background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

DIUMENGE XXIX

TEMPS ORDINARI

22 d’octubre de 2017

 

Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu

 

Tots volem a donar a Déu, en aquest diumenge, el que li correspon: la nostra lloança, la nostra fe, la nostra gratitud i la nostra obediència. Tots volem proclamar: que el nostre Déu és un, que l’evangeli és força de salvació, que formem un poble beneït i triat Tots volem celebrar aquesta festa amb goig. És la festa en honor del nostre Déu.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 45, 1. 4-6)
El profeta ens canta el missatge d’esperança. L’esperança és possible perquè el Senyor no ens oblida i ens crida a cadascun de nosaltres pel nostre nom.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (1 Tesalonicenses 1, 1-5b)
Pau ens desitja a tots els creients en Jesucrist la pau que només Déu pot donar. I ens recorda que l’evangeli és més que paraules, és poder de Déu i presència de l’Esperit.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 22, 15-21

Es van retirar els fariseus i van arribar a un acord per a comprometre a Jesús amb una pregunta. Li van enviar alguns deixebles seus, amb uns herodians, i li van dir: «Mestre, sabem que eres sincer i que ensenyes el camí de Déu conforme a la veritat, sense que t’importe ningú, perquè no et fixes en aparences. Dis-nos, pues, què opines: és lícit pagar impost al Cèsar o no?». Comprenent la seua mala voluntat, els va dir Jesús: «Hipòcrites, per què em tempteu? Ensenyeu-me la moneda de l’impost». Li van presentar un denari. Ell els va preguntar: «De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?». Li van respondre: «Del Cèsar». Aleshores els va replicar: «Pues doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu».

 

REFLEXIÓ

En temps de Jesús, com és sabut, els jueus havien de pagar impostos als romans. O siga, el poble jueu, no solament havia de suportar la humiliació de veure’s dominat per la gran potència de l’Imperi, sinó que a més la pobra gent es veia obligada a pagar els impostos a l’Emperador. Com és lògic, la gent es resistia a pagar aquells impostos, que no eren utilitzats per a millorar les condicions de vida dels jueus, sinó per a pagar als legionaris romans que es passejaven pels carrers de tots els pobles de Palestina. Per aquest motiu preguntar-li a Jesús pel tema dels impostos era posar-li en un compromís. Si deia que calia pagar, s’enfrontava al poble. I si deia que no, s’enfrontava als militars romans. La pregunta dels fariseus era una pregunta enverinada. La famosa resposta de Jesús va posar el dit en la llaga: en dir que li donaren al César l’impost i a Déu el que Déu volia, Jesús els va venir a dir: el problema que ací tenim no s’arregla negant-se a pagar els impostos. Aquest problema solament s’arregla el dia que li doneu a Déu el culte que es mereix. Que no era el culte que se li donava en el temple, amb el consentiment de Roma, a canvi que els sacerdots li digueren a la gent que calia pagar a Roma el que demanava. El culte que Jesús volia no era el culte del temple, sinó el culte “en esperit i en veritat” (Jn 4, 21-24). I eixe culte és el culte de la llibertat davant els poders d’aquest món, sense arreglaments, sinó amb la llibertat del que li diu a cadascú el que li ha de dir. I açò és al que els fariseus no estaven disposats.

 

 

 

DIUMENGE XXVIII

TEMPS ORDINARI

15 d’octubre de 2017

 

Portem el vestit de festa?

 

Cada diumenge és festa, és el dia de les noces del Senyor amb el seu poble, amb cadascun dels seus fills. Estem convidats pel Senyor a celebrar les nostres noces amb el Déu amor. Un amor que ens lliga a Déu i als germans. Fem festa i preparem-nos per a donar un “sí” al Senyor i un “sí” als germans.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 25, 6-10a)
El Regne de Déu és universal, una crida a tots els pobles a deixar-se vestir de glòria i consol pel Senyor. La seua presència i el seu poder han de sentir-se de manera gojosa.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Filipenses 4, 12-14. 19-20)
Pau expressa la seua confiança en Déu. Pau, entrenat per a fer front a totes les situacions de la vida, ens confessa amb senzillesa que “tot ho pot en Aquell que el conforta”.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 22, 1-14

