background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XXVIII

TEMPS ORDINARI

13 d’octubre de 2019

 

La teua fe t’ha salvat

 

En aquest diumenge hem d’oferir-li al Senyor i als germans la nostra humilitat i confiança. Hem d’obrir-li les portes del nostre cor per a acollir el missatge i la nostra boca per a la lloança.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (2 Reis 5, 14-17)
Naaman visita al profeta Eliseu. Segueix els consells del profeta i sana. La seua sanació va més enllà de la pell. La seua ment, el seu cor i la seua ànima han sigut també sanades i ara adora al Déu d’Eliseu.

 

SALM

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 2, 8-13)
Sant Pau aconsella al seu deixeble Timoteu des de la presó. A Sant Pau el poden encadenar però la Paraula de Déu no pot ser encadenada. Els homes podem ser infidels però Déu permaneix fidel.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 17, 11-19

Anant Jesús camí de Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Quan anava a entrar en una ciutat, van vindre a la seua trobada deu homes leprosos, que es van parar lluny i a crits li deien: «Jesús, mestre, tingues compassió de nosaltres». En veure’ls, els va dir: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». I va succeir que, mentre anaven de camí, van quedar nets. Un d’ells, veient que estava curat, se’n va tornar lloant a Déu a grans crits i es va prostrar als peus de Jesús, rostre en terra, donant-li gràcies. Aquest era un samarità. Jesús va prendre la paraula i va dir: «No han quedat nets els deu?; els altres nou, on estan? No hi ha hagut qui tornara a donar glòria a Déu més que aquest estranger?». I li va dir: «Alça’t, vés-te’n; la teua fe t’ha salvat».

 

REFLEXIÓ

Trobem a Jesús “entre Samaria i Galilea”. En descampat. En terrenys fronterers. On les coses no estan absolutament definides ni són clares. En terra de ningú. I, potser, així les coses, podem tindre la sensació de viure, nosaltres mateixos hui, en aquest descampat fronterer i amb diferents valències. Amb diferents percepcions i valoracions. Amb diverses influències i corrents. Sense estar segurs de pràcticament de res.
Així es presenta el grupet dels leprosos davant Jesús. És un grup d’exclosos. No poden entrar a la ciutat ni tindre contacte amb altres persones. Expulsats de la vida social. S’acosten a Jesús, demanant reconeixement. Suplicant que Jesús es faça càrrec del pes de les seues vides. Reclamant una mirada compassiva. I, d’ací, l’ajuda per alleugerir aquest pes i aquest dolor. El nostre món i el nostre viure van curts de compassió. Anem, tots, molt curts de compassió. Potser per sobreviure ens hem endurit. Anem permanentment amb l’armadura posada. O amb la pressa. O amb la indiferència. O amb la por…que ens mou a agressivitat… I anem per les nostres ciutats, i per les nostres fronteres, insensibles i inquiridors. O fugitius i a la defensiva…I no ens adonem que al nostre voltant, abans que altres coses, ens demanen compassió.  Comprensió. Fer-nos càrrec del que està vivint qui està als nostre costat. La Bona Notícia de hui pot ser una crida forta a la nostra porta per desvetllar-nos en aquesta carència de compassió a les nostres vides. Podríem començar per preguntar-nos si coneixem de veritat a qui tenim al costat. Si coneixem les seues preocupacions i gojos. Si ens “toca” la seua història. Podem pensar com lliurar-nos d’armadures i proteccions que no només no ens ajuden, sinó que ens mengen moltes energies. Jesús va mirar compassivament. Se li van acostar i no els va fugir. Els va atendre. Es va compadir. Els retornà la dignitat.
Dels deu, un retorna, donant gràcies. Només un. Potser aquest va rebre alguna cosa diferent dels altres? No ho pareix. Més bé és la constatació que normalment, tots som molt diligents i disposats a demanar, quan necessitem, i molt poc agraïts, quan hem rebut el que demanàvem. I així ens van les coses.. Perquè, en el fons, l’agraïment és molt més que bona educació, cortesia i maneres. Molt més. Viure agraïdament és reconèixer la pròpia realitat i la pròpia necessitat. Sense fantasies ni deliris d’autosuficiència. És reconéixer que som qui som, gràcies, sobre tot, al que hem rebut. I que els altres ens ajuden a viure. Els ulls de l’agraïment ens eixamplen el cor. I ens fan veure que vivim gràcies a un gran amor. A l’amor de Déu que mai no ens deixa ni ens oblida. Els ulls de l’agraïment saben vore allò amagat. Allò que a primera vista no es veu. La presència amagada de Déu. Aquell samarità, va saber vore en el seu retorn a la salut i a la societat, la mà de Déu. La passió de Déu per la seua vida concreta.
El samarità és doblement marginat. Leprós i samarità. Doble exclusió. Potser hi ha moments que pensem que no hi ha res a fer, i que tot està en contra. Aleshores només ens queda la fe. Només ens queda viure i actuar des de la fe. No des de les pròpies habilitats ni capacitats. Potser és aleshores, quan deixem actuar el Senyor en nosaltres. I el descobrim salvador. Ell salva. Rescata la nostra vida. Ens fa eixir del pou. Jesús salva quan posem en joc la fe. I aquell samarità encara va escoltar: Alça’t. Viu. Segueix caminant i buscant. Que et moga la teua fe. Deixa’t conduir. Viu sense por. La teua fe t’ha salvat.

