background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

21 d’abril de 2019

 

VIGÍLIA PASQUAL EN LA NIT SANTA

 

HA RESSUSCITAT!

 

PREGÓ PASQUAL

 

COMENTARI LECTURES
En aquesta nit santa se’ns demana estar desperts i vigilants. La litúrgia ens regala, a través de la Paraula de Déu, la història de la salvació, la nostra història: des de la creació del món fins a la nova creació, des del primer fracàs fins al triomf de la resurrecció, la victòria de l’amor de Déu. L’església, en aquesta nit, ens convida a escoltar la bona notícia, a acollir-la en els nostres cors i a proclamar-la als nostres germans.

 

PRIMERA LECTURA (Gènesi 1, 1-2, 2)
Déu va vore tot el que havia fet: i era molt bo.

 

SALM A LA PRIMERA LECTURA

 

SEGONA LECTURA (Gènesi 22, 1-18)
El sacrifici d’Abraham, el nostre pare en la fe.

 

SALM A LA SEGONA LECTURA

 

 

TERCERA LECTURA (Èxode 14, 15-15, 1)
Els fills d’Israel entraren al mar per on estava sec.

 

SALM A LA TERCERA LECTURA

 

 

QUARTA LECTURA (Isaïes 54, 5-14)
Amb amor etern ens vol el Senyor, el nostre alliberador.

 

SALM A LA QUARTA LECTURA

 

 

CINQUENA LECTURA (Isaïes 55, 1-11)
Vingueu a mí i viureu. Sellaré amb vosaltres una aliança perpètua.

 

SALM A LA CINQUENA LECTURA

 

 

SISENA LECTURA (Baruch 3, 9-15. 32-4, 4)
Camina a la resplendor del Senyor.

 

SALM A LA SISENA LECTURA

 

 

SETENA LECTURA (Ezequiel 36, 16-28)
Abocaré sobre vosaltres una aigua pura, i vos donaré un cor nou.

 

SALM A LA SETENA LECTURA

 

 

EPÍSTOLA (Romans 6, 3-11)
Crist, una vegada ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més.

 

SALM A LA EPÍSTOLA

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 24, 1-12

El primer dia de la setmana, molt de matí, les dones anaren al sepulcre amb les espècies aromàtiques que havien preparat. Trobaren que la pedra havia sigut apartada de l’entrada del sepulcre. Entraren, però no trobaren el cos de Jesús, el Senyor. Mentre es preguntaven què havia passat, se’ls presentaren dos homes amb vestits resplendents. Asustades, s’inclinaren amb la cara fins a terra, i ells els digueren: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No està, ací: ha ressuscitat. Recordeu com vos parlava quan estava a Galilea, i vos deia que el Fill de l’home havia de ser entregat a uns homes pecadors, que havia de ser crucificat i que, al tercer dia, havia de ressuscitar». Aleshores se’n recordaren del que Jesús havia predit. Se’n tornaren del sepulcre i anunciaren tot això als onze i a tots els altres. Aquestes dones eren Maria Magdalena, Joana, i Maria, mare de Jaume. També les altres que estaven amb elles contaven el mateix als apòstols. Però als apòstols aquesta història els semblà una quimera, i no s’ho cregueren. Pere se n’anà corrents al sepulcre, s’asomà i veié que no hi havia res més que els llençols, i se’n tornà a casa, admirant-se del que havia passat.

 

REFLEXIÓ

Les dones que havien acompanyat A Jesús des de Galilea, seguiren el seu cos fins al sepulcre, el van veure i veieren també com  dipositaven a Jesús. Observaren el repós del dissabte i esperaren el diumenge per tornar i acabar el que havien deixat per fer, preparar el cos per a la sepultura. Jesús ha acceptat el camí de la mort fins al final, un camí aparentment amarg, sense més esperança que un sepulcre ple. Les dones busquen un mort però no el troben, perquè no poden buscar aquell que viu. El sepulcre està buit.
Aquest és el primer i més evident signe de la resurrecció; aquell cos mort en la creu que elles havien vist dipositar, no està en el lloc on l’havien deixat. Heus aquí una evidència. Les dones es pregunten quina en pot ser la causa, i la resposta els ve per la fe; dos homes amb vestits resplendents els anuncien el que no han sabut interpretar, tot i que el mateix Jesús els ho havia anunciat: Crist ha ressuscitat. És el primer signe, i les que han sigut testimonis no són cregudes pels apòstols, a ells això els pareix una quimera. Pere inicia el primer el camí particular cap a la fe en la resurrecció de Crist; corre al sepulcre, el veu buit i, com abans que ell les dones, es pregunta que ha pogut passar. Les dones i Pere han vist, però encara no han cregut, fan el primer pas en el camí de la fe i la vida de fe es fonamenta en l’amor. Ara es pregunten sense descartar cap hipòtesi ni humana ni transcendent davant la tomba que singularment està buida, el cos no està i el llençol està ben plegat.
Durant quaranta dies el ressuscitat s’apareixerà, parlarà i menjarà amb els seus; però això serà després que hauran vist i cregut. Crist ressuscitat no és com Llàtzer, un retornat a la vida mortal; no és un fantasma que pertany al regne dels morts; els encontres amb el Ressuscitat no són unes experiències místiques. La resurrecció és un esdeveniment dins de la història que trenca amb l’àmbit històric i va molt més enllà. No és un esdeveniment històric com ho han estat el naixement de Jesús, els seus miracles, la seua predicació, la seua passió i la seua mort; és una cosa completament nova. Amb la resurrecció de Crist la vida de l’ésser humà s’obri a una nova dimensió, Jesús pertany ara del tot a l’esfera divina i eterna, en cos i ànima.
Aquesta nit és diferent de totes les altres nits. Perquè si una nit el Fill de Déu fet home nasqué com un xiquet, hui, aquesta nit, que sempre és present, mai passat, ni futur; aquesta nit, escoltant la Paraula i participant del misteri de la tomba buida, tenim part en la victòria de Crist sobre la mort i el dret a poder viure amb Ell en Déu. Aquesta és la nit que s’ha fet tota claror com el dia. Ni Abraham, ni Moisés, ni cap dels profetes veieren això, la victòria de la vida sobre la mort. Ara tots hem passat amb Crist i per Crist de la mort a la vida. Si escoltem els testimonis amb el cor i l’orella atenta i ens obrim als signes amb els quals Crist dóna fe d’ells i de si mateix, aleshores, sols aleshores veurem i creurem. Correm com les dones i Pere cap al sepulcre, portem els aromes de la compassió, de la discreció i de l’amor, sols en eixe moment trobarem el sepulcre buit i buscarem aquell que viu.
Perquè Ell és la resurrecció i la vida, els qui creiem en Ell, encara que morim, viurem, i tots aquells que vivim i creiem en Ell, no morirem mai més. Ell realment HA RESSUSCITAT.

