background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XXV

TEMPS ORDINARI

23 de setembre de 2018

 

Prestigi o servei?

 

Jesús marca el camí amb el seu exemple i ens convida a caminar en actitud de servei als homes i dones de bona voluntat.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Saviesa 2, 12. 17-20)
La lectura del llibre de la Saviesa ens enfronta amb les acusacions que el just ha de patir. Els acusadors se senten malament perquè algú els recorda els seus errors i pecats. I es pregunten si el just es mantindrà ferm en la seua fe en Déu davant el perill. Mantinguem-nos ferms en la fe rebuda.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Jaume 3, 16-4. 3)
Jaume no és molt optimista sobre la marxa de la comunitat cristiana. I ens recorda que la vertadera saviesa ve de Déu i els seus fruits són la justícia i la pau. La comunitat cristiana i la nostra també es ressent quan falten aquests fruits.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 9, 30-37

Jesús i els seus deixebles van travessar Galilea; no volia que ningú s’assabentara, perquè anava instruint als seus deixebles. Els deia: «El Fill de l’home va a ser entregat en mans dels homes i el mataran; i després de mort, als tres dies ressuscitarà». Però no entenien el que deia, i els feia por preguntar-li. Van arribar a Cafarnaüm, i una vegada en casa, els va preguntar: «De què discutíeu pel camí?». Ells callaven, pues pel camí havien discutit qui era el més important. Jesús es va asseure, va cridar als Dotze i els va dir: «Qui vulga ser el primer, que siga l’últim de tots i el servidor de tots». I prenent un xiquet, el va posar enmig d’ells, el va abraçar i els va dir: «El que acull a un xiquet com este en el meu nom, m’acull a mi; i el que m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al que m’ha enviat».

 

REFLEXIÓ

Si obrim qualsevol diari, els nostres ulls toparan amb títols que ens parlen de conflictes: guerres, assassinats, manifestacions violentes, venjances, robatoris, ruptures matrimonials… I el mateix passa amb els telediaris: moltes vegades ens donen ganes de tancar el televisor. Cal reconèixer sincerament que el panorama no és molt bo: la nostra societat no està sana. Però, per què es dóna aquesta situació?
Les lectures de hui ens ajuden a descobrir l’arrel de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra societat. Ens poden servir per a fer una revisió personal. Diem personal, perquè si volem canviar el món, no ens enganyem, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos.
Per exemple, Sant Jaume ens ha dit a la segona lectura: “On hi ha cels i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tot tipus”. I afegeix: “Envegeu coses que no podeu aconseguir i per això lluiteu”. Ens veiem reflectits, d’alguna manera, en aquestes paraules de Sant Jaume? Les enveges, els cels, les ambicions, les rivalitats, poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, fins i tot les mateixes famílies, i fan impossible la pau.
Tindre, en canvi, un cor senzill, capaç de valorar i assaborir els xicotets goigs de la vida, allò que el Senyor ens ha donat –que és molt!- un cor agraït capaç de viure cada dia com un do de Déu, això, ompli de serenor i de pau i ho fa extensiu a aquells que ens envolten.
Per què insistim en tenir “mala qualitat” de vida, quan el Senyor ens dóna la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes?
És trist que moltes persones seguisquen barallant-se per acumular diners perquè els consideren la principal font de felicitat. Però això és fals. Com a molt poden aportar benestar, però no felicitat que és una cosa molt més profunda que ix en el cor. Un cor buit, no pot ser feliç. I el cor només s’ompli quan estima i se sent estimat.
També Jesús, a l’evangeli, denuncia una altra causa de tirantors i de ruptures, sobretot entre amics i companys de feina: el desig d’ocupar els primers llocs i de tenir els càrrecs més remunerats, de més lluïment que permeten més protagonisme. Contra totes aquestes temptacions tan humanes i tan quotidianes, Jesús ens diu: “Si algú vol ser el primer, ha de ser l’últim i el servidor de tots”.
Tots aspirem a créixer, a progressar, a anar endavant, a desenvolupar-nos. És una aspiració molt humana, que Jesús no critica gens. Però sí ens indica quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement.
No s’hi arriba cometent injustícies, xafant els altres, aprofitant-se d’ells. Aquesta actitud no fa créixer la persona sinó al contrari, la fa xicoteta. I és una actitud que fa mal perquè genera desunió, enemistats i ressentiments. Actuant així en comptes de sentir-nos germans ens sentim enemics.
El creient, si ho vol ser de veritat, s’ha de distingir per la seua actitud de servei. Ha de voler créixer i progressar, sens dubte, però sense tancar-se, sinó fent-se disponible als altres, sempre disposat a donar una mà a qui ho necessita. No es tracta d’esperar ocasions heroiques, que potser per a molts no arribaran mai. Sinó de tenir una actitud de servei en les mil xicotetes coses de cada dia: a casa, a la feina, anant pel carrer, conduint el cotxe, al barri, al col·legi, a la universitat…
Seria bo que hui revivírem amb sinceritat com estem d’actitud de servei, perquè és el fonament de la solidaritat i de la pau en qualsevol ambient .
Com considerem les persones que ens envolten? Com a germans amb qui podem col·laborar per construir un món millor? Com a rivals a qui cal superar i, si fa falta, xafant? En el primer cas estarem construint el Regne de Déu. En l’altre cas, l’estarem destruint.
I una última reflexió important. Cada diumenge, el Senyor ens diu paraules de vida, sobretot a través de l’evangeli. Ser deixebles de Jesús és, per damunt de tot, ser fidels a aquests evangeli, a aquesta Paraula de Jesús. Però no oblidem que la major fidelitat a l’evangeli no s’obté escoltant-lo, sinó posant-lo en pràctica, recreant-lo amb la pròpia vida.
Per a nosaltres, l’evangeli més important ha de ser el cinqué. Sí, el cinquè, és  a dir, aquell que escrivim cada dia amb la nostra pròpia vida, tenint els quatre evangelis com a punt de referència en el nostre pensament i en el nostre cor.
Ser cristià és estar atent a les inspiracions de l’Esperit de Jesús i saber “recrear” l’evangeli. Saber “escriure” amb la vida de cada dia, el nostre evangeli, que ens convertirà en un nous Jesús. Perquè així nosaltres podrem ser també “Paraula de Déu encarnada” tots els dies de la nostra vida.
De veritat, la nostra vida, és una Bona Nova que escampa la bondat de Déu per tot arreu? Per què?

