del poble de Déu va començar amb l’obediència d’un home: Abraham. En Abraham, pare dels creients, tots hem sigut beneïts. Per a meréixer aquesta benedicció se’ns demana també ser obedients a Déu.

 

SALM

Que el vostre amor, Senyor, no ens deixe mai; eixa és l’esperança que posem en vós.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2a Timoteu 1, 8b-10)

Déu ens crida i ens il·lumina.

La crida a la conversió se’ns fa a nosaltres hui, a través de la força de l’evangeli. Déu té una missió per a cadascun de nosaltres. Déu ens demana que lluitem per l’evangeli per a il·luminar la vida dels germans. Visquem la nostra vocació cristiana amb Jesús.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 17, 1-9

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt d’una muntanya alta, i es transfigurà davant d’ells. La seua cara es tornà resplandent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisés i Elies, que conversaven amb ell. Pere digué a Jesús: «Senyor, que bé que estem ací dalt! Si voleu, faré tres cabanyes, una per a vós, una per a Moisés i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això, quan els cobrí un núvol lluminós i de dins del núvol una veu digué: «Este és el meu Fill, el meu amat, en el qual m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho els deixebles, espantats, es prosternaren de front en terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Alceu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veren ningú més, sinó Jesús a soles. Mentres baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no digueren a ningú res d’aquella visió fins que el Fill de l’home no haguera ressuscitat d’entre els morts.

 

REFLEXIÓ

Aquest episodi està lligat al que va passar sis dies abans, quan Jesús havia desvetllat als seus deixebles que a Jerusalem hauria de «patir molt i ser reprovat pels ancians, els summes sacerdots i els escribes, ser mort i ressuscitar als tres dies». Tercer anunci de la Passió. Aquest anunci havia posat en crisi Pere i tot el grup de deixebles, que refusaven la idea que Jesús acabara rebutjat pels caps del poble i després, mort. Ells, de fet, esperaven un Messies poderós, fort, dominador; en canvi, Jesús es presenta com a humil, com a mans i servent de Déu, servent dels homes, que haurà de lliurar la seua vida en sacrifici, passant pel camí de la persecució, del sofriment i de la mort. Però, com poder seguir un Mestre i Messies la vivència terrenal del qual acabaria així? Així pensaven ells. I la resposta arriba precisament de la Transfiguració. Què és la transfiguració de Jesús? És una aparició pasqual anticipada.

Jesús pren els tres deixebles Pere, Jaume i Joan i «els porta, a ells sols, a part, a una muntanya alta»; i allí, per un moment, els mostra la glòria, glòria de Fill de Déu. Jesús se’ns mostra com a nou Moisès. L’escena conclou d’una manera inesperada. Una veu vinguda de l’alt asusta als deixebles: «Este és el meu Fill, el meu amat»: el que té el rostre transfigurat. «Escolteu-lo a ell». Ja no a Moisés, el legislador. No a Elies, el profeta. Escolteu a Jesús. Només a ell. Ell ve a donar plenitud. «En sentir-ho els deixebles, espantats, es prosternanen de front en terra». Els aterra la presència pròxima del misteri de Déu, però també la por de viure d’ara en avant escoltant només a Jesús. L’escena és insòlita: els deixebles preferits de Jesús caiguts per terra, plens de por, sense atrevir-se a reaccionar davant la veu de Déu. L’actuació de Jesús és commovedora: «S’acosta» perquè senten la seua presència amistosa. «Els toca» per a infondre’ls força i confiança. I els diu unes paraules inoblidables: «Alceu-vos, no tingueu por». Així, Jesús els prepara per a la prova. La Transfiguració ajuda els deixebles i també nosaltres, a entendre que la passió de Crist és un misteri de patiment, però és sobretot un regal d’amor, d’amor infinit per part de Jesús.

Jesús, transfigurant-se a dalt de la muntanya ens fa entendre millor també la resurrecció. Per entendre el misteri de la creu cal saber amb antelació que, qui pateix i que és glorificat, no és només un home, sinó el Fill de Déu, que amb el seu amor fidel fins a la mort ens ha salvat. El Pare renova així la seua declaració messiànica sobre el Fill, ja feta a la riba del Jordà després del baptisme i exhorta: «Escolteu-lo». Els deixebles estan cridats a seguir el Mestre amb confiança, amb esperança, malgrat la seua mort; la divinitat de Jesús s’ha de manifestar precisament en la creu, precisament en morir d’eixa manera. Recordem l’evangelista Marc com posa a la boca del centurió la professió de fe: «Aquest vertader home era el Fill de Déu». Demanem la gràcia de l’Esperit Sant per prosseguir amb fe i generositat el camí de la Quaresma.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE I

QUARESMA

22 de febrer de 2026

 

 

L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que ix de la boca de Déu

 

Quaranta dies per a preparar la celebració del Misteri Pasqual. Quaranta dies de catequesi comunitària per a tot el poble de Déu. Quaranta dies per a reviure el nostre baptisme que és mort i resurrecció. Quaranta dies perquè els pecadors ens acostem al Déu Amor i al seu perdó. Entrem amb goig en aquest temps.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Gènesi 2, 7-9; 3, 1-7)

Creació i pecat dels primers pares. 

Adam i Eva són tirats del Paradís. Van triar la saviesa de la serp. Van escoltar la veu del temptador i van deixar d’escoltar la veu del seu Déu, del seu Creador. Comença la història de la rebel·lia, del pecat, de la busca d’altres déus. Comença la història dels homes.

 

SALM

Misericòrdia, Senyor: hem pecat. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 5, 12-19)

Com més abundava el pecat, més ha abundat també la gràcia. 

Jesucrist és la porta que porta al Paradís i a la trobada nova amb el Déu Amor. Jesucrist és l’obediència a Déu, la victòria sobre el mal i la mort. Per Jesucrist ens ve la gràcia i la llibertat.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 4, 1-11

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptara. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si eres Fill de Déu, digues que eixes pedres es tornen pans.» Jesús li respongué: «Diuen les Escriptures: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que ix de la boca de Déu.”» Aleshores el diable se l’endugué a la ciutat santa, el deixà dalt de la cornisa del temple i li digué: «Si eres Fill de Déu, tira’t de dalt a baix; les Escriptures diuen: “Donarà orde als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans, per a evitar que els teus peus entropessen amb les pedres.”» Jesús li contestà: «També diuen les Escriptures: “No temptes el Senyor, el teu Déu.”» Després el diable se l’endugué dalt d’una muntanya altíssima, li mostrà tots els regnes del món i la seua glòria i li digué: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.» Aleshores li digué Jesús: «Fuig d’ací, Satanàs! Les Escriptures diuen: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona-li culte només a ell.”» Aleshores el diable el deixà estar, i uns àngels s’acostaren a servir-lo.

 

REFLEXIÓ

Si mirem per una finestra, els ulls, la vista, la mirada, ens fan aprendre a conéixer tot el món que ens envolta. Però, si obrim els ulls del cor podem, encara hui, veure, reconéixer, adonar-nos del que Déu vol de nosaltres. Per la seducció de voler ser com els àngels a costa de desobeir Déu, Adam ha estat atrapat en el pecat. Nosaltres encara hui, tot i ser batejats, arrosseguem la realitat del pecat. La nostra autosuficiència és molt caduca. «Jo», el nostre «jo» pot arribar a creure’s que tot ho pot. Però, tot i el nostre pecat, ens adonem que: «L’home no viu només de pa», de les coses materials, de les seues conquestes a tots els nivells de plaer, de vanaglòria, de poder.

Si mirem per una finestra, de vegades pareix que vivim en un desert, un desert d’absència de Déu, un desert d’ignorància de Déu, un desert d’infidelitat a Déu. Perquè són molts els qui viuen al marge de Déu, són molts els qui passen completament de Déu, són molts també els qui admetent, proclamant que són creients, però la seua vida està marcada per una infidelitat a Déu constant. I ara, hem de reconéixer, cadascú de nosaltres, en el desert que ens trobem. Aquest temps de Quaresma, com sempre, ens exhorta a la conversió sincera del cor. Perquè tot i ser batejats, tal vegada, com a cristians que som, els ulls, la vista, la mirada s’ha conformat en les propostes del temptador. Sí, això és, el diable, la serp antiga, que està a la vora del nostre camí de la vida per a veure si ens convenç fàcilment. I així, allò que aparentment pareix bo com el plaer de saciar-se quan s’està extenuat; bell com la vanaglòria que els àngels et duguen a les palmes de les mans; veritat com el poder sobre tots els regnes del món, resulta que tot és fals, perquè el diable és el professional de la mentida.

Si obrim la finestra del nostre cor, veurem que, Déu ha parlat, ha enviat el seu Fill únic. El qui és la Paraula en majúscules, la Paraula de Déu, la Paraula de Déu que és Jesús. I és la seua vida que tenim en els Evangelis, la que ens pot arrencar del nostre «ego» i convertir-nos en veritaders seguidors seus, en vertaders cristians. Jesús ens ve a donar la sobreabundància de la gràcia. Jesús ve per estirar-nos, atraure’ns, arrancar-nos de la nostra autosuficiència i convertir-nos en els seus seguidors incondicionals. Les temptacions poden aparéixer cada dia, Però ací està la virtut de superar-les per la gràcia que hem rebut des del baptisme, per la nostra conversió continua, per la nostra pregària, per la nostra almoina més desinteressada.

Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte sols a Ell. Ell és l’Únic Déu, no n’hi ha cap altre. Tot el demès són ídols que es fan a la nostra imatge i semblança per al nostre desconcert i foscor. Obrim la finestra, obrim els nostres ulls, no caiguem en temptació, obrim el nostre cor a la gràcia que Déu ens dona. Ara és el temps favorable, Jesucrist ens dona la gràcia per salvar-nos, escoltem-lo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE VI

TEMPS ORDINARI

15 de febrer de 2026

 

He vingut a donar plenitud

 

El Senyor ens acull i beneïx, ens exhorta i alimenta, ens dona la seua saviesa i la força per a viure, cura les nostres ferides i pecats i ens convida a seguir-lo. Hem de descansar en el Senyor, renovar la nostra fidelitat a Déu, recuperar la il·lusió, escoltar a l’únic Mestre de la vida i confessar i alimentar la nostra fe.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 15, 16-17. 20b)

Déu no mana a ningú que faça el mal.

Déu ens mostra el camí de la vida i ens convida a permanéixer fidels. Déu és la fidelitat. Déu és la vida. A les nostres mans està la decisió i l’elecció.

 

SALM

Feliços els qui seguixen la llei del Senyor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1a Corintis 2, 6-10)

Abans de tots els temps, Déu ja tenia la saviesa inclosa en el seu pla, perquè siga la nostra glòria.

La saviesa de Déu no té res a veure amb el coneixement dels homes. La saviesa de Déu ens introduïx en el seu projecte, ens descobrix l’origen i la fi de la nostra vida, i ens obri els ulls de la fe per a veure el que els nostres ulls no poden veure: a Jesucrist mort i ressuscitat.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 5, 17-37

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No vos penseu que he vingut a abolir els llibres de la llei i dels profetes. No he vingut a abolir sinó a donar plenitud. Vos ho assegure: abans passaran el cel i la terra que deixe de complir-se fins a l’última lletra o coma de la llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixe de complir un dels manaments més menuts, i ensenye als altres a fer el mateix, serà tingut pel més menut en el regne del cel; però aquell que els complisca i els ensenye a complir, serà tingut per gran en el regne del cel. Jo vos dic que, si no sou més justos del que ho són els mestres de la llei i els fariseus, no entrareu en el regne del cel. Ja sabeu que als antics els manaren: “No mates”, i tot aquell que mate, serà reu davant del tribunal. Però jo vos dic: Qui es baralle amb el seu germà, serà reu davant del tribunal. Qui l’insulte, serà reu davant del Sanedrí, i qui el maleïsca, acabarà en el foc de l’infern. Per això, si en el moment de presentar la teua ofrena en l’altar, recordes que un germà teu té res contra tu, deixa davant de l’altar la teua ofrena, i ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teua ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentres aneu, enteneu-vos de seguida, abans que et pose en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquen en la presó. T’ho dic de veres: Una vegada allí, no n’eixiràs fins que no hages pagat l’últim cèntim. Ja sabeu que està manat: “No cometes adulteri.” Però jo vos dic: Tot el qui mira una dona casada amb desig de posseir-la, en el fons del cor ja ha comés adulteri. Per això, si l’ull dret et fa caure en pecat, arranca-te’l i tira’l; val més que es perda un dels teus membres, que no que el teu cos vaja a parar a l’infern. I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i tira-la; val més que es perda un dels teus membres, que no que el teu cos vaja a parar a l’infern. També està manat: “Si algú es divorcia de la seua muller, que li done un document de divorci.” Però jo vos dic: Tot el qui es divorcia de la seua muller, llevat del cas de fornicació, la induïx a l’adulteri, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri. També sabeu que als antics els manaren: “No trenques els juraments”. I també: “Complix tot allò que has jurat en nom del Senyor”. Però jo vos dic: No jureu mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament que sí, quan és sí; no, quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»

 

REFLEXIÓ

«Jo vos dic» és l’expressió emprada per Jesús per mostrar-nos la plenitud de la Llei, aquella Llei que ell no ha vingut a desautoritzar sinó a completar; aquella Llei que donà Déu a Moisés al Sinaí per tal de que el poble que dubtava d’Ell, que ja acariciava adorar un vedell d’or, fet per mans d’homes, poguera viure seguint els preceptes del Senyor; aquella Llei que l’Apòstol Pau definix com educadora dels ignorants, mestre dels qui no saben, el lloc on trobar l’expressió clara del coneixement i de la veritat (Rm 2,20). Una llei, qualsevol llei, sorgix quan es vulneren determinats drets de la persona, l’ésser creat per Déu a imatge seua i que ha estat objecte i centre de l’obra de la redempció. Quan es trencà la confiança de l’home en Déu, que li havia prohibit sols una sola cosa, per aquesta infidelitat seua Déu li llevà el pas al paradís i l’imposà la llei del treball. Quan al desert el poble alliberat del domini dels egipcis buscava nous esclavatges idolàtrics, li donà el decàleg. Però la infidelitat del poble cap a la llei no ha desaparegut al llarg dels temps i d’ella no s’escapen els mestres de la llei i els fariseus que s’han assegut a la càtedra de Moisés; que diuen el que cal fer i observar, però no actuen, perquè diuen i no fan; preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Mt 23,2-4). Però ara en Crist no tenim un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres debilitats: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (He 4,15), per això ens pot dir amb tota autoritat: «jo vos dic».

I què és el que ens diu Crist? Doncs que ja no n’hi ha prou amb no matar, cal no dir paraules de menyspreu, ni insultar. Què no n’hi ha prou amb no cometre adulteri, cal no mirar amb mal desig des del fons del cor. Què no n’hi ha prou amb no trencar els juraments, cal no jurar pel que no podem fer tornar blanc o negre. Senzillament hem de dir sí, quan és sí i no, quan és no; sí a la vertadera vida, no al pecat. Aquesta és la saviesa del pla de Déu, ens ha dit l’Apòstol, que sols podem rebre amb una fe prou madura. Moltes d’aquestes coses no tenen hui bona premsa, la nostra societat, cada volta més acomodatícia i relativitzadora va normalitzant situacions que xoquen amb el que ens diu també hui Jesús. Però certament Jesús, el Crist, tampoc no fou benvist pels mestres de la llei del seu temps, per aquells qui es vanagloriaven de conéixer-la però que de fet no la practicaven; Crist podia ser vist en certa manera com un antisistema, quan de fet no vingué a abolir la Llei del seu Pare, que gràcies a Ell és també el nostre Pare, sinó a portar-la al seu ple acompliment. Això xocà amb la mentalitat dels que havien anat interpretant la Llei de manera acomodatícia als seus interessos, que l’havien amansit per tal de que no els perjudicara en l’acompliment, no de la Llei sinó de la seua pròpia voluntat. Això xoca també hui amb determinades mentalitats i el magisteri de Crist, que és el de l’Església, és sovint titllat d’anar contra determinades pautes de comportament social; però el missatge de Crist seguix viu també hui.

Però qui sap si tampoc nosaltres som millors que aquells mestres de la Llei; qui sap si ara mateix tots i cadascun de nosaltres, que estem vora l’altar, no ens hauríem de donar mitja volta, anar a arreglar el mal que li hàgem pogut fer als altres i sols en eixe moment tornar. La Llei de Déu no és fàcil d’acomplir, perquè és exigent i Jesús arriba al límit de l’exigència portant-la al seu acompliment donant la seua pròpia vida. És per mostrar-nos el camí de la Llei que ha mort en creu i ressuscitant ha vençut a la mort. Perquè la Llei no té sentit per si mateixa, és un camí, un instrument per arribar a Déu. Està a les nostres mans seguir-lo o abandonar-lo. La tria la fem nosaltres, ens ho ha dit l’Eclesiàstic, perquè també hui tenim al davant el foc i l’aigua; la vida i la mort. Escollir hauria de ser-nos fàcil perquè la Llei divina no és un jou pesat d’esclavitud, sinó do de gràcia que allibera i condueix a la felicitat, és font i centre de la vida. Acomplir-la exigix això sí, l’escolta del cor, una escolta feta d’obediència no servil, sinó filial, confiada, conscient; això és, fruit d’una trobada personal amb el Senyor de la vida, una trobada que s’ha de traduir en decisions concretes i convertir-se en camí i seguiment, en una realitat palpable en les nostres vides (Benet XVI, 9 de novembre de 2011).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE V

TEMPS ORDINARI

8 de febrer de 2026

 

Vosaltres sou la llum i la sal del món

 

El cristià és llum i ha d’il·luminar als homes amb l’amor i la caritat. El Senyor és la llum que il·lumina; Ell és la sal que no pot perdre el seu sabor; ell és la ciutat col·locada a l’alt, que orienta i anuncia el camí. L’amor cristià és el que no es reserva, ni es reclou en el propi egoïsme, o en la por al sofriment, o en el propi interés. El cristià se sap, d’alguna manera, responsable del món i res del pròpiament humà -especialment el sofriment- li és indiferent.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 58, 7-10)

Esclatarà en la teua vida una llum com la del matí.

Ací estic, diu Déu. Ací estic, respon la comunitat. Ací estic, diu el germà que et necessita. Ací estic, és la resposta de molts homes i dones que s’han deixat il·luminar per Déu.

 

SALM

L’home just és llum que resplandix en la foscor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1a Corintis 2, 1-5)

Vos vaig anunciar el misteri de Crist clavat en la creu.

Sant Pau ens recorda a tots que el seu missatge i el seu anunci va ser sempre el mateix: Crist Jesús i aquest crucificat. És l’Esperit de Déu el que ens porta a l’obediència de la fe i el que treballa en nosaltres, no la saviesa humana. Obrim la nostra vida a l’acció de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 5, 13-16

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, ¿amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La tiraran al carrer i que la gent la xafe. Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. I, quan algú encén una llum, tampoc la fica en una mesura sinó en un lloc alt, a fi que il·lumine a tots els qui estan en casa. Igualment ha de resplandir la vostra llum davant de la gent, perquè vegen les vostres bones obres i glorifiquen el vostre Pare del cel.»

 

REFLEXIÓ

Sal i llum, Jesús vol que siguem sal de la terra i llum del món. La llum és la primera cosa creada per Déu, segons el relat del llibre del Gènesis; sense llum no hi pot haver vida, ni tampoc consciència de la realitat. Jesús mateix al quart Evangeli ens diu: «Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quede en la foscor.» Si Ell que és la llum ha vingut a portar la llum al món, ara demana als seus deixebles, ens demana a tots, que siguem també llum al món, que siguem llum per al món. Una llum que ha de resplendir, que s’ha de veure, que no hem d’amagar ni quedar-nos per al nostre ús exclusiu. La nostra presència ha de ser la presència, la visualització de la nostra manera d’obrar guiada per la fe i inspirada en Crist. La fe no es pot refugiar en ser una mera doctrina, ha de ser també una fe d’obres que done llum al món.

Ens ho diu el profeta Isaïes en la primera lectura, quan ens parla de coses ben concretes a fer, com compartir el pa amb el qui passa fam, acollir als qui no tenen casa, vestir als qui no tenen roba; així és com la nostra foscor s’omplirà de llum i el nostre capvespre serà clar com el migdia; i sols així podem ser llum per al món. Ens hem acostumat potser massa a esdevindre espectadors de les injustícies socials, sovint a través d’imatges que tot sabent que són reals, volem creure ficció. No és tracta d’una ficció, hi ha gent que passa fam, gent que està a la presó, als hospitals, a l’exili, sense feina, que perd la seua casa, que pateix solitud i abandó; mentre es banalitza i s’atempta contra la vida des de la seua concepció fins al trajecte final. Davant d’aquesta realitat la nostra fe s’ha de fer visible, ha de brillar la llum de la nostra fe, en obres. Aquestes obres les podem fer individualment, no és fàcil ni està a l’abast de tots; però també com a Església i moure a la societat a fer-les. Estem cridats a ser llum per al món i sal per a la terra mostrant-ho amb la nostra vida, que es fonamenta en la nostra fe, mostrant que podem aportar a la nostra societat, al nostre món, alguna cosa concreta per fer-la més justa i més solidària, a imatge de Crist. Aquesta fe nostra, llum i sal, no pot fonamentar-se tant sols sobre la saviesa dels homes, cal fonamentar-la en el poder de Déu; en Jesucrist clavat a la creu al que ens apropem dèbils, amb por i tremolosos, com som, com el mateix Apòstol ens diu a la primera Carta als Cristians de Corint.