 

Resultado de imagen de limosna segun la biblia

 

 

 

DIUMENGE XXVII

TEMPS ORDINARI

6 d’octubre de 2019

 

Senyor, augmenta’ns la fe!

 

En aquest dia del Senyor, hem de celebrar que la salvació és per a tots. Ningú està exclòs de l’amor de Déu. Els cristians vivim la nostra vida com a història de salvació, feta de gràcia i de pecat. Hem d’experimentar la presència de Déu i la calor dels germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Habacuc 1, 2-3; 2, 2-4)
El profeta es queixa del silenci de Déu. Els violents parlen amb la seua força, els tirans amb la seua opressió, els blasfems amb la seua falta de fe. Déu pareix no tindre pressa. Déu no actua. Però el seu dia arribarà. A nosaltres, els impacients, ens demana viure en fidelitat la vida cristiana.

 

SALM

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 1, 6-8. 13-14)
Sant Pau demana a Timoteu que no s’avergonyisca de l’evangeli que ha rebut. I a nosaltres ens demana reavivar l’esperit rebut en el nostre baptisme i lluitar per l’evangeli que l’església ens ha entregat.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 17, 5-10

Els apòstols li van dir al Senyor: «Augmenta’ns la fe». El Senyor va dir: «Si tinguéreu fe com un granet de mostassa, diríeu a eixa morera: “Arranca’t d’arrel i planta’t en la mar”, i vos obeiria. Qui de vosaltres, si té un criat llaurant o pasturant, li diu quan torna del camp, “De seguida, vine i posa’t a la taula”? No li direu més bé: “Prepara’m de sopar, cenyeix-te i serveix-me mentre menge i bec, i després menjaràs i beuràs tu”? Potser heu d’estar agraïts al criat perquè ha fet el manat? El mateix vosaltres: quan hàgeu fet tot el que se vos ha manat, digueu: “Som servents inútils, hem fet el que havíem de fer”».

 

REFLEXIÓ

Calamitats, devastacions, violències, penes, rinyes i discòrdies… n’hi ha per tot arreu. I ens podem sentir insegurs si el nostre esperit d’orgull es pensa que ho pot solucionar tot. Tal vegada ens falta avivar la flama del do de Déu. «Perquè l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny». Jesús assenyala als apòstols la potència, la força de la fe. No hi ha cap dubte que la fe és un do de Déu gratuït. Nosaltres només hem d’acceptar-lo i viure’l.
Sí, cal viure la fe. De vegades tenim la fe molt diluïda, barrejada amb creences que no tenen res a veure en el seguiment de Jesús i del seu evangeli. I en lloc de córrer pel camí de l’evangeli, on s’eixampla el cor amb l’amor, entropessa dins el laberint d’una vida superficial, supèrflua i avorrida. Si sabem en qui creiem, hem de ser responsables. Com a cristians seguidors del Crist, no hem de fer altra cosa que complir el nostre deure. I, quin és el nostre deure? Hem de descobrir-los nosaltres mateixos amb l’evangeli, amb la meditació de la Paraula de Déu.
Viure la fe com a cristià implica posar-la en pràctica. I, es posa en pràctica en el servei, en les obres, en l’acció del cor obert a les necessitats dels altres, en la misericòrdia desenvolupada en la humilitat de la vida senzilla de creient. No ens podem enorgullir de ser cristians, si primer no ens dediquem a viure la fe amb humilitat i servei al pròxim. Perquè és en el necessitat en qui més se serveix a Déu. I perquè som servents sense cap mèrit, ja que és el nostre deure com a cristians, per continuar amb esperança i amor el camí de l’evangeli hem de demanar encara al Senyor que ens augmente la fe.

 

DIUMENGE XXVI

TEMPS ORDINARI

29 de setembre de 2019

 

El pobre Llàtzer i el ric Epuló

 

Jesús es fa paraula d’esperança per al nostre esperit abatut i es fa aliment per al viatge de la vida. Jesús ens envia els seus missatgers per a anunciar-nos una nova manera de viure. Escoltem al Senyor que ens convida a obrir-nos als germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Amós 6, 1a. 4-7)
El profeta Amós denuncia amb gran atreviment als ociosos i als avariciosos. Es necessita valor per a tirar en cara als poderosos el seu pecat. Només els homes de Déu tenen eixa valentia.