 

Resultado de imagen de lucas 24, 1-12

 

 

MISSA DEL DIA DE PASQUA

 

Jesús ha ressuscitat!

 

“Aquest és el dia que va fer el Senyor siga la nostra alegria i el nostre goig”. Hui és la festa de les festes, la celebració de la Pasqua de Resurrecció. Hui, tot és alegria i goig. Hui, hem de cantar cantar la victòria de Crist sobre la mort, la seua mort i la nostra. Alegrem-nos i celebrem gojosos la Pasqua del Senyor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Fets 10, 34a. 37-43)
Nosaltres som testimonis, diu Pere, de tot el que va fer Jesús i som també testimonis de que viu. Els ací reunits som també cridats a experimentar la seua vida ressuscitada i a predicar la nostra fe pasqual als germans.

 

SALM

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colosenses 3, 1-4)
Els redimits tenim una meta nova, un horitzó més enllà de tot horitzó. Crist mort i ressuscitat, és la nostra destinació final i la nostra herència per sempre.

 

Oferisquen els cristians ofrenes de lloança, a glòria de la víctima propícia de la Pasqua. Corder sense pecat que a les ovelles salva; a Déu i als culpables va unir amb Nova Aliança. Van lluitar vida i mort en singular batalla, i, mort el que és la vida, triomfant s’alça. “Què has vist de camí, Maria, en el matí?” “Al meu Senyor gloriós, la tomba abandonada, els àngels testimonis, sudaris i mortalla. Va ressuscitar de veritat el meu amor i la meua esperança! Veniu a Galilea allí el Senyor espera; allí veureu els seus la glòria de la Pasqua”. Primícia dels morts, sabem per la teua gràcia que estàs ressuscitat; la mort en Tu no mana. Rei vencedor, apiada’t de la misèria humana i dóna a les teus fidels part en la teua victòria santa.

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 20, 1-9

El primer dia de la setmana Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara estava fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor del sepulcre i no sabem on l’han posat». Aleshores Pere, amb l’altre deixeble, eixí cap al sepulcre. Corrien els dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, i inclinant-se veié aplanat el llençol d’amortallar, però no entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el sudari que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó embolicat en un lloc a banda. Aleshores entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entés que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

 

REFLEXIÓ

El lloc és el mateix però aquest matí tot és diferent. El divendres la nit queia, el matí del diumenge la foscor s’esvaeix i la llum esclata. El sepulcre que l’evangelista situava el Divendres Sant en un espai concret quan deia «i el sepulcre es trobava a prop» és ara també l’espai on s’inicia l’escena, cap on es dirigeix Maria Magdalena, «se’n va anar al sepulcre» ens diu el relat. El jardí és l’àmbit de la naturalesa ordenada, l’ordre enfront del caos, com el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara en un altra jardí assistim a la nova creació. Tot el dramatisme de la passió conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre una volta ha sigut detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem que l’escena conclou tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i obri als creients al gran esdeveniment.
El gran protagonista del relat de hui i de sempre és el Senyor que centra l’atenció per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, i si la seua mort en la creu ha deixat desolats als seus; ara apareix un fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores. En un primer moment el relat ens fa vore que la pedra ha sigut retirada de l’entrada; poc després Pere i el deixeble estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el sudari sense el cos; és cert, el cos de Jesús ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat, la tomba està buida. Poc després Jesús es deixa veure per primera vegada a una dona, Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però que no el reconeix fins que la crida pel seu nom. Ell li parla, no es deixa tocar i li comunica la seua pujada al Pare. Maria Magdalena no ha pogut esperar més i se n’ha anat encara fosc cap al sepulcre, els dos deixebles se dirigeixen poc després que ella, Pere i Joan s’han situat sempre, amb Jaume ara absent del relat, en el primer pla de l’escena en els moments més importants com la transfiguració o a l’hort de Getsemaní. Quan arriba veu la pedra treta i corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos àngels quan guaita dins del sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la seua presència. Aleshores creient que era el llaurador veu un home que, com els àngels, li pregunta per què plora en contestar-li i respondre-li a Jesús i anomenar-la pel nom el reconeix amb un apel·latiu íntim «Rabuní» i en rebre la revelació del mateix Jesús corre a anunciar-ho als apòstols. Maria Magdalena camina cap al sepulcre, corre a trobar als apòstols, s’inclina per mirar dins, mira, plora en creure que el cos de Jesús ha sigut furtat, es gira una vegada i una altra, la primera en creure parlar amb el llaurador, la segona en sentir el seu nom, el reconeix, vol tocar-lo però no la deixa, l’escolta i finalment se’n torna a trobar als deixebles una altra vegada i els explica la seua experiència. Aquest és també l’itinerari del creient; caminem a les tenebres, com l’anada de Maria Magdalena al sepulcre es produeix en una situació personal de foscor, perquè encara no creu i l’acció de girar-se representa la conversió, en girar-se per segona vegada queda d’esquena al sepulcre, a la mort, i de cara a Jesús, a la nova vida. En voler retenir-lo hi ha un intent per palpar la realitat, una nova realitat inversemblant per la raó, que no es pot tocar. Pere apareix en un lloc important, investit d’autoritat ja que tot i arribar el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però quan el veu buit, perquè ell sí «va entrar al sepulcre», encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, encara més en sentir el relat de Maria Magdalena. Finalment el deixeble estimat va amb Pere, arriba primer i mira des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, «ho veié i cregué»; amb ell conclou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement és un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús «veniu i el veureu» ara «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seua experiència, tot i reconéixer que el que ell puga deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús, per mitjà d’ell la presència de Jesús quedarà en el seu testimoni fins que Jesús torne al final dels temps. Perquè hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seua paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. El deixeble estimat és el qui veu i creu. Maria Magdalena té en el sentiment una ajuda però tot i això li costa arribar a reconéixer a Jesús, tot i que el seu fort és l’amor per Ell. A Pere el superen els esdeveniments, ha negat al mestre, ara descobreix el seu sepulcre buit i encara no ha entès que la clau està en l’Escriptura. Ha vist indicis, ha sentit testimonis, com el de Maria Magdalena, però fins que no crega no veurà a Jesús, perquè li farà falta fer-ho amb els ulls de la fe. En el relat de la resurrecció apareix l’experiència de fe com una cosa intransferible, no per sentir-ho d’un altre es pot creure, fa falta una acció personal. Cadascú reacciona a la seua manera després d’experimentar a Crist ressuscitat. Maria Magdalena la fa ben pública, corre, plora, no es aguantar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el sepulcre buit o d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla, s’ho guarda per ell mateix, tot i que la seua ha sigut la primera experiència de la resurrecció en un deixeble. Pere l’extravertit, a voltes tossut que no mostra fàcilment els seus sentiments, no té cap reacció davant la tomba buida, però ha plorat en negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb el ressuscitat mateix quan reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot tristesa en repetir-li a Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell.
Davant la tomba buida no pot haver indiferència, és un fet tant fonamental, tant real, tant rupturista que cadascú reacciona a la seua manera. Davant la notícia de la resurrecció també nosaltres l’hem d’agarrar d’una manera o una altra, no ens podem quedar indiferents perquè realment EL SENYOR HA RESSUSCITAT.

