Diumenge celebrem la Paraula i el Sacrament: Crist el Senyor. Ningú està exclòs de l’amor de Déu. Hui, la Paraula ens exhorta a viure en fidelitat, en família. Alimentem entorn a la taula del Senyor la nostra fe i demanem força per a viure la nostra promesa d’amor.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Gènesi 2, 18-24)
Ells dos formen una sola carn.
El relat de la creació ens recorda l’origen d’una història sempre per escriure, fer i viure. L’home, senyor de la creació, és cridat a viure en societat, però la unió matrimonial és, des del principi, la més profunda, la més carnal i la més espiritual. Com a obra beneïda per Déu està cridada a durar sempre.
SALM
Que el Senyor ens beneïsca tota la vida.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 2, 9-11)
Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare.
Jesucrist és el guia de la nostra esperança i salvació. La seua humiliació i la seua mort ens ha consagrat i ens urgix a acostar-nos cada dia més a la meta de la santedat. Amb fe i esperança caminem a la glòria que Déu ens té preparada.
EVANGELI
✠Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 10, 2-16
En aquell temps, els fariseus anaren a buscar Jesús per a provar-lo, i li preguntaren si el marit es pot divorciar de la seua dona. Ell els preguntà: «¿Què vos va ordenar Moisés?» Li respongueren: «Moisés permet donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisés va escriure eixa prescripció perquè sou tan durs de cor. Però en el principi Déu creà l’home i la dona. Per això l’home deixa son pare i sa mare, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit l’home no ho pot separar.» Quan estigueren en casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu: «Aquell que es divorcia de la seua dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.» La gent portava a Jesús uns xiquets perquè els imposara les mans, però els deixebles reprenien els qui els havien portat. Jesús s’indignà, i els digué: «Deixeu que vinguen els xiquets, no els aparteu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Vos ho dic de veres: Qui no rebrà el regne de Déu com el rep un xiquet, no hi entrarà.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.
REFLEXIÓ
Déu uneix i l’home separa. Déu va crear el món, el cel, les aigües i la terra, els animals i peixos que es mouen i a la fi l’home i la dona. El fil del relat del llibre del Gènesis ens mostra com Déu va crear un món en harmonia, és allò que anomenem el paradís on tot era just i bo. Però l’home fou creat lliure i del mal ús de la seua llibertat vingué la caiguda i el pecat. La història de la salvació és un camí constant cap a la recuperació d’aquest paradís perdut, un paradís que amb l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu fet home, ha esdevingut el regne promés. Crist morint com a home ens ofereix la possibilitat de ressuscitar com a fills de Déu i compartir així amb Ell la vida eterna. Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu que ens estima va voler que el seu Fill morira per tots per tal de portar-nos a la glòria. Crist no s’avergonyix d’anomenar-nos germans però som els homes els durs de cor i per això ja Moisés va haver de prescriure la possibilitat per a l’home de divorciar-se i separar-se de la dona contravenint així allò que Déu havia disposat de que formaren per sempre una sola carn, tal com el Fill de Déu es feu Ell mateix carn. Una sola carn que significa als ulls de Déu una mateixa dignitat. Però la duresa de cor en la societat de l’època de Jesús permetia a l’home repudiar a la dona si als ulls del seu marit resultava reprovable i això per sí mateix vulnerava la llei de Déu. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.