La sal era per al món antic allò que purifica, dona sabor i conserva els aliments. La nostra no pot ser una fe sosa, sinó alegre gojosa; sabem que Déu ha enviat al seu Fill per salvar-nos, sabem que després de morir a la creu va ressuscitar i ressuscitant vencé la nostra pròpia mort; pot haver goig més gran? La nostra fe naix de la resplendor que aquella nit de Pasqua enlluernà als sentinelles que vigilaven el sepulcre i que no anunciava altra cosa que la resurrecció de Crist, l’inici de la nova creació. Nosaltres hem de ser reflex d’aquella resplendor, no la podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat, de la nostra peresa; ha de resplendir davant de la gent, que veient el bé que obrem, siguen moguts a glorificar al nostre Pare del Cel.

Demanem-li al Senyor força per a obrar el bé i esdevindre així llum per al món, sal per a la terra i llavor d’esperança per als homes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE IV

TEMPS ORDINARI

1 de febrer de 2026

 

La vostra recompensa és gran en el cel

 

Sentim-nos orgullosos del nostre Senyor. Deixem-nos alimentar per la paraula de Déu. Deixem-nos ensenyar per Jesús. Una saviesa nova, un esperit nou i una paraula nova impregnaran aquest diumenge. El Senyor puja al turó i ens parla. Escoltem i resem.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Sofonies 2, 3; 3, 12-13)

Deixaré en el teu país un poble humil i pobre. 

El profeta Sofonies ens urgix a tots a buscar al Senyor. Vivim enmig de gent infidel i el Senyor vol crear un grup que li servisca i es refugie en Ell. Volem formar part del seu poble?

 

SALM

Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el regne del cel.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1a Corintis 1, 26-31)

Déu ha elegit els qui el món té per dèbils.

“Germans, fixem-nos a qui va cridar Déu”, ens escriu Sant Pau. Déu va triar i continua triant als senzills per a formar part de la seua Església. En la nostra comunitat es complix aquesta paraula al peu de la lletra. Alegrem-nos i sentim-nos orgullosos del Senyor, del seu amor i de les seues preferències pels pobres i pecadors.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 5, 1-12a

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assentà i els deixebles se li acostaren. Aleshores es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el regne del cel. Feliços els qui ploren: Déu els consolarà. Feliços els humils: ells posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: ells seran saciats. Feliços els compassius: Déu se’n compadirà. Feliços els nets de cor: ells veuran Déu. Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el regne del cel. Feliços vosaltres quan, per causa meua, vos insultaran, vos perseguiran i escamparan contra vosaltres tota classe de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

 

REFLEXIÓ

En formular les benaurances, Mateu, a diferència de Lluc, es preocupa de traçar els trets que han de caracteritzar als seguidors de Jesús. D’ací la importància que tenen per a nosaltres en aquests temps en què l’Església ha d’anar trobant el seu estil cristià d’estar enmig d’una societat secularitzada. No és possible proposar la Bona Notícia de Jesús de qualsevol forma. L’Evangeli només es difon des d’actituds evangèliques. Les benaurances ens indiquen l’esperit que ha d’inspirar l’actuació de l’Església mentre pelegrina cap al Pare. Les hem d’escoltar en actitud de conversió personal i comunitària. Només així hem de caminar cap al futur.

Feliç l’Església “pobra d’esperit” i de cor senzill, que actua sense prepotència ni arrogància, sostinguda per l’autoritat humil de Jesús. D’ella és el regne de Déu. Feliç l’Església que “plora” amb els que ploren i patix en ser despullada de privilegis i poder, perquè podrà compartir millor la sort dels perdedors i també el destí de Jesús. Un dia serà consolada per Déu. Feliç l’Església que “renuncia” a imposar-se per la força, la coacció o el sotmetiment, practicant sempre la mansuetud del seu Mestre i Senyor. Heretarà un dia la terra promesa. Feliç l’Església que té “gana i set de justícia” dins de si mateixa i en el món sencer, perquè buscarà la seua pròpia conversió i treballarà per una vida més justa i digna per a tots, començant pels últims. El seu anhel serà assaciat per Déu. Feliç l’Església “compassiva”, perquè acollirà als pecadors i no els ocultarà la Bona Notícia de Jesús. Ella aconseguirà de Déu misericòrdia. Feliç l’Església de “cor net” i conducta transparent, que no encobrix els seus pecats ni promou el secretisme o l’ambigüitat, perquè caminarà en la veritat de Jesús. Un dia veurà a Déu. Feliç l’Església que “treballa per la pau” i lluita contra les guerres, que ajunta els cors i sembra concòrdia, perquè contagiarà la pau de Jesús que el món no pot donar. Ella serà filla de Déu. Feliç l’Església que “patix hostilitat i persecució” a causa de la justícia, sense defugir el martiri, perquè sabrà plorar amb les víctimes i coneixerà la creu de Jesús. D’ella és el regne de Déu.

La societat actual necessita conéixer comunitats cristianes marcades per aquest esperit de les benaurances. Només una Església arrelada en la Paraula i l’Eucaristia té autoritat i credibilitat per a mostrar el rostre de Jesús als homes i dones de hui.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE III

TEMPS ORDINARI

Diumenge de la Paraula de Déu

25 de gener de 2026

 

 

El Senyor és la llum i la salvació

 

El diumenge és la festa de la unitat, la festa que fa de nosaltres una família entorn del mateix Pare. Tots seguim al mateix Senyor i som guiats pel mateix Esperit. Celebrem-la amb alegria i amb fe. Visquem-la amb vincle d’unitat.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 8, 23b-9, 5)

En la Galilea dels pagans, el poble ha vist una gran llum.

El profeta Isaïes promet al poble un nou amanéixer; la llum de la salvació ve de Déu i brilla sobre el poble que, de nou, decidix convertir-se al seu Déu. Els creients de hui estem cridats a fer de Jesús la llum de la nostra vida.

 

SALM

El Senyor m’il·lumina i em salva. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1a Corintis 1, 10-13.17)

Poseu-vos d’acord i que no hi haja divisions entre vosaltres.

Sant Pau urgix als germans de Corint a viure en la unitat. En Crist tots som salvats i formem un poble, l’església de Déu. Crist és la nostra glòria i la nostra saviesa. La nostra fe no depén de la saviesa humana sinó del poder de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 4, 12-23

Quan Jesús sentí dir que Joan havia sigut empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, en la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans; el poble que vivia en la foscor ha vist una gran llum, una llum resplandix, per als qui vivien en el país tenebrós.» Des d’aquell temps, Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el regne del cel està prop.» Vorejant el llac de Galilea, va veure dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant les xàrcies a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i vos faré pescadors d’hòmens.» Immediatament abandonaren les xàrcies i se n’anaren amb ell. Més enllà va veure uns altres dos germans: Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Anaven en la barca amb son pare, repassant les xàrcies, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant en les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i curant, entre la gent, totes les malalties.

 

REFLEXIÓ

Hui, tercer diumenge del temps ordinari, la litúrgia ens parla del començament de la vida pública de Crist en iniciar eixos tres anys de predicació en la terra. El Senyor anuncia el Regne i crida als primers deixebles. La vinguda del Messies i l’anunci del Regne de Déu, és com una llum en les tenebres. Així ho expressa la primera lectura en què es llig el llibre del profeta Isaïes, que ens diu que “el poble que caminava en les tenebres ha vist una gran llum, i sobre els qui habitaven al país de la foscor ha brillat una llum”. Remarcant aquesta idea, el salm repetix “el Senyor és la meua llum i la meua salvació”. L’Evangeli ens mostra a Jesús com la llum anunciada pel profeta Isaïes. El Senyor va començar a proclamar: convertiu-se perquè el Regne de Déu està a prop. També diu els primers deixebles que el seguixen immediatament. La humanitat va caminar en tenebres fins que la llum va brillar en la terra quan Jesús va nàixer a Betlem. Amb la llum del nounat, les escenes del que hem reviscut poques setmanes arrere, en el temps de Nadal, va arribar la claredat a Maria i a Josep, als pastors i als mags. Després, la llum del Senyor es va ocultar durant trenta anys a la ciutat de Natzaret, on Jesús va portar una vida normal, amb tots els del seu poble. Durant eixos anys el Senyor ens ensenya la possibilitat de la santificació en la vida corrent d’una família i d’un treballador, en un taller de fuster.

Ara, després d’haver deixat Natzaret i després del baptisme del Jordà, el Senyor va a Cafarnaüm per a donar principi al seu ministeri públic. Com vam veure, Sant Mateu recull en l’Evangeli la profecia d’Isaïes que diu que el Senyor il·luminaria tota la terra. Com el sol, quan recentment comença el dia, porta Jesús la resplendor de la veritat i una llum sobrenatural als homes que no vulguen permanéixer més en la foscor de la ignorància i l’error. Sant Mateu també ens porta en aquest passatge un relat sobre els primers que ja en la vida pública del Senyor van rebre aquesta llum. L’Evangelista ens diu que els primers a qui el Senyor va cridar mentre caminava al costat del llac de Galilea, van ser Simó i Andreu, que eren pescadors. Jesús els va cridar i ells immediatament van deixar les xarxes i el van seguir. I després, als altres dos germans, Jaume i Joan, els qui també van deixar tot de seguida i van seguir a Jesús. Aquests homes, que van descobrir la llum del Senyor, el van seguir per a il·luminar sempre amb eixa llum el camí de les seues vides. Però la llum del Senyor il·lumina no sols als apòstols i els deixebles que el van conéixer durant el seu pas per la terra, sinó que també ens il·lumina a tots nosaltres. S’acosta a la nostra foscor per a donar-li sentit al nostre viure. Per a molts personatges que ens mostra l’Evangeli, per a multituds senceres, la vida de Jesús sembla com el relat d’una trobada. Estem a vegades, en la foscor i la llum està desitjant transpassar-la. El Senyor està desitjant il·luminar les nostres vides amb la seua llum.

Ara s’està complint també aquella profecia d’Isaïes: “El poble que caminava en tenebres va veure una llum gran; habitaven terres d’ombres i una llum els va brillar”. És la llum de la fe que il·lumina tota la nostra vida. És la presència del Senyor que dóna sentit a tot el nostre. Jesús, llum del món, va cridar en primer lloc a uns homes senzills de Galilea. Va il·luminar les seues vides, els va guanyar per a la seua causa i els va demanar un lliurament sense condicions. I aquells pescadors van eixir de la penombra d’una existència sense relleu ni horitzó i van seguir al Mestre. El Senyor ens crida ara perquè anem després d’Ell i perquè il·luminem les nostres vides i les dels qui ens envolten amb la llum de la fe. Bé sabem nosaltres que el remei de tants mals que existixen en el món és la fe en Jesucrist, el nostre Mestre i Salvador. Sense el Senyor, caminem a fosques, amb el perill d’entropessar i caure. La fe que rebem del Senyor i que hem de comunicar al nostre pròxim és llum en la intel·ligència. Una llum incomparable.  Demanarem hui també a la Mare de Déu que ens predisposem a deixar-nos il·luminar per la llum que el seu fill Jesús va portar a la terra. Que demanem sempre al Senyor que ens concedisca la fe per a creure en Ell, i que la seua presència en les nostres vides il·lumine sempre els nostres camins i els dels qui ens envolten.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FESTA DEL BAPTISME DEL SENYOR

NADAL

11 de gener de 2026

 

 

L’Esperit de Déu venia cap a Ell

 

Festa del Baptisme de Jesús. Amb aquest gest d’humilitat Jesús comença la seua vida pública. Jesús rep la benedicció de Déu Pare i és enviat a predicar la presència i el poder de Déu que irromp en la història dels homes.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 42, 1-4. 6-7)

Ací teniu el meu servent, en qui s’ha complagut la meua ànima.

Com el servent anònim d’Isaïes, cadascun de nosaltres ha sigut cridat, triat i enviat per Déu. Cridats a la vida som sostinguts per la crida constant de Déu i som destinats a ser signe de compassió de Déu per al món.

 

SALM

Que el Senyor beneïsca el seu poble amb el do de la pau.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Fets dels Apòstols 10, 34-38)

El Senyor va ungir Jesús amb l’Esperit Sant.

Jesús “va passar la seua vida fent el bé” perquè Déu estava amb ell. Els batejats estem cridats a creure en Jesús, a nàixer de Déu i a fer el bé a tots els germans.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 3, 13-17

En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el batejara. Joan no volia i li deia: «Soc jo qui necessite que tu em bateges, ¿i tu vens a mi?» Jesús li respongué: «Accedix per ara a batejar-me. Convé que complim així tot allò que Déu vol.» Aleshores accedí a batejar-lo. Una volta batejat, Jesús va eixir de l’aigua a l’instant. En aquell moment el cel s’obrí i Jesús va veure que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Este és el meu Fill, el meu amat, en qui m’he complagut.»

 

REFLEXIÓ

«Com és que tu vens a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat de goig en les entranyes de la seua mare Isabel en sentir vora seu la presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acoste a ell per rebre un baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació per amor a la seua creatura des de la seua concepció fins a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa. Jesús ens va indicant pas a pas quin camí ens porta cap al Pare i a nosaltres, pobres pecadors, sí que ens cal rebre el baptisme i no tant sols el que administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit.

Al Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Ell tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a nosaltres de poder participar en la seua totalitat en la redempció, si responem afirmativament a la seua crida. Des dels inicis del cristianisme el baptisme del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu mateix ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim moguts per les nostres fragilitats que ens fan caure en el pecat. Ens ho ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull a tots els qui creu en Ell, som nosaltres qui rebutgem a alguns o a molts; Ell és Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que es dobla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós a prendre’ns de la mà per portar la llum de la fe als qui estem encegats per les nostres passions; a traure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavitud del pecat.

La festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la iniciativa, ve a ser com si ens diguera “ja ho veieu, jo m’he fet un dels vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la recordem cada any de manera molt especial en la Vigília Pasqual, en la nit santa en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NADAL

6 de gener de 2026

 

 

POSTRATS EN TERRA, LI PRESENTAREN EL SEU HOMENATGE

 

Jesús naix per a tots els homes. Hui, celebrem la manifestació de Jesús, en la persona dels tres reis, en nosaltres els que celebrem la seua festa, en nosaltres que veiem la resplendor de la seua glòria. Hui, se’ns manifesta una vegada més a tots en la Paraula. Obrim els ulls i reconeguem-lo.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 60, 1-6)

Sobre tu, Jerusalem, clareja com l’alba la glòria del Senyor

El profeta Isaïes ens convida a deixar-nos inundar per la llum del qui ve. Ens convida a obrir els ulls i a contemplar les meravelles que realitza per mitjà de tants fills i filles de la seua Església.

 

SALM

Tots els pobles, Senyor, vos faran homenatge.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 3, 2-3a. 5-6)

Ara Déu ha revelat que tots els pobles compartixen la mateixa promesa.

Sant Pau ens recorda als no jueus que estem cridats a compartir en Crist la mateixa herència, que estem cridats a pertànyer al mateix cos i a rebre les mateixes promeses que els jueus. Rebem i compartim agraïts els dons que Déu ens oferix en aquest dia de la seua manifestació.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 2, 1-12

Quan va nàixer Jesús, a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, a l’arribar a Jerusalem, preguntaven: «¿On està el rei dels jueus que acaba de nàixer? Hem vist com s’alçava la seua estrela i venim a presentar -li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir eixes noves. Herodes convocà a tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de nàixer el Messies. Ells respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Tu, Betlem, terra de Judà, no eres de cap manera la més menuda entre les ciutats de Judà, perquè de tu eixirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.”» Aleshores Herodes cridà secretament els mags, i s’informà molt bé del moment en què havia aparegut l’estrela. Després els encamina a Betlem amb esta recomanació: «Aneu, busqueu eixe infant ben bé, i, quan l’haureu trobat, feu -m’ho saber, que jo també vull presentar -li el meu homenatge.» Eixint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Aleshores s’adonaren que l’estrela que havien vist alçar -se anava davant d’ells fins que es parà sobre el lloc on estava l’infant. La seua alegria en veure allí l’estrela va ser immensa. Entraren immediatament a la casa, veren l’infant amb Maria, sa mare, i, postrats en terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir les seues arquetes per a oferir-li presents: or, encens i mirra. Després, advertits en un somni que no anaren a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

 

REFLEXIÓ

«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i compartixen la mateixa promesa», ens diu l’Apòstol. La universalitat de la salvació és una de les seues premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar a la humanitat i si és ben cert que nasqué com a membre del poble que Déu s’havia escollit per heretat, ben cert és també que no rebutjà als qui no en formaven part, als qui aquell poble anomenava pagans, un poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix, però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta a Crist, malgrat que tantes voltes abans en la història de la salvació fou infidel a Déu. Ell no deixa mai de cridar perquè vol la salvació de tots.

La solemnitat de l’Epifania, la teofania que hui recordem i celebrem, aquesta manifestació de Déu davant dels homes, davant d’uns homes, d’uns mags, vinguts de llunyanes terres i atrets per un signe meravellós, una estrella que s’havia alçat per mostrar-los el camí per arribar fins al rei d’Israel, és la manifestació, l’anunci de la universalitat de la salvació. L’Epifania, que celebrem, ens recorda precisament aquesta universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l’Orient, representants qualificats de tota la humanitat. (Sant Joan Pau II 5 de gener de 2005). L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat. Uns mags veieren una estrella i es posaren en camí amb el ferm propòsit de retre homenatge a aquell rei amb or, encens i mirra. «Els Mags d’Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seua rancor i esperant a que els mags li diguen on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la Creu, consentit i auspiciat pel seu successor. Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes no és cridat per Déu i es manté en el seu odi cap a aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en el xiquet del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d’adorar-lo, com vol donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l’altre només veu un rival contra el qui lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).

Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obrin el cor, mitjançant una estrella o mitjançant un somni. Déu queda mut davant els qui tenen el cor tancat a la seua paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. La salvació que ens porta Crist és única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de Déu encarnat. Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la salvació. Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis, prestaren el seu homenatge prostrant-se a terra davant l’infant i sa mare i reconeixent-li un triple caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això representen els tres presents: l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania es remarca el caràcter reial de Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no ser d’aquest món, perquè no hi ha tron, hi ha un pesebre; no hi ha palau, hi ha una humil establia; no hi ha una cort, hi ha una mare acompanyada de Josep. Però des d’aquesta mateixa humilitat la seua crida s’escampa per tota la terra, primer als pastors del voltant, ara a uns mags vinguts de llunyanes terres; és la crida universal d’aquest rei que governarà amb justícia el seu poble i serà recte amb els humils, com ens ha dit el salmista. Entraren immediatament a la casa, veren l’infant amb Maria, sa mare, i, postrats en terra, li presentaren el seu homenatge.  Temps després el deixeble estimat, seguint l’alerta de Maria Magdalena, correrà cap al sepulcre, entrarà, veurà i creurà. D’aquesta manera senzilla s’anuncia la salvació a tot el món. La voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l’única mediació de Crist: Déu vol que tots els homes se salven i arriben al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).»

Hui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. El diumenge serà al Jordà on el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el batege amb aigua, un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres hui signe de salvació. I a Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es manifestarà la seua humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per a la salvació de molts.

Crist és la llum que il·lumina també les nits més fosques, és l’estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Papa Francesc, 6 de gener de 2023). Un xiquet que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós, és adorat per uns mags. Adorem nosaltres també en esperit i en veritat. Com els pastors, com els mags.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE II

NADAL

4 de gener de 2026

 

 

La Paraula es féu home

 

En els primers dies del nou any, continuem meditant i celebrant el gran misteri de l’Encarnació del Fill de Déu en la nostra història. Imitant, també en això, l’actitud de Maria, la Mare, que “conservava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”. Animats per aquests sentiments, manifestem la presència de Déu entre nosaltres.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 1-2.8-12)

La saviesa de Déu habita en el poble que ell ha elegit.

En la història de les benediccions divines, que correspon amb la història de l’home, Déu s’ha donat com a do de Saviesa, primerament al poble d’Israel i després al poble cristià, ja que Jesucrist és Saviesa de Déu, l’únic que ha vist a Déu i que ens el pot revelar.