 

AL·LELUIA! AL·LELUIA! AL·LELUIA!

 

Imagen relacionada

 

 

 

 

DIVENDRES SANT

19 d’abril de 2019

 

Per amor Jesús mor en la Creu

 

Hui, Divendres Sant, ens reunim els cristians per a acompanyar a Jesús en el dia de la seua mort, per a orar en silenci, per a escoltar el relat de la seua passió i per a mirar i mirar-nos en l’arbre de la salvació. La glòria del Diumenge de Rams es converteix en la vergonya del Calvari. Les lloances es converteixen en crits de mort. I ací estem nosaltres, espectadors muts, assistint a la representació.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 52, 13-53, 12)
Qui és aquest servent de Yahvé? Quina missió se li encomana? Què fa amb la seua vida? Isaïes, segles abans de Jesús, va escriure aquest cant com si pensara en Jesús, com si estiguera veient el desenllaç de la seua vida. Jesús compleix aquesta profecia al peu de la lletra, carrega amb els nostres pecats i intercedeix per nosaltres.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Hebreus 4, 14-16; 5, 7-9)
“Mantinguem la fe que professem”. Obeir a Déu mai costa diners, a voltes costa llàgrimes i als seus triats sempre els costa la vida. Hui ens acostem al mort que venç la mort per a mendigar misericòrdia i perdó, per a obrir la porta de la vida i de la salvació. Crist és el tron de la gràcia, no tinguem por a tacar-nos amb la seua sang. Acostem-nos a Ell.

 

 

 

