11 de juny de 2023
LA MEUA CARN ÉS VERDADER MENJAR I LA MEUA SANG ÉS VERDADERA BEGUDA
HIMNE: PANGE LINGUA
Hui és la Festa del Corpus, festa del cos i la sang de Crist. Al acostar-nos a la taula del Senyor se’ns diu abans de combregar: “El cos de Crist”. És el sant i senya de l’eucaristia. El nostre Amén és l’afirmació de la nostra fe. L’Església té una festa per a recordar-nos a tots el misteri de la presència de Jesús enmig del seu poble. Festa del Corpus Christi. Festa del pa consagrat. Festa de la presència del Senyor.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Deuteronomi 8, 2-3.14b-16a)
T’alimentarà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu.
El poble d’Israel és cridat a fer memòria de la seua història. Recordar el seu passat, les seues proves, els seus pecats per a reconéixer la mà de Déu i les seues meravelles. Déu se’ls va fer present com a pa i com a paraula. Fer memòria és posar els ulls en Déu salvador i provident. Recordar la nostra vida és agrair a Déu els seus dons.
SALM
Glorifica el Senyor, Jerusalem.
COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 10, 16-17)
El pa és u. Per això tots nosaltres, encara que en siguem molts, formem un sol cos.
Una família al voltant d’un calze i un pa. Els cristians formem un cos, el cos de Crist perquè tots mengem el mateix pa. Tots combreguem del mateix pa. Tots hauríem de viure units. Un cos, una sang, una assemblea, un poble, això és l’Església de Jesús.
SEQÜÈNCIA
Lloa, ànima meua, al teu Salvador;
lloa al teu guia i pastor
amb himnes i càntics.
Pregona la seua glòria quant pugues,
perquè ell està sobre tota lloança,
i mai podràs lloar-lo prou.
El tema especial de les nostres llaors
és hui el pa viu i que dona vida.
El qual es va donar en la taula del sagrat sopar
al grup dels dotze apòstols
sense dubte.
Siga, pues, plena, siga sonora,
siga alegre, siga pura
la lloança de la nostra ànima.
Perquè celebrem el solemne dia
en què va ser instituït
aquest diví banquet.
En aquesta taula del nou rei,
la pasqua nova de la nova llei
posa fi a la pasqua antiga.
El vell cedeix davant el nou,
l’ombra davant la realitat,
i la llum espanta la nit.
El que Jesucrist va fer en el sopar,
va manar que es faça en memòria seua.
Instruïts amb els seus sants mandats,
consagrem el pa i el vi,
en sacrifici de salvació.
És dogma que es dona als cristians,
que el pa es converteix en carn,
i el vi en sang.
El que no comprens i no veus,
una fe viva ho testifica,
fora de tot l’ordre de la naturalesa.
Baix de diverses espècies,
que són accidents i no substància,
estan ocults els dons més preuats.
La seua Carn és aliment i la seua Sang beguda;
però Crist està tot sencer
baix de cada espècie.
Qui el rep no el trenca,
no l’infringeix ni el desmembra;
reba’s tot sencer.
Reba’l un, reben-lo mil;
i aquell el pren tant com aquests,
perquè no es consumeix en ser pres.
Reben-lo bons i roïns;
però amb sort desigual
de vida o de mort.
És mort per als roïns,
i vida per als bons;
mira com un mateix aliment
produeix efectes tan diversos.
Quan es dividisca el Sacrament,
no vacil·les, sinó recorda
que Jesucrist tan sencer
està en cada part
com abans en el tot.
No es parteix la substància,
es trenca només el senyal;
ni l’ésser ni la grandària
es redueixen de Crist present.
Heus ací el pa dels àngels,
fet viàtic nostre;
vertader pa dels fills,
no el tirem als gossos.
Figures el van representar:
Isaac va ser sacrificat;
el corder pasqual, immolat;
el mannà va nodrir als nostres pares.
Bon Pastor, Pa vertader,
oh, Jesús!, tingues pietat.
Pastura’ns i protegeix-nos;
fes que vegem els béns
en la terra dels vivents.
Tu, que tot ho saps i pots,
que ens pastures ací
sent encara mortals,
fes-nos allí els teus comensals,
cohereus i companys
dels sants ciutadans.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 6, 51-58
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, que ha baixat del cel. Qui menja este pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meua carn, per a la vida del món.» Els jueus es posaren a discutir. Deien: «¿Com pot donar-nos eixe la seua carn per a menjar?» Jesús els respongué: «Vos ho dic de veres: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seua sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meua carn i beu la meua sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré l’últim dia. La meua carn és un verdader menjar, i la meua sang és una verdadera beguda. Qui menja la meua carn i beu la meua sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Este és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells moriren, però els qui mengen este pa viuran per sempre.»