 

SALM

El qui és la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 1, 3-6.15-18)

Déu ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist.

El Pare ens ha beneït amb tota classe de béns espirituals, entre els quals sobreïx el do messiànic, per mitjà de Crist.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 1, 1-18

En el principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per tant, estava amb Déu en el principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels hòmens. La Llum resplandix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tots arribaren a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum verdadera, la que, al vindre al món, il·lumina a tots els hòmens. Estava present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a sa casa, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voluntat d’un pare o per la voluntat humana, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es féu home, i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seua glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan proclamava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè ell ja existia abans que jo.» De l’abundància de la seua plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè Déu donà la llei per Moisés, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

 

REFLEXIÓ

Celebrem el Diumenge 2n de Nadal. Què celebrem en aquest Diumenge? El mateix misteri que celebrem el dia de Nadal, i en tots aquests dies del cicle nadalenc. El Déu de l’Evangeli, d’una perfecció total, no es mostra com un ésser transcendent, retirat en una soletat absoluta i inabordable. Ell té un Fill únic que estima com a objecte privilegiat de la seua caritat, que no dubta a enviar personalment als qui rebutgen el missatge dels profetes. Aquesta concepció de Déu i de les seues relacions amb la humanitat és la primera revelació de l’Evangeli. La bondat de Déu no espera el primer moviment de penediment del pecador, ell el provoca. La vinguda del Regne no és altra cosa que aquesta proposta de perdó, una iniciativa de Déu a entrar en una relació amb ell. Més encara: el Fill mateix, a la manera d’un sembrador, va llançant les llavors de la Paraula de Déu.

L’Església ens proposa aquest temps de Nadal, com per Pasqua el temps pasqual, per tindre l’oportunitat de reflexionar i penetrar més profundament en el misteri de Crist, d’aquest Déu que ens estima. El camí és obrir-nos a la saviesa de la Paraula de Déu, és endinsar-nos en la vivència de les Sagrades Escriptures. Hi ha un text bellíssim de sant Jeroni que ens exhorta d’aquesta manera: «El prat de les Escriptures és un prat esmaltat de flors policromes i totes es poden agafar… N’hi ha de totes les classes: roses, encarnades, lliris blancs, flors de colorit variat. La dificultat recau en triar. A nosaltres ens incumbix agafar les flors que ens pareguen més belles. I si tallem les roses, no ens dolga deixar els lliris; si ens decidim pels lliris, no menyspreem les humils violetes. Tot resultarà bell i fascinant a la deliciosa terra promesa de l’ànima generosa, que haja acceptat cansar-se un poc sobre els Llibres Sants. Res més dolç o millor que la ciència de les Escriptures». Agafar les que ens pareguen més belles, o les que considerem més necessàries per fer viu en nosaltres el misteri de Crist. I per això res millor que girar-nos cap a aquest prat de les Escriptures que se’ns ha posat davant en la proclamació de les lectures, hui, i considerem en cada una quina paraula, quina flor necessitem més per fer viu el misteri de Crist a la nostra vida.

A la primera lectura se’ns oferix una flor esplèndida: la saviesa. Aquesta ens parla de la glòria de Déu, a través de la bellesa de l’obra de la creació; la bellesa de la litúrgia… Ací, al fil d’aquesta paraula, ens podríem preguntar si les nostres obres tenen en la nostra vida un deixant de saviesa, o necessitem contemplar més i millor les obres de Déu, en la seua creació, en el nostre temps, per adquirir aquest aroma de la saviesa divina.

La segona lectura ens convida a contemplar «l’arbre de l’Amor», la comunió en l’Amor de les Tres divines Persones, un Déu que obri el seu cercle d’amor per convidar-nos a nosaltres a endinsar-nos en aquesta experiència d’amor en l’Amor. I fins i tot ens proporciona una breu oració per demanar-ho: «Il·lumineu la mirada interior del nostre cor, i concediu-nos conéixer a quina esperança ens crideu, quines riqueses ens teniu preparades, i quina és l’herència que ens teniu destinada».

L’Evangeli, ens recorda el valor incalculable de la Paraula, de la Paraula divina, i de la paraula humana. Ens recorda que la Paraula conté una riquesa incalculable de vida, de llum. Ens parla de la paraula com una llum que il·lumina tots els homes. Que en la nostra menuda paraula humana es reflectix, cal que es reflectisca aquesta vida i aquesta llum de la Paraula divina.

En el prat de les Escriptures triem una flor: la saviesa, l’arbre de la vida, la força de vida i de llum de la Paraula; agarrem eixa flor, cuidem-la. Crist, aquest Déu amic que s’acosta a nosaltres en el misteri de Nadal, desitja que siguem la seua bona olor en aquesta societat, que siguem la bona olor de Crist.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NADAL

1 de gener de 2026

 

 

HO GUARDAVA AL SEU COR I HO MEDITAVA

 

Estrenem any. Plens de bons desitjos i decidits a millorar, implorem la Benedicció de Déu perquè ens ajude a complir els nostres propòsits. Hui, solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu, de qui hem rebut a Jesús, Príncep de la pau, li demanem que ens ajude a ser constructors de la pau del nostre món.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Nombres 6, 22-27)

Invocaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.

Benedicció i benediccions. Nosaltres, els fills de Déu, en este primer dia de l’any, implorem del Pare bo la seua benedicció que ens compromet a viure buscant el bé de tots.

 

SALM

Que Déu s’apiade de nosaltres i ens beneïsca.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Gàlates 4, 4-7)

Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona.

Déu ens va enviar al seu fill i es fa un més i acampa entre nosaltres gràcies a Maria. Jesús ens fa fills i així podem cridar a Déu “Pare Nostre”. Som fills en el Fill.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 2, 16-21

En aquell temps, els pastors anaren corrents a Betlem i trobaren Maria i Josep amb el xiquet en el pesebre. Havent-lo vist amb els propis ulls, van contar les coses que els havien dit d’aquell infant, i tots els qui ho sentien es meravellaven del que deien els pastors. Maria guardava totes estes coses en el seu cor i les meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit. Ho van trobar tot com els ho havien anunciat. Passats huit dies, quan hagueren de circumcidar-lo, li posaren el nom de Jesús, tal com ho havia indicat l’àngel abans que el concebera sa mare.

 

REFLEXIÓ

Maria conserva tot el que viu en el seu cor i ho medita. Maria és l’escollida per Déu per ser aquella dona de la que naix el qui ens restitueix la condició de fills, de fills de Déu. Maria no és ni un apòstol més, ni una deixeble més. És molt més que tot això, és la Mare; la primera en veure restituïda la seua plenitud de filla de Déu en ser concebuda sense pecat perquè el Fill de Déu nasca d’ella.

Maria és vertaderament Mare i és alhora filla; Mare del Fill i filla del Pare amb el Fill. Maria viu tot això meditant-ho en el seu cor. Ella és la dona dels silencis, de les frases curtes, la que quan convé pregunta, com a l’àngel «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» (Lc 1,34), o al mateix Jesús «Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? » (Lc 2,48). Maria és també la que exulta i magnifica al Senyor que ha obrat en ella meravelles. Maria és la dona confiada en la voluntat de Déu, és la icona de la confiança en Déu D’on li ve aquesta confiança? La perseverança és el fruit de la confiança, la confiança és la forma més autèntica de l’amor, la confiança és filla de la fe i per tindre fe cal conéixer a Déu i conéixer-lo a fons; si un coneix a Déu li té confiança. Maria és aquella qui primer va conéixer el Déu fet home, tant que el va concebre en el seu sí, que el va portar a les seues entranyes, que el va infantar, que el va criar i que l’acompanyà fins a la creu. Per això Maria és beneïda entre totes les dones, perquè ha contemplat la claror de la mirada de Déu en la mirada tendra i indefensa d’aquell xiquet que meravella a uns pastors que en adorar-lo glorifiquen i lloen a Déu.

Davant de Déu ningú pot quedar indiferent i davant del misteri de l’encarnació Maria, que és art i part, conserva tot el que viu, veu i escolta en el seu cor i ho medita. Maria es declara l’esclava del Senyor i per això mateix és la primera en ser alliberada del pecat i en ser declarada filla, hereva per gràcia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

L’evangelista sant Lluc tanca el seu relat del naixement de Jesús dient-nos que «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.». No ho guarda com un record del passat, sinó que ho viu en el seu interior com una experiència vital que la guia al llarg de tota la seua vida. No és aquesta frase de Lluc una observació gratuïta. Maria és model de perseverança, de confiança i de fe i creure en Jesús no és simplement recordar esdeveniments d’uns altres temps, sinó experimentar ara i ací la seua força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida i de transformar-la alhora en divina, perquè l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare». La fe en Crist no pot pertànyer mai al passat, la salvació és sempre un hui, és sempre present, un present esperançat cap al futur. Maria viu així la seua confiança, la seua fe, la seua missió de Mare i de creient, la primera creient en el Crist.

El primer dia del nou any civil celebrem la festa de Santa Maria com a Mare de Déu i ho fem des del segle IV. Què vol dir que l’Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, vulga començar el nou any girant la mirada cap a Maria, la Mare? És que Maria és la Mare de Jesús, la Mare de Déu; però Crist es va fer carn, va nàixer, va morir i va ressuscitar per fer-nos a tots nosaltres per la Paraula i per la gràcia, fills de Déu. Maria no és només la Mare de Jesús, és la Mare de Déu, la Mare de l’Església, la Mare de tots els qui creuen en el Fill, la nostra Mare.

En començar un nou any girem els nostres ulls cap a Ella. Maria, Mare de Déu del Castell, acompanyeu-nos al llarg d’aquest nou any, amb l’amor i la tendresa de la Mare; model de perseverança, de confiança i de fe; ajudeu-nos a perseverar, a confiar i a creure en aquell qui ha vingut per rescatar-nos, al llarg d’aquest any i sempre, fins a la vida eterna.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA

NADAL

28 de desembre de 2025

 

 

Li diran Natzaré

 

Temps de Nadal, temps d’amor i de família. La litúrgia vol honrar hui a la Sagrada Família: Josep, Maria i Jesús. I l’Església oferix als seus fills un model de família. La nostra confraria és també una família que busca conéixer la voluntat de Déu, que vol obeir al seu Pare Déu i que vol deixar-se guiar per l’Esperit.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiastés 2-6.12-14)

Qui creu en el Senyor honra els seus pares.

L’amor cobrix una multitud de pecats i l’amabilitat amb els pares és com una ofrena feta a Déu que ens purifica del pecat. Hui, tots som convidats a fer algun gest de perdó i d’amor cap als pares, germans i familiars.

 

SALM

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 3,12-21)

Vida familiar en el Senyor.

Sant Pau ens recorda la nostra condició de fills de Déu. Els batejats hem de revestir-nos amb la roba de l’amabilitat, la humilitat i la paciència. Homes i dones, pares i fills, a tots se’ns recorda que hem de fer-ho tot en el nom del Senyor si volem permanéixer units.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 2, 13-15.19-23

Quan els mags se n’anaren, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Alça’t de seguida, pren el xiquet amb sa mare, fuig cap a Egipte i queda’t allí fins que jo t’ho diga, perquè Herodes buscarà el xiquet per a matar-lo.» S’alçà, prengué el xiquet amb sa mare, va eixir de nit cap a Egipte, i es quedà allí fins que Herodes va morir. Així es complí allò que el Senyor havia anunciat a través del profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.» Quan Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allí a Egipte, i li digué: «Pren el xiquet amb sa mare i ves-te’n al país d’Israel, que ja han mort els qui el buscaven per a matar-lo.» Ell s’alçà, prengué el xiquet amb sa mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el regne d’Herodes, son pare, no s’atreví a anar, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzaré.»

 

REFLEXIÓ

Dins el marc de l’Octava de Nadal, l’Església ens invita a contemplar hui amb veneració i admiració la Sagrada Família de Natzaret, una família singular, sens dubte, donat que el Fill és fruit d’un engendrament diví, la mare és alhora verge i el pare té un paper protector, però els tres, Jesús, Maria i Josep constituïxen una autèntica família en una convivència d’amor i de col·laboració mútues. I en aquest sentit són un model únic per a totes les famílies d’ahir, de hui i de sempre. Ens oferixen quadre familiar d’allò més simple en un context pobre de fa més de dos mil anys i en un indret de la Galilea on els mitjans de vida eren limitats. Així, tot i tractant-se d’una família privilegiada i protegida per Déu, no se li va evitar ni escatimar cap tipus de carència ni de maldecaps.

L’evangelista Mateu ens ofereix un escenari singular on ja des dels primers dies de la seua existència, Jesús, amb la sa mare i sant Josep, es van veure forçats a emigrar a Egipte per tal de fugir de la persecució d’Herodes. I ací ens ve aquella bucòlica imatge tan repetida de la Verge Maria i el Xiquet Jesús muntats dalt d’una burreta guiada per sant Josep, davant la sagrada comitiva, la qual muntem al Betlem. No perdem de vista, per altra banda, que Mateu veu en Jesús el nou Moisés salvat de la ira furibunda d’Herodes, com un nou Faraó, i que ha d’experimentar l’emigració en terra pagana, justament a Egipte, lloc d’esclavitud i opressió per a l’antic poble d’Israel. I és que d’alguna manera Jesús encarna també el nou Israel a l’exili. I tot aquest anar i vindre va precedit providencialment per l’aparició en somnis de l’àngel del Senyor. Per tres vegades l’àngel del Senyor vetlla per la situació dels nostres tres sagrats personatges. I sempre és Josep l’agraciat d’aquest avís del cel, ja que és ell qui ha de vetllar pel nen i sa mare, tal com ho indica l’evangelista per tres vegades. Mateu és jueu d’origen i a través d’aquestes comunicacions divines ens porta el record de les revelacions en somnis que trobem sovint en l’Antic Testament: per exemple Jacob, Josep o Daniel. Déu no es deixa veure directament però es fa pressentir en la serenor de la nit a través dels somnis.

La Sagrada Família féu, pues, experiència d’una vida nòmada, com el poble d’Israel, una vida de privacions i d’inconvenients de tot tipus, una vida, però, sempre atenta a les indicacions divines i a la seua voluntat, que en el fons és el que volen donar a entendre aquestes visions en somnis, i Josep porta a terme promptament i sense vacil·lar les indicacions del cel. Josep és l’home dòcil als manaments divins i exercix responsablement el seu paper de pare i espós sense queixa ni retard.

Quan intentem aplicar aquest paradigma familiar al quadre que viuen les famílies hui dia, se’ns pot tatxar d’idealistes, de desfasats o fins i tot d’excessivament romàntics. La distància dels anys ens pot fer paréixer que el model no ens servix de res donat el context i el ritme de vida tan diferents i tan allunyats de les respectives realitats. La família, aquesta cèl·lula del cos i del teixit social, hui tan vulnerable i tan manipulable, presenta unes característiques tan complexes i tan multidimensionals que aquests últims decennis han pres proporcions insospitades. En una societat permissiva, relativista i desestabilitzada per força la cèl·lula familiar s’ha de veure també afectada en el seu nucli. A més, davant una pèrdua general dels valors, tan qüestionats i fins menyspreats hui dia, tot indica que estem entrant en una època amb un nou model familiar que té molt poc a veure amb el que hem viscut fins recentment.

Mentrestant, nosaltres, amb esperit de fe, contemplem la icona admirable de la Sagrada Família de Natzaret i mirem de fer nostra la dòcil obediència de l’Infant Jesús en la precarietat i en la pobresa d’una família. Contemplem la senzillesa i la discreció de la Santa Mare, estimant en tots els detalls de la vida domèstica i als designis de Déu sobre la seua vida, i imitem el zel decidit de sant Josep, que amb un silenci fecund porta a terme el seu paper de pare de família amb una abnegació i un encert ben bé heroics. Que la Sagrada Família de Natzaret vetle per l’Església, la gran família de Déu que abraça tots els creients d’orient i d’occident, del nord i del sud. I que tinga també cura de les nostres famílies i comunitats i de totes les famílies d’arreu del món, per tal que per la seua intercessió totpoderosa s’aconseguisca una harmoniosa convivència en la pau i l’amor sincers en un món trasbalsat i sense propostes vàlides ni fiables.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

25 de desembre de 2025

 

 

HUI ENS HA NASCUT LA LLUM

 

NIT DE NADAL

Aquesta nit l’església sencera per tot el món celebra amb gran alegria el naixement de Jesús. El Nadal és més que un sentiment o una tradició, és el principi d’un nou amor que Déu vol compartir amb tots nosaltres. Expressem el nostre agraïment a Déu pel do del seu Fill, Jesucrist, i per fer-se xicotet i humil com nosaltres. Nosaltres ens fem fills amb el Fill i xiquets amb el xiquet.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 9, 1-6)

Ens ha sigut donat un fill.

Totes les lectures ens parlaran hui del pont entre tenebra i llum. I aquesta, del llibre d’Isaïes ens convida a obrir els ulls per a veure extasiats a un Xiquet descendent de David, a l’Emmanuel, portador de la plenitud, de la justícia i de la pau.

 

 

SALM

Hui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Titus 2, 11-14)

S’ha manifestat l’amor de Déu, que vol salvar a tots els hòmens.

És la vinguda de Crist, ens diu la segona lectura de la Carta de Sant Pau a Titus, la que ens proposa i inspira, des d’ara, assumir un comportament nou ètic i fraternal. Una vida purificada i digna de rebre, en l’aparició gloriosa, al Salvador del món.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 2, 1-14

Per aquells dies es va publicar un edicte de Cèsar August ordenant que es fera el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tots anaven a inscriure’s a la població d’on descendia cada u. També Josep, que era de la casa i la família de David, pujà des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Betlem, per inscriure’s amb Maria, la seua esposa, que esperava un fill. Mentres estaven allí es compliren els dies, i va nàixer el seu fill, el primogènit. Ella el bolcà i el posà en un pesebre, perquè no havien trobat lloc en l’hostal. En la mateixa regió, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetlaven guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i s’espantaren. Però l’àngel els digué: «No tingueu por: vos anuncie una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Hui, en la ciutat de David, vos ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seues senyes són estes: trobareu un xiquet de bolquers, posat en un pesebre.» I una multitud dels exèrcits celestials s’uní en eixe moment a l’àngel, alabant Déu i cantant: «Glòria a Déu dalt del cel, i en la terra pau als hòmens de bona voluntat.»

 

REFLEXIÓ

Les tenebres s’estenen, la foscor es fa present i la injustícia deixa mort rere mort, guerres i fam que mai pareix que hi haja prou. Vivim en un món convuls, i per desgràcia la humanitat pareix que viu desorientada. Només ens cal parar la bogeria que ens envolta i prestar atenció al clam dels innocents. Ja hi ha prou d’injustícies. Hui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. S’ha revelat l’amor de Déu. La llum ha aparegut, ens ha nascut un xiquet, ens ha sigut donat un fill. Com podem adonar-nos d’això?

Vetllant com els pastors, vivint al ras, deixant-nos envoltar per la llum que ens ha sigut donada en el baptisme. Escoltant la glòria de Déu, el desig que Déu té per salvar-nos, el desig de pau que ens oferix. Sí, adonem-nos de tot el que Déu ens ha donat. S’ha revelat l’amor de Déu, que vol ensenyar-nos que abandonem la mentira i la impietat, per viure una vida de justícia i de pietat mentre esperem la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Vivim en esperança, vivim amb fe, donem-nos en amor als altres. El salvador, el Messies, el Senyor de l’univers ve a trobar-nos. On el podem trobar?

Maria l’embolcallà i el posà en una pesebre. No tinguem por, busquem el Senyor, ara que es deixa trobar. El pesebre és ara l’Eucaristia i ací ens convé trobar-lo. Però, també l’hem de buscar en cada germà que embolcallat necessita ajuda per la seua fragilitat. Què ens cal?

Humilitat per saber eixir de nosaltres mateixos, de les nostres seguretats i comoditats. Així vetllant i vivint al ras com els pastors, ens adonarem de la glòria de Déu que ens és anunciada. Anem, anem fent camí per adorar el Fill de Déu, Jesús que ens salva. Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.

 

 

 

 

DIA DE NADAL

Entorn del bressol de Jesús contemplem admirats al xiquet nounat i des de la fe celebrem la nova presència de Déu enmig de nosaltres. El Nadal és per a nosaltres acceptar la companyia d’aquest nou germà que ens porta l’amor, el perdó i la salvació de Déu. Déu ha nascut. Celebrem-lo. Lloem-lo.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 52, 7-10)

D’un extrem a l’altre de la terra contemplaran la salvació del nostre Déu.

Cant d’alegria i esperança del profeta al seu poble i a Jerusalem. L’alliberament està molt a prop. Profecia llunyana i somni esperat durant segles. Nosaltres, ja no hem d’esperar. En Jesucrist, el Messies esperat, el rei victoriós, se’ns comunica la vida i la pau del mateix Déu.