 

Imagen relacionada

 

 

DIUMENGE XXIV

TEMPS ORDINARI

16 de setembre de 2018

 

I vosaltres, qui dieu que sóc jo?

 

Com a cristians estem cridats a fer un viatge amb Jesús, aquest viatge es diu discipulat. No sempre sabem cap a on viatgem, però sí sabem qui és el guia, Jesús que ens acompanya i se’ns manifesta al llarg del camí.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 50, 5-9a)
El servidor de Déu, a pesar del sofriment, és fidel a la voluntat de Déu i confia en el seu Déu que li dóna la força per a dur a terme la seua missió.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Jaume 2, 14-18)
La fe sense obres està morta. No hem de presumir de ser cristians si no treballem per la pau, si no busquem el bé dels germans, si no arrisquem la nostra vida com ho va fer el nostre mestre, Jesús.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 8, 27-35

Jesús i els seus deixebles es van dirigir a les aldees de Cesàrea de Filip; pel camí va preguntar als seus deixebles: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells li van contestar: «Uns, Joan el Baptista; uns altres, Elies, i uns altres, un dels profetes». Ell els va preguntar: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Prenent la paraula Pere li va dir: «Tu eres el Messies». I els va comminar a que no parlaren a ningú sobre açò. I va començar a instruir-los: «El Fill de l’home ha de patir molt, ser reprovat pels ancians, summes sacerdots i escrigues, ser executat i ressuscitar als tres dies». Els ho explicava amb tota claredat. Aleshores Pere se’l va emportar apare i es va posar a increpar-lo. Però ell es va tornar i, mirant als deixebles, va increpar a Pere: «Posa’t darrere de mi, Satanàs! Tu penses com els homes, no com Déu!». I cridant a la gent i als seus deixebles els va dir: «Si algú vol vindre darrere de mi, que es negue a si mateix, prenga la seua creu i em seguisca. Perquè, qui vol salvar la seua vida, la perdrà; però el que perda la seua vida per mi i per l’Evangeli, la salvarà.

 