REFLEXIÓ
«Aquest pa es pren, però en realitat no es consumeix; es menja, però no canvia, perquè no es per a res transformat en aquell qui el menja, sinó que, si és rebut dignament, qui el rep es conforma a ell», són paraules del Papa Urbà IV en la butlla Transiturus de 1264 amb la que instituí la festa del Corpus Christi.
Aquell qui va dir «Jo estic amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) es fa present enmig nostre a través del pa i del vi. Sovint no donem la importància deguda a aquest gran misteri, a aquest gran regal del Senyor, però res no pot substituir la participació en el sacrifici eucarístic, font i cim de tota la vida cristiana. Hui celebrem de manera especial aquest misteri i el celebrem amb goig. Crist es va fer home per poder morir com a home, però sent Déu ressuscità per a donar-nos la vida. Del cor del misteri de la redempció naix l’Eucaristia; d’aquell últim sopar amb els seus deixebles on instituí el seu memorial; del peu de la creu on el seu cos traspassat per la llançada donà en última ofrena sang i aigua; dels àpats que el Crist ressuscitat compartí amb els seus deixebles. Aquest do és més gran que la mort; aquest do que naix de l’amor portat fins a l’extrem és per a nosaltres aliment d’esperança i ens convida a estendre horitzontalment, en expressió de sant Pau VI, l’amor entre tots els homes. Perquè on hi ha caritat i amor, allí està vertaderament Déu.
L’Eucaristia és passat en quan a memorial d’aquell sopar amb els deixebles, que superà la pasqua que precedí l’èxode del poble de Déu pel desert durant quaranta anys, alimentat amb el pa baixat del cel. Perquè els qui van menjar aleshores d’aquell pa van morir, però el qui ara menja aquest pa, que és Crist, viurà per sempre. Jesús va celebrar la pasqua amb els seus durant la seua vida a la terra; però la va celebrar de manera especial a Jerusalem, el vespre en que el van trair; va desitjar ardentment menjar aquella Pasqua amb els deixebles abans de patir. Ja no era només la commemoració de l’eixida d’Egipte, sinó anticipació de la seua pròpia Pasqua, és a dir, del seu pas d’aquest món cap al Pare per la seua passió i mort. Així la Pasqua va adquirir el seu ple sentit. Jesús va menjar amb els seus deixebles l’anyell pasqual, però la verdadera víctima, agradable al Pare, era el mateix Crist, que l’endemà fou sacrificat a la creu. Amb la seua sang, font de vida, vam ser purificats dels pecats, deslliurats de la mort eterna i convidats a viure per sempre.
L’Eucaristia està present en tant que és presència real de Crist enmig nostre, perquè el calze que nosaltres beneïm és comunió amb la sang de Crist i el pa que partim comunió amb el cos de Crist, com ens diu l’Apòstol. És sacrament de comunió, perquè tots nosaltres, sent molts, formem un sol cos i participem d’un mateix pa. Del misteri pasqual naix l’Església, sacrament de comunió, i l’Eucaristia, sagrament pasqual per excel•lència, és centre de la vida eclesial. «L’Església viu del Crist eucarístic, d’Ell s’alimenta i per Ell és il•luminada», en paraules de sant Joan Pau II.
L’Eucaristia és futur perquè anticipa el banquet etern a la taula celestial, tal com Jesús digué «qui menja la meua carn i beu la meua sang té vida eterna.» L’Eucaristia és fer un tast d’eternitat en el temps; és presència divina i transcendent, comunió amb l’etern, signe de la compenetració de la ciutat terrenal i la ciutat celestial (CF. Gaudium et spes, 40). Per la seua naturalesa, l’Eucaristia, sent memorial de la Pasqua de Crist, introdueix l’etern i l’infinit en la història humana. El sacrifici eucarístic és sacrifici de Crist, on Ell és la víctima, on Ell és alhora el gran i únic sacerdot, opera a través dels ministres que actuen en nom seu i esdevé al mateix temps sacrifici de l’Església. Ací rau la seua raó de ser; per al bé de l’Església a través del memorial instituït per Jesús durant l’últim sopar. L’Eucarística ens convida a compartir aquell amor seu fins a l’extrem, ací i ara amb els germans; perquè menjant la seua carn i bevent la seua sang estem en Ell i Ell amb nosaltres i Ell és aquell amor que enamora perquè és l’amor de Déu.