Parlar hui de la indissolubilitat del matrimoni pot paréixer anacrònic, però en la nostra societat de hui les situacions són moltes i massa sovint també molt doloroses. Vivim en la societat de la provisionalitat, regida per l’hedonisme i el relativisme, on tot dura mentre dura i quan sorgeix la dificultat acaba i se busca una altra opció. Aquest axioma s’aplica en les relacions de parella, en les relacions laborals i també, moltes vegades, en el compromís amb Déu. La nostra societat té vertaderament por al compromís i es refugia en la provisionalitat. Evidentment hi ha determinades circumstàncies que fan dels matrimonis o de les relacions de parella situacions insostenibles, ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació amb el dolor de la denominada violència domèstica que destrueix vides i famílies; sempre s’ha de respectar la dignitat i la llibertat de tota persona humana; perquè Déu ens ha creat així dignes i lliures i vulnerar aquests preceptes és vulnerar la llei de Déu. L’amor es viu en la quotidianitat de la vida ordinària, de la vida de cada dia on hi ha alegries i sofriments que cal compartir i que viscuts en parella donen consistència real a l’amor. Escrivia sant Joan Pau II que « Déu és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d’amor. Creant-la a la seua imatge i conservant-la contínuament en l’ésser, Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i conseqüentment la capacitat i la responsabilitat de l’amor i de la comunió. L’amor és per tant la vocació fonamental i innata de tot ésser humà.» (Familiaris Consortio, 11). Déu estima tant la dignitat de la seua creatura que el seu Fill únic es feu home santificant així encara més la persona humana. Però nosaltres lluitem per abandonar aquella innocència perduda ja al paradís enlloc de rebre el Regne de Déu com el rep un xiquet; amb puresa de cor. A Crist li sabé greu que els deixebles renegaren a aquells xiquets que li havien portat per que els imposara les mans, perquè veia en ells amb tota veritat a aquells a qui va destinat el Regne. Per això atemptar contra la innocència d’un infant és atemptar contra Déu mateix, perquè Crist ens els ha posat com a models de salvació.
Les paraules de Jesús «allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar», ens conviden a defensar la fidelitat en tots els àmbits de la vida humana, sense per això deixar de prestar una especial atenció als qui pateixen dificultats i sofriments, acollint a tots sempre amb amor. És aquesta la radicalitat de Crist, la radicalitat de l’amor en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. En paraules del Papa Francesc «La manera en què Déu mateix actua amb el seu poble infidel, és a dir, amb nosaltres, ens ensenya que l’amor ferit pot ser sanat per Déu a través de la misericòrdia i el perdó, per això a l’Església en aquestes situacions no se li demana immediatament i només la condemna, al contrari, davant tants fracassos matrimonials dolorosos se sent cridada a viure la seua presència de caritat i misericòrdia per a redirigir cap a Déu els cors ferits i perduts.» (Àngelus 7 d’octubre de 2018).
DIUMENGE XXVI
TEMPS ORDINARI
29 de setembre de 2024
Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres
Aquest diumenge ens revela a un Déu generós, un Déu que no discrimina ni exclou, sinó que vessa la seua gràcia i el seu Esperit sobre tots, sense distinció. Jesús hui diu als Apòstols i ens diu a nosaltres que no detinguem a aquells que actuen en el seu nom. L’Esperit de Déu treballa sempre i treballa a través de tots els que es deixen guiar per ell. La nostra missió és deixar-li treballar i animar als germans a deixar-se envair per ell. Ningú és amo de l’Esperit. La nostra missió és obrir les portes del Regne de Déu a tots i eliminar tot el que ens impedix entrar i experimentar el seu poder.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Nombres 11, 25-29)
¿Estàs zelós per mi? ¡Tant de bo que tot el poble tinguera el do de profecia!
Déu comunica el seu Esperit a Moisés i a tot el poble. Que magnífic seria si tot el poble de Déu acollira el seu Esperit. Que magnífic si tot el poble de Déu profetitzara. Que magnífic si tots nosaltres ens obrírem a l’Esperit de Déu. Déu no escatima en els seus dons.
SALM
Els preceptes del Senyor omplin el cor de goig.
COMENTARI SEGONA LECTURA (Jaume 5, 1-6)
Les vostres riqueses estan podrides.
Jaume continua denunciant les injustícies dels rics, l’avarícia dels qui només viuen per a les coses que passen i la crueltat dels poderosos. Déu no és sord als crits de dolor dels seus fills. Déu ens escolta.