 

SALM

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Timoteu 6, 11-16)
Déu parla de mil maneres al qui sap escoltar. Déu parla especialment a través del sofriment dels pobres. No és temps de miracles. És temps de conversió: mirar a Déu i al germà.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 16, 19-31

Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer estava estirat vora el seu portal amb tot el cos llagat, esperant satisfer la seua fam amb les sobres que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia a Llàtzer que mulle amb aigua la punta del seu dit i em refresque la llengua, perquè sofrisc molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tot tipus, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volguera passar del lloc on estic jo cap on esteu vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre”. El ric digué: “Aleshores, pare, et pregue que l’envies a ma casa. Tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els advertisca, perquè no acaben també en aquest lloc de turments”. Abraham li respongué: “Ja tenen a Moisés i els profetes: que els escolten”. El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisés i dels profetes, encara que ressuscitara algú d’entre els morts no es deixarien convéncer”».

 

REFLEXIÓ

Les lectures d’aquest diumenge són continuació del diumenge passat: la denúncia profètica d’Amós, posar en evidència la manera de vida d’alguns, que adoraven a Yavhé en el Temple, complien amb tot el que s’estableix per la llei i s’oblidaven després incomprensiblement d’altres obligacions que haurien de portar a la pràctica en la seua vida diària. De fet, aquest text del capítol sisé del profeta Amós és un dels més durs de tot l’Antic Testament contra els qui viuen envoltats de luxes i comoditats a esquena del sofriment dels oprimits. Precisament és això el que denúncia: viure en l’un a cegues de l’altre. Desentendre’s del sofriment del germà; no preocupar-se més enllà del benestar d’un mateix, fer els ulls grossos davant el dolor dels altres, no ser solidari amb qui viu en inferioritat de condicions, ignorar la necessitat, tot això, són coses que Déu reprova. I és que no pudem estar envoltats de luxe, i fer oïdes sordes al clam del germà necessitat. És veritat que moltes vegades la nostra excusa, és que ja tenim prou amb els problemes de cadascun per a preocupar-nos dels altres, però si ho pensem un poquet, és aquesta una excusa molt poc cristiana, ja que la fe en el nostre Déu que és sobretot amor ens exigeix que a pesar que el que és nostre ens porte el seu temps, cal deixar un poc també per als altres. Hem de ser més despresos, i estar atents a les dificultats i problemes dels qui ens envolten. El nostre egoisme, la nostra falta d’amor ens porta a deixar de costat el que passa més enllà de la porta de la nostra casa. Quantes vegades diem, porte temps vivint al costat d’aquesta persona, i no la conec de res. Vivim exclusivament preocupats del nostre, sent molt poc sensibles a les necessitats dels altres. La lectura de hui ens convida a repensar això.
L’exemple que ens porta l’evangeli, no per molt conegut resulta menys incisiu. L’home que se sentia a gust com estava, no escolta a Déu ni escolta al pobre, la seua ment i el seu cor estan posats en exclusiva en les riqueses i en la comoditat, i no li importa res més, no és que només no li importe és que no necessita més. Viure en el seguiment de Jesús és per a nosaltres una tensió permanent. La tensió entre buscar la pròpia voluntat i la voluntat de Déu, sobretot quan ambdós no coincideixen. Ens movem en aquest dilema continu. Això es manifesta en una sèrie de situacions molt concretes, per exemple: viure còmodament o viure en actitud de servei; viure la nostra vida o viure per als altres; viure pegats a la vida temporal o viure en la busca del més enllà; escoltar les veus que ens complauen, que ens adulen o escoltar la crida permanent a la conversió que Déu ens fa. Podríem afegir moltes altres situacions. Contínuament la nostra vida es mou en aquesta disjuntiva a l’hora de decidir-se, és veritat que és aquesta una lluita contínua, però la nostra opció per Jesús ens exigeix que revisem quines són les nostres opcions prioritàries. Decidir-nos per Ell ens exigeix un poc més de compromís a l’hora de saber el que hem de fer. Decidir-nos per Ell, significarà més d’una vegada deixar de costat el que ens agradaria fer i triar el camí que Ell ens proposa. Tant de bo, a l’hora de prendre aquesta decisió tinguem més en compte el que significa sacrifici, esforç i compromís personal i deixem de costat el que significa, deixadesa, pessimisme, peresa i desil·lusió. El Senyor segur ens demana que hem de fer més i millor. Li demanem al Senyor, que ens done la força suficient per a convéncer-nos de tot això, li ho demanem els uns per als altres. Al mateix temps que demanem pels que menys tenen, pels pobres, pels quals estan o se senten abandonats de tots, pels qui més necessiten de nosaltres i nosaltres incomprensiblement els donem de costat.