 

SALM

D’un extrem a l’altre de la terra tots han vist la salvació del nostre Déu. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 1, 1-6)

Déu ens ha parlat en la persona del Fill.

ÉDéu parla als homes de mil maneres a través de la història, els profetes, la Bíblia, l’església, els esdeveniments quotidians, però quan va arribar la plenitud del temps va pronunciar la seua millor i única paraula: Jesús.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 1, 1-18

En el principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per tant, estava amb Déu en el principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels hòmens. La Llum resplandix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tots arribaren a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum verdadera, la que, al vindre al món, il·lumina a tots els hòmens. Estava present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a sa casa, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voluntat d’un pare o per la voluntat humana, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es féu home, i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seua glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan proclamava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè ell ja existia abans que jo.» De l’abundància de la seua plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè Déu donà la llei per Moisés, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

 

REFLEXIÓ

Déu ha parlat, ens ha donat la seua Paraula. Paraula per escoltar. Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència. Ell és la Vida, ell és la Llum. Perquè ara nosaltres puguem escoltar el crit de goig, perquè el Senyor ha consolat el seu poble, i ens ha redimit de l’esclavitud del pecat. Sí, ens ha redimit de les nostres faltes d’amor. Déu ens ha parlat en la persona del Fill, ens ha nascut un xiquet, el Messies, el Senyor. Per això, ens hem d’alegrar. La Llum ha vingut a la nostra casa. La Llum s’ha fet present enmig de la nostra foscor. Però nosaltres, l’hem acollida?

Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. Som fills de Déu pel baptisme. Però, vivim aquesta filiació?

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. Entre nosaltres ha viscut per ensenyar-nos la Bona Nova, per ensenyar-nos a parlar, per ensenyar-nos a actuar, per ensenyar-nos a viure il·luminats. Si Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aprenguem nosaltres a imitar la persona del Fill i serem salvats. El qui és la Paraula es va fer home, perquè nosaltres aprenguem a viure com Déu vol. Cal contemplar el Misteri del Nadal del Senyor com la gràcia i la benedicció que hem rebut cada cristià, sense meréixer-ho.

Cal avançar en la nostra vida cap al coneixement més profund del do de Déu, del seu Fill, perquè el nostre camí cap al cel siga més lluminós, més ple de gràcia i de veritat, perquè puguem donar llum i puguem esdevindre testimonis de fe, d’esperança i d’amor en el nostre món.

Bon Nadal!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE IV

ADVENT

21 de desembre de 2025

 

 

Déu elegí a Josep

 

Hui és l’últim diumenge d’Advent. Escoltarem les profecies sobre el Messies Salvador. Ja estan a punt de fer-se realitat. Una jove, una Verge, té el secret guardat en el cor. Està disposada a entregar-nos el missatge de Déu, el Fill de Déu que ve a salvar-nos. A nosaltres ens toca avivar la nostra esperança i la nostra fe. A nosaltres ens toca acollir amb amor i donar hospedatge al xiquet que naix per a nosaltres.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 7, 10-14)

La verge tindrà un fill i li posarà de nom Emmanuel.

El profeta Isaïes ens assenyala el camí, ens revela un nom i ens dona un senyal de part de Déu. La Verge està embarassada. Déu actua en la vida dels homes. Vol actuar també en la nostra vida.

 

SALM

Ha d’entrar el Senyor, el rei de la glòria.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 1, 1-7)

Jesucrist, del llinatge de David, Fill de Déu.

Sant Pau ens recorda l’origen del Fill. Segons la carn és descendent de David, segons l’Esperit és Fill de Déu. L’Esperit que habita en nosaltres vol fer-nos lliures i omplir-nos de la gràcia i l’amistat de Déu. El Nadal és obra de l’Esperit. És invitació a nàixer de l’Esperit.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 1, 18-24

Jesús, el Messies, vingué al món així: Maria, sa mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava desfer en secret l’acord matrimonial. Mentres ell ho pensava, se li aparegué en un somni un àngel del Senyor, que li digué: «Josep, fill de David, no tingues por de prendre en ta casa Maria com a esposa, perquè ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant: tindrà un fill i li posarà el nom de Jesús, ja que ell salvarà dels pecats el seu poble.» Tot açò va succeir perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat a través del profeta: «La verge tindrà un fill, i li posara de nom Emmanuel», que vol dir ‘Déu-amb-nosaltres’. Josep es despertà i, complint allò que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué en casa com a esposa.

 

REFLEXIÓ

Oh cel, deixa caure la rosada; que el bé ploga dels núvols, i que la terra òbriga el seu si, per fer-ne germinar la salvació. Realment el nostre món està assedegat, necessita la rosada, necessita la pluja, necessita el bé del cel, per canviar el mal en bé, per fer germinar la salvació. De vegades busquem un senyal, demanem un senyal. Davant del mal que hi ha arreu de vegades ens descoratgem i fins i tot la nostra fe es retira i apareix la por. Aquest dies privilegiats de la litúrgia d’Advent ens obrin el cor, ens obrin la ment a contemplar el misteri de Déu. Déu que ens ha creat, ens porta ara la seua salvació que és ell mateix, ell mateix qui ens ve a il·luminar les nostres foscors. I si ara és temps de muntar el Betlem, amb les seues figuretes, també podem fixar-nos en els personatges que hui ens interpel·len en les lectures que hem escoltat.

El profeta Isaïes anuncia la voluntat de Déu, el senyal preclar de la salvació de part de Déu: «La Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel». Aquesta Verge és Maria, promesa amb Josep. Però, davant els designis de Déu, davant del seu Misteri, ens trobem amb el dubte de Josep. Josep que és el personatge silenciós en l’evangeli, dubta i pensa com desfer l’acord matrimonial, davant la situació en que Maria espera un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep té por. Josep discernix com solucionar aquest problema, però cal l’ajuda de l’àngel de part de Déu que li explique el designi de Déu i la seua actitud davant el Misteri. L’àngel del Senyor li trau les pors, l’encoratja, li fa créixer en la fe i minvar en la por. L’àngel del Senyor li anuncia que Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant. I aquest Fill, Josep s’ha d’encarregar de posar-li el nom, el nom de Jesús, el qui salva, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. I és així, que Déu es val de Josep per portar a terme el seu pla de salvació, gràcies a Maria que ha acceptat la voluntat de Déu sobre ella. Josep accepta la voluntat de Déu dins del Misteri de l’encarnació del Fill de Déu en les entranyes de Maria Verge. Josep complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, pren a Maria a sa casa com esposa. Així, el Jesuset rep la salvaguarda d’un home bo que li esdevindrà pare de família, la sagrada família de Jesús.

Nosaltres com sant Pau també hem estat cridats, a ser apòstols, des del nostre lloc, des de la nostra vida de família, des del nostre lloc de treball, si som cristians estem destinats a ser anunciadors de la Bona Nova de Déu. I aquesta Bona Nova és la salvació de Déu que arriba a tota la humanitat per mig del seu Fill, Jesús, que ens porta el perdó dels pecats, la pau, la salvació. I és així, que Jesús salvarà dels pecats el seu poble, que som nosaltres. Com diu l’oració col·lecta de hui, per la seua passió i la seua creu, siguem conduits també nosaltres a la glòria de la resurrecció.

I si ve el Salvador, hem de fer els solcs en la nostra terra interior, perquè puga amarar-se de la seua rosada del cel i així podrà germinar la salvació en els nostres cors, i podrem créixer i donar fruits com a fills de Déu. Que sapiguem viure aquestes festes que estan a tocar amb fe, esperança i caritat fraterna, perquè Déu ens ve al nostre encontre des de la humilitat del nascut diví.

Veniu, Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE III

ADVENT

“GAUDETE”

14 de desembre de 2025

 

 

El Senyor està a prop

 

En aquest temps d’espera i d’esperança, hem de donar testimoni de la nostra fe. Veniu, Senyor Jesús, diguem aquests diumenges d’Advent. Esperem i preparem de veritat la vinguda del Senyor?

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 35, 1-6a.10)

Déu mateix ve a salvar-vos.

En aquest retorn a casa tot és alegria i tot reverdix. Déu camina amb el seu poble, anima als covards i posa felicitat en la vida dels seus fills. El profeta entona un cant d’alegria per als desterrats d’ahir i per a nosaltres, els desterrats de hui. El Déu que ve a salvar-nos es fa company en el nostre camí.

 

SALM

Senyor, veniu a salvar-nos.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Jaume 5, 7-10)

Manteniu ferms els vostres cors, que la vinguda del Senyor està prop.

Paciència i valentia aconsella Sant Jaume en la seua carta. Paciència per a esperar la vinguda del Senyor i per a créixer en l’amor. Valentia per a donar la cara per Crist i el seu Regne i per a proclamar amb les paraules i amb la vida el que celebrem a l’Eucaristia.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 11, 2-11

En aquells temps, Joan, que estava en la presó, va sentir dir les obres que feia Crist, i envià els seus deixebles per a preguntar-li: «¿Sou vós el qui ha de vindre o hem d’esperar un altre?» Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan allò que veieu i sentiu dir: els cegos s’hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords senten, els morts ressusciten, els pobres senten l’anunci de la Bona Nova, i feliç aquell que no s’escandalitzarà de mi.» Mentres ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent sobre Joan: «¿Què heu anat a contemplar en el desert? ¿Una canya sacsada pel vent? O, ¿què heu anat a veure? ¿Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen en els palaus dels reis. Per tant, ¿què heu anat a veure? ¿Un profeta? Sí, vos ho assegure, i més que profeta: és aquell de qui diuen les Escriptures: “Jo envie davant de tu el meu missatger, perquè et prepare el camí.” Vos ho dic de veritat: Entre tots els que les mares han portat al món no n’hi ha hagut ningú més gran que Joan Baptista; però el més menut en el regne del cel és més gran que ell.»

 

REFLEXIÓ

La litúrgia ens convida, ens apresa en aquest tercer diumenge d’Advent a alegrar-nos perquè el Senyor està a prop. D’aquesta urgent invitació a l’alegria, que caracteritza la litúrgia de hui, rep el seu nom el tercer diumenge d’Advent, anomenat tradicionalment diumenge Gaudete. En efecte, aquesta és la primera paraula en llatí de l’antífona d’entrada de hui: Gaudete, és a dir, alegreu-vos perquè el Senyor està a prop. Viure aquest temps d’Advent, viure aquest temps d’espera com una gràcia és al que ens convida cada any la litúrgia; no pensant tant sols en el dolç record d’aquell esdeveniment de fa vint-i-un segles, 2025 anys, sinó pensant fonamentalment en l’últim adveniment, quan el Senyor vindrà a instaurar el seu regne de manera definitiva. És sobretot aquest últim adveniment el que hem d’esperar amb goig, com una festa perquè és quan veurem al Senyor en glòria i majestat, quan tindrem al nostre Déu per fer justícia, quan arribarà la paga de Déu perquè Ell mateix vindrà per salvar-nos. La bella profecia d’Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència, ens anuncia el Regne de Déu; un regne que el mateix Fill ens va donar a conéixer de manera humil, quasi silenciosa en una xicoteta població com Betlem i en un discret lloc com una establia. No era la manera com esperaven molts l’arribada del Messies, però és la manera com Déu es volgué manifestar al seu poble i alhora a tota la humanitat.

Ens hem de mantindre a l’espera, com ens ha dit la carta de sant Jaume, a l’espera dels fruits preciosos. Esperant i acollint pacientment la pluja de la gràcia; primer cal la pluja primerenca, la millor, la que ja ens ha vingut amb la ruixada de la bona nova que ens portà Crist; després cal que arribe la pluja tardana la de la missió de l’Església, formada per imperfectes, però perfecte en ella mateixa com a ambaixadora de la redempció. Si el Senyor està a prop, no hi ha d’haver lloc per a les queixes els uns dels altres; per les desavinences, per les lluites; tot ha de ser lloc per a la paciència, la mansuetud i l’esperança. Hui ha de ser l’Església l’autèntic profeta, com Joan que va donar testimoni de la veritat sense compromisos; sense por a denunciar les transgressions als manaments de Déu, fins i tot quan els protagonistes eren els poderosos; sense por a la presó, sense por a ser sacsejat pel vent de la indiferència; sempre disposat a preparar el camí al Salvador. Com ho feu Joan, el més gran de tots els qui les mares han portat al món i alhora xicotet al Regne del cel que ha de vindre.  Aquell regne on no hi haurà cecs a la fam dels altres, ni sords als crits dels menystinguts, ni coberts per la lepra de l’egoïsme i la indiferència, ni morts a l’esperança, ni desvalguts davant de Déu. Serà quan la Bona Nova s’acomplirà i no deixarà a ningú decebut, perquè l’amor de Déu arribarà arreu.

El Nadal s’apropa, la celebració de la memòria del primer adveniment s’acosta. Però què eixim a veure? Unes llums que trenquen la fosca de manera puntual i incompleta? Un consumisme sense fre? Una felicitat caduca que ens mou a felicitar-nos de manera teatral i sovint falsa? Viure el misteri de la redempció, reviure l’encarnació del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres poc té a veure amb tot això, és molt més; amb Crist nascut d’una dona tota la dinàmica de la humanitat va canviar i esdevé un tast del Regne on Déu ens vol si nosaltres ens deixem convidar, si acceptem de veritat la seua invitació feta pel mateix Crist de manera personal i intransferible a cadascun de nosaltres i de manera col·lectiva i comunitària a tota la humanitat mitjançant l’Església.

«En Crist la religió ja no és un «buscar a Déu a palp» (cf. Ac 17, 27), sinó una resposta de fe a Déu que es revela: resposta en la qual l’home parla a Déu com al seu Creador i Pare; resposta feta possible per aquell Home únic que és al mateix temps el Verb consubstancial al Pare, en qui Déu parla a cada home i cada home és capacitat per a respondre a Déu. Més encara, en aquest Home respon a Déu la creació sencera.» (Sant Joan Pau II, Tertio milennio adveniente, 6). No ens cal esperar a cap altre, és Ell el qui havia de vindre, va vindre i vindrà i ningú quedarà decebut.

Veniu, Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8 de desembre de 2025

 

 

Déu vos guarde, plena de gràcia, el Senyor és amb Vós

 

Maria, neta de pecat i concebuda sense pecat original. Maria, mare per la fe i l’obediència a Déu, espera amb nosaltres la vinguda del Fill que ens porta la gràcia i la veritat. En aquest temps d’Advent intensifiquem la nostra oració i amb Maria esperem vigilants la vinguda del Senyor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Gènesi 3, 9-15. 20)

Faré que siguen enemics el teu llinatge i el de la dona.

Eva és la mare dels qui necessiten redempció i desitgen tornar al paradís perdut. Maria és la mare dels creients, la que per la seua fe va esclafar el cap de la serp primordial. Maria és la nova Eva, la que ens porta la nova vida i ens obri les portes de la nova aliança en i amb Jesucrist.

 

SALM

Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 1, 3-6. 11-12 )

Déu ens elegí abans de crear el món.

Com Maria, tots nosaltres hem sigut també triats i cridats a viure una vida santa i convocats a proclamar la lloança de la seua glòria i a heretar la promesa de la salvació que ens porta el Fill únic de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 1, 26-38

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per a dur un missatge a una verge, promesa amb un descendent de David, que li deien Josep, i el nom de la verge era Maria. L’àngel entrà en sa casa i li digué: «Déu et guarde, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà al sentir eixes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tingues por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, son pare, Regnarà sobre la casa de Jacob per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «¿Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre tu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seua ombra; per això el fruit sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu. També la teua parenta, Isabel, ha concebut un fill a la seua edat; ella, que era tinguda per estèril, ja està de sis mesos, perquè a Déu no li és impossible res.» Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es complisquen en mi les teues paraules.» I l’àngel es retirà.

 

REFLEXIÓ

On estem? On ens trobem en el nostre camí de l’Advent? Déu ve al nostre encontre. Déu ens ve a trobar, però nosaltres estem distrets. Som maculats pel pecat original però pel baptisme hem estat redimits. Però, de quan en quan tornem a tindre por i caiem en la malicia del diable que ens vol dividits i separats. En el nostre camí de l’Advent tenim molts senyals que ens van indicant el bon camí. Perquè Déu ha començat en nosaltres un bon treball. La pregària anirà enriquint el nostre amor més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapiguem apreciar els valors autèntics i arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist, perquè Crist vindrà.

Nosaltres sols no podem, no podem. Per això, en aquest temps tenim l’acompanyament de Maria, la Immaculada. Nosaltres encara portem les nostres màcules de pecat, però Maria la Mare de Déu és Immaculada des de la seua puríssima concepció. Ella havia de ser tota pura per esdevindre el temple en el qual l’Esperit Sant vingué i el poder de l’Altíssim la va cobrir amb la seua ombra, i per això el fruit sant que va nàixer era el Fill de Déu, Jesús, el nostre salvador. Maria, és la nostra mare i ens acompanya sempre i sobretot quan ens aproximem al misteri del Nadal.

On estem hui nosaltres? Perquè Déu ens crida en cada esdeveniment, ens crida constantment, ens envia àngels contínuament. Estem preparats per escoltar? Estem preparats per rebre el qui ve? Fixem-nos en Maria. Ella, la plena de gràcia, no va tindre por de la revelació del misteri de Déu, la va acollir.

Acceptem la voluntat de Déu? Maria va respondre: “Soc l’esclava del Senyor: que es complisquen en mi les teues paraules”. Acceptem la paraula que Déu ens envia? Ens cal purificar-nos, netejar-nos de totes les màcules de pecat, per poder deixar d’amagar-nos. En este sentit, a Paraula de Déu ve al nostre encontre, la Mare de Déu, la Puríssima, la Tota Santa, ens ajuda amb la seua fe a obrir el nostre cor. Com Maria ens cal obrir el nostre cor a la voluntat de Déu.

Déu vol la nostra salvació, nosaltres de vegades no veiem cap salvació per cap lloc. La pregària amb companyia de la mare, de la Mare de Déu ens confortarà dia a dia fins a la fi de la nostra existència en aquest món. A més, ens obrirà a les portes de la vida eterna, a la qual desitgem arribar amb Maria Immaculada per viure en la glòria del Pare i del Fill, amb l’Esperit Sant, pels segles dels segles.

 

 

AVE MARIA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE II

ADVENT

7 de desembre de 2025

 

 

Convertiu-vos, que el regne del cel està prop

 

“Veniu, Senyor, Jesús”, és el crit de l’Advent. Un crit perquè el Regne vinga, perquè l’amor del Senyor òmpliga els nostres cors, per a recordar-nos que el Senyor ve amb poder, i es fa present enmig de nosaltres per mitjà del seu Esperit.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 11, 1-10)

Farà justícia als desvalguts.

Sobre Jesús descansa l’Esperit. Per això la nova creació en l’Esperit té com a senyes d’identitat el perdó i la pau.

 

SALM

Que la justícia florisca en els seus dies, i que la pau abunde mesos i anys. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 15, 4-9)

Crist salva a tots els hòmens.

La Paraula de Déu és una font d’esperança. Déu ens ofereix la seua salvació perquè és bo, no perquè nosaltres som bons. Convertir-se és deixar a Déu entrar en la nostra vida.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 3, 1-12

Per aquells dies vingué Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea dient: «Convertiu-vos, que el regne del cel està prop.» De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia: «Una veu crida en el desert: “Prepareu el camí del Senyor, aplaneu-li la senda.”» Joan duia un vestit de pèl de camell, i portava un cenyidor de pell en la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel del bosc. Anaven a buscar-lo de Jerusalem, de tota la Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell en el riu Jordà. Però, quan Joan s’adonà que molts dels fariseus i dels saduceus venien a fer-se batejar, els va dir: «¡Cria d’escurçons! ¿Qui vos ha ensenyat a escapar de la ira de Déu que ja s’acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no vos refieu pensant que teniu Abraham per pare; vos assegure que Déu pot fer eixir fills a Abraham fins i tot d’eixes pedres. Ara la destral està arran de la soca dels arbres, i l’ arbre que no dona bon fruit és tallat i tirat al foc. Jo vos batege només amb aigua perquè vos convertiu; però el qui ve després de mi és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li les sandàlies: ell vos batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala en les mans per a ventar el gra de la seua era; arreplegarà el blat i l’entrarà al graner, però cremarà la palla en el foc que no s’apaga.»

 

REFLEXIÓ

“Convertiu-vos perquè està a prop el regne de Déu”. Segons Mateu, aquestes són les primeres paraules que pronuncia Joan en el desert de la Judea. I aquestes són també les primeres que pronuncia Jesús, en començar la seua activitat profètica, a la vora del llac de Galilea. Amb la predicació del Baptista comença ja a escoltar-se la crida a la conversió que centrarà tot el missatge de Jesús. No ha fet encara la seua aparició, i Joan està ja cridant a un canvi radical perquè Déu vol reorientar la vida cap a la seua vertadera meta. Aquesta conversió no consisteix a fer penitència. No és prou tampoc pertànyer al poble triat. No és suficient rebre el baptisme del Jordà. És necessari “donar el fruit que demana la conversió”: una vida nova, orientada a acollir el regne de Déu.

