background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XI

TEMPS ORDINARI

17 de juny de 2018

 

A què compararem el Regne de Déu?

 

El Senyor vol compartir els secrets del Regne amb nosaltres. El diumenge és el dia de la iniciació cristiana, de l’assemblea del poble de Déu, de la confessió de la nostra fe.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Ezequiel 17, 22-24)
El profeta Ezequiel pren el símbol de l’arbre per a comparar-lo amb la vida dels homes i amb el treball de Déu. Déu qui dóna la vida i el creixement. Déu exalta i humilia. Déu fa florir uns arbres i asseca uns altres. Déu és com un gran arbre en les branques del qual podem descansar i gaudir.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (2 Corintis 5, 6-10)
Pau apunta al dia de la collita i ens exhorta a estar atents a eixe dia i a caure en el compte que el secret de la nostra vida consisteix a agradar a Déu.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 4, 26-34

Jesús deia a la gent: «El regne de Déu s’assembla a un home que tira llavor en la terra. Ell dorm de nit i s’alça de matí; la llavor germina i va creixent, sense que ell sàpia com. La terra va produint fruit sola: primer les tiges, després l’espiga, després el gra. Quan el gra està a punt, es fica la corbella, perquè ha arribat la sega». Va dir també: «Amb què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola gastarem? Amb un gra de mostassa: en sembrar-lo en la terra és la llavor més xicoteta, però després de sembrada creix, es fa més alta que les altres hortalisses i tira branques tan grans que els ocells del cel poden fer niu a la seua ombra». Amb moltes paràboles semblants els exposava la paraula, acomodant-se al seu entendre. Tot els ho exposava amb paràboles, però als seus deixebles els ho explicava tot en privat.

 

REFLEXIÓ

En l’evangeli d’aquest diumenge, Jesús proposa dos paràboles per a explicar el que és i el que comporta el Regne de Déu. A primera vista, aquestes dos paràboles poden paréixer cosa de poca importància. En realitat, les dos paràboles toquen directament dos qüestions de notable importància per a comprendre la presència actual de l’Evangeli i del projecte de Jesús en la vida i en la Història. Per què? La primera paràbola es pot denominar com la paràbola de la “llavor automàtica”. És a dir, la “llavor que creix per si mateixa”, encara que el sembrador d’eixa llavor estiga dormint, descansant, s’oblida de la llavor que va sembrar en la terra. I és que el Regne de Déu té una força, per si mateix, que on hi ha vida humana, per açò mateix hi ha Regne de Déu. La qual cosa vol dir, que de la mateixa manera que, si ens “humanitzem”, igualment en nosaltres i en els nostres ambients augmenta la “humanització”, així, sense que ens adonem, s’estén i es fa més profund el “regnat de Déu” en el món. La segona paràbola ens indica que, en el projecte de Jesús, un criteri cabdal és que “el xicotet” és el que “té força i poder de canvi”, de transformació. Aquest criteri s’oposa radicalment a la nostra obsessió pel que és gran i per la grandesa. No. Jesús va elogiar sempre als xiquets, als xicotets, als últims, als “ningú”. Perquè dels qui són açò i són així, d’eixos és el Regne de Déu. Ells són els que fan més humà aquest món. Una cosa és “l’ésser humà”; i una altra cosa és “ésser humà”. Els xicotets són els més humans. Per què ens impressiona tant un xiquet maltractat, malalt o mort? Perquè açò és el que toca les fibres més sensibles i més profundes de la nostra condició humana. Per ací va la força del Regne de Déu.