EVANGELI

✠ Passió del Nostre Senyor Jesucrist segons Sant Joan 18, 1-19, 42

Va eixir Jesús amb els seus deixebles a l’altre
costat del torrent Cedron, on hi havia un hort, i van entrar allí ell i
els seus deixebles. Judes, el que l’anava a lliurar, coneixia també el
lloc, perquè Jesús es reunia sovint allí amb els seus deixebles.
Judes aleshores, prenent una cohort i uns guàrdies dels summes
sacerdots i dels fariseus, va entrar allà amb fanals, torxes i armes.
Jesús, sabent tot el que venia sobre ell, es va avançar i els va dir:
+ «A qui busqueu?».
C. Li van contestar:
S. «A Jesús, el Natzaré».
C. Els va dir Jesús:
+ «Jo sóc».
C. Estava també amb ells Judes, el que l’anava a lliurar. En dir-los:
«Jo sóc», van retrocedir i van caure a terra. Els va preguntar una
altra vegada:
+ «A qui busqueu?».
C. Ells van dir:
S. «A Jesús, el Natzaré».
C. Jesús va contestar:
+ «Vos he dit que sóc jo. Si em busqueu a mi, deixeu marxar a
aquests».
C. I així es va complir el que havia dit: «No he perdut a cap dels
quals em vas donar». Aleshores Simó Pere, que portava una espasa,
la va traure i va ferir al criat del summe sacerdot, tallant-li l’orella
dreta. Aquest criat es deia Malco. Va dir aleshores Jesús a Pere:
+ «Fica l’espasa en la baina. El calze que m’ha donat el meu Pare, no
el vaig a beure?». Van portar a Jesús primer davant Anàs.
Portaren a Jesús davant Anàs i Caifàs. Negacions de Pere.
La cohort, el tribú i els guàrdies dels jueus van prendre a Jesús,
el van lligar i el van portar primer a Més, perquè era sogre de Caifàs,
summe sacerdot aquell any; Caifàs era el que havia donat als jueus
aquest consell: «Convé que muira un sol home pel poble». Simó
Pere i un altre deixeble seguien a Jesús. Aquest deixeble era
conegut del summe sacerdot i va entrar amb Jesús en el palau del
summe sacerdot, mentre Pere es va quedar fora a la porta. Va eixir
l’altre deixeble, el conegut del summe sacerdot, va parlar a la
portera i va fer entrar a Pere. La criada portera va dir aleshores a
Pere:
S. «No eres tu també dels deixebles d’eixe home?».
C. Ell va dir:
S. «No ho sóc».
C. Els criats i els guàrdies havien encès un braser, perquè feia fred, i
es calfaven. També Pere estava amb ells dempeus, calfant-se. El
summe sacerdot va interrogar a Jesús sobre els seus deixebles i de
la seua doctrina. Jesús li va contestar:
+ «Jo he parlat obertament al món; jo he ensenyat contínuament
en la sinagoga i en el temple, on es reuneixen tots els jueus, i no he
dit res d’amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als quals
m’han sentit de què els he parlat. Ells saben el que jo he dit».
C. Amb prou faenes va dir açò, un dels guàrdies que estava allí li va
donar una bufetada a Jesús, dient:
S. «Així contestes al summe sacerdot?».
C. Jesús va respondre:
+ «Si he faltat en parlar, mostra en quina he faltat; però si he parlat
com es deu, per què em pegues?».
Aleshores Anàs el va enviar lligat a Caifàs, summe sacerdot. No
eres tu també dels seus deixebles? No ho sóc
C. Simó Pere estava dempeus, calfant-se, i li van dir:
S. «No eres tu també dels seus deixebles?».
C. Ell ho va negar, dient:
S. «No ho sóc».
C. Un dels criats del summe sacerdot, parent d’aquell a qui Pere li va
tallar l’orella, li va dir:
S. «No t’he vist jo en l’hort amb ell?».
C. Pere va tornar a negar, i de seguida va cantar un gall.
El meu regne no és d’aquest món.
Van portar a Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era l’alba, i ells no
van entrar en el pretori per a no incórrer en impuresa i poder així
menjar la Pasqua. Va eixir Pilat fora, on estaven ells, i va dir:
S. «Quina acusació presenteu contra aquest home?».
C. Li van contestar:
S. «Si aquest no fóra un malfactor, no te’l lliuraríem».
C. Pilat els va dir:
S. «Porteu-vos-el vosaltres i jutgeu-lo segons la vostra llei».
C. Els jueus li van dir:
S. «No estem autoritzats per a donar mort a ningú».
C. I així es va complir el que havia dit Jesús, indicant de quina mort
anava a morir. Va entrar una altra vegada Pilat en el pretori, va
cridar a Jesús i li va dir:
S. «Eres tu el rei dels jueus?».
C. Jesús li va contestar:
+ «Dius açò pel teu compte o t’ho han dit uns altres de mi?».
C. Pilat va replicar:
S. «Per ventura sóc jo jueu? La teua gent i els summes sacerdots
t’han lliurat a mi; què has fet?».
C. Jesús li va contestar:
+ «El meu regne no és d’aquest món. Si el meu regne fora d’aquest
món, el meu guàrdia hauria lluitat perquè no caiguera en mans
dels jueus. Però el meu regne no és d’ací».
C. Pilat li va dir:
S. «Aleshores, tu eres rei?».
C. Jesús li va contestar:
+ «Tu ho dius: sóc rei. Jo per a açò he nascut i per a açò he vingut al
món: per a donar testimoniatge de la veritat. Tot el que és de la
veritat escolta la meua veu».
C. Pilat li va dir:
S. «I, què és la veritat?».
C. Dit açò, va eixir una altra vegada on estaven els jueus i els va dir:
S. «Jo no he trobat en ell cap culpa. És costum entre vosaltres que
per Pasqua pose a un en llibertat. Voleu que vos solte al rei dels
jueus?».
C. Van tornar a cridar:
S. «A eixe no, a Barrabàs».
C. El tal Barrabàs era un bandit.
Salve, rei dels jueus! Crucifica’l!
Aleshores Pilat va prendre a Jesús i el va manar assotar. I els
soldats van trenar una corona d’espines, li la van posar en el cap i li
van tirar per damunt un mantell color porpra; i, acostant-se a ell, li
deien:
S. «Salve, rei dels jueus!».
C. I li donaven bufetades. Pilat va eixir una altra vegada fora i els va
dir:
S. «Mireu, vos el trac fora perquè sapieu que no he trobat en ell cap
culpa».
C. I va eixir Jesús fora, portant la corona d’espines i el mantell color
porpra. Pilat els va dir:
S. «Heus ací a l’home».
C. Quan el van veure els summes sacerdots i els guàrdies, van
cridar:
S. «Crucifícal, crucifícal!».
C. Pilato els va dir:
S. «Porteu-vos-lo vosaltres i crucifiqueu-lo, perquè jo no trobe
culpa en ell».
C. Els jueus li van contestar:
S. «Nosaltres tenim una llei, i segons eixa llei ha de morir, perquè
s’ha fet Fill de Déu».
C. Quan Pilat va sentir aquestes paraules, es va espantar encara
més. Va entrar una altra vegada en el pretori i va dir a Jesús:
S. «D’on eres tu?».
C. Però Jesús no li va donar resposta. I Pilat li va dir:
S. «A mi no em parles? No saps que tinc autoritat per a soltar-te i
autoritat per a crucificar-te?».
C. Jesús li va contestar:
+ «No tindries cap autoritat sobre mi si no te l’hagueren donat de
l’alt. Per açò el que m’ha lliurat a tu té un pecat major».
C. Des d’aquest moment Pilat tractava de soltar-lo, però els jueus
cridaven:
S. «Si soltes a eixe, no eres amic del Cèsar. Tot el que es fa rei està
contra el Cèsar».
C. Pilat aleshores, en sentir aquestes paraules, va traure fora a Jesús
i es va asseure en el tribunal, en el lloc que criden «l’Enllosat» (en
hebreu “Gábbata”). Era el dia de la Preparació de la Pasqua, cap al
migdia. I va dir Pilat als jueus:
S. «Heus ací al vostre rei».
C. Ells van cridar:
S. «Fora, fora; crucifica’l!».
C. Pilat els va dir:
S. «Al vostre rei vaig a crucificar?».
C. Van contestar els summes sacerdots:
S. «No tenim més rei que al Cèsar».
C. Aleshores li’l va lliurar perquè el crucificaren.
Crucifixió. Ahí tens a ta mare. “Va entregar l’Esperit”.
Van prendre a Jesús, i, carregant ell mateix amb la creu, va eixir
al lloc anomenat «de la Calavera» (que en hebreu es diu “Gólgota”),
on el crucificaren; i amb ell a altres dos, un a cada costat, i al mig,
Jesús. I Pilat va escriure un rètol i el va posar damunt de la creu; en
ell estava escrit: «Jesús, i! Natzaré, el rei dels jueus». Van llegir el
rètol molts jueus, perquè estava a prop el lloc on crucificaren a
Jesús, i estava escrit en hebreu, llatí i grec. Aleshores els summes
sacerdots dels jueus van dir a Pilat:
S. «No escrigues “El rei dels jueus”, sinó: “Aquest ha dit: sóc el rei
dels jueus”».
C. Pilat els va contestar:
S. «L’escrit, escrit està».
C. Els soldats, quan crucificaren a Jesús, van agafar la seua roba,
fent quatre parts, una per a cada soldat, i van apartar la túnica. Era
una túnica sense costura, teixida tota d’una peça de dalt a baix. I es
van dir:
S. «No l’esquincem, sinó tirem-la a sort, a veure a qui li toca».
C. Així es va complir l’Escriptura: «Es van repartir les meues robes i
van tirar a sort la meua túnica». Açò van fer els soldats.
C. Al costat de la creu de Jesús estaven la seua mare, la germana de
la seua mare, Maria, la de Cleofàs, i Maria, la Magdalena. Jesús, en
veure a la seua mare i al costat d’ella al deixeble al que estimava, va
dir a la seua mare:
+ «Dona, ací tens al teu fill».
C. Després, va dir al deixeble:
+ «Ací tens a la teua mare».
C. I des d’aquella hora, el deixeble la va rebre com alguna cosa
pròpia.
C. Després d’açò, sabent Jesús que ja tot estava complit, perquè es
complira l’Escriptura, va dir:
+ «Tinc set».
C. Hi havia allí un pitxer ple de vinagre. I, subjectant una esponja
xopada en vinagre a una canya d’hisop, li la van acostar a la boca.
Jesús, quan va prendre el vinagre, va dir:
+ «Està complit».
C. I inclinant el cap, va lliurar l’esperit.
I al punt va eixir sang i aigua
Els jueus aleshores, com era el dia de la Preparació, perquè no es
quedaren els cossos en la creu el dissabte, perquè aquell dissabte
era un dia gran, van demanar a Pilat que els trencaren  les cames i
que els llevaren. Van ser els soldats, li van fer fallida les cames al
primer i després a l’un altre que havien crucificat amb ell; però en
arribar a Jesús, veient que ja havia mort, no li van trencar les
cames, sinó que un dels soldats, amb la llança, li va traspassar el
costat, i al punt va eixir sang i aigua. El que ho va veure dóna
testimoniatge, i el seu testimoniatge és vertader, i ell sap que diu
veritat, perquè també vosaltres cregueu. Açò va ocórrer perquè es
complira l’Escriptura: «No li trencaran un os»; i en un altre lloc
l’Escriptura diu: «Miraran al que van traspassar».
C. Després d’açò, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús
encara que ocult per por dels jueus, va demanar a Pilat que li
deixara portar-se el cos de Jesús. I Pilat ho va autoritzar. Aleshores,
ell va anar i es va portar el cos. Va arribar també Nicodem, el que
havia anat a veure-lo de nit, i va portar unes cent lliures d’una
mixtura de mirra i àloe. Van prendre el cos de Jesús i el van
embolicar en els llenços amb les aromes, segons s’acostuma a
enterrar entre els jueus. Hi havia un hort en el lloc on el
crucificaren, i en l’hort, un sepulcre nou on ningú havia sigut
enterrat encara. I com per als jueus era el dia de la Preparació, i el
sepulcre estava a prop, van posar allí a Jesús.