REFLEXIÓ

 En l’evangeli de hui hem vist com Jesús s’interessa per saber què pensa d’Ell la gent. Queda clar que els seus contemporanis el tenen per un gran personatge. Però Jesús vol anar al fons i fa una pregunta molt més directa als seus deixebles. Una pregunta que hui ens fa també a cadascun de nosaltres: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.
Ser cristià és, fonamentalment, creure i estar en íntima comunicació amb una persona: amb Jesús. Qui és, per a nosaltres, Jesús?
Si ens hem fet aquesta pregunta altres vegades, i mirem enrere en la nostra vida, ens adonarem d’una cosa: que la resposta que hem donat, cada vegada ha sigut diferent.
I és natural que siga així: no podrem donar mai una resposta definitiva a aquesta pregunta. Perquè la riquesa de la persona de Jesús és inexhaurible.
A Jesús l’anem descobrint progressivament. L’anem descobrint a mesura que ens esforcem per ser-li fidels, a mesura que fem l’esforç de comprometre la nostra vida, estimant com Ell ens ha estimat.
Si seguim aquest camí de fidelitat, anirem sentint cada dia d’una manera més clara, que Jesús és Aquell que dóna sentit a la nostra vida. Aquell que fa que no caminem a fosques, ni amb el cor encollit, ni tancat en les nostres mesquineses.
Perquè Jesús és Aquell que obri nous horitzons a la nostra vida fent-nos descobrir que la donació generosa als altres és l’únic camí que porta goig i esperança. L’únic.
Preguntem-nos hui molt sincerament qui és per a nosaltres Jesús i quina influència té en nosaltres. Seria molt diferent la nostra vida si no creguérem en Jesús? Per què?
L’evangeli de hui ens diu també que Pere va donar la seua pròpia resposta: “Tu eres el Messies”. És a dir, aquell que els profetes anunciaven com el qui havia de venir a salvar el món.
Nosaltres també creiem això: sabem que tenir fe és un tresor. I també sabem que aquest do no és fruit del nostre esforç: sinó gràcia de Déu. Sabem valorar la importància de creure? Donem gràcies a Déu? Com seria de diferent la nostra vida si no tinguérem fe…!
Però fixem-nos en una cosa. La resposta de Pere va ser exacta: “Tu eres el Messies”. És cert. Però es va equivocar del tot respecte a la manera com Crist ens salvaria.
Pere s’imaginava que Jesús seria un “triomfador”, en sentit humà: que les seues doctrines s’imposarien perquè tindria un gran poder i tots s’haurien de rendir davant d’ell.
Precisament perquè Pere creu això, Jesús el renega d’una forma molt dura, com potser no trobem en ningún altre lloc de l’evangeli: “Posa´t darrere de mi, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes”. I fa la gran revelació que deixa astorats als deixebles: Ell ens ve a salvar, no amb poder, sinó vivint amb senzillesa, com un home qualsevol i passant dificultats.
Però, això sí, amb un gran esperit de fidelitat al Pare, amb una entrega generosa als altres, sense fer-se enrere en ningún moment: ni davant la mateixa mort.
Certament, l’estil de Déu és molt diferent del nostre… Però qui sap més, qui encerta, no som nosaltres, sinó Ell. Som conscients? Ho acceptem?
Este estil de Jesús, de fidelitat al Pare i d’entrega generosa als altres, és el que hem de saber imitar. Això és el que Ell ens vol dir quan afirma que, si volem seguir-lo, hem de renunciar-nos a nosaltres mateixos i prendre la nostra creu.
No significa això que hàgem de buscar patir per patir. Això seria absurd. Perquè el nostre distintiu, com a creients, no és patir sinó estimar. Solament es tracta d’estimar. Però això sí, amb una estimació tan recta que cap dificultat ens faça claudicar.
El que Jesús ens demana és que fonamentem la nostra vida en l’estimació sincera i generosa sense deixar-nos véncer per l’egoisme.
Aquest és el sentit del renunciar-se a un mateix. És a dir, Jesús ens demana que traguem del nostre cor tot allò que és negatiu: egoisme, autosuficiència, desig de venjança, covardia, pessimisme, por …
Però no per quedar-nos buits, sinó per poder-nos saturar més plenament de l’amor de Déu. Per tant, no és una renúncia que empobrisca, sinó l’elecció d’una cosa millor. És eliminar traves per poder estimar més plenament.
I no oblidem que l’estimació és la cosa més positiva que existeix perquè és portadora de vida: en nosaltres i en els altres.

 

DIUMENGE XXII

TEMPS ORDINARI

2 de setembre de 2018

 

El problema pot estar dins de nosaltres

 

Ell és la nostra festa i la nostra glòria. Hui, el Senyor ens recorda que cal netejar el cor, el temple de l’Esperit, netejar les nostres motivacions i desitjos.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Deuteronomi 4, 1-2. 6-8)
La llei de Déu no és un pes insuportable per als seus fills. La llei de Déu és l’amor que ens guia cap a la saviesa, el discerniment i l’adoració de l’únic Déu gran, poderós i amic de l’home.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Jaume 1, 17-18. 21b-22. 27)
Jaume ens recorda que hem de posar en pràctica la paraula escoltada. No som només escoltadors de la Paraula, hem de ser també complidors de la mateixa per a viure la religió vertadera.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Marc 7, 1-8. 14-15. 21-23