 

 

DIUMENGE X

TEMPS ORDINARI

10 de juny de 2018

 

El que faça la voluntat de Déu, eixe és el meu germà

 

Jesús és el Senyor, lloem-lo. Jesús és el camí, caminem amb ell. Jesús és el vencedor de Satanàs, lluitem contra el mal.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Gènesi 3, 9-15)
El llibre del Gènesi narra les conseqüències de sucumbir a la temptació. Adan i Eva es converteixen en estranys per a Déu, per a si mateixos i per a la terra. El seu pecat és prescindir de Déu. Però en el primer pecat està també la primera promesa de redempció. La paraula de Déu és sempre invitació a superar-nos i a superar la temptació.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (2 Corintis 4, 13-5, 1)
Pau ens parla de les lluites contra el mal que hem de patir si volem cridar a Crist el nostre líder. Per a perseverar en el bé hem de dirigir la nostra mirada cap a la vida eterna i a la vida que vivim ara. Crist té poder per a vivificar-nos i conduir-nos a la meta, la nostra salvació.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 3, 20-35

Jesús arriba a casa amb els seus deixebles i de nou es va ajuntar tanta gent que no els deixaven ni menjar. En assabentar-se la seua família, van vindre a emportar-se’l, perquè es deia que estava fora de si. I els escrigues que havien baixat de Jerusalem deien: «Té dins a Belzebú i expulsa als dimonis amb el poder del cap dels dimonis». Ells els va convidar a acostar-se i els parlava en paràboles: «Com va a tirar Satanàs a Satanàs? Un regne dividit internament no pot subsistir; una família dividida no pot subsistir. Si Satanàs es rebel·la contra si mateix, per a fer-se la guerra, no pot subsistir, està perdut. Ningú pot ficar-se a casa d’un home forçut per a arramblar amb el seu aixovar, si primer no el lliga; aleshores podrà arramblar amb la casa. En veritat vos dic, tot se’ls podrà perdonar als homes: els pecats i qualsevol blasfèmia que diguen; però el que blasfeme contra l’Esperit Sant no tindrà perdó mai, carregarà amb el seu pecat per sempre». Es referia als quals deien que tenia dins un esperit inmund. Arriben la seua mare i els seus germans i, des de fora, el van manar cridar. La gent que tenia asseguda al voltant li diu: «Mira, la teua mare i els teus germans i les teues germanes estan fora i et busquen». Ell els pregunta: «Qui són la meua mare i els meus germans?». I mirant als qui estaven asseguts al voltant, diu: «Aquests són la meua mare i els meus germans. El que faça la voluntat de Déu, eixe és el meu germà i la meua germana i la meua mare».

 

REFLEXIÓ

Jesús va patir campanyes de descrèdit. Diuen que tenia un esperit maligne i que predicava una doctrina seductorament falsa. La seua mare i els seus familiars el van anar a buscar probablement per a protegir-lo de possibles conjures o perquè temien que haguera perdut la raó. El mal està present entre nosaltres des del començament de la història, i sovint es disfressa amb aparença de bé: açò s’ha fet sempre així, és el que tots fan, no hi ha més remei, hem de procurar per a nosaltres mateixos, no ens compliquem la vida… Jesús respon amb vehemència a totes les acusacions i insinuacions que fan contra ell. No ha vingut al món a fer res més que complir la voluntat de Déu, i açò passa per damunt de qualsevol altre vincle, fins i tot familiar, i per damunt de la seua pròpia seguretat. Tots podem cometre errors d’apreciació i tots podem pecar. Déu és misericordiós i sempre vol perdonar-nos. Però quan, oposant-nos a l’Esperit que ens mou interiorment, convertim el bé en mal i el mal en bé, Déu ja no pot fer res per a salvar-nos de l’opció que hem pres.

 

DIUMENGE

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST

3 de juny de 2018

 

Lloat siga sempre el Santíssim Sacrament de l’Altar

 

Celebrem hui la festa del Corpus, festa del cos i la sang de Crist. Cada diumenge quan ens acostem a la taula del Senyor se’ns diu abans de combregar: “El cos de Crist”. És el sant i senya de l’eucaristia. El nostre Amén és l’afirmació de la nostra fe. L’Església té una festa per a recordar-nos a tots el misteri de la presència de Jesús enmig del seu poble. Festa del Corpus. Festa del pa consagrat. Festa de la presència del Senyor.