 

REFLEXIÓ

«Qui es preocupa de la seua sort?» ens pregunta el profeta Isaïes. Jesús ha passat pel món, per l’existència humana, ha estat el pas del Senyor, el pas de Déu, com aquella nit en que alliberà el seu poble de l’esclavitud d’Egipte. Ha passat entre l’aclamació del Diumenge de Rams fins al bram del poble que demana la seua crucifixió, i mentrestant ha viscut l’angoixa de Getsemaní, la traïció d’un dels seus, la negació d’un altre, l’abandó de tota la resta menys un, els judicis davant el gran sacerdot i Pilat, el pretori romà, la burla de la tropa, coronant-lo d’espines i fent mofa de la seua reialesa, el dur camí cap el Gólgota portant-se ell mateix la creu, veient trencats i fets a sorts els seu vestits, i penjat a la creu, estesos els braços entre el cel i la terra, la última mirada de la seua Mare, amorosa i adolorida al peu de l’arbre de la nova l’aliança. Un camí que el porta fins al silenci del sepulcre quan tot allò que havia dit l’Escriptura s’ha acomplit.
Ha fet el seu camí davant dels nostres ulls, n’hem estat, en som espectadors tot i la distància. Davant de la creu no se val a permanéixer indiferents, cal prendre partit.
Tal volta hem estat com els qui, armats i amb torxes i llanternes, han anat a l’hort vora el torrent Cedró i hem caigut tres vegades quan ens ha preguntat qui buscàvem, i en dir que era Déu qui buscàvem ens ha respost que el teníem davant els nostres ulls. Perquè quan veiem un d’aquests germans seus més menuts, el veiem a Ell. Potser hem eixit a fer-lo presoner, fent-nos un Déu a mida, el qual puguem sentir dir allò que ens agrada sentir, sense adonar-nos que ni els seus més propers no els ha volgut retindre contra la seua voluntat quan la por els ha envaït.
Tal volta siguem com Pere, decidit fa poques hores a donar la vida per Jesús i ara tres vegades infidel amb el seu no repetit fins a cantar el gall, com si aquest fora la seua consciència adormida desvetllada del son de la por. També nosaltres hem estat cridats per Ell i hem anat on estava per veure-lo, però a l’hora de la veritat, quan la duresa del camí l’ha fet costerut, potser l’hem negat un, dos, tres o ja ni sabem quantes vegades.
Podem ser com Annàs i els seus interrogant-lo i donant-li, com el criat, una bofetada si la seua resposta no ens agrada.
Podem ser com Pilat, intentant defensar-lo fins i tot amb una certa intensitat i una certa continuïtat, però quan la majoria de les veus se tiren en contra i són nombroses, claudicar com ell acovardits per la seua possible crítica o reacció, no anaren a pensar-se que som de Crist.
Potser siguem com els seus matons a sou de Roma, agraciats per la sort amb la seua túnica o compassius fins al punt de fer-li arribar una esponja banyada en vinagre per alleugerir a un xic la seua set i el seu dolor.
Tant de bo siguem com Josep d’Arimatea o Nicodem, que encara que hagen sigut deixebles d’amagat o de nit, l’han seguit, i a l’hora de la veritat fins i tot han tingut el valor de demanar el seu cos per posar-lo al sepulcre.
Vora la creu hi ha una única escena solidària, un home i unes dones que amb seré dolor l’han seguit fins al final. Maria, les dones i el deixeble estimat. L’últim consol, l’última confidència a la mare que queda mirant l’arbre de la creu, mirant l’arbre dolç pel qual ha vingut el goig a tot el món. Amb la seua redempció, amb la seua mort i resurrecció; la salvació, la victòria sobre la mort, ha arribat al món.
Jesús continua passant cada dia, el Fill de Déu no deixa passar cada dia, a cada moment, davant dels nostres ulls, carregat amb la seua creu, en tots aquells que sofreixen en els nostres temps.
Perquè el Fill de Déu fent-se home vingué a salvar-nos de la mort i per això compartí en tot la nostra humanitat, llevat del pecat. Portà les nostres malalties i prengué damunt seu els nostres dolors. Jesucrist compartí la nostra feblesa, la nostra misèria, la nostra desesperança i és allí enmig dels qui sofreixen, pateixen i rebutgem. Ell tot i que era el Fill aprengué en els sofriments, per tal de fer-nos a nosaltres capaços de compadir-nos, de no quedar indiferents davant la creu, davant les creus del món, sempre amb la plena esperança de la resurrecció.