Es van reunir al costat de Jesús els fariseus i alguns escrigues vinguts de Jerusalem; i van veure que alguns deixebles menjaven amb mans impures, és a dir, sense llavar-se les mans. (Pues els fariseus, com els altres jueus, no mengen sense llavar-se abans les mans, refregant bé, aferrant-se a la tradició dels seus majors, i en tornar de la plaça no mengen sense llavar-se abans, i s’aferren a moltes altres tradicions, de llavar gots, pitxers i olles). I els fariseus i els escrigues li van preguntar: «Per què no caminen els teus deixebles segons les tradicions dels majors i mengen el pa amb mans impures?». Ell els va contestar: «Bé profetitzà Isaïes de vosaltres, hipòcrites, com està escrit: “Aquest poble m’honra amb els llavis, però el seu cor està lluny de mi. El culte que em donen està buit, perquè la doctrina que ensenyen són preceptes humans”. Deixeu a un costat el manament de Déu per a aferrar-vos a la tradició dels homes». Va cridar Jesús de nou a la gent i els va dir: «Escolteu i enteneu tots: res que entre de fora pot fer a l’home impur; el que ix de dins és el que fa impur a l’home. Perquè de dins, del cor de l’home, ixen els pensaments perversos, les fornicacions, robatoris, homicidis, adulteris, cobdícies, malícies, fraus, desenfrenament, enveja, difamació, orgull, frivolitat. Totes eixes maldats ixen de dins i fan a l’home impur».

 

REFLEXIÓ

En el fons de tota crítica hi sol haver una certa complaença en nosaltres mateixos: critiquem el defecte de l’altre perquè pensem que nosaltres no el tenim. Ens creiem millors. Però oblidem que nosaltres, potser no tenim el defecte que critiquem, però en tenim d’altres d’iguals o pitjors. És important veure quina és la reacció de Jesús enfront d’aquesta actitud crítica que, qui més qui menys, tots tenim. Comencem dient que Jesús dóna prioritat absoluta al cor de l’home: no són els actes externs per ells mateixos els que tenen importància, sinó la motivació interior que ens impulsa a fer-los. Per exemple, podem ajudar una persona perquè la vegem sofrir i ens dol. Això és amor vertader. O senzillament la pudem ajudar perquè els altres ens vegen i ens alaben. I això no té cap valor: només és vanitat. O pitjor: la pudem ajudar perquè així estarà en deute amb nosaltres, després se sentirà més obligada a concedir-nos allò que li puguem demanar. I això no és estimar, sinó comerciar. Un mateix acte extern, pot tindre un valor diferent, segons siga la motivació interior. Per això, Jesús no s’acontenta amb la façana externa, sinó que vol veure l’interior, el cor. I no oblidem, que quan no hi ha coincidència entre allò que portem dins i l’expressió externa, Jesús ho qualifica amb una paraula molt dura: hipocresia.  Descobrim en nosaltres alguna cosa d’aquesta actitud? La nostra aparença externa respon a allò que sentim i creiem realment?
L’home, o la dona, val allò que val el seu cor, és a dir, allò que desitja, allò que estima, les motivacions que porta dins. Perquè, tal com ha dit Jesús, es pot honorar Déu amb els llavis, es poden complir moltes normes externes, però tindre el cor  allunyat de Déu. És en el fons del nostre cor on realment acollim o rebutgem el Senyor. És ací on som més plenament nosaltres mateixos i on ens juguem la vida. Com és el nostre cor? Per quins motius actuem habitualment en la nostra vida de cada dia? Què és el que m’impulsa a  obrar: l’estimació, l’egoisme, la por, la bondat, l’enveja…?
En aquest passatge evangèlic hi ha també una altra ensenyança important: que hem de saber donar a cada cosa el valor que té, ni més ni menys. De vegades, ens preocupem per nimietats i, en canvi, potser no donem importància a coses que realment fan mal. A què donem importància jo? Realment és important als ulls de Déu? És signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen autèntica importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els altres. Però aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot adquirir a través d’una pregària sincera.
La pregària ens fa descobrir allò que portem al cor. D’una banda hi ha riqueses immenses de bondat, generositat, bona voluntat… perquè tots som imatge de Déu. Tots portem dins coses que Déu mateix hi ha posat. Ens hem d’alegrar de descobrir-ho: ningú no pot pensar que és una persona de poc valor. Ningú. Tots valem molt. I hem de saber donar gràcies a Déu, perquè, tal com ens ha dit Sant Jaume a la segona lectura, tot és un do seu. Però la llum de Déu també ens farà descobrir les nostres faltes i les nostres limitacions. I és bo descobrir-ho. Perquè ens ajudarà a ser més humils i ens farà sentir més necessitats de perdó. I també perquè ens farà veure que no tenim cap dret a jutjar els altres. En primer lloc perquè les aparences enganyen i sols Déu pot conéixer les autèntiques motivacions que ens han impulsat a actuar. I en segon lloc, perquè nosaltres també fallem i no ens podem considerar millors que els altres. No som ningú per tirar la primera pedra. El nostre esforç no l’hem d’orientar a la crítica fàcil dels altres, sinó a renovar el nostre cor perquè siga cada vegada més net, més generós, més humil. Tots eixirem guanyant: nosaltres i els altres.