No obstant, hui, la crisi de la missa és, probablement, el símbol més expressiu de la crisi que s’està vivint en el cristianisme actual. No podem abandonar l’Eucaristia. L’allunyament silenciós de tants cristians que abandonen la missa dominical, l’absència generalitzada dels joves, incapaços d’entendre i agradar la celebració, la falta de ganes i comoditats al si de les comunitats, la busca d’extravagants maneres de voler agradar perdent l’essència mateixa de l’Església, les pressions externes com els programes televisius que intenten manipular la visió del que verdaderament són els cristians que formem un cos entorn a Crist, les actituds que busquen la nul·la presència de Déu en la societat… Tots aquests esdeveniments ens estan cridant a tots que l’Església necessita en el centre mateix de les seues comunitats una experiència sacramental molt més viva i sentida. No obstant això, ningú sembla sentir-se responsable del que està ocorrent, ni els bisbats, ni els consagrats, ni les comunitats cristianes ni els seglars. Som víctimes de la inèrcia, la covardia o la peresa. Un dia, potser no tan llunyà, una Església amb més capacitat d’activació, emprendrà la transformació i la jerarquia assumirà la seua responsabilitat apostòlica per a prendre decisions que hui no ens atrevim ni a plantejar. Mentrestant no podem romandre passius. S’ha de crear un nou clima en les comunitats cristianes. Hem de sentir de manera molt més viva la necessitat de recordar a Jesús i fer de la seua memòria el principi d’una transformació profunda de la nostra experiència religiosa. ¡És tan important una celebració viva de l’Eucaristia! Com hem estat comentant abans, en ella actualitzem la presència de Jesús enmig de nosaltres. Reproduir el que ell va viure al final de la seua vida, plena i intensament fidel al projecte del seu Pare, és l’experiència privilegiada que necessitem per a alimentar el nostre seguiment a Jesús i el nostre treball per a obrir camins al Regne. Hem d’escoltar amb mes fondària el mandat de Jesús: “Feu açò que és el meu memorial”. Enmig de dificultats, obstacles i resistències, necessitem fer memòria de Jesús amb més veritat i autenticitat. Necessitem reavivar i renovar la celebració de l’Eucaristia. En presència de l’Eucaristia, estem en presència del Déu mateix.
LLOAT SIGA SEMPRE EL SANTÍSSIM SACRAMENT DE L’ALTAR
4 de juny de 2023
DÉU CREADOR, REDEMPTOR I VIVIFICADOR
Hui, celebrem el misteri de Déu en tota la seua profunditat. Déu ens abasta, ens estima i se’ns manifesta a tots els seus fills. Aquesta festa és la nostra resposta a les seues moltes invitacions. És la nostra acció de gràcies al seu amor. Què gran és el nostre Déu! Què gran és el seu amor! Celebrem amb alegria la seua presència entre nosaltres. Obrim-li el cor.
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Èxode 34, 4b-6.8-9)
Jo soc el Senyor, Déu compassiu i benigne.
Sempre hi ha un dia per a experimentar l’amor i el perdó de Déu. L’Èxode ens compta la trobada de Moisés amb Déu al Sinaí. I com Déu es fa nòmada i caminant amb el poble en l’aventura del desert. Déu camina també amb nosaltres en la nostra peregrinació. Deixem-nos acompanyar per Ell i descobrim-lo en les xicotetes coses de cada dia.
SALM
Glòria i lloança per sempre.
COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Corintis 13, 11-13)
La gràcia de Jesucrist, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit Sant.
La salutació de Sant Pau a les seues comunitats sempre és trinitària. La salutació al principi de l’eucaristia és també trinitària. Déu ens dóna l’amor, Crist ens dóna la gràcia i l’Esperit ens dóna la comunió i crea la comuna unió dels cristians amb Déu i amb els germans.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 3, 16-18
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Déu estima tant el món que ha entregat el seu Fill únic, a fi que no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna. Déu no envià el seu Fill al món perquè el món fora condemnat, sinó per a salvar-lo per mitjà d’ell. Els qui creuen en ell no són condemnats. Però els qui no hi creuen ja han sigut condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.»