Aquesta crida que comença a escoltar-se ja en el desert serà el nucli del missatge de Jesús, la passió que animarà la seua vida sencera. Ve a dir així: “Comença un temps nou. S’acosta Déu. No vol deixar-vos sols enfront dels vostres problemes i conflictes. Vos vol veure compartint la vida com a germans. Acolliu a Déu com a Pare de tots. No oblideu que esteu cridats a una Festa final entorn de la seua taula”. No ens hem de resignar a viure en una Església sense conversió al regne de Déu. No ens està permés seguir a Jesús sense acollir el seu projecte. El concili Vaticà II l’ha declarat de manera clara i ferma: “L’Església, en prestar ajuda al món i en rebre del món múltiple ajuda, no té més que una aspiració: que vinga el regne de Déu i es realitze la salvació del gènere humà”.

Aquesta conversió no és només un canvi individual de cadascun, sinó el clima que hem de crear a l’Església, perquè tota ella ha de viure acollint el regne de Déu. No consisteix tampoc a complir amb més fidelitat les pràctiques religioses, sinó a “buscar el regne de Déu i la seua justícia” en la societat. No és suficient cuidar en les comunitats cristianes la celebració digna dels sacraments de l’Església. És necessari, a més, promoure els signes del regne que Jesús practicava: l’acolliment als més febles; la compassió cap als qui patixen; la creació d’una societat reconciliada; l’oferiment gratuït del perdó; la defensa de tota persona. Per això, animat per un desig profund de conversió, el Vaticà II diu així: “La litúrgia no esgota tota l’activitat de l’Església, perquè perquè els homes puguen arribar a la celebració, és necessari que abans siguen cridats a la fe i la conversió”. No ho hauríem d’oblidar.

Veniu, Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE I

ADVENT

30 de novembre de 2025

 

 

Vetleu. Estigueu a punt.

 

És el primer diumenge d’Advent. Hui, la litúrgia i la Paraula parlen un llenguatge nou. Hui, se’ns anuncia una esperança nova, acollim-la amb fe. Hui, se’ns convida a despertar del somni de la indiferència, obrim els ulls. Hui, se’ns convida a esperar, a preparar un camí nou.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 2, 1-5)

El Senyor congrega totes les nacions en la pau eterna del regne de Déu.

El profeta Isaïes guiarà els nostres pensaments i passos al llarg d’aquest temps d’Advent. Ell és la veu de l’Advent. Ell és el sentinella i la profecia. Ell ens diu hui: “Poble meu, caminem cap a la llum del Senyor”.

 

SALM

Quina alegria quan em digueren: «Anem a la casa del Senyor.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 13, 11-14)

Tenim la salvació prop de nosaltres.

Sant Pau ens exhorta a tots a despertar del somni fosc en què vivim, a despertar de la tirania dels vicis o de la indiferència. Pau ens convida a tots a revestir-nos del Senyor Jesús, programa per a tota una vida, viscuda com a Advent i espera.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 24, 37-44

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noé. Els dies abans del diluvi tota la gent continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noé va entrar en l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué a tots. Igual passarà en la vinguda del Fill de l’home. Si en eixe moment hi haguera en el camp dos hòmens junts, potser l’un seria pres i l’altre deixat; si hi hagueren dos dones molent juntes, potser l’una seria presa i l’altra deixada. Vetleu, per tant, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa haguera previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permés que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

 

REFLEXIÓ

Un dia la història apassionant dels homes acabarà, com acaba inevitablement la vida de cadascun de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final, i sempre destaquen una exhortació: «vigileu», «estigueu alerta», «viviu desperts». Les primeres generacions cristianes van donar molta importància a aquesta vigilància. La fi del món no arribava tan prompte com alguns pensaven. Sentien el risc d’anar-se oblidant a poc a poc de Jesús i no volien que els trobara un dia «adormits». Han passat molts segles des d’aquells moments. Com vivim els cristians de hui?, continuem desperts o ens hem anat dormint a poc a poc? Vivim atrets per Jesús o distrets per tota classe de qüestions secundàries? El seguim a ell o hem aprés a viure a l’estil de tots?

Vigilar és primer de tot despertar de la inconsciència. Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, no poques vegades els nostres interessos, actituds i estil de viure no són els de Jesús. Aquest somni ens protegix de buscar la nostra conversió personal i la de l’Església. Sense «despertar», continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos. Vigilar és viure atents a la realitat. Escoltar els plors dels qui pateixen. Sentir l’amor de Déu a la vida. Viure més atents a la seua vinguda a la nostra vida, a la nostra societat i a la terra. Sense aquesta sensibilitat, no és possible caminar rere els passos de Jesús. Vivim immunitzats a les crides de l’evangeli. Tenim cor, però se’ns ha endurit. Tenim els ulls oberts, però no escoltem el que Jesús escoltava. Tenim els ulls oberts, però ja no veiem la vida com la veia ell, no mirem a les persones com ell les mirava. Pot ocórrer així el que Jesús volia evitar entre els seus seguidors: veure’ls com a «cecs conduint a altres cecs». Si no despertem, a tots ens pot ocórrer això d’aquells de la paràbola que encara, al final dels temps, preguntaven: «Senyor, quan et vam veure famolenc o assedegat o estranger o nu o malalt o en la presó, i no t’assistírem?»

Comencem pues, hui, l’Advent. Un temps que hem d’aprofitar per donar significat per a la nostra vida! Aprofitem-lo. Ens farà bé. A la llum de l’Evangeli la primera cosa que hem de fer és esgarrar els papers ja groguencs i gastats d’altres anys. Oblidar-nos de les frases fetes a propòsit d’aquest temps. Quina pena si tornava a ser una volta d’una roda… que no para de donar voltes, sense que ens faça avançar! Cada Advent és únic, cada Eucaristia, única. Genuí. Novetat. Paraula creadora de Déu. Ara. Per a cada un de nosaltres. Per a que cadascú  trobe allò que busca i necessita.

Disposem-nos a viure un bon Advent! Vetlem. Estiguem a punt. Veniu Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

23 de novembre de 2025

 

SENYOR, RECORDEU-VOS DE MI QUAN ARRIBEU AL VOSTRE REGNE

 

Hui celebrem la festa de Jesucrist Rei i acaba l’any litúrgic. Hui proclamem que a Crist li pertany el regne, el poder i la glòria per sempre. Hui, nosaltres volem retre homenatge al nostre rei i Senyor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Samuel 5, 1-3)

Ungiren David rei d’Israel.

David, un rei segons el cor de Déu, renova l’Aliança amb el Déu dels pares. De la casa de David eixirà l’hereu, el Messies, el rei mans i humil que complirà tota la llei i les promeses.

 

SALM

Quina alegria quan em digueren: «Anem a la casa del Senyor.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 1, 12-20)

Ens traspassà al regne del seu Fill estimat.

Sant Pau entona un himne d’acció de gràcies perquè hem sigut alliberats del poder del maligne i hem passat a ser possessió del Fill estimat. Cal entrar en l’univers de la nova creació, en el regne de l’amor. Cal viure en la pau que Déu ha fet amb els homes en Crist.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 23, 35-43

En aquell temps, el poble estava allí mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: «Ell, que en salvà d’altres, que se salve a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.» També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si eres el rei dels jueus, salva’t a tu mateix.» Damunt d’ell hi havia un rètol que deia: «Este és el rei dels jueus.» Un dels criminals penjats en la creu l’injuriava dient: «¿No eres tu el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.» Però l’altre, reptant-lo, li respongué: «¿Tu no tens tampoc temor de Déu, tu que patixes la mateixa pena? Nosaltres la patim justament, perquè rebem el que mereixen les nostres accions. Este, en canvi, no ha fet res de mal.» I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre regne.» Jesús li respongué: «En veritat t’ho dic: hui estaràs amb mi en el paradís.»

 

REFLEXIÓ

El Senyor digué a Samuel quan aquest volia negar un rei al poble: «Accedeix al que el poble et demana. No et rebutgen a tu, sinó que no em volen tindre per rei a mi.» (1Sa 8,6). Israel constitueix la primera nació del món antic, que s’inicia amb una teocràcia i es caracteritza no tant sols per la unió amb un únic Déu, sinó també amb un poble i una terra, ací la diferència que el judaisme aporta. Els reis jueus no són sacerdots, ni profetes, ni molt menys encarnen a la divinitat. Podríem ben bé dir que Israel no tingué massa sort amb els seus reis, sovint ofenien al Senyor amb el seu mal comportament, per un de savi, Salomó, n’hi hagué molts més que s’allunyaren del Senyor Déu, des de David, el gran guerrer, fins Herodes, el culpable de la mort de Joan Baptista; es deixaren guanyar per la cobdícia dels diners, de territoris o el desig per posseir les dones dels altres. Al cap i a la fi la història en determinats aspectes no ha canviat tant.

El Regne, el regne que porta Crist, res té a veure amb aquests reis antics, fins i tot l’escena de la unció de David, que ens mostra el llibre de Samuel, és un no res davant del vertader pastor d’Israel. El seu és el regne de la llum, el que ens allibera del poder de les tenebres, perquè és el Regne del Fill, d’aquell qui rescata, perdona i ens fa fills amb Ell. Però res d’això pareix evident per a la majoria dels homes en l’escena que ens presenta hui l’Evangeli segons sant Lluc. Hi veiem un home objecte de la burla dels qui el contemplen i també d’un dels seus companys de suplici, clavat en una creu, a qui donen vinagre per a veure i li adjudiquen burlescament el títol de rei dels jueus. Però des de la creu Jesús exercix la seua sobirania, des de la creu convertida d’instrument de mort en tron del rei de la vida, Crist en el moment de la llarga agonia parla amb tota veritat i acull ja al seu regne al primer súbdit, un criminal que fins i tot ell mateix es creu mereixedor de la mort al patíbul. La reialesa de Crist naix amb una creu per tron, uns claus per ceptre, unes espines per corona i la seua pròpia sang per oli de la unció; al calvari no hi ha ni or, ni pedres precioses, ni estores, ni cortesans aduladors, ni cap altre dels elements que associem a la reialesa d’aquest món. Un regne que naix així no pot ser com els regnes de la terra. Els reis terrenals són persones amb poders o riquesa, però aquest no és el tipus de reialesa de Jesús. El regne de Crist es construeix sobre la humilitat, el servici i l’amor (Benet XVI, 23 d’agost de 2012).

El seu és un regne al que tots som cridats, destinat a acollir als qui venen de totes les nacions. Cal un passaport per entrar, i aquest és l’acolliment de la Paraula de Déu. Cal un requisit indispensable pel qual no se n’adquirix la ciutadania sinó es passa per la mort de la vida caduca, terrena i efímera a obtindre la vida eterna. Fins i tot cal passar per un examen de ciutadania, per un judici, en el que la matèria fonamental de la que ens preguntaran és per com hem viscut a la terra l’amor a Déu i als altres. Un camí porta a això amb claredat, Crist, aquell qui s’ha definit com el camí, la veritat i la vida.

A aquest regne ens ha cridat Crist el Senyor, atorgant-nos una vocació que és participació de la seua resurrecció i de la seua filiació divina. Tots nosaltres estem al servici del Regne i, al mateix temps, en virtut del baptisme, hem estat investits d’una dignitat i d’un ofici reial, sacerdotal i profètic, a fi de poder col·laborar eficaçment en el creixement del Regne (sant Joan Pau II, 23 de novembre de 1980).

Aquest Regne per sí mateix pertany als pobres i als humils, a aquells a qui Jesús fou enviat a predicar la bona nova, a aquells qui Ell declarà benaurats, a aquells a qui el Pare ha volgut revelar allò que ha amagat als savis. Jesús coneix que és la pobresa, que és la fam, que és la falta i no tant sols ho coneix sinó que s’identifica amb els qui patixen, com ho feu amb aquell company de creu que just al final de la seua vida es penedí i sabent-se impur demanà un lloc al Regne; un home que es reconeixia com a pecador, que reconeixia la innocència de Jesús i que no demana la salvació, sinó el record del Fill de Déu quan arribe al Regne; un home, certament, temorós de Déu. Al calvari hi ha per a nosaltres dos exemples, tots dos clavats a la creu: Crist i el bon lladre; un, model inabastable en la seua totalitat, l’altre, ben bé al nostre abast.

Hui en l’oració dominical demanarem al Senyor que vinga a nosaltres el seu Regne. És la segona invocació del Pare nostre. Jesús ja des del començament de la seua missió anunciava l’arribada del Regne, i animava a la gent a convertir-se per a acollir en les seues vides la Bona Nova de la salvació. Deia el Papa Francesc que: «Quan en un món tan marcat pel pecat i el sofriment resem amb l’expressió “vinga a nosaltres el vostre Regne”, li demanem a Déu que no s’allunye de nosaltres, que el necessitem. (…) El Regne de Déu és certament una gran força, la més gran que existix, però no d’acord amb els criteris del món. És com el llevat que es pasta en la farina: aparentment desapareix, però és precisament el que fermenta la massa (Mt 13,33). O és com un gra de mostassa, tan xicotet, quasi invisible, però porta dins la força explosiva de la naturalesa, i una vegada que creix, es convertix en el més gran de tots els arbres del jardí (Mt 13,31-32).» (Audiència General 6 de març de 2019).

D’aquest Regne l’Església n’és tant sols un tast, composada pels qui ens sabem pecadors, però impulsada per l’Esperit, aquell que construeix el Regne de Déu en el curs de la història i prepara la seua plena manifestació en Jesucrist, animant als homes en el seu cor i fent germinar dins de la vivència humana les llavors de la salvació definitiva que es donarà al final dels temps. (sant Joan Pau II, Tertio Millennio Adveniente, 45).

Que el Senyor ens concedisca de ser com el bon lladre, homes conscients de les nostres faltes i debilitats, tant físiques com morals, i sobretot homes i dones temorosos de Déu i desitjosos pel Regne.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXXIII

TEMPS ORDINARI

16 de novembre de 2025

 

Amb la vostra perseverança salvareu la vida

 

Estem arribant al final de l’any litúrgic. El temps s’acaba. El temps és un do de Déu i només el podem entendre i viure des de l’esperança i la fe cristiana. Hui, dia del Senyor, és el dia de la victòria sobre el temps i la mort.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Malaquies 3, 19-20a)

Per a vosaltres brillarà el sol de la salvació.

El profeta ens parla del gran Dia del Senyor. El final sona sempre a judici, a ajust de comptes. La finalitat d’aquest gran símbol del Dia del Senyor és recordar-nos a tots la presència de Déu en la vida dels homes.

 

SALM

Ve el Senyor a jutjar amb rectitud a tots els pobles.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Tessalonicenses 3, 7-12)

Qui no vullga treballar, que no menge.

Alguns cristians esperaven la fi del món i van deixar de treballar. Sant Pau es posa com a exemple de treball per a la comunitat. Els recomana, i a nosaltres també, que continuem treballant i ens guanyem la vida dignament.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 21, 5-19

En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït.» Aleshores li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta, no vos deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: “Sóc jo”, i també: “El temps s’acosta.” No aneu darrere d’ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no vos espanteu: cal que això succeïsca primer, però la fi no vindrà de seguida.» Després els digué: «Un poble s’alçarà contra un altre, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. Però abans de tot això vos agafaran i vos perseguiran; vos portaran a les sinagogues i a les presons i vos faran comparéixer davant dels reis i dels governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix vos donaré eloqüència i saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tots vos odiaran per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un sol cabell dels vostres caps. Amb la vostra perseverança salvareu la vida.»

 

REFLEXIÓ

«Ve el Senyor a jutjar amb rectitud a tots els pobles». Estem preparats per al dia del Senyor? Al cristià la litúrgia li proposa exàmens parcials abans de l’examen final, que serà el dia de la nostra mort i el judici, quan serem tal com som realment davant Déu. «Ve el Senyor a jutjar amb rectitud a tots els pobles». Però, ens ho creiem? Perquè hauríem d’estar preparats. Hem de pensar que l’hora de l’examen final no la sabem, però d’exàmens parcials, n’anem fent al llarg de l’any. En aquest examen parcial, aquest diumenge, amb les seues lectures, ens obri a discernir la nostra essència cristiana. Hui el profeta ens presenta el judici: el castic per als orgullosos, injustos que han obrat el mal; la salvació per als qui veneren el Senyor. L’apòstol ens assenyala que hem de treballar nit i dia en pau per guanyar-nos el pa que mengem. No cap en la concepció del cristià ser un gos, un malfaener. Jesús ens convida a estar alerta per no emmirallar-nos en la bellesa d’aquest món materialista, com també a no deixar-nos caure en enganys pels profetes de desventures, perquè de desgràcies naturals, violències, terratrèmols, fams i pestes hi ha per tot arreu sempre. Ara bé, el cristià, el qui creu vertaderament en Crist no pot tindre por, cap por, perquè Jesús ens defensa sempre. Sols hem de confiar, posar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor en Déu, en el seu Fill, Jesús, el nostre salvador.

De part nostra, hauríem d’estar desitjosos per donar testimoni de la nostra fe. Si creiem en Jesucrist, ens abellirà viure aquesta avaluació continua del nostre constant testimoni. De grat, acceptarem passar pel menyspreu, l’odi, o fins i tot el martiri. Jesús, des d’ara ens advertix: «Sofrint amb constància vos guanyareu per sempre la vostra vida». Podem estar provats en aquest camí de la vida concreta que tenim, però el que interessa és guanyar la vida eterna, la nostra vida per sempre. Per això, mentre estem en aquest món, tot i les dificultats que tenim, hem de treballar, hem de donar testimoni de Jesús, el Fill de Déu, en qui creiem, servint-lo amb felicitat, servint-lo en el pròxim, en cadascú dels nostres germans. Fins i tot, desenganxant-nos de tot el que ens aferra a la terra, podrem viure amb molta més llibertat la nostra felicitat en el servici quotidià comunitari, amb el goig d’anar pas a pas cap al dia de Senyor, és a dir, al nostre examen final i a l’obertura a la vida eterna que és el nostre guany per sempre, el guany del cristià.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FESTA DE LA DEDICACIÓ DE L’ARXIBASÍLICA DEL SANTÍSSIM SALVADOR I DELS SANTS JOAN BAPTISTA I JOAN EVANGELISTA DEL LATERÀ

9 de novembre de 2025

 

Déu habita al seu temple sant

 

Hui, celebrem la dedicació de l’església de Sant Joan del Laterà, l’església del Papa. La “mater et caput”, l’església mare de totes les esglésies. És la celebració de la unitat i de la catolicitat de l’Església. En celebrar la dedicació d’un temple, lloc de culte, recordem la nostra dignitat de temples de l’Esperit Sant. Nosaltres donem vida al temple, nosaltres donem lloances al Déu, cap de tots els temples. Nosaltres, hui, formem un temple magnífic consagrat al servici de Déu i dels germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Ezequiel 47,1-2. 8-9.12)

Vaig veure que naixia aigua del lloc sant. A tots a qui arriba esta aigua se salva.

El profeta Ezequiel descriu el temple com un brollador de benedicció i de poder del qual brolla un gran riu que dona vida i sanació a tot el que troba al seu pas. Ací, a la casa de Déu, oberts a la seua presència enmig de nosaltres, volem demanar-li ens ajude a reconéixer-li en tot temps i en qualsevol lloc on vulga manifestar-se als seus fills.

 

SALM

Els braços d’un riu alegren la ciutat de Déu, la mansió més sagrada de l’Altíssim.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 3, 9-11. 16-17)

Sou temple de Déu.

