background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XIV

TEMPS ORDINARI

5 de juliol de 2020

 

Veniu a mi tots els qui esteu cansats

 

És temps de fer festa, d’obrir el cor a la Paraula de Déu i de lloar la seua bondat. Som el poble de Déu que vol renovar la seua aliança, afirmar la seua fidelitat i aprofundir en la seua relació amb Déu Pare. Que l’Esperit ens allibere dels nostres pecats i ens òbriga el cor a l’acció de gràcies i la boca a la lloança.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Zacaries 9, 9-10)
El profeta convida al poble al goig i l’alegria perquè els anuncia un futur bell. Ve el nou rei en humilitat i santedat. El nostre acolliment i acceptació ens proporcionarà la pau i la prosperitat.

 

SALM
Beneiré el vostre nom per sempre, Déu meu i rei meu.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 8, 9. 11-13)
Sant Pau ens recorda que estem cridats a véncer el nostre egoisme i a permetre a l’Esperit ser el nostre guia. L’egoisme porta a la mort. Entregar-nos a l’acció de l’Esperit ens obri les portes de la vida.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 11, 25-30

Jesús digué: «Vos enaltisc, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així vos ha plagut a vós. El meu Pare ho ha posat tot en les meues mans; ningú coneix el Fill llevat del Pare, i ningú coneix el Pare, sinó el Fill i aquell a qui el Fill li ho vol revelar. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afligits, i jo vos faré reposar. Accepteu el meu jou, apreneu de mi, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu repòs, perquè el meu jou és suau, i la meua càrrega, lleugera».

 

REFLEXIÓ

Jesús, als evangelis, ens parla moltes voltes del Pare, de com complir la seua voluntat, de la seua missió i de moltes altres coses. Però ens parla molt poc de la seua pròpia persona. Hui, en canvi, és de les poques vegades que es proposa ell mateix com a model i que ens demana explícitament que l’imitem: “Feu-vos deixebles meus que jo soc benèvol i humil de cor” “Feu-vos deixebles meus”, és a dir, preneu-me per Mestre, imiteu-me. I en què vol que l’imitem? Pues a ser “benèvols i humils de cor”. Això ens fa veure que aquesta actitud és essencial per a ser deixeble de Jesús. Hem de voler ser benèvols i humils de cor.
Però cal reconéixer que a vegades interpretem malament això de ser benèvols i humils. Molts ho consideren com un signe de debilitat, de falta de personalitat, de persones resignades i passives, de poca espenta, sense passions ni emocions. Però això no és cert. La bondat, la humilitat, és una cosa molt diferent de tot això. No obstant, la bondat, la humilitat, no són un punt de partida. No són una qüestió genètica amb la que ja es naix. És més el final d’un llarg procés. S’arriba a través d’un treball dur i pacient contra les nostres pròpies tendències negatives. Per això, per adquirir-la, fa falta molta força, cal ser molt coratjós. La humilitat no és passivitat, sinó fruit d’una gran victòria sobre un mateix. No és estrany que Jesús haja formulat aquella benaurança: “Feliços els humils: són ells els qui posseiran la terra”. Ens esforcem per ser benèvols i humisl de cor? Si no fóra així, no seríem deixebles de Crist.
En aquest evangeli hi ha també una altra invitació de Jesús. Ens diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afligits; jo vos faré reposar”. Realment ho necessitem, perquè la vida, amb el seu ritme, va erosionant les nostres forces i la nostra esperança. I comencem a dubtar de la proximitat de Déu i, fins i tot, de l’amor que ens té. Jesús, coneixedor de les nostres ruptures interiors, ens ofereix a tots la possibilitat de recuperar la pau del cor i la confiança. Només ens posa una condició: que acceptem el seu jou. Això que, de moment, pot paréixer un pes, en realitat és font de pau perquè, si complim la voluntat de Déu, el seu Esperit habitarà en nosaltres (segona lectura). I amb la llum i la força d’aquest Esperit, ens adonarem que les dificultats de la vida són més bé possibilitats de creixement, de manera que passe el que passe, no ens enfonsarem. El Senyor no ens traurà les càrregues, certament, però ens les farà més lleugeres. Perquè l’Esperit que portem dins és com una força que fa més lleuger el pes: “El meu jou és suau i la meua càrrega, lleugera”.
Per captar això, ens hem de fer senzills, perquè, en cas contrari, no ho entendrem. Ens ho adverteix Jesús: “Vos enaltisc, Pare, Senyor del cel i la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos”. Els senzills no són els tontets, els que , sinó aquells que saben captar les coses de Déu. És a dir, els qui necessiten a Déu, els qui saben escoltar-lo, els qui saben admirar-se i sorprendre’s per les seues obres i meravelles, els qui es deixen omplir de la seua felicitat. Tenim un bon exemple a imitar de persona senzilla en la Mare de Déu. Ella expressa perfectament aquest esperit en el cant del Magnificat.
Si fórem més senzills i humils de cor, tindríem més harmonia interior, una millor relació amb els altres i una fe més estimulant. És a dir, seríem més feliços i no crearíem tants conflictes al nostre entorn. Tant de bo ens esforcem perquè siga així.