REFLEXIÓ
No sempre se’ns fa fàcil als cristians relacionar-nos de manera concreta i viva amb el misteri de Déu confessat com a Trinitat. No obstant això, la crisi religiosa ens està convidant a cuidar més que mai una relació personal, sana i gratificant amb ell. Jesús, el Misteri de Déu fet carn en el Profeta de Galilea, és el millor punt de partida per a reavivar una fe senzilla.
Com viure davant el Pare? Jesús ens ensenya dos actituds bàsiques. En primer lloc, una confiança total. El Pare és bo. Ens vol sense fi. Res li importa més que el nostre bé. Podem confiar en ell sense pors, recels, càlculs o estratègies. Viure és confiar en l’Amor com a misteri últim de tot. En segon lloc, una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat del Pare, perquè només vol una vida més digna per a tots. No hi ha una manera de viure més sana i encertada. Aquesta és la motivació secreta de qui viu davant el misteri de la realitat des de la fe en un Déu Pare.
Què és viure amb el Fill de Déu encarnat? En primer lloc, seguir a Jesús: conéixer-lo, creure’l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint els seus passos. Mirar la vida com la mirava ell; tractar a les persones com ell les tractava; sembrar signes de bondat i de llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Així viu Déu quan s’encarna. Per a un cristià no hi ha una altra manera de viure més apassionant. En segon lloc, col·laborar en el Projecte de Déu que Jesús posa en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem permanéixer passius. Als qui ploren Déu els vol veure rient, als qui tenen gana els vol veure menjant. Hem de canviar les coses perquè la vida siga vida per a tots. Aquest Projecte que Jesús diu “regne de Déu” és el marc, l’orientació i l’horitzó que se’ns proposa
des del misteri últim de Déu per a fer la vida més humana.
Què és viure animats per l’Esperit Sant? En primer lloc, viure animats per l’amor. Així es desprén de tota la trajectòria de Jesús. L’essencial és viure-ho tot amb amor i des de l’amor. Res hi ha més important. L’amor és la força que posa sentit, veritat i esperança en la nostra existència. És l’amor el que ens salva de tantes torpeses, errors i misèries. Finalment, qui viu “ungit per l’Esperit de Déu” se sent enviat de manera especial a anunciar als pobres la Bona Notícia. La seua vida té força alliberadora per als captius; posa llum en els qui viuen cecs; és un regal per als qui se senten desgraciats.
Glòria i lloança al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.
28 de maig de 2023
VENIU, SANT ESPERIT!
Hui és Pentecosta. El dia en què l’Esperit de Jesús ompli de goig i valor als apòstols. El dia en què naix l’església. El dia de l’enviament i de la profecia. El dia de tots els batejats. En aquest dia de Pentecosta som convidats a avivar la flama de l’Esperit que habita als nostres cors.
EVANGELI DE LA VIGÍLIA
Naixeran rius d’aigua viva
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 7, 37-39
Quan se celebrava l’últim dia de la festa dels Tabernacles, que era el dia més solemne de tota la huitada, Jesús es posà dret i cridà: «Si algú té set, que vinga a mi, i que bega. Com diu l’Escriptura, naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mi». Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Aleshores encara no havia vingut l’Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat.
DIA DE PENTECOSTA
Com el Pare m’ha enviat a mi, jo vos envie a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant.
VENI CREATOR SPIRITUS
COMENTARI PRIMERA LECTURA (Fets dels Apòstols 2, 1-11)
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar.
El llibre dels Fets ens narra el miracle de Pentecosta. Tots els germans reunits en un mateix lloc reben el mateix Esperit i parlen amb valentia del mateix Senyor i se senten units en la mateixa fe. Hui, pot i deguera ser el nostre dia de Pentecosta, si ens obrim a la seua presència i al seu poder.
SALM
Envieu el vostre alé, Senyor, i renoveu la vida sobre la terra.
COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 12, 3b-7.12-13)
Tots nosaltres hem sigut batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos.
Creure en Jesús i proclamar-lo Senyor és obra de l’Esperit. Un Esperit que es manifesta de mil maneres però sempre per al bé comú, sempre per a edificar el cos de Crist, la seua església, sempre per a donar testimoni del mateix Senyor i sempre per al mateix servici, ser vincle de comunió amb els germans.
SEQÜÈNCIA
Veniu, Sant Esperit, del món enamorat, les ments il·lumineu dels confiats servents i amb dons celestials i aurores esplendents ompliu els cors humans que vós haveu creat.