Va tornar a parlar Jesús en paràboles als summes sacerdots i als senadors del poble, dient:
– El Regne dels cels s’assembla a un rei que celebrava les noces del seu fill. Va manar criats perquè avisaren als convidats, però no van voler anar. Va tornar a manar criats encarregant-los que els digueren: tinc preparat el banquet, he matat vedells i caps de bestiar encebats i tot està a punt. Veniu a les noces. Els convidats no van fer cas; un se’n va anar a les seues terres, un altre als seus negocis, els altres agafaren als criats i els van maltractar fins a matar-los. El rei va muntar en còlera, va enviar les seues tropes, que van acabar amb aquells assassins i van calar foc a la ciutat. Després va dir als seus criats:
– Les noces estan preparades, però els convidats no se la mereixien. Aneu ara als encreuaments dels camins, i a tots els que trobeu, convideu-los a les noces. Els criats van eixir als camins i van reunir a tots els que van trobar, roïs i bons. La sala del banquet es va omplir de comensals. Quan el rei va entrar a saludar als comensals, va reparar en un que no portava vestit de festa i li va dir:
– Amic, com has entrat ací sense vestir-te de festa? L’altre no va obrir la boca. Aleshores el rei va dir als cambrers:
– Lligueu-lo de peus i mans i llanceu-lo fora, a les tenebres. Allí serà el plor i el cruixir de dents. Perquè molts són els cridats i pocs els escollits.

 

REFLEXIÓ

Si el diumenge passat el Poble de Déu era com una vinya que calia conrear, hui el Regne de Déu és comparat a un banquet de noces. Així s’assenyala el caràcter festiu i gratuït de la invitació que rebem. Contra tota lògica, els primers convidats s’excusen per a no haver d’assistir. Així és, de fet, com ens comportem quan anteposem tantes coses a la crida de Déu. Açò serveix per a posar en relleu la universalitat de la invitació. La voluntat de Déu és que la sala del banquet estiga ben plena, que ningú dels qui vulguen entrar es quede fóra. Ningú serà exclòs, per humil que siga la seua condició o per fosc que siga el seu passat. El nostre Déu no jutja ni classifica. Ara bé, hem de revestir-nos d’un vestit de festa, o almenys no callar quan el rei ens pregunte com és que no ho portem. Els desbaratadors no tenen lloc en el banquet. Déu no ens demana res més que un cor disposat a rebre amb goig i agraïment el que ell ens ha preparat. Comencem des d’ara, agraint la vida i el món que ens ha sigut regalat.
Els que entren en les noces són gent que no té res, els rodamóns dels camins. Al Pare del cel li demanem en el Pare nostre: “Vinga a nosaltres el vostre Regne”. És a dir, li demanem: “Senyor, que aquesta vida siga un banquet per a tots!”. Com és lògic, els que ja estan satisfets i sobrats, no volen açò. El que volen és seguir ells amb els seus privilegis, distincions i mantenint distàncies. I açò és el que no soporta el Pare. Per açò, en el banquet de la comensalia i de la igualtat, no entraran mai els prepotents.

 

DIUMENGE XXVII

TEMPS ORDINARI

8 d’octubre de 2017

 

Els vinyaters homicides

 

Alimentem la nostra vida per a donar fruits que agraden al nostre Déu. Aprenem a respectar i estimar al Fill, a l’hereu, a Jesucrist. Obrim l’oïda i el cor a Déu, que està present, i és guia dels nostres passos.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 5, 1-7)
Nosaltres som la vinya del Senyor. Som la seua plantació triada. A nosaltres ens jutja, hui, l’amo de la vinya, Déu. Acceptem nostra responsabilitat i responguem amb amor a l’amor amb que Déu ens cuida.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Filipenses 4, 6-9)
Pau convida a aquesta comunitat a recórrer a Déu sempre, a presentar-li nostra oració i la nostra acció de gràcies. Acudim també a ell en les nostres dificultats i en les nostres temptacions.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 21, 33-43