 

 

SOLEMNITAT DELS SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

29 de juny de 2020

Traslladada al diumenge 28 de juny a l’arxidiòcesi de València

 

“Vós sou el Messies, el fill de Déu viu”

 

El Senyor guia a la seua Església a través del seu Esperit vessat en els seus fills. Sant Pere i Sant Pau, les claus i la paraula, van donar el millor de les seues vides al servici de la causa de Jesús, van establir l’Església en el món, van mantindre la unitat i amb la seua sang van demostrar que eren vertaders testimonis de l’Evangeli.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Fets 12, 1-11)
L’Església experimenta les seues primeres persecucions, vessa la primera sang i Pere pateix les primeres cadenes pel seu Mestre. El Senyor acudeix en ajuda de l’església naixent i allibera a Pere de la presó. L’oració de la comunitat pel seu cap, Pere, va ser escoltada i va continuar orant i anunciant al Senyor Jesús.

 

SALM
El Senyor m’ha alliberat de tots els meus patiments.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 4, 6-8. 17-18)
Sant Pau, lluitador incansable, està a punt d’acabar la seua carrera. S’ha mantingut fidel, ha guardat la fe, ha donat fruits de vida, ha recorregut quinze mil milles predicant l’Evangeli i ha donat la vida pel seu Senyor. Acaba la seua carrera i es posa en mans de Déu i li dóna tota la glòria a Ell.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 16, 13-19

Quan arribà a la regió de Cesarea de Felip, Jesús va preguntar als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?». Ells li respongueren: «Uns diuen que Joan Baptista; altres, Elies; altres, Jeremies o un dels altres profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?»: Simó Pere li contestà: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu.» Jesús li va respondre: «Benaurat tu, Simó, fill de Jonàs, perquè això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara jo et dic: tu eres Pere, i sobre esta pedra edificaré la meua Església, i el poder de l’infern no la destruirà. Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que lligues en la terra, quedarà lligat en el cel, i tot allò que deslligues en la terra, Quedarà deslligat en el cel».

 

REFLEXIÓ

Pere és la pedra sobre la que es fonamenta l’Església. No és la pedra angular, que és Crist, però Pere i Pau esdevenen les més pròximes a Ell, les que estan al seu costat mateix, en contacte directe.
Però tanmateix Pere és una roca dèbil, capaç fins i tot de plorar. És el Pere que fa camí durant tres anys al costat mateix de Crist, és aquell qui cridat per Andreu, el seu germà, per a conéixer a Jesús i que deixant xarxes i barca al mar de Galilea va i veu. És el Pere que veu al Crist glorificat al mont Tabor en l’episodi de la transfiguració. El Pere que benintencionat vol evitar-li a Jesús la seua passió i mort sense adonar-se de que ens hauria privat de la salvació a tota la humanitat. El Pere de fe feble que s’enfonsa en l’aigua prop de Genesaret. El que comparteix endormiscat l’angoixa de Getsemaní. El que té alhora el coratge de traure l’espasa per defensar al mestre i al cap de poc plora amargament per no reconéixer-se el seu seguidor al pati de la casa del gran sacerdot. El Pere que no té plata ni or però que havent vist el sepulcre buit, havent fet experiència del Crist ressuscitat i havent rebut l’Esperit Sant és capaç de fer aixecar un invàlid de la seua prostració o una morta del seu taüt.
Hui l’Evangeli de Mateu ens presenta la seua professió de fe, breu, clara, contundent. «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». El que confessa no ho ha sabut de ningun home, és fruit de la seua experiència de fe, li ha estat revelat pel Pare del cel en la persona del Fill. Pere i Pau no són el centre de la història de la salvació, que sols ho és Crist, però esdevenen peces imprescindibles sense les quals la història de la salvació hauria anat d’una altra manera, perquè ells van tindre molt present que cal obeir primer a Déu que als homes.
Si Pere és el fonament, Pau és el gran missatger, aquell a qui el Senyor ha donat la força per proclamar l’Evangeli per tots els llocs i que es convertí en un instant, la seua fe no la va aprendre de cap home, sinó que li vingué per una revelació de Jesucrist. Pau és el qui passa de perseguidor a Evangelitzador i qui arribada l’hora de desfer les amarres i deixar el port d’aquest vida, havent lluitat en aquest noble combat, es manté fidel i esdevé mereixedor d’una corona, la del martiri. Com Pere, el martiri completa en ell l’obra de Déu i els obri les portes del Regne. Han experimentat de veritat com el Senyor ha enviat al seu àngel a ajudar-los, el Senyor els ha escoltat i no han tingut por de ser portats allà on no volien anar.
Sant Pere i Sant Pau potser són difícils d’imitar, però ens són un exemple, ens marquen un camí. Després de l’encontre de Pere al llac de Galilea i de Pau camí de Damasc amb Jesús les seues vides canviaren radicalment. Fins al punt de fer exclamar a Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu eres el Sant de Déu».
Als dos apòstols els mogué la fe en el Senyor. Una fe transformada en una confiança sense límits que va fer que no perderen mai l’entusiasme i la valentia en la predicació de l’Evangeli. Els dos van patir, en el cos i en l’ànima, van ser empresonats, escarnits, perseguits i condemnats a mort. Però res els va llevar la ferma voluntat de seguir a Crist fins a l’últim moment. La força els venia de la seua fe en el Senyor ressuscitat, el sentien a prop, al seu costat i això els va alliberar, a la fi, de qualsevol por.
Pere i Pau ens són model de confiança davant les nostres pors i les nostres inseguretats, fruits d’una fe insegura, acomodatícia, poc fonamentada, inestable. Si Déu està amb nosaltres, si vertaderament creiem que Ell és el Messies el Fill de Déu viu, no podran res les dificultats, ni el dolor, ni la mort. Pere i Pau no eren perfectes i va ser aquesta la seua força, arrelats en la seua debilitat, quan eren febles era quan realment eren forts. La feblesa de Pere i de Pau ens manifesta que l’Església es fonamenta sobre la potència infinita de la gràcia de Déu i gràcies a ella va fent camí.
Amb la sòlida fe de Pere, capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, que la posà a plena llum, com ells que reconegueren en Jesús al Messies, al Fill del Déu viu, recordem hui el ministeri del bisbe de Roma que té confiat el nostre Papa Francesc, preguem per ell i encomanem-lo al Senyor perquè com Pere esdevinga roca sòlida i com Pau testimoni de l’Evangeli. Preguem també pel nostre Arquebisbe Antoni, cap de la nostra església de València.