 

DIJOUS SANT

18 d’abril de 2019

 

Dia de l’amor fratern.

Aquest és el meu Cos i la meua Sang. Feu açò que és el meu memorial.

 

Déu està entre nosaltres i és un de nosaltres. I en aquest Dijous Sant ens convida a tindre intimitat amb Ell i a sopar amb Ell. I ens mana fer el que Ell va fer, viure en l’amor i servir amb amor. Proclamem i sentim la seua presència enmig de nosaltres.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Èxode 12, 1-8. 11-14)
Recordem la primera Pasqua a Egipte. El memorial que narra l’alliberament del poble, el seu pas a la llibertat. Arrere queda el sofriment i l’esclavitud. Hui, en aquesta nit santa, nosaltres recordem i celebrem el que Déu segueix fent per nosaltres.

 

SALM

 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 11, 23-26)
Sant Pau ens transmet el que va rebre del Senyor: la institució de l’Eucaristia. És fantàstic saber que sempre s’ha celebrat en l’església el sopar de Jesús, el seu comiat i nosaltres, el volem celebrar amb fe en aquesta nit santa.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 13, 1-15

Abans de la festa de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seua hora de passar d’aquest món al Pare, havent estimat als seus que estaven en el món, els va estimar fins a l’extrem. Estaven sopant; ja el dimoni havia suscitat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariote, la intenció d’entregar-lo; i Jesús, sabent que el Pare havia posat tot en les seues mans, que venia de Déu i a Déu tornava, s’alça del sopar, es lleva el mantell i, prenent una tovallola, se la cenyeix; després tira aigua en la safa i es posa a llavar-los els peus als deixebles, assecant-li’ls amb la tovallola que s’havia cenyit. Va arribar a Simó Pere, i aquest li diu: «Senyor, llavar-me els peus tu a mi?». Jesús li va replicar: «El que jo faig, tu no ho entens ara, però ho comprendràs més tard». Pere li diu: «No em llavaràs els peus mai». Jesús li va contestar: «Si no et llave, no tens part amb mi». Simó Pere li diu: «Senyor, no solament els peus, sinó també les mans i el cap». Jesús li diu: «Un que s’ha banyat no necessita llavar-se més que els peus, perquè tot ell està net. També vosaltres esteu nets, encara que no tots». Perquè sabia qui l’anava a entregar, per açò va dir: «No tots esteu nets». Quan va acabar de llavar-los els peus, va prendre el mantell, se’l va posar una altra vegada i els va dir: «Compreneu el que he fet amb vosaltres? Vosaltres m’anomeneu “el Mestre” i “el Senyor”, i dieu bé, perquè ho sóc. Pues si jo, el Mestre i el Senyor, vos he llavat els peus, també vosaltres heu de llavar-vos els peus uns a uns altres: vos he donat exemple perquè el que jo he fet amb vosaltres, vosaltres també ho feu».

 