EVANGELI
✠Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 9, 38-43. 45. 47-48
En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, hem vist a u que es valia del vostre nom per a expulsar dimonis, i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui venen amb nosaltres.» Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faça miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tot aquell que vos done un got d’aigua pel fet que sou de Crist, vos dic de veres que no quedarà sense recompensa. Però al qui fa caure en pecat un d’estos menuts que creuen en mi, més li valdria que li lligaren al coll una roda de molí i el tiraren al mar. Si la teua mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entres en la vida sense mà, i no que vages amb les dos mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entres en la vida sense peu, i no que sigues llançat amb els dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, arranca-te’l. Val més que entres en el regne de Déu amb un sol ull, i no que sigues llançat amb els dos ulls a l’infern, on el seu cuc no mor i el foc no s’apaga.»
REFLEXIÓ
Ser, donar, escandalitzar, són els tres verbs que porten el fil conductor de la narració de l’Evangeli que se’ns presenta hui.
Ser.«Qui no és contra nosaltres, està amb nosaltres». Jesús obri els ulls del cor i de la fe als seus deixebles. Ells volen posar barreres, límits, qualificacions, prohibicions, perquè algú fa el bé, en nom de Jesús i no va amb ells. Volen retindre el domini del nom, com si el nom de Jesús es poguera patentar. Però, els límits de Jesús no son els nostres. La salvació de Déu no té límits, ni es constreny a un grup, ni a un poble, va al cor de la humanitat ferida. Les llavors de l’Esperit Sant, les llavors del Regne, sobrepassen el nucli dels deixebles. Tant de bo, que tot el món tinguera l’Esperit de profecia, i que el Senyor donara a tots el seu Esperit! El Concili Vaticà II, ens diu: «Efectivament, havent mort Crist per tots i sent en realitat única la vocació última de l’home, que és la divina, hem de sostindre que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat de participar, de la forma coneguda per Déu, en aquest misteri pasqual». Així, la salvació sobrepassa fronteres i límits que els humans ens podem construir, sobrepassa la mateixa Església. Per això, si volem seguir la vocació divina a la que estem cridats per Jesús, pel seu nom, fem el bé.
Donar. L’actitud de donar, ens diu Jesús, ni que fora un got d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, no quedarà sense recompensa. Perquè tot allò que féieu a cadascú per xicotet que fora m’ho féieu a mi. Acollint, ajudant, estimant a l’altre estem acollint a Jesús mateix. La persona que tenim al davant, el qui ens interpel·la en la seua presència, el necessitat, el pobre, el desvalgut, el més menut, sempre és Crist. La recompensa, quina serà? És l’esperança de la vida eterna? Entrar al Regne de Déu? La recompensa és Déu mateix, amb el seu amor.
Escandalitzar. Jesús ens avisa també hui, que fàcilment podem caure en pecat, allunyar i escandalitzar als més xicotets que tenen fe, als més dèbils, als més vulnerables. Perquè podem viure ací a la terra una vida de delícies i plaers, acumulant riqueses, fins a arribar a condemnar el just. Hem escoltat en la carta de sant Jaume: L’heu assassinat i ell no s’ha resistit, ens trobem altra vegada en la figura de Jesús, ell sempre apareix en el més desvalgut. Aquell qui escandalitza, que allunya, que fa caure en pecat, valdria més que el tiraren al mar amb una roda de molí. Jesús és clar, ens presenta una mort segura, impossible de sobreviure, una mort eterna. Perquè la mà, l’acció, les relacions amb els altres, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu. Perquè el peu, l’actitud davant la vida, l’espai per on ens movem, on treballem les nostres accions, els nostres comportaments, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu. Perquè l’ull, la mirada, el pensament del cor, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu. Estem a temps d’esporgar tot allò que ens fa caure en pecat?
Hui encara, l’amor de Déu ens espera, la misericòrdia ens ve al davant, perquè l’omnipotència de Déu es manifesta en el perdó i la compassió que ens té. De part nostra està la possibilitat d’acollir la gràcia de Déu, perquè així, esdevinguem hereus dels béns celestials.