Pau ens diu que som un poble consolidat en Crist. Amb Crist, pedra angular, podem construir la nostra vida com a temples per a Déu, animats i vivificats pel mateix Esperit.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 2, 13-22

Quan s’acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Aleshores es va fer un fuet de cordes, i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’ací, no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Aleshores els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t’autoritze a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seua construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

 

REFLEXIÓ

A l’evangeli de Joan hem llegit el relat de la purificació del temple té una gran importància, pel fet que està ubicat  al començament, tot just després de les bodes de Canà, mentre que en Marc, Mateu i Lluc, l’episodi es troba a la fi del ministeri públic de Jesús i al començament de la seua passió, mort i resurrecció. Posant aquest relat als inicis del seu evangeli, Joan mostra que la vida de Jesús serà senyada pel temple, on sovint el trobem ensenyant. L’acció simbòlica de traure els canvistes, els venedors, els moltons i els vedells, conté, en efecte, un ensenyament essencial. Jesús diu: «No convertiu en mercat la casa del meu Pare», i seguidament els deixebles recorden el salm 68: «El zel del teu temple em consumeix». En tot això Jesús no mostra cap menyspreu ni rebuig del temple; al contrari: per a Ell és la llar del seu Pare, i, com a tal, no podia ser profanat per la corrupció de certa activitat econòmica, aliena a l’adoració de l’únic Déu. És especialment significatiu que Jesús realitza aquesta acció en l’espai del temple que estava reservat a l’adoració dels no jueus, l’anomenat atri dels gentils o pati dels pagans. Així, Jesús recorda que, en ser el temple el lloc més sagrat de la terra, no podia acabar sent instrumentalitzat per altres interessos, perdent de vista allò que era essencial: la vocació universalista que Israel tenia respecte al món pagà. Com diu Isaïes, Déu vol que el seu temple siga una casa d’oració per a tots els pobles (Is 56,7). Així s’ho va revelar des del principi el Senyor a Abraham, quan el digué que en el seu nom es beneirien tots els pobles de la terra.

El zel de Jesús per la Casa del seu Pare, que devia ser també Casa d’oració per tots els pobles, el porta a donar la vida, i a assumir en el seu propi cos el temple de Jerusalem. A la creu, estenent els braços en gest d’obertura universal, Jesús, abans de morir, diu: «tinc set!» És la set d’abraçar els fills de Déu dispersos, d’abraçar totes els pobles de la terra i de conduir-los cap al Pare. La seua set es transforma meravellosament en una font d’aigua viva, que emana del seu cor traspassat. En aquest moment s’acomplix la visió del profeta Ezequiel: aquell temple nou i meravellós pel poble que estant a l’exili ho havia perdut, ho tenim ara en el cos crucificat, en el costat obert per la llançada, per on ix aigua i sang, símbols del baptisme i de l’Eucaristia. Pel costat dret del temple que veu Ezequiel naix una font d’aigua que baixa cap al desert, el fecunda i el convertix en un nou paradís. Del costat obert de Jesús brolla l’aigua i l’Esperit Sant, qui consola i dona la vida al món.

«Destruïu aquest santuari i en tres dies el reconstruiré». El cos de Crist va ser destruït amb la seua crucifixió i mort, però, tres dies després, per la força de l’Esperit, es va alçar i es va reconstruir amb la resurrecció. Aquest és el signe més gran de Jesús, és la seua gran obra. Amb la Pentecosta el cor dels nous creients es fa temple de l’Esperit Sant. Però són molts els temples de l’Esperit que es destruïxen amb les guerres. Això ens ha de fer reflexionar. Som temples on s’ha de manifestar el mateix zel de Jesús, el zel que ens ha de convertir en fonts abundoses d’aigua viva. Els cristians, com temples de l’Esperit, hem de tindre set i zel d’aquesta font d’aigua viva que murmura en el nostre cor, hem de saber descobrir-la i abocar-la com un riu que, eixint de les esglésies, alegre els carrers de la nostra ciutat. Allà on arriben els braços d’aquest riu que formem els creients tot viurà; els cristians som els braços d’un riu que porta vida, pau i esperança en els deserts de la mort, de la guerra, de la soledat. Ser temples de l’Esperit Sant és no tindre por d’anar a contracorrent, perquè el Senyor de l’univers està amb nosaltres. És no tindre por d’experimentar la destrucció, com també va ser destruït el temple del cos de Jesús, perquè l’Esperit Sant ens reconstruix: el Senyor de l’univers està amb nosaltres: està dins de nosaltres! Tot allò que pareix destruir el temple del nostre cos (malalties, sofriments, traumes, incomprensions), ha de fer-nos experimentar amb més força que ens reconstruïx la força de l’Esperit que habita dins nostre.

Que la festa de la dedicació de la basílica romana del Laterà, l’església més antiga del món, que té el títol de Cap i Mare de totes les esglésies, ens suscite meravellar-nos de nou de la presència divina que ens habita i ens faça ser constructors del món de demà, el món on viuran les generacions que vindran.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXIX

TEMPS ORDINARI

19 d’octubre de 2025

 

La perseverança en l’oració

 

Per a Déu la nostra vida sencera és com un sospir però molt important. Déu ens estima i escolta el relat sencer de la nostra vida. Cada diumenge, Déu escolta el sospir del seu poble per a expressar-li la nostra gratitud i el nostre amor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Èxode 17, 8-13)

Si Moisés mantenia les mans alçades, guanyava Israel.

El poble de Déu lluita per sobreviure en el desert. Gràcies a la persistent oració de Moisés Déu salva al seu poble. Nosaltres, quan sentim la necessitat de resar? Només en la necessitat? Sempre estem a les mans de Déu. Tota la nostra vida haguera de ser una oració.

 

SALM

L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 3, 14-4, 2)

Que l’home de Déu siga complet i preparat per a tota obra bona.

La Paraula de Déu que proclamem és la millor font que tenim per a anunciar el missatge i per a corregir els nostres errors. Hui, se’ns convida d’una manera especial a escoltar, estimar i servir-nos de l’Escriptura.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 18, 1-8

En aquell temps, Jesús proposà esta paràbola als deixebles per fer-los veure que cal pregar sempre sense desanimar-se: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels hòmens. En la mateixa ciutat hi havia una viuda que anava a buscar-lo sovint i li deia: “Feu-me justícia contra el meu adversari.” Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment pensà: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels hòmens, però esta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint ací fins que no podré aguantar més.”» I el Senyor afegí: «Fixeu-vos què diu eixe jutge injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que s’aclamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? Vos assegure que els farà justícia molt prompte. Però el Fill de l’home, quan vinga, ¿trobarà fe en la terra?»

 

REFLEXIÓ

En el camí de Jesús a Jerusalem, Sant Lluc ens aporta hui un aspecte que se l’estima molt: l’oració. Ja a la primera lectura se’ns presenta l’exemple de Moisés en pregària: mentre ell manté les mans alçades a Déu, el seu poble guanya els enemics. Déu manifesta el seu poder per Moisès, que ha de ser ajudat: li aguanten les mans alçades perquè no pot comptar amb les seues pròpies forces. Això ens suggereix que mai no es prega sol. Aquest episodi connecta amb l’Evangeli de hui, subratllant que Déu escolta l’oració perseverant. La intenció de la paràbola es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. Les maneres de ser dels personatges de la paràbola són extremades, a fi de donar més vigor a la història: el jutge és descrit com un home malvat en si mateix i deshonest en el seu càrrec; la dona que suplica és una viuda, una persona desemparada. La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Bona Nova de l’Evangeli. Si el jutge sense entranyes de la paràbola va fer justícia, amb més motius farà justícia Déu que és just i misericordiós. «¿D’on em vindrà l’ajuda?… És el Senyor qui et guarda, el Senyor t’empara al teu costat mateix». Tot i que a vegades parega que no ens escolta, el salm ens dóna confiança. Germans, alcem també nosaltres els ulls a Déu, la nostra esperança, perquè «mai no s’adorm, sempre vigila».

La pregària, no n’hi ha prou que siga sincera, espontània, sentida. Ha de ser incansable, insistent. Cal ser constants en la pregària, individualment i comunitàriament, com a signe i expressió de la gran confiança en l’amor de Déu. Déu és present en el nostre camí, però cal que nosaltres —a través de la pregària— visquem i expressem aquesta presència. La pregària no és només l’expressió d’un sentiment, sinó també la manifestació de la nostra fe. La pregària és la respiració de l’ànima. Sense la pregària freqüent, l’ànima es torna anèmica, la fe es debilita, l’esperança disminueix i, en lloc de la caritat, l’egoisme regeix la nostra vida. La pregària va unida a l’estudi i coneixement de les Sagrades Escriptures, inspirades per Déu, que tenen el poder de donar-nos la saviesa «que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist», tal com ens diu Sant Pau.

Pregar és entrar en comunió amb Déu, renovant la nostra confiança amb Ell. La pregària és la trobada de la set de Déu i de la nostra. L’encontre de Jesús amb la samaritana ho expressa molt bé. Quan ella va a buscar aigua, Jesús ja la està esperant; i ella, que espera saciar la seua set, troba l’aigua viva que purifica la seua vida. Santa Teresa de l’Infant Jesús ens diu unes paraules molt boniques sobre la pregària. Ella és Doctora de l’Església, i Patrona de les Missions (hui celebrem el Domund) juntament amb sant Francesc Xavier. Escoltem-la!: «Per a mi, la pregària és un impuls del cor, és una senzilla mirada dirigida al cel, és un crit d’agraïment i d’amor, tan enmig de la prova com enmig de la joia; en fi, és una cosa gran, sobrenatural, que eixampla l’ànima i m’uneix a Jesús».

Preguem, germans, per totes les necessitats del món. Quantes injustícies i quantes guerres sense sentit, quan de sofriment i soledat, quants problemes sense solució! Pregar no és deixar-ho tot en mans de Déu. Nosaltres hem de col·laborar també. Jesús ve a nosaltres. Jesús està amb nosaltres. Desitgem-lo i escoltem-lo en el nostre cor. Ell ens parla i es vol comunicar amb nosaltres. Obrim-li la porta!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXVIII

TEMPS ORDINARI

12 d’octubre de 2025

 

La teu fe t’ha salvat

 

En aquest diumenge hem d’oferir-li al Senyor i als germans la nostra humilitat i confiança. Hem d’obrir-li les portes del nostre cor per a acollir el missatge i la nostra boca per a la lloança.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (2 Reis 5, 14-17)

Naaman se’n tornà a casa de l’home de Déu i confessà que el Senyor és l’únic Déu.

Naaman visita al profeta Eliseu. Segueix els consells del profeta i sana. La seua sanació va més enllà de la pell. La seua ment, el seu cor i la seua ànima han sigut també sanades i ara adora al Déu d’Eliseu.

 

SALM

El Senyor ha revelat la seua ajuda, i els pobles contemplen la salvació.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 2, 8-13)

Si som constants en les proves també regnarem amb Crist

Sant Pau aconsella al seu deixeble Timoteu des de la presó. A Sant Pau el poden encadenar però la Paraula de Déu no pot ser encadenada. Els homes podem ser infidels però Déu permaneix fidel.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 17, 11-19

Un dia Jesús, caminant cap a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. A l’entrada d’un poble li van eixir a l’encontre deu leprosos, que es van quedar a una certa distància i van alçar la veu per dir-li: «¡Jesús, mestre, tingueu pietat de nosaltres!» En veure’ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentres hi anaven, quedaren nets. Un d’ells, quan s’adonà que havia sigut curat, tornà arrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu els qui han quedat nets? ¿On estan els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornara per a donar glòria a Déu fora d’este estranger?» I li digué: «Alça’t i ves-te’n. La teua fe t’ha salvat.»

 

REFLEXIÓ

Demanar. Demaneu i Déu vos donarà. Sabem demanar? Naaman busca la curació de la seua malaltia de la lepra. Sant Pau ho suporta tot per amor dels elegits, perquè ells aconseguisquen la salvació i la vida eterna que Déu ens dona per Jesucrist. Per això ens exhorta a ser constants en les proves. A l’evangeli trobem els deu leprosos que demanen a crits: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». Demaneu i Déu vos donarà. Però, sabem demanar? Els deu leprosos, d’un tros lluny, perquè son impurs, perquè estan exclosos de la comunitat, demanen compassió, demanen retornar sans i bons el retorn a la puresa, lliures de tot mal, per tornar a la vida i treure’s la lacra de l’exclusió. Nosaltres cristians,  també podem emmalaltir amb la lepra del pecat i esdevindre impurs. Hem d’humiliar-nos, baixar els graons de la humilitat que necessitem per saber demanar, que nosaltres sols no podem res, demanar-li al Senyor, reconciliem-nos amb ell a través del sacrament del perdó. Ens fa falta demanar constància en les proves, per aconseguir la salvació i la glòria eterna que Déu ens dona en Jesucrist.

Reconéixer. Hem de tornar a nàixer de nou. Qui és Déu? Naaman l’ha reconegut perquè ha tornat a nàixer en les aigües del Jordà, ell leprós com era, ara ha quedat pur. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà curat de la lepra. El baptisme, l’aigua del baptisme ens fa nàixer de nou, nàixer a una realitat més sublim si reconeixem les accions de Déu en la nostra història, en la nostra pròpia vida. Sant Pau ens vols fer reconéixer la Bona Nova que predica: Jesucrist ha ressuscitat d’entre els morts. Déu és fidel sempre a la seua voluntat de salvar-nos. Per això, si Jesucrist ha mort per nosaltres, nosaltres també hem de morir amb ell, per viure amb ell; si som constants en les proves també regnarem amb ell. Hem de reconéixer que som uns necessitats de salvació, de purificació dels nostres pecats, de curació de la nostra lepra. Ens fa falta reconéixer el nostre salvador. Perquè a voltes, o moltes voltes som, ens comportem com els nou leprosos curats que no han fet cap moviment extraordinari després de recuperar la salut. Com si fora el més normal del món. Jesús ens indica que la salvació està en saber reconéixer el do de Déu, la seua gràcia, la seua misericòrdia. Un dels deu, un samarità, un estranger, aquest és el qui dona glòria a Déu, aquest és el qui ha reconegut que ha estat alliberat de la seua malaltia.

Agrair. Naaman després de la seua curació, després de reconéixer: «Ara sé molt bé que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d’Israel». Naaman se’n tornà a Eliseu agraït per la seua curació. Agraïment que el portarà, des d’ara endavant, a adorar només al Senyor. Sant Pau viu agraït de poder portar l’anunci de la Bona Nova, sense importar-li els sofriment o els maltractes. Perquè no pot fer altra cosa que donar el do de Déu que li ha estat donat, per això sols pot viure agraït. El samarità torna agraït a donar gràcies, torna donant glòria a Déu, es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra i li dona gràcies. Agraïts hauríem de viure cada dia els cristians que hem reconegut qui ens salva, qui ens cura, qui ens purifica de tota immundícia. Aquesta ha de ser la nostra actitud davant la vida, viure amb agraïment davant de tot el que fem, perquè ens hem sentit salvats.

Jesús ens diu hui: «Alça’t i ves-te’n. La teua fe t’ha salvat». Alça’t perquè has recuperat la salut, has sigut curat de tot pecat, torna a estar-te dret, no tornes a caure en pecat. Ves-te’n perquè has de fer tu ara d’anunciador de la salvació que t’ha sigut donada. La teua fe que ha fet que demanares ajuda, la teua fe que ha reconegut qui és el qui et dona la salvació, la teua fe que sap viure amb agraïment sempre és el que et fa viure com a salvat, com a persona sana, redreçada i en marxa cap a endavant.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXVII

TEMPS ORDINARI

5 d’octubre de 2025

 

Senyor, feu créixer la nostra fe!

 

En aquest dia del Senyor, hem de celebrar que la salvació és per a tots. Ningú està exclòs de l’amor de Déu. Els cristians vivim la nostra vida com a història de salvació, feta de gràcia i de pecat. Hem d’experimentar la presència de Déu i la proximitat dels germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Habacuc 1, 2-3; 2, 2-4)

El just viurà per la seua fidelitat.

El profeta es queixa del silenci de Déu. Els violents parlen amb la seua força, els tirans amb la seua opressió, els blasfems amb la seua falta de fe. Déu pareix no tindre pressa. Déu no actua. Però el seu dia arribarà. A nosaltres, impacients, ens demana viure en fidelitat la vida cristiana.

 

SALM

Tant de bo que hui sentíreu la veu de Déu: «No enduriu els vostres cors.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 1, 6-8. 13-14)

No t’avergonyisques de donar testimoni de nostre Senyor.

Sant Pau demana a Timoteu que no s’avergonyisca de l’evangeli que ha rebut. I a nosaltres ens demana reavivar l’esperit rebut en el nostre baptisme i lluitar per l’evangeli que l’església ens ha entregat.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 17, 5-10

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Fes créixer la nostra fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéreu una fe com un gra de mostassa, diríeu a eixa morera: “Arranca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i vos obeiria. ¿Qui de vosaltres, si té un criat llaurant o pasturant el ramat, quan torne del camp li dirà: “Vine de seguida a assentar-te en taula?” ¿No li dirà, més prompte: “Prepara’m alguna cosa de sopar i arromanga’t la túnica per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu”? ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu vos ha manat, digueu: “Som servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.”»

 

REFLEXIÓ

Fer créixer la seua fe és la petició dels deixebles de Jesús. En el relat escoltem la petició del deixebles dels anys 30. I és, reconeixem-ho, també la petició dels deixebles del 2025. La petició de tots els deixebles de Jesús, de tots els temps i èpoques. Senyor, feu-nos créixer en la nostra fe. Ai! si tinguérem un granet de mostassa de fe i vivírem d’ella! De fet, per viure, cal molta fe. Però, té sentit tant d’esforç? Val la pena seguir apostant pel demà? Què fem amb les preguntes que mai no ens responem? Si no hi ha una gran dosi de fe, se’ns fa molt difícil. Fonamentadament, la comunitat cristiana posa la seua esperança en el Déu de Jesús. En el Déu que Jesús ens revela i anem descobrint com el Déu de la vida. El Pare que ens estima fins a l’extrem. El qui anem descobrint discretament i amagada present en tot i tots. En tot el que ens envolta i esdevé. I en tots els qui fem el camí de la vida. Déu que estima la vida. I ens ha donat a Jesús per rescatar la nostra vida del sense sentit i la mort. Per aprendre a viure. I la comunitat cristiana demana: augmenteu-nos la fe! La sentim xicoteta, amenaçada, dèbil.

Mai no està de més que ens detinguem a preguntar-nos sobre el que estem dient. Mai no donar res per entés o sobre-entés. Val la pena que fem personalment aquest exercici. Quan demanem una fe més forta i autèntica estem demanant sentir i confiar sencerament que les nostres vides estan en mans de Déu. I fer peu en aquesta confiança. Fonamentar-nos en ella. Fins i tot, posar-la en joc quan calga. Fonamentar la nostra vida sencera ací. També, que sapiguem veure més enllà. Més enllà de la immediatesa i del que veiem a primera vista. Que sapiguem veure allò que permaneix invisible. Mirar amb el ulls del cor, que són els ulls de la fe. Fins i tot les contrarietats i el que no entenem. De fet, demanem mirar com Jesús. Anar disposant en nosaltres de la mirada de Jesús. La manera com Jesús mira. La manera com Jesús mira els altres, la realitat, els esdeveniments… la vida sencera. Créixer en fidelitat a la Bona Notícia de Jesús. Ser alimentats, moguts per la Paraula de Déu. Viure de la Paraula. Des de ben endins. Hem d’adherir-nos al projecte que el Déu de Jesús té per a la nostra humanitat. Adherir-nos. Apuntar-nos. Això és, seguir a Jesús dia a dia. Comprometre’ns. I podríem seguir trobant significats concrets a la nostra petició. De fet, no només “podríem”. Haurem de trobar-los i concretar-los. Expressar-los amb les nostres paraules. Reconéixer que ja estan en nosaltres, potser sense ni adonar-nos. Reconéixer-nos necessitats.

La fe és do. Se’ns dona. Se’ns concedeix. És regalada. No és cap mèrit personal. S’acull. La fe es demana. La fe és perseverança. Cal cuidar-la i alimentar-la. Permanéixer en ella. Sense abandonar mai. Sense deixar de fer peu. La nostra fe és dèbil i vulnerable. Cert. Es veu afectada pel que vivim i convivim. Hem de ser ben conscients de l’atmosfera que respirem. Ni som, ni volem ser càpsules hermètiques. Demanem una fe que ens ajude a viure en aquest nostre món. Hui. El món que Déu ha creat per a nosaltres i ha deixat a les nostres mans. Demanem saber estar en aquest el nostre món. Al nostre lloc. A la nostra realitat. Allà on estem. En el que ens pertany de fer. I així poder dir algun dia “missió acomplida”. Ni més ni menys. El que ens tocava. El que els Senyor ens ha encomanat.

Senyor, feu créixer la nostra fe!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXVI

TEMPS ORDINARI

28 de setembre de 2025

 

Ell ara troba consol, i tu, en canvi, patiments

 

Jesús es fa paraula d’esperança per al nostre esperit abatut i es fa aliment per al viatge de la vida. Jesús ens envia els seus missatgers per a anunciar-nos una nova manera de viure. Escoltem al Senyor que ens convida a obrir-nos als germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Amós 6, 1a.4-7)

Els vividors seran els primers en les files dels deportats.

El profeta Amós denuncia amb gran atreviment als ociosos i als avariciosos. Es necessita valor per a tirar en cara als poderosos el seu pecat. Només els homes de Déu tenen eixa valentia.

 

SALM

Alaba el Senyor, ànima meua.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Timoteu 6, 11-16)

Guarda el manament rebut, fins a la manifestació de nostre Senyor.