REFLEXIÓ

«Cada vegada que mengem el pa i bevem del calze anunciem la mort del Senyor fins que torne». Jesús, poc abans de patir la passió i mort en la creu, deixà als deixebles, ens deixà a nosaltres, aquesta tradició, que els apòstols reberen i ens han transmès, que ve directament de Jesús i que nosaltres actualitzem cada vegada que celebrem l’Eucaristia: totes les generacions de creients la celebrem com una institució perpètua, fins que Ell vinga, en la gran Pasqua. Ara la víctima ja no és un anyell, és el mateix Crist oferit per nosaltres a la taula de la creu i present entre nosaltres a l’altar de l’Eucaristia.
Déu no ha abandonat mai l’home, perquè Ell no vol la mort del pecador sinó que es convertisca i que visca. Déu es fa present al llarg de la història de la salvació. Es fa present per mitjà dels seus ministres, dels profetes, dels apòstols. Així alliberà, de la mà de Moisès, el seu poble predilecte, Israel, de l’esclavitud a l’Egipte i establí amb ell un dia com a memorial en honor del Senyor, un dia per a celebrar per totes les generacions fins hui com una institució perpètua. Perquè Déu també es fa present en el seu poble, en la seua història, com diu Jesús, està present allí on n’hi ha dos o tres reunits en el seu nom. Però l’home, el poble d’Israel, li fou infidel una vegada i una altra.
Les nostres debilitats ens empenyen a apartar-nos de Déu. Però a Ell li dol la mort dels qui l’estimen i ens estima tant que ens envià el seu Fill per tal que, fet home com nosaltres, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, morira com nosaltres, vencera la mort i ens donara la vida. En acabar se’n pujà al cel d’on ha de retornar per instaurar el regne definitiu, però ens deixà una tradició, transmesa des dels apòstols fins hui, ens deixà el seu Cos i la seua Sang com a presència entre nosaltres, una nova aliança de la qual fem memorial en cada Eucaristia. Tal com la primera aliança no fou inaugurada sense sang, la dels anyells, i calgué repetir-la moltes vegades, ara Crist no cal que s’oferisca moltes vegades, amb una en va haver prou, s’ha manifestat una vegada per totes, i així com nosaltres morim una sola vegada, Ell ha estat oferit una sola vegada, de la qual nosaltres fem memòria cada vegada que mengem el pa, que és el seu Cos, i bevem el vi del calze, que és la seua Sang.
Però no sols amb gestos i amb paraules el recordem. Ell, celebrant el pas del Senyor amb els seus, el memorial celebrat com un pelegrinatge en honor del Senyor, arribada la seua hora, la de passar del món al Pare, estimant els seus, els estimà fins a l’extrem, i sent el Mestre, ens donà exemple perquè nosaltres fem com Ell va fer.
Aquesta presència seua l’actualitzem en cada Eucaristia. Déu es fa present enmig de l’assemblea, en els seus ministres, en la Paraula, en el pa i el vi, de manera especial i fonamental, però nosaltres, enfortits per aquest sacrament admirable, l’hem de fer present enmig nostre mitjançant l’amor als germans, un amor fet servici que té com a model aquell que no vingué a ser servit, tot i que hi tenia tot el dret, sinó a servir. El manament de Jesús, en confiar a la comunitat dels deixebles la realització litúrgica, situa l’acció en la realitat de l’entrega de la seua vida; en l’Eucaristia es fa present el sacrifici de la creu; no és una iniciativa dels deixebles per recordar, per mantenir viu el record de Jesús de Natzaret. Jesús, de qui certament fem memòria, es fa present amb la seua Paraula, a l’altar i en la seua Església.
Així com l’Últim Sopar és anticipació sacramental de la creu, l’Eucaristia, cada vegada que la celebrem, és actualització sacramental d’aquest sacrifici. Jesús identifica el pa i el vi amb el seu Cos i la seua Sang, la fe en la presència real fa de l’Eucaristia una comunió vivificant amb Jesús, únic mitjancer de la nova i vertadera aliança; en l’Eucaristia, en les espècies del pa i del vi, comulguem amb la humanitat de Jesús, amb la seua missió, amb la seua mort en creu i amb la seua resurrecció. En la creu i en la resurrecció s’ha donat a conéixer, de manera admirable, la voluntat salvífica de Déu; Ell tan sols vol que ens convertim i que visquem. Per actualitzar el misteri pasqual Crist està sempre present en la seua Església.
El Senyor ens parla a través de la litúrgia de la Paraula, per l’Evangeli i l’Escriptura. No només ens parla, sinó que també es fa present enmig del seu poble, enmig de la seua Església. És la presència del Senyor que s’acosta al seu poble compartint amb ell el seu temps. Això és el que succeeix durant la celebració litúrgica que no és un acte social ni tan sols una reunió de creients per pregar junts. És molt més que això, perquè en la litúrgia eucarística Déu està present i la seua presència és una presència real. Quan celebrem l’Eucaristia no és una representació de l’Últim Sopar; és pròpiament l’Últim Sopar; és viure una altra vegada la passió i la mort redemptora del Senyor. És una teofania en la qual el Senyor es fa present de nou, ara i ací, en l’altar per ser oferit al Pare per a la salvació del món. És l’actualització de la nostra salvació i «aliment de la veritat que ens impulsa a denunciar les situacions indignes de l’home, per causa de la injustícia i l’explotació i ens dóna nova força i ànim per treballar sense descans en la construcció de la civilització de l’amor» (Sacramentum Caritatis, 90).
Fent-nos servidors com Jesús ens ensenyà i enfortits per la seua presència real en l’Eucaristia portem el missatge d’esperança; Crist ha mort en la creu per nosaltres i per nosaltres ressuscità.

 

LLOAT SIGA SEMPRE EL SANTÍSSIM SACRAMENT DE L’ALTAR

 

 

 

 

 

DIUMENGE DE RAMS EN LA PASSIÓ DEL SENYOR

14 d’abril de 2019

 

Aclamem el nostre Messies, Rei i Salvador

 

Recorregut el camí quaresmal ens acostem, hui, a la primera eixida anomenada Jerusalem, la ciutat santa. Units per la fe a tots els cristians del món volem aclamar i proclamar a Jesús com el nostre Messies, el nostre Rei i el nostre Salvador. Processonem amb palmes i rams d’olivera, amb cants i alegria a la casa del Senyor i estrenem la Setmana Santa. Crist està enmig de nosaltres i actua en els nostres cors i nosaltres revivim la seua mort i la seua resurrecció i li cridem: salva’ns.

 

EVANGELI PROCESSÓ DE RAMS

Lluc 19, 28-40
Jesús anava cap a Jerusalem al capdavant dels seus deixebles. En acostar-se a Betfagé i Betània, al costat de la muntanya anomenada de les Oliveres, va manar a dos deixebles dient-los: “Aneu al poblet de davant: en entrar trobareu una burreta lligada, que ningú ha muntat encara. Deslligueu-la i porteu-la. I si algú vos pregunta: «Per què la deslligau?», contesteu-li: «El Senyor la necessita.» Ells van anar i la van trobar com els havia dit. Mentre deslligaven la burreta, els amos els pregutaren: “Per què deslligau la burreta?” Ells van contestar: “El Senyor la necessita”. Li la van portar a Jesús, la van aparellar amb els seus mantells, i el van ajudar a muntar. Segons anava avançant, la gent alfombrava el camí amb els mantells. I quan s’acostava ja la baixada de la muntanya de les Oliveres, la massa dels deixebles, entusiasmats, es van posar a lloar a Déu a crits per tots els miracles que havien vist, dient: “Beneït el qui ve com a rei, en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures. Alguns fariseus de la gent li van dir: “Mestre, reprén als teus deixebles”.I responent, va dir: “Vos dic, que si aquests callen, cridaran les pedres”.

 

 

MISSA DEL DIA

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 50, 4-7)
Jesús, el servent de Déu, obri els nostres oïts a l’escolta del missatge salvífic. Una oïda oberta que no s’escandalitza ni s’avergonyeix davant el sacrifici i la humiliació que experimenta el servent de Déu.

 

SALM

 

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Filipenses 2, 6-11)
Només l’amor salva. Només davant Crist el cristià ha de clavar els genolls. Només a Crist, el cristià ha de confessar com el seu Senyor perquè només ell mor en creu per nosaltres.