Vós sou Protector del poble que vos invoca, vós, bellíssim do de Déu, sou el nostre camí, sou viva font de goig, fornal i amor immens i mística unció que el goig del Cel evoca.
Set lliris d’esplendor els vostres dons sagrats, i vós l’aurífer dit del Pare omnipotent, sou d’Ell el do promés i nou adveniment i el do de llengües sant que els pobles ha ajuntat.
En els sentits el foc, la vostra llum formosa, i als nostres cors doneu el vostre amor ardent, cureu el cos de fang i el seu afebliment amb la virtut constant, invicta i amorosa.
Ben lluny els enemics, Senyor, foragiteu, de pau el món sencer ben promptament ompliu, si aneu, Estel fulgent, davant i ens conduïu, per vós evitarem, l’advers, dolent i greu.
Tots coneixem per vós el Pare etern i amable i el Fill tan estimat gojosos proclamem i Amor que procediu dels dos amb fe adorem i en vós creiem, Senyor, per temps interminable.
El cor dels cristians que al Pare done honor, i al Fill que de la mort vencent ressuscità, i al Defensor promés que al poble sant donà, cantem eternament al regne d’esplendor.
EVANGELI
✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 20, 19-23
Aquell mateix diumenge de vesprada els deixebles estaven en casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo vos envie a vosaltres.» Aleshores alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, a qui no els perdoneu, quedaran sense perdó.»
REFLEXIÓ
La por envaïa als deixebles, por als possibles perseguidors que havien aconseguit matar al mestre a la creu, per això havien tancat les portes. La por feia que també els cors dels apòstols estigueren tancats. El regne tal com ells l’esperaven havia acabat en un absolut fracàs i s’havien reclòs per por a córrer la mateixa sort que el mestre. Però hi ha una força molt superior que alenta, una força que és vida i que cap creu pot vèncer. És aquella que esdevé confort en el treball, conhort en les penes, temperi en la calor, reg en la sequera, endolciment en allò indòmit, calentor en el fred i curació en la malaltia.
La presència i l’acció de l’Esperit és el missatge de la plenitud de la Pasqua. Aquell vent de Déu que batia les ales sobre les aigües, mentre la superfície de l’oceà era coberta de foscor, un vent que vencé el caos i creà les condicions per a la creació; aquell alè de vida que el Senyor Déu va infondre sobre un tros de fang, l’home que havia modelat i que el convertí en un ésser viu, imatge seua; aquest mateix vent ha esdevingut com una ventada violenta que omplí tota la casa on estaven els apòstols i ha completat una nova creació. La presència de l’Esperit canvia el rumb de la història; amb l’alé de l’Esperit s’inicià la creació, l’home adquirí la vida, Crist vencé la mort i amb els deixebles tots junts, reunits en un mateix lloc, naixia l’Església. L’Esperit és la força creadora de Déu que converteix aquell grup poregós en gent capaç d’anunciar per tot el món la bona nova de l’Evangeli. Per la força de l’Esperit la por ha esdevingut valentia, decisió; els deixebles se senten capaços de tot per Crist, fins i tot ara de donar la vida, aquella vida que intentaven defensar com fora tancant les portes. Ens ho ha dit l’Apòstol Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la xicoteta part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos servicis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servici d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a fer-ho els vingué per l’Esperit.
Hui la litúrgia ens condueix de nou a aquella estança superior el vespre del dia de la Resurrecció; allí on els deixebles es van reunir, a porta tancada, probablement amb Maria, la mare, morts de por i és que el divendres sant estava encara ben recent. Tot i que la noticia de que la tomba estava buida els havia arribat i alguns l’havien vist, tot i que s’havia dit ja: «realment ha ressuscitat», la por encara els envaïa i els feia sentir insegurs. Cal la força de l’Esperit per vèncer-la i els apòstols en rebre-la, foren espentats a la missió redemptora i salvífica de Crist: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo vos envie a vosaltres.». Nosaltres, l’Església, som enviats a proclamar la bona nova, som convidats a véncer les pors particulars i col·lectives; a recuperar la confiança, a portar arreu un missatge d’esperança. Som convidats a obrir les portes dels nostres cors a la ventada de l’Esperit, a la pau del Senyor ressuscitat. L’home és eixa criatura que venint de la pols, malgrat la seua humilitat és capaç de rebre l’alé de l’Esperit, la vida que ve de Déu i fa estada en nosaltres.