 

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Èxode 24, 3-8)
Moisés, mitjançant la sang d’unes vaques, fórmula de sacrifici, confirma l’aliança del poble jueu amb Déu. Després, la sang de Crist confirmarà la nova aliança que dura per sempre.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Hebreus 9, 11-15)
Ningú com l’autor d’aquesta carta ha reflectit millor el paper sacerdotal i sacrificial de Jesús, el Messies. I és que la sang de Crist, abocada pels nostres pecats, purificarà per sempre als redimits. Ell, així mateix, purificarà les consciències dels qui –amb lliurament i sinceritat—segueixen el seu camí.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 14, 12-16. 22-26

El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l’anyell pasqual, li van dir a Jesús els seus deixebles: «On vols que anem a preparar-te el sopar de Pasqua?». Ell va enviar a dos deixebles dient-los: «Aneu a la ciutat, vos eixirà al pas un home que porta un cànter d’aigua; seguiu-lo, i en la casa on entre, digueu-li a l’amo: “El Mestre pregunta: Quina és l’habitació on vaig a menjar la Pasqua amb els meus deixebles?”. Vos ensenyarà una habitació gran en el pis de dalt, condicionada i disposada. Prepareu-nos-la allí». Els deixebles se’n van anar, van arribar a la ciutat, van trobar el que els havia dit i van preparar la Pasqua. Mentre menjaven, va prendre pa i, pronunciant la benedicció, el va partir i li’l va donar dient: «Preneu, açò és el meu cos». Després va prendre el calze, va pronunciar l’acció de gràcies, li’l va donar i tots van beure. I els va dir: «Aquesta és la meua sang de l’aliança, que és vessada per molts. En veritat vos dic que no tornaré a beure del fruit de la vinya fins al dia que bega el vi nou en el regne de Déu». Després de cantar l’himne, van eixir per a la muntanya de les Oliveres.

 

REFLEXIÓ

Cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens apleguem al voltant de la taula, per compartir el pa i el vi. Dijous Sant celebràvem el sopar de Jesús, en el seguit de les celebracions del tridu pasqual. I situàvem –celebrativament i històrica- el comiat als seus amics, tot anticipant el que anava a viure tot seguit. En aquell sopar van passar coses ben importants. Hui celebrem la solemnitat de Corpus Christi –el cos i la sang del Crist-. Aquesta festivitat es va establir en el s. XIII, des d’aleshores, aquesta festivitat ens mou a estima, reconeixement públic, delicadesa i reverència amb la materialitat dels elements eucarístics, pràctiques i tradicions diverses…
La celebració de hui ens parla:
1.- D’Aliment. 
De la mateixa manera que el nostre cos necessita aliment, la nostra fe –la nostra vivència cristiana- també necessita aliment. Necessitem alimentar-nos de Jesús. Del mateix Jesús. No de succedanis que potser ens lleven la sensació de fam, però, de fet, no alimenten.
Hui és un dia per preguntar-nos ben sincerament, ben obertament: de què alimentem els nostres cor? De què nodrim la nostra fe? Quan Jesús s’ofereix com aliment de vida, ens acostem a alimentar-nos de Jesús?  O, potser, anem tastant de diversos plats… segons ens van eixint al pas?
2.- Entrega.
En aquell sopar, Jesús identifica la seua vida amb aquell pa que es parteix per arribar i donar vida a tants afamats. La vida de Jesús és un donar-se sencerament. Partir-se per donar vida. Per alimentar la vida. La vida entregada de Jesús, present i visualitzada en un pa que es reparteix. L’entrega de Jesús.
Però és –ha de ser també- l’entrega del cristià que segueix el seu mestre. I, tot seguint-lo, s’entrega als seus germans. El cristià que participa de la celebració de l’Eucaristia, participa també del compromís de donar-se per donar vida. Que a ningú no li falte del necessari. Una existència entesa al servei dels altres.