 

 

DIUMENGE XIII

TEMPS ORDINARI

28 de juny de 2020

 

Si vols ser deixeble de Jesús…

 

Crist ens convoca, ens parla i ens alimenta i és l’hoste que hem d’acollir en la nostra casa. L’Esperit ha d’actuar amb la seua força en nosaltres i ha d’ajudar-nos a despertar allò que és bo, allò que és just i la veritat.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (2 Reis 4, 8-11. 14-16a)
En aquesta lectura, una dona sense nom, es converteix en model de fe i de servici. El generós acolliment que dispensa al profeta Eliseu es veu recompensada amb el fruit de la vida. Acollir a Déu és acollir la vida, és entrar en comunió amb l’autor de la vida present i futura.

 

SALM
Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 6, 3-4. 8-11)
Sant Pau ens recorda l’esdeveniment més important de la nostra vida: el Baptisme. El Baptisme ens uneix a Crist, ens fa morir al pecat i a l’home vell, ens fa homes nous, ens fa viure per a Déu en Crist Jesús. Solament hi ha una mort vertadera: la mort a l’amor de Déu. Solament hi ha una vida vertadera: la vida en l’amor de Déu que no passa mai.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 10, 37-42

Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seua creu i em seguix, no és digne de mi. Qui vullga trobar la vida, la perdrà; però qui l’arribe a perdre per la meua causa, la trobarà. Qui vos acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull a qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. I tot el qui done un got d’aigua fresca a un d’estos menuts només perquè és deixeble meu, en veritat vos dic que no quedarà sense recompensa».

 

REFLEXIÓ

Podem pintar l’Evangeli de hui a un retaule. La nostra vida se’ns presenta al davant i podem donar-li un color viu, o bé un color de mort. Quan ens apropiem de la nostra vida acabem perdent-la. Quan la deixem al servei de Déu i la perdem per causa d’Ell, la retrobem per sempre, en la vida eterna. La vida està al centre, no pot estar situada en cap altre lloc, nosaltres podem afegir els colors que vol la nostra llibertat de fills de Déu.
Si al mig del retaule està la nostra vida, a un costat del retaule ens trobem a Jesús com absolut de la nostra estimació. Al costat tenim la creu, la nostra, que hem de prendre si volem seguir a Jesús. Sempre hem de decidir acompanyar-lo o no. A l’altre costat del retaule ens trobem la relació amb els altres. Primer l’acolliment, acollir l’altre com a Crist mateix. I més al costat encara ens trobem l’acció de servici als altres. Cal donar un got d’aigua fresca a l’altre necessitat, ja que ens ha estat enviat per Jesús, perquè reaccionem.
El retaule porta per títol el seguiment de Jesús. I les escenes ens interpel·len en les nostres actituds i relacions, què és bo o què no és bo per seguir a Jesús. Cal discernir la vida que portem, per veure què és bo i què no és bo en la nostra vocació de cristians. El seguiment de Jesús pot ser fàcil o difícil. Complicat pels peròs, contrarietats, indecisions, dubtes i supersticions. Però fàcil per qui es deixa portar per l’Esperit Sant que ens porta per on vol si no li posem cap impediment.
Mirem el retaule de la nostra vida, pensem qui estimem com a absolut, quina creu portem i quin servici donem. Jesús ha vingut perquè visquem ara i en el seu Regne del cel. Deixem-nos portar pel seu Esperit. Estimem-lo, seguim-lo, acollim-lo i donem-nos i assolirem la vida per sempre.