Déu parla de mil maneres al qui sap escoltar. Déu parla especialment a través del sofriment dels pobres. No és temps de miracles. És temps de conversió: mirar a Déu i al germà.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 16, 19-31

En aquell temps, Jesús digué als fariseus «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i per a ell cada dia era una festa. Un pobre que es deia Llàtzer estava estirat vora el seu portal amb tot el cos llagat, desitjant satisfer la fam amb les molles que queien de la taula del ric, i fins i tot venien els gossos a llepar-li les úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren al si d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al país dels morts, alçà els ulls enmig dels turments i va veure de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Aleshores exclama: “Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulle amb aigua la punta del seu dit i em refresque la llengua, perquè patisc terriblement enmig d’estes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota classe, mentres que Llàtzer només va rebre mals. Així que ell ara troba consol, i tu, en canvi, patiments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha permanentment un abisme tan gran que ningú, per més que vullga, no pot travessar d’ací on estem cap a vosaltres, ni d’on esteu vosaltres cap ací.” El ric digué: “Aleshores, pare, et pregue que l’envies a casa de mon pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els ho advertisca, perquè no acaben també ells en este lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisés i els profetes: que els escolten.” El ric contestà: “No ho faran, pare meu Abraham. Però si va a veure’ls algú d’entre els morts, sí que es convertiran.” Abraham li digué: “Si no escolten Moisés i els profetes, no els convencerà cap mort que ressuscite.”»

 

REFLEXIÓ

Els fets especials, les històries diferents, poden canviar la nostra vida perquè ens commouen profundament. Però canviem realment quan busquem pacientment la veritat de l’Evangeli, les coses essencials, allò que Jesús ens vol dir. El Mestre ho diu molt clar: «No podeu servir a Déu i als diners». Al ric de la paràbola se’l jutja per gaudir de la riquesa ignorant al pobre. La seua falta de solidaritat augmenta el dolor del necessitat. Només els gossos es recorden d’ell i l’acaricien. El nostre temps viu un fum de vanitats, l’exhibició de poder i el desig compulsiu d’aparentar ser feliços. Les diferències tant grans creen abismes o fosses immenses, separacions irreconciliables i actituds que costen de definir. El pecat de qui es creu totpoderós, que estima les seues riqueses sobre totes les coses, és la idolatria de déus falsos que acaben ofegant la seua llibertat i els seus sentiments. No reconeix Déu com a únic Salvador. El segon pecat és la seua duresa de cor que li impedeix reconéixer la dignitat dels altres. La vertadera llibertat ens hauria d’inclinar cap al bé.

Les lectures de hui presenten dos temes a reflexionar: el temps i la llibertat. Hi ha un temps de conversió. Tots tenim la nostra oportunitat. Si no l’aprofitem, després serà tard, i no es podran superar les diferències. Cal viure el temps per assolir la vertadera llibertat. La fe adulta ens fa lliures. Som lliures quan vivim la nostra fe cristiana amb coherència, amb fidelitat; moguts per l’amor i la convicció, no per l’interés o la por; som lliures quan intel·ligència i voluntat ens mouen a fer el bé; quan estem animats per l’Esperit que tot ho discerneix, i no animats per la lletra, per les formes, que ens fa inflexibles; finalment esdevenim lliures quan som més misericordiosos que justos.

L’home lliure és capaç de diàleg perquè està obert a l’altre i accepta la seua opinió i, per tant, les diferències. El diàleg comporta projectes compartits i compromisos. Crist és l’anunciador de la nova Aliança, on la vertadera llibertat de l’home, la llibertat transcendent i definitiva ve de Déu. El servici, i no el poder, ens fa lliures. El camí de la humilitat i del sacrifici ens fa lliures. Crist ens allibera del pecat, de la mort, i d’una llei feta pels homes que ens esclavitza quan no ens deixa estimar i compartir. La vertadera llibertat ens fa col·laboradors de l’obra de Déu. Cal, pues, escoltar Déu i confiar en Ell per anar a auxiliar les necessitats dels altres amb una actitud generosa i de servici que fa superar les distàncies i els prejudicis.

Si tenim l’ànima anestesiada no veurem la realitat, la pobra realitat que ens envolta. Els bens compartits augmenten, els talents regalats ens fan rics. Són el tresor que anem acumulant en mans del Bon Déu. Aquest convenciment ens conforta enmig de les nostres penes i ens obri un camí de més gran esperança. No es tracta només d’ajuda material, de donar les monedes de la butxaca o els billets de la cartera. Es tracta de donar-nos a nosaltres mateixos: regalar el nostre temps, unes paraules amables, un cor compassiu, una empatia natural, una mirada afectuosa, una llàgrima compartida, un projecte en comú… que són el millor medicament en qualsevol situació. Com l’oli suau que fa moure bé un motor. El diàleg entre els dos protagonistes de la paràbola ho hauria canviat tot. Quina llàstima!

Aquell, ric o pobre, que mira els escenaris de la vida amb misericòrdia i bondat acaba tenint una fe profunda que converteix la seua vida en un miracle. El miracle que realitza el Senyor en nosaltres quan estem oberts a la seua Paraula. Ho experimentem quan fem nostres les paraules de Sant Pau a la segona lectura: «Busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe». Així, el pobre i el ric de l’Evangeli, i tots els altres, no viurien equivocats els uns i humiliats els altres. Demanem-ho hui al Senyor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXV

TEMPS ORDINARI

21 de setembre de 2025

 

La vertadera riquesa

 

És temps de gràcia. És temps de renàixer. L’església ens convida a donar gràcies a Déu, a demanar-li força i llum per a les nostres vides ferides pel pecat.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Amós 8, 4-7)

Contra els qui «compren amb diners gent necessitada».

En aquesta lectura descobrim i sentim a un Déu enfadat per les injustícies dels homes poderosos. És un crit, una denúncia, una queixa d’ahir però que arriba fins als nostres dies.

 

SALM

Lloeu el Senyor, que trau el pobre de la cendra.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Timoteu 2, 1-8)

Feu pregàries per tots els hòmens a Déu, que vol que tots se salven.

Sant Pau ens exhorta a orar per tots els homes. El món sencer necessita ser sanat de les injustícies, de l’explotació dels humils, de la guerra i de l’abús del poder. I nosaltres també necessitem ser sanats per a portar una vida en pau amb tots.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 16, 1-13

En aquell temps, Jesús va dir als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: “¿Què és això que sent dir de tu? Dona’m comptes de la teua administració perquè d’ara en avant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “¿Què faré, ara que el meu amo em lleva l’administració? Per a cavar, no tinc prou forces; anar a captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar qui em vullga rebre en sa casa quan perdré l’administració.” Aleshores cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “¿Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent gerres d’oli.” Li digué: “Ací tens el teu rebut. Assenta’t i ara mateix escriu-ne un que diga cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, ¿quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Ell li diu: “Ací tens el teu rebut. Escriu-ne un que diga huitanta.» I el Senyor lloà l’administrador fraudulent, perquè havia actuat amb astúcia: “Els fills d’este món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum.” I jo vos dic: “Guanyeu-vos amics a costa dels diners, que corrompen, perquè, quan tot s’haja acabat, vos reben en les estances eternes.” Qui és fidel en una cosa molt menuda, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses menudes, també enganya en les grans. Per tant, si no heu sigut fidels en l’administració dels diners, que corrompen, ¿qui vos confiarà els béns vertaders? I si no heu sigut fidels en les coses que són d’un altre, ¿qui vos donarà allò que vos pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i els diners.»

 

REFLEXIÓ

Som servidors? A qui servim? Mesures menudes, pesos grans, trampa amb les balances, compra i venta de gent necessitada, pobres i esclaus a bon preu, guerres i fam.

Som servidors? A qui servim? Des del profeta Amós fins als nostres dies pareix que no han canviat molt les coses. Encara hi ha gent esclavitzada, aprofitada pels altres, maltractada a tots els nivells, econòmic, social, cultural i religiós. Encara hi ha molta gentola solta pel món, en el país, entre els nostres veïns, entre les nostres famílies, entre els nostres germans.

Som servidors? A qui servim? Podem servir, ser molt servicials, però, tal vegada tot ho fem en benefici propi, en interès nostre, acabant sent uns servidors de les nostre riqueses enganyoses del tipus que siguen: econòmiques, culturals, socials; però en definitiva riqueses que ens esclavitzen, enganyant-nos a nosaltres mateixos.

«No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses». Ens diu Jesús. Preguntem-nos: A quin amo servim? A qui estimem? A qui fem cas? «Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un sol, Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes.» Sant Pau ens indica a qui hem de servir. Desitja que els homes preguen per tot arreu, i que puguen alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions. Si volem ser servidors de Déu, ja podem començar per donar-nos nosaltres mateixos: en la pregària, l’oració, la súplica i l’acció de gràcies. Perquè Déu vol que siguem bons administradors dels dons que hem rebut, que siguem fidels i prudents en l’administració de totes les xicotetes coses que ens han sigut donades. Més encara, tot el que tenim, tota riquesa que puguem tindre, siga material, siga espiritual, tot, ho hem de posar al servici dels altres, dels més xicotets i necessitats. Perquè en el necessitat sempre està present el Crist mateix. Si ell va donar la vida per nosaltres, nosaltres hem de donar la vida pels altres.

Som servidors? A qui servim?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diumenge XXIV del Temps Ordinari

FESTA DE L’EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

14 de setembre de 2025

 

 

El Fill de l’home ha de ser elevat

 

La litúrgia de hui ens convida a celebrar el triomf de la creu, símbol de la nostra fe. La societat ens predica que l’important és guanyar i ser el primer. La Paraula de Déu ens predica una altra victòria, la victòria de la creu. La comunitat es reunix, hui, per a contemplar al que es va buidar, es va donar i va triomfar, a Jesucrist.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Números 21, 4b-9)

Els qui hauran estat picats, si miren la serp de coure, salvaran la vida.

El poble crema en protestes contra Déu en el seu viatge pel desert cap a la llibertat. I una vegada més ha de demanar perdó, alçar els ulls al cel i obrir-se a l’acció salvadora de Déu. No és la serp alçada sinó el Déu compassiu el que sana la nostra rebel·lia.

 

SALM

No oblideu les obres del Senyor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Filipenses 2, 6-11)

Jesucrist s’abaixà. Per això Déu l’ha exalçat.

Proclamarem l’himne del triomf de Jesús com el Crist, el Senyor. Jesús és el Déu que es buida, s’humilia, és exaltat i glorificat i al qual tots nosaltres mirem, estimem i cridem: Jesucrist, el nostre Déu i Senyor.

 

Vos adorem, oh Crist, i vos beneïm,

perquè per la vostra creu heu redimit el món.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 3, 13-17

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisés, en el desert, elevà la serp, també el Fill de l’home ha de ser elevat, perquè tots els qui creguen en ell tinguen vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnara, sinó per salvar el món gràcies a ell».

 

REFLEXIÓ

En este Diumenge XXIV del Temps Ordinari, l’Església ens proposa commemorar en el dia del Senyor l’Exaltació de la Santa Creu que se celebra sempre el 14 de setembre amb motiu de la dedicació de la Basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem. En el calendari litúrgic tenim 3 festes que giren al voltant de la creu i que convenen diferenciar. La festa per antonomàsia és el Divendres Sant; li seguix la Festa de la Invenció de la Creu celebrada el 3 de Maig per a commemorar el dia en què Santa Helena va trobar a Jerusalem la creu en la qual va ser crucificat el Senyor; i, finalment, en relació amb la festa anterior, tal dia com hui, el 14 de setembre, l’exaltació de la Creu, es commemora el dia de la consagració de la Basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem o de l’Anastasi l’any 335 d. C. De nou, en este diumenge, l’Església proposa als creients girar les seues mirades a la creu per a comtemplar la seua incomprensible saviesa, bogeria i santedat per a la salvació del món.

La creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra societat no interessada en aquesta realitat de la mateixa naturalesa humana. Però encara hui no hi deu haver ningú que no reconega aquest símbol  vinculat a la religió si no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també hui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció del Senyor està sempre viu i la creu és el pas ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no sols a grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres.

Quan mirem la creu, quan girem els ulls cap a aquest arbre preciós, que és arbre de vida i no de mort, amb Crist veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats; tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantindre la seua família o per donar-los una llar evitant ser desnonats; tantes dones maltractades clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta majors clavats en un llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostre amor; moltes creus de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no prestem atenció. Per compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la seua divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però ací no acaba la seua missió. Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.

Crist fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu recau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seua resurrecció que és esperança de la nostra. Les nostres creus són ara i ací signe de desesperació i desolació, passant per la creu de Crist esdevenen llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de vindre la vida, la vida vertadera, plena i perdurable; en la creu està la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.

 

 

 

DIUMENGE XXIII

TEMPS ORDINARI

7 de setembre de 2025

 

Deixebles de Jesús

 

Jesús presenta el seu missatge i fins i tot es presenta a si mateix com una invitació, com una oferta lliure que podem acceptar o rebutjar; i, per una altra, com una exigència estricta. Permaneixem lliures; però, si l’acceptem, serà exigent amb nosaltres. Hem de posar a Jesús i el seu Regne per damunt fins i tot de les nostres relacions i desitjos més volguts.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Saviesa 13-18a)

¿Qui pot descobrir les intencions del Senyor?

Saviesa humana o saviesa divina? La paraula de Déu ens recorda que la saviesa humana està plena de limitacions, però la saviesa divina no té límits. Sabem moltes coses però sense la saviesa divina permaneixen buides. Només la saviesa de Déu ens ajuda a aprofundir en el misteri de Déu, de l’home i de la creació.

 

SALM

Al llarg de tots els segles, Senyor, heu sigut sempre la nostra muralla. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Filèmon 9b-10.12-17)

Pren-lo, no com a esclau, sinó com un germà estimat.

En Crist no hi ha ni esclau ni lliure. Tots som iguals. Tots germans. Sant Pau li demana a Filèmon, i a tots nosaltres, que aculla amb amor a Onèsim a qui ha engendrat com a fill de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 14, 25-33

En aquell temps, caminava molta gent darrere de Jesús. Ell es girà i els digué: «Si algú ve cap a mi i no deixa l’amor per son pare i sa mare, per l’esposa i els fills, pels germans i les germanes, i fins i tot per la seua pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no carrega la seua creu i em seguix, no pot ser deixeble meu. ¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’assentarà primer a calcular-ne el preu i veure si té recursos per a acabar-la? Perquè si, després de posar els fonaments, no poguera acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n dient: “Eixe home començà a construir, però no ha pogut acabar.” O bé, ¿quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’assenta primer a decidir si amb deu mil hòmens podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, quan l’altre encara està lluny, li enviarà una ambaixada a demanar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot allò que té.»

 

REFLEXIÓ

El llenguatge de Crist sona dur quan ens diu que si no l’estimem més que al pare, la mare, l’esposa, els fills o als germans no podem ser els seus seguidors. Sinó l’estimem més que a la nostra pròpia vida no tenim res a fer. O tal volta sí, perquè abans d’emprendre la construcció de la nostra fe, abans d’emprendre la batalla contra la incredulitat i el mal ens cal mesurar les nostres forces, no siga que esdevinguen incertes les nostres previsions o insegurs els nostres raonaments. No podem ser deixebles del Crist sense renunciar a tot el que tenim, no podem ser els seus seguidors sense portar cadascun de nosaltres la nostra pròpia creu. Però de fet, no hi molta gent portant ja creus ben pesades? No hi ha molta gent portant la creu de la fam, la de l’exili, siga per motius polítics, econòmics o socials, la creu de la nuesa, la creu de la presó, la creu de la soletat o l’abandonament, la creu de la malaltia o la creu de la incomprensió? Hi ha tantes creus al món, tants natzarens amb pesades creus carregades al coll que ni hi ha prou veròniques compassives per eixugar tants fronts amarats de suor i de sang, ni prou cireneus per ajudar-los en el camí. O tal volta sí que hi ha un cireneu amb prou experiència en això de carregar-se la creu al coll, un cireneu sempre disposat a donar una mà, per més pesada i dura que siga la nostra creu, el Crist.

Tant de bo que si mirant les creus dels altres pensem que no ens toca ajudar-los, que no ens correspon eixugar la suor del rostre, aquesta separació del dolor dels altres siga, com succeí a Onèsim, ocasió per a recobrar-los per sempre com a germans, rebent-los com a tals. Massa sovint el cos, aquesta vida, esdevé una càrrega per a l’esperit, que afligix l’ànima. Una creu tant pesada que no deixa espai per a pensar en res més que en com suportar-la, no deixa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ni encara menys ens permet de ser capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Com descobrir així la voluntat del Senyor? Com conéixer que desitja Déu? És que potser és el Senyor qui ens vol esclafats baix el pes de les creus de la vida? No si mirem en profunditat el misteri de la redempció. La vida d’ací a la terra és com un somni en fer-se de dia, com l’herba que espigada al matí, al capvespre ja està seca. Hi ha alguna cosa que va molt més enllà, hi ha qui per a Ell mil anys són com un dia que ja ha passat. Ell és la font de la saviesa, el qui la dona i qui envia l’Esperit, el qui dona la saviesa que salva. És aquell qui reclama la nostra atenció, aquell qui acceptant les nostres renúncies mogudes per l’amor cap a Ell, és pacient amb nosaltres, ens sacia amb el seu amor i esdevé la nostra muralla, una muralla on les torres estan ben fonamentades, i la lluita ben planificada.

És dur el llenguatge de Jesús, tant dur que alguns l’abandonaren i l’abandonen també hui. La crida de Jesús és la crida a una nova llibertat, la llibertat del deixeble. Una llibertat, costosa, cara, que requerix coratge. Jesús demana als qui el volen seguir renunciar a tot el que posseïxen; però demanant-nos aquesta renuncia Jesús va més enllà de les coses materials; ens parla d’estimar, de no voler ser els amos de la nostra vida, dels nostres sentiments; perquè aquests moltes vegades deixen veure que només posseïm la injustícia, més que la misericòrdia; és quan jutgem durament als germans i ens sentim amb el dret de pensar i de decidir pels altres, amb dret de carregar-los pesades creus al coll, sense la mínima intenció d’ajudar-los o d’alleugerir-los la càrrega. Crist ens convida a deixar de carregar creus, siga de manera activa individual i personal o siga de manera passiva i col·lectiva, i ens convida a carregar la seua creu i a seguir-lo per a aprendre així d’ell a practicar la misericòrdia, la justícia i la gràcia, l’amabilitat.

Deia el beat Joan Pau I: «Estimar a Déu és viatjar amb el cor cap a Déu. Un viatge preciós. (…) Un viatge que comporta a vegades sacrificis, però aquests no han de parar-nos. Jesús està a la creu: el vols besar? Si ho vols fer no pots sinó inclinar-te cap a la creu i deixar que et punxen algunes espines de la corona que té al cap el Senyor» (Audiència General 27 de setembre de 1978).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXII

TEMPS ORDINARI

31 d’agost de 2025

 

Qui s’humilia serà enaltit

 

El missatge de hui és clar: en el Regne hi ha un bon lloc per a tots. Si haguera d’haver alguna preferència, hauria de ser per als pobres, els humils, ja que Déu els atorga el primer lloc, i són els favorits de Jesús. El mateix Jesús ens pregunta ací i ara: Quin lloc triem i quin lloc cedim als altres?

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 3, 17-18. 20. 28-29)

Sigues humil, i el Senyor et donarà els seus favors.

No solament se’ns recomana ser humils sinó que se’ns recorda que els humils troben el favor de Déu. Déu resisteix als orgullosos. La humilitat atrau el favor i l’atenció de Déu. Només els humils tenen els ulls oberts a la grandesa de Déu.

 

SALM

Prepareu la terra per als pobres, li donàreu fertilitat, Déu nostre.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 12, 18-19. 22-24a)

Vos heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu.

La carta als Hebreus ens col·loca als cristians en el nostre lloc. L’església no va començar a la muntanya entre llampecs i foc sinó al peu de la creu. Humil principi de l’església, humil començament de la salvació.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 14, 1. 7-14

Un dissabte, Jesús anà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats havien triat els primers llocs i els proposà esta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de bodes, no et poses en el primer lloc. Podria haver un convidat més important que tu, i vindria el qui vos ha convidat als dos i et diria: “Cedix-li el lloc”, i tu hauries d’anar a ocupar l’últim lloc, tot avergonyit. Al contrari, quan et conviden, ves a posar-te en l’últim lloc, i, quan vindrà el qui t’ha convidat, et dirà: “Amic, puja més amunt.” Aleshores seràs honorat davant de tots els qui estan en taula, perquè qui s’enaltix serà humiliat, el qui s’humilia serà enaltit.» Després digué al qui l’havia convidat: «Quan faces un dinar o un sopar, no crides els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la recompensa. En canvi, quan faces un banquet, convida pobres, invàlids, coixos i cegos. Feliç de tu, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitaran els justos.»