 

 

EVANGELI

✠ Passió de Nostre Senyor Jesucrist segons Sant Lluc 14-23, 56

En aquell temps, els ancians del poble, amb els caps dels sacerdots i els escrigues van portar a Jesús a presència de Pilat. No trobe cap culpa en aquest home.
C. I es van posar a acusar-ho dient:
S. «Hem trobat que aquest camina amotinant a la nostra nació, i oposant-se al fet que es paguen tributs al César, i dient que ell és el Messies rei».
C. Pilat li va preguntar:
S. «Eres tu el rei dels jueus?».
C. Ell li respon:
+ «Tu ho dius».
C. Pilat va dir als summes sacerdots i a la gent:
S. «No trobe cap culpa en aquest home».
C. Però ells insistien amb més força, dient:
S. «Solivianta al poble ensenyant per tota la Judea, des que va començar en Galilea fins a arribar ací».
C. Pilato, en sentir-ho, va preguntar si l’home era galileu; i, en assabentar-se que era de la jurisdicció d’Herodes, que estava precisament a Jerusalem per aquells dies, li’l va remetre. Herodes, amb els seus soldats, el va tractar amb menyspreu
C. Herodes, en veure a Jesús, es va posar molt content, doncs feia prou de temps que desitjava veure-lo, perquè sentia parlar d’ell i esperava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes amb abundant verborrea; però ell no li va contestar res. Estaven allí els summes sacerdots i els escrigues acusant-lo amb afany. Herodes, amb els seus soldats, el va tractar amb menyspreu i, després de burlar-se d’ell, posant-li una vestidura blanca, li’l va remetre a Pilat.
Aquell mateix dia es van fer amics entre si Herodes i Pilat, perquè abans estaven enemistats entre si. Pilat va lliurar a Jesús a la seua voluntat.
C. Pilat, després de convocar als summes sacerdots, als magistrats i al poble, els va dir:
S. «M’heu portat a aquest home com a agitador del poble; i resulta que jo l’he interrogat davant de vosaltres i no he trobat en aquest home cap de les culpes que li acuseu; però tampoc Herodes, perquè ens l’ha retornat: ja veieu que no ha fet res digne de mort. Així que li donaré un escarment i el soltaré».
C. Ells van vociferar en massa:
S. «Lleva del mig a eixe! Solta’ns a Barrabàs».
C. Aquest havia sigut ficat en la presó per una revolta esdevinguda en la ciutat i un homicidi. Pilat va tornar a dirigir-los la paraula volent soltar a Jesús, però ells seguien cridant:
S. «Crucifícal, crucifícal!».
C. Per tercera vegada els va dir:
S. «Pues quin mal ha fet este? No he trobat en ell cap culpa que meresca la mort. Així que li donaré un escarment i el soltaré».
C. Però ells se li tiraven damunt, demanant a crits que el crucificara; i anava creixent la seua cridòria. Pilato aleshores va sentenciar que es realitzara el que demanaven: va soltar al que li reclamaven (al que havia ficat en la presó per revolta i homicidi), i a Jesús li’l va lliurar a la seua voluntat.
C. Mentre el conduïen, van tirar mà d’un cert Simó de Cirene, que tornava del camp, i li van carregar la creu, perquè la portara darrere de Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i de dones que es colpejaven el pit i llançaven laments per ell. Jesús es va tornar cap a elles i els va dir:
+ «Filles de Jerusalem, no ploreu per mi, ploreu per vosaltres i pels vostres fills, perquè mireu que vénen dies en els quals diran: “Benaurades les estèrils i els ventres que no han donat a llum i els pits que no han criat”. Aleshores començaran a dir-los a les muntanyes: “Caieu sobre nosaltres”, i als pujols: “Cobriu-nos”; perquè, si açò fan amb el tronc verd, què faran amb el sec?».
C. Conduïen també a altres dos malfactors per a ajusticiar-los amb ell.
C. I quan van arribar al lloc anomenat «La Calavera», el crucificaren allí, a ell i als malfactors, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia:
+ «Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan».
C. Van fer lots amb les seues robes i els van tirar a sort. Aquest és el rei dels jueus.
C. El poble estava mirant, però els magistrats li feien ganyotes dient:
S. «A uns altres ha salvat; que se salve a si mateix, si ell és el Messies de Déu, el Triat».
C. Es burlaven d’ell també els soldats, que s’acostaven i li oferien vinagre, dient:
S. «Si eres tu el rei dels jueus, salva’t a tu mateix».
C. Hi havia també damunt d’ell un rètol: «Aquest és el rei dels jueus».
C. Un dels malfactors crucificats l’insultava dient:
S. «No eres tu el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres».
C. Però l’altre, responent-li i increpant-lo, li deia:
S. «Ni tan sols tems tu a Déu, estant en la mateixa condemna?
Nosaltres, en veritat, ho estem justament, perquè rebem el just pagament del que vam fer; en canvi, aquest no ha fet res mal».
C. I deia:
S. «Jesús, recorda’t de mi quan arribes al teu regne».
C. Jesús li va dir:
+ «En veritat et dic: hui estaràs amb mi en el paradís».
C. Era ja com l’hora sisena, i van venir les tenebres sobre tota la mterra, fins a l’hora nona, perquè es va enfosquir el sol. El vel del temple es va esquinçar per mitjà. I Jesús, clamant amb veu potent, va dir:
+ «Pare, a les teues mans encomane el meu esperit».
C. I, dit açò, va expirar.
C. El centurió, en veure l’ocorregut, donava glòria a Déu dient:
S. «Realment, aquest home era just».
C. Tota la munió que havia concorregut a aquest espectacle, en veure les coses que havien ocorregut, es tornava donant-se colps de pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància, veient tot açò.

 

REFLEXIÓ

Commemorant l’entrada de Jesús a Jerusalem, ens disposem a acompanyar-lo ara que, tal com diu a l’inici del relat de la Passió, ha arribat la seua hora. Jesús entra a Jerusalem com cap rei ho havia fet, a lloms d’una burreta que ningú havia muntat mai. Entra aclamat pel poble senzill com un rei humil i pacífic, però ferm, disposat a no tirar-se arrere i a no donar-se per vençut. Entra a Jerusalem per a consumar el camí de l’abaixament per amor que havia començat en l’encarnació. Ell, que en el seu naixement a Betlem va assumir la feblesa humana, ara accepta la mort, i mort de creu. Jesús descendeix tan a baix que no hi ha res de l’experiència humana que no puga ser sostingut per ell i exaltat amb ell, quan la vida vença a la mort i el Fill torne al Pare. Que l’Hosanna amb que hui aclamem a Jesús siga signe del nostre desig d’identificar-nos amb ell en el seu itinerari vital: compartir la seua mort per a poder participar de la resurrecció.