 

REFLEXIÓ

Jesús està menjant convidat per un dels principals fariseus de la regió. Lluc ens indica que els fariseus no deixen d’espiar-lo. Jesús, no obstant això, se sent lliure per a criticar als convidats que busquen els primers llocs i, fins i tot, per a suggerir al que l’ha convidat a qui ha de convidar d’ara en avant. És aquesta interpel·lació a l’amfitrió la que ens deixa desconcertats. Amb paraules clares i senzilles, Jesús li indica com ha d’actuar: «No convides als teus amics ni als teus germans ni als teus parents ni als veïns rics». Però, hi ha una cosa més legítima i natural que estrényer llaços amb les persones que ens volen bé? No ha fet Jesús el mateix amb Llàtzer, Marta i Maria, els seus amics de Betània?
Al mateix temps, Jesús li assenyala en qui ha de pensar: «Convida als pobres, invàlids, coixos i cegos». Els pobres no tenen mitjans per a correspondre a la invitació. Dels lesionats, coixos i cegos, res es pot esperar. Per això, no els convida ningú. No és això una cosa normal i inevitable?

Jesús no rebutja l’amor familiar ni les relacions amistoses. El que no accepta és que elles siguen sempre les relacions prioritàries, privilegiades i exclusives. Als qui entren en la dinàmica del regne de Déu buscant un món més humà i fratern, Jesús els recorda que l’acolliment als pobres i desemparats ha de ser anterior a les relacions interessades i els convencionalismes socials. És possible viure de manera desinteressada? Es pot estimar sense esperar res a canvi? Estem tan lluny de l’Esperit de Jesús que, a vegades, fins a l’amistat i l’amor familiar estan mediatitzats per l’interés. No hem d’enganyar-nos. El camí de la gratuïtat és quasi sempre dur i difícil. És necessari aprendre coses com aquestes: donar sense esperar molt, perdonar sense exigir, ser més pacients amb les persones poc agradables, ajudar pensant només en el bé de l’altre.

Sempre és possible retallar un poc els nostres interessos, renunciar de tant en tant a xicotets avantatges, posar alegria en la vida del qui viu necessitat, regalar alguna cosa del nostre temps sense reservar-lo sempre per a nosaltres, col·laborar en xicotets servicis gratuïts. Jesús s’atreveix a dir al fariseu que l’ha convidat: «Feliç tu si no poden recompensar-te». Aquesta benaurança ha quedat tan oblidada que molts cristians no han sentit parlar mai d’ella. No obstant això, conté un missatge molt volgut per a Jesús: “Feliços els que viuen per als altres sense rebre recompensa. El Pare del cel els recompensarà”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXI

TEMPS ORDINARI

24 d’agost de 2025

 

La salvació del bon Déu

 

A tots ens agrada anar a una casa on les portes estiguen sempre obertes per a l’acolliment cordial. Així vol Jesús que siga la seua Església: una casa d’acolliment obert a tots. Ell acull a tots els que el busquen, i fins i tot es desvia del camí per a buscar als extraviats. Hem d’esforçar-nos per ser com Jesús, estimant a Déu i als altres, i vivint segons l’esperit de l’Evangeli.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 66, 18-21)

De totes les nacions em presentaran tots els vostres germans.

Tots els pobles. Tots els idiomes. Totes les nacions. Paraula atrevida del profeta que es compleix a l’església. Tots nosaltres estem cridats a reconéixer els signes que Déu fa entre nosaltres. Nosaltres som el poble de Déu múltiple i meravellós.

 

SALM

Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l’evangeli a tota la creació.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 12, 5-7.11-13)

El Senyor reprén els qui estima.

La paraula de Déu és medicina, amarga a vegades, dolça altres, misteriosa quasi sempre, però sempre dóna vida i força al qui l’acull. Nosaltres la necessitem sempre. És vitamina que manté la nostra vida cristiana desperta i viva.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 13, 22-30

En aquell temps, Jesús, fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè vos dic que molts voldran entrar i no podran. Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres vos quedareu fora i començareu a tocar dient: “Senyor, obriu-nos.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou.” Aleshores vos posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb vós, i heu ensenyat per les nostres places.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal.” Allí hi haurà els plors i el cruixir de dents, quan veureu Abraham, Isaac i Jacob i tots els profetes en el regne de Déu, mentres que a vosaltres vos hauran tirat fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’assentaran en taula en el regne de Déu. Hi ha últims que seran primers, i primers que seran últims.»

 

REFLEXIÓ

Jesús va caminant cap a Jerusalem. La seua marxa no és la d’un pelegrí que puja al temple per a complir els seus deures religiosos. Segons Lluc, Jesús recorre viles i pobles ensenyant. Hi ha alguna cosa que necessita comunicar a aquelles gents: Déu és un Pare bo que ofereix a tots la seua salvació. Tots són convidats a acollir el seu perdó. El seu missatge sorprén a tots. Els pecadors s’omplin d’alegria en sentir-lo parlar de la bondat insondable de Déu: també ells poden esperar la salvació. En els sectors fariseus, no obstant això, critiquen el seu missatge i també el seu acolliment a recaptadors, prostitutes i pecadors: no està Jesús obrint el camí cap a una
relaxació religiosa i moral inacceptable?

Segons Lluc, un desconegut interromp la seua marxa i li pregunta pel número dels qui se salvaran: seran pocs?, seran molts?, se salvaran tots?, només els justos? Jesús no respon directament a la seua pregunta. L’important no és saber quants se salvaran. El decisiu és viure amb actitud lúcida i responsable per a acollir la salvació d’eixe Déu Bo. Jesús li ho recorda a tots: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta». D’aquesta manera, tala d’arrel la reacció dels qui entenen el seu missatge com una invitació al laxisme. Seria burlar-se del Pare. La salvació no és una cosa que es rep de manera irresponsable d’un Déu permissiu. No és tampoc el privilegi d’alguns triats. No és prou en ser fills d’Abraham. No és suficient haver conegut al Messies. Per a acollir la salvació de Déu és necessari esforçar-nos, lluitar, imitar al Pare, confiar en el seu perdó. Jesús no rebaixa les seues exigències: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós»; «No jutgeu i no sereu jutjats»; «Perdoneu setanta vegades set» com el vostre Pare; «Busqueu el regne de Déu i la seua justícia».

Per a entendre correctament la invitació a entrar per la porta estreta, hem de recordar les paraules de Jesús que podem llegir en l’evangeli de Joan: «Jo soc la porta; si un entra per mi serà salvat». Entrar per la porta estreta és seguir a Jesús; aprendre a viure com ell; prendre la seua creu i confiar en el Pare que l’ha ressuscitat. En aquest seguiment a Jesús, no tot val, no tot és igual; hem de respondre a l’amor de Pare amb fidelitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà. Per això, la seua crida és font d’exigència, però no d’angoixa. Jesucrist és una porta sempre oberta. Ningú la pot tancar. Només nosaltres si ens tanquem al seu perdó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XX

TEMPS ORDINARI

17 d’agost de 2025

 

L’escàndol de la veritat

 

És diumenge, dia en què tots som cridats a posar els ulls en el Senyor de la salvació, a demanar fortalesa per a viure la nostra setmana sense mirar cap a darrere. Jesús va davant, nosaltres el seguim amb confiança malgrat els nostres cansaments i desànims.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Jeremies 38, 4-6. 8-10)

¡Ai, mare meua! M’has posat en el món a mi, que tinc en contra tota la terra

Jeremies és castigat per predicar la Paraula de Déu. Però la paraula rebuda no pot ser silenciada. Molts cristians tenen por a parlar de Déu, a dir que són creients i que Déu és important en les seues vides. Hem de parlar de tot i, de tant en tant, hem de testimoniar la nostra fe.

 

SALM

Senyor, Senyor, sigueu benvolent i salveu-me; veniu de presa a ajudar-me, Senyor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 12, 1-4)

Sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha sigut proposada.

Com a seguidors de Crist, hem de perseverar en la fe fins al final de la meta i córrer la carrera de la vida amb els ulls posats en el Senyor.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 12, 49-53

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i ¡com voldria que ja estiguera encesa! He de rebre un baptisme, i ¡com desitge que això es complisca! ¿Vos penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Vos assegure que no. He vingut a portar-hi divisió. D’ara en avant els cinc membres d’una casa estaran dividits: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.»

 

REFLEXIÓ

Jesús ha vingut ha calar foc a la terra. Aquest és el missatge de la bona nova: foc, que la terra fora foc, que la creu, la mort, la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant, cremara i purificara tota la nostra existència. Perquè el baptisme que Jesús ha de passar és la mort en creu, la sang que ha de vessar és el baptisme per a la nostra salvació.

Diu Jesús: és la divisió, el que he vingut a portar. Divisió entre parents, perquè encara que resulta difícil d’entendre, el seguiment de Jesús comporta radicalitat, incomprensió, un cert tall d’un abans i d’un després, un discerniment d’esperit, una guerra interna fins i tot, on en el procés de conversió Jesús sura per damunt de tot, de tota afecció humana i afany de vanitat. Del missatge que Jesús ens va exposant en la bona nova nosaltres som els receptors. Però, hem sigut bons receptors? Hem acollit amb tot el seu valor, el missatge de Jesús, encara que resulte estrany? Ens hem adonat que aquest missatge és per a nosaltres? Hem entés bé que el nostre baptisme també ha de ser una assimilació a la creu de Jesucrist? Estem preparats per a la prova que ens ha sigut proposada?

Jesús és el camí, nosaltres tenim divisions i en tindrem, divisions tal vegada que seran per conseqüència del seu seguiment. Hem d’experimentar la divisió, el tall entre el vici i la virtut, la guerra espiritual que se’ns presenta en la nostra quotidianitat, entre el bé que voldríem fer i el mal que fem. Però Jesús és a qui hem de seguir per damunt de tot, per discernir el bé que necessitem experimentar per caminar a la presència de Déu. Ens cal posar la nostra voluntat a la disponibilitat de la seua voluntat, perquè Jesús és qui divideix, obri, secciona i extirpa el mal amb la seua mort en creu i amb la seua resurrecció. I només ell, ens dona la vida desitjada, nova, santa i eterna, que necessitem com a fills estimats del Pare.

Cadascú de nosaltres, a més de receptors de la bona nova esdevenim transmissors de la fe que hem rebut. Ara bé, som bon testimoni? Perquè se’ns exigeix viure la nostra fe amb una coherència exquisida. No podem caure en un conformisme, el do que hem rebut ens exigeix donar-lo a conéixer amb tota la seua amplitud. Com la Lluna reflecteix el Sol, també nosaltres hem de reflectir a Jesús amb tot el seu missatge. Jesús és qui talla i cus, separa i rejunta, divideix i uneix. Per això se’ns demana estimar a Déu en tot i per damunt de tot. Per això, tenim la necessitat de discernir, de traure i separar tot el mal de dins nostre per viure la fe, l’esperança i la caritat, en la llibertat de fills de Déu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XIX

TEMPS ORDINARI

10 d’agost de 2025

 

Estigueu a punt també vosaltres

 

Cada diumenge se’ns ofereix com una cita setmanal per a créixer i enfortir-nos com a cristians. Demanem al Senyor que tots els dons físics i espirituals que ens ha donat els posem al servici generós dels altres i els administrem bé. Déu és l’amo de tot i el creador de tot.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Saviesa 18, 6-9)

Allò mateix que vos va servir per a castigar els adversaris, es convertí en motiu de glòria per a nosaltres, que vós havíeu cridat.

Els israelites recordaven la bondat de Déu i li donaven gràcies pel seu amor i la seua fidelitat. Nosaltres som també convidats a agrair i respondre al gran amor de Déu.

 

SALM

Feliç el poble que el Senyor ha elegit per heretat.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 11, 1-2. 8-19)

Esperava aquella ciutat que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.

La fe és el regal de Déu que va transformar la vida dels nostres avantpassats creients. La fe és el regal que ha de transformar les nostres vides fins que ens trobem amb els creients de tots els temps en el regne de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 12, 32-48

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, xicotet ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facen malbé, reuniu-vos en el cel un tresor que no s’acabe; allà, els lladres no s’acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, tindreu el cor. Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per a obrir la porta tan bon punt arribe i toque. Feliços aquells servents que el senyor, quan arribe, trobe vetlant. En veritat vos dic que se cenyirà, els farà assentar-se en taula i es posarà a servir-los. Feliços d’ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetlant així. Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa haguera sabut a quina hora de la nit havia de vindre el lladre, no hauria permés que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.» Aleshores Pere li digué: «Senyor, ¿dieu esta paràbola per a nosaltres o per a tot el món?» El Senyor continuà: «¿Qui és l’administrador fidel i sensat a qui l’amo confiarà els seus servents, perquè els done al temps degut l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. Vos assegure de veres que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: “El meu senyor tarda a vindre”, i començarà a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà el seu senyor el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels. El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l’amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conéixer-la, s’ha fet mereixedor d’assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.»

 

REFLEXIÓ

Hui se’ns dona un toc, un toc d’alerta. Com a cristians hem d’estar a punt. El Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada. Què vol dir això? El Fill de l’home, Crist, vindrà a jutjar-nos per dur-nos al Regne del cel si en som mereixedors. Així, tenim un toc d’alerta a la nostra fe. No podem deixar-nos arrastrar pels béns d’aquest món, procureu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà, ens diu Jesús hui. Perquè, on tenim el nostre tresor? En qualsevol objecte? Al nostre món podem veure’ns esclafats per tresors immaterials, com el prestigi, la fama, la influència i el nombre de seguidors en les xarxes socials. Alerta de no tindre el nostre tresor atrapat en xarxa. «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor», ens diu Jesús. I per això, ens mostra amb paràboles exemples per tindre l’actitud de vigilància. Ens cal vetllar i endevinar si el nostre tresor el tenim posat en vanitats d’aquest món, o bé en la pàtria celestial, en Déu.

Hem d’anar molt en compte amb el cor, no siga cas que amb tantes influències, se’ns quede ressec i se’ns fa una pedra. Això, seria la mort d’un cristià, sense cap esperança. El cristià, només pot seguir el Crist, el vetader tresor. Per això, hem d’estar a punt. Perquè Jesús, el Fill de l’home ens ix al pas en cada esdeveniment de la nostra història. Som cridats. El nostre Pare es complau a donar-nos el Regne. Tenim consciència que estem cridats a viure una vida eterna, més enllà d’aquesta vida caduca?

Abraham va creure en la fidelitat de Déu en cada promesa que rebia. La fe d’Abraham ens és un exemple, per desitjar la voluntat de Déu en la nostra vida. Son molts els qui actualment volen controlar tota la seua vida, tota la seua existència, volen saber el demà, el demà passat, l’hora de la seua mort. Però, si tenim posada l’esperança en el Senyor, com diu el salm, encara que siguem un xicotet ramat no tindrem por. El cristià ha de posar la fe per endavant en tot, en el present i en el futur fe acompanyada d’esperança. Si vertaderament el cristià creu, en el seu pelegrinatge per aquesta vida viurà com a foraster. I no aferrant-se a les coses caduques, al seu davant tindrà sempre la promesa de la ciutat que Déu ens té preparada, el tresor que no s’esgotarà, el Regne, la pàtria celestial.

De moment, ara se’ns demana estar a punt, i com a cristians, hem de vetllar amb delit el nostre quefer diari, per esdevindre uns bons administradors fidels i prudents en els dons, en la gràcia que hem rebut de Déu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XVIII

TEMPS ORDINARI

3 d’agost de 2025

 

Tindre… o ser?

 

Celebrem el poder i la presència de Déu. Cridats a ser rics als ulls de Déu, hem d’alimentar la nostra vida amb els avisos i els consells de la Paraula de Déu. Només l’Esperit Sant ens ensenyarà el camí per a aconseguir la vida eterna.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiastés 1, 2; 2, 21-23)

¿Què li queda a l’home de tot el seu esforç?

El llibre de l’Eclesiastés ens aconsella, hui, disfrutar dels dies bons i acceptar els roïns com vinguts de Déu; no desitjar allò que no està al nostre abast i viure cada dia com si fóra l’últim dia de la nostra vida. Tot és vanitat. Tot passa. Només Déu permaneix. Només Déu és per sempre. Amb Déu és prou.

 

SALM

Tant de bo que hui sentíreu la veu de Déu: «No enduriu els vostres cors.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 3, 1-5. 9-11)

Busqueu allò que és de dalt, on està Crist

Les paraules de Sant Pau són profundes i entusiastes. La seua fe en la mort i resurrecció de Crist li permet veure i orientar la seua vida. Sant Pau sap el que s’ha d’apartar a un costat i el que s’ha de voler de veritat. Tot és important però relatiu. Només Crist, el seu amor i la seua amistat han de preocupar-nos tots els dies.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 12, 13-21

En aquell temps, un d’entre la gent digué a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es partisca amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o de mediador entre vosaltres?» Aleshores digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nade en l’abundància, la vida d’un home no depén dels seus béns.» I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell cavil·lava: “¿Què faré si no tinc on guardar la meua collita?” I es va dir: “Ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i guardaré allí tot el meu gra i els meus béns. Aleshores em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i divertix-te.” Però Déu li digué: “¡Insensat! Esta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, ¿de qui serà?” Així passa amb el qui reunix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.»

 

REFLEXIÓ

La paràbola de l’evangeli és molt eloqüent i expressiva: l’amo d’aquelles terres somia amb l’ampliació dels graners en vista de la gran collita que espera i que garanteix el major dels plaers al seu egoisme. No haurà de preocupar-se ja de treballar durant molt de temps; però aquella nit escoltarà una veu que li adverteix: ¡Insensat! Esta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, ¿de qui serà? És la veu de Déu que el crida a reflexionar sobre una realitat que li pot portar a assumir una decisió que li pot fer feliç o infeliç, per sempre. Jesús no ens està convidant a menysprear els béns de la terra; al que sí que ens convida és a no deixar-nos esclavitzar per ells. No vol que estiguem ociosos i que donem valor prioritari al material, perquè hi ha coses més importants. Crist no condemna als rics o les riqueses; el que si ens diu és que no caiguem en la idolatria i en l’obsessió pels diners, pensant que només amb la seua abundància s’aconseguirà la felicitat. Pues no, la vertadera felicitat té altres origens ben diferents i molt més nobles. Són tantes les persones que malgrat els diners que tenen no són feliços…

Busqueu els béns d’allà a dalt, diu sant Pau a la comunitat cristiana de Colosses. Partint de la nova condició del batejat, l’Apòstol exposa en aquest passatge les motivacions profundes de la moral cristiana. El primer és la vida nova de fills que Déu ens ha regalat en el baptisme; i el segon és que hem de portar una existència d’acord amb la vida de Crist, el programa de la qual era servir a Déu-Pare i als homes; justament, tot el contrari és el que practica l’home terreny i materialista, ja que no aspira sinó a disfrutar de tot quant li poden oferir els seus instints, sense importar-li per a res ni Déu ni els homes. Una societat de consum, que preval “el tindre” sobre “el ser”, aliena a les persones, ja que, guiades per la propaganda del benestar, xifra la felicitat humana en l’opulència, a produir i consumir, tindre i gastar; i a això es redueix la seua vida. La societat de consum és una fàbrica de somnis per a “rics insensats“, de fet o de desig, però empobrits interiorment i drogats per la cobdícia i l’afany de posseir i ideologies terrenyes, submisos adoradors del tirànic déu dels diners,

Segons el barem de qualificació de Jesús, tots som “insensats” en major o menor mesura, cada vegada que ens oblidem de Déu i de compartir alguna cosa amb els altres, cada vegada que pensem a acaparar per a nosaltres mateixos i no ens preocupem de ser rics davant Déu que vol la fraternitat, la justícia i la solidaritat entre els homes. Actuar d’eixa manera és preferir tindre coses a ser persones, és malgastar el nostre esforç i energies. Col·loquem-nos per un moment al final de la nostra vida i preguntem-nos: Què podem portar-nos sinó el que hàgem invertit en el servici i l’amor a Déu i al pròxim? Fa ja més de dos mil anys que Jesús ens va descobrir el secret de la felicitat, en proclamar feliços als pobres de béns i buits de si mateixos, que són solidaris i comparteixen amb els altres el poc que tenen, perquè així estan en disposició de ser omplits per Déu i enriquits amb els dons del seu regne. En definitiva, la felicitat humana no consisteix més que en la nostra plenitud com a persones, com a fills de Déu i com germans dels altres; per això, aconseguir el ple desenvolupament humà, espiritual i material, és la vocació integral de l’home.

Senyor, volem compartir el nostre pa amb els altres, invertint els nostres havers, temps i afecte amb els altres, qualsevol que siguen. Així serem rics davant vostre i aconseguirem el secret tresor de la felicitat evangèlica: estimar a Déu i al nostre pròxim.