Va dir Jesús als summes sacerdots i als senadors del poble:
– Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar amb una a prop, va cavar en ella un lagar, va construir la casa del guarda, la va arrendar a uns pagesos i es va marxar de viatge. Arribat el temps de la verema, va enviar els seus criats als pagesos per a percebre els fruits que li corresponien. Però els pagesos, agarrant als criats, van apallissar a un, van matar a un altre, i a un altre el van apedregar. Va enviar de nou altres criats, més que la primera vegada, i van fer amb ells el mateix. Finalment, els va manar al seu fill dient-se: «Tindran respecte al meu fill». Però els pagesos, en veure al fill es van dir: «Aquest és l’hereu: veniu, el matem i ens quedem amb la seua herència». I, agarrant-lo, el van espentar fora de la vinya i el van matar. I ara, quan torne l’amo de la vinya, què farà amb aquells pagesos? Li van contestar:
– Farà morir de mala mort a eixos malvats i arrendarà la vinya a altres pagesos que li lliuren els fruits als seus temps. I Jesús els diu:
– No heu llegit mai en l’Escriptura: «La pedra que van rebutjar els arquitectes és ara la pedra angular. És el Senyor qui ho ha fet, ha sigut un miracle patent»? Per açò vos dic que se vos llevarà a vosaltres el Regne dels cels i es donarà a un poble que produïsca els seus fruits.

 

REFLEXIÓ

En la seua llarga història, el Poble de Déu ha manifestat una mala salut de ferro. Ja en l’Antic Testament, Israel va sobreviure miraculosament a l’esclavitud, les derrotes, l’exili i l’opressió, i sobretot al mal govern i a les infidelitats dels quals havien de pasturar-lo en nom de Déu. La història de l’Església és una història de santedat, però també de persecucions, lluites intestines i aliances fosques amb el poder. Si som un Poble que encara camina per la història és perquè Déu ens sosté. Ell mai ha deixat de suscitar veus profètiques i exemples de vida per a mantenir la calor i la flama de la seua presència entre nosaltres. I ens ha enviat al Fill, la Paraula definitiva, a qui ni tan sols la mort ha pogut fer callar. Davant Déu no hi ha legitimitats que valguen. Ell pot canviar de mans la vinya si els vinyaters no són dignes. Per a treballar en la vinya del Senyor no compta tenir sang jueva, haver rebut el baptisme o exhibir qualsevol altre timbre d’honor. Només compta la disposició a treballar perquè la vinya done els fruits que d’ella s’esperen.

DIUMENGE XXVI

TEMPS ORDINARI

1 d’octubre de 2017

 

Els dos germans

 

El Senyor porta per a nosaltres un missatge que ens confronta amb la nostra forma de ser. Ens convida a un diàleg i a l’acció. Són moltes les ocasions en què contestarem sense meditar en el que diem i la consciència ens porta a la conversió per a actuar conforme a l’anomenat de Déu i en harmonia amb els ensenyaments de Crist.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Ezequiel 18, 25-28)
Escoltem el que ens diu el profeta Ezequiel. Apartem-nos dels mals camins. Obrim els ulls, demanem perdó i deixem-nos perdonar per Déu.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Filipenses 2, 1-11)
Pau convida a les comunitats a viure un mateix amor, un mateix esperit, un mateix sentir. No perquè és bonic sinó perquè és la voluntat de Déu, perquè per a açò va venir Jesucrist i perquè tota llengua està anomenada a proclamar que Jesús és l’únic Senyor.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 21, 28-32

Va dir Jesús als summes sacerdots i als ancians del poble: «Què vos pareix? Un home tenia dos fills. Es va acostar al primer i li va dir: “Fill, ves hui a treballar en la vinya”. Ell li va contestar: “No vull». Però després es va penedir i va anar. Es va acostar al segon i li va dir el mateix. Ell li va contestar: “Vaig, senyor”. Però no va anar. Qui dels dos va complir la voluntat del seu pare?». Van contestar: «El primer». Jesús els va dir: «En veritat vos dic que els publicans i les prostitutes van per davant de vosaltres en el Regne de Déu. Perquè va vindre Joan a vosaltres ensenyant-vos el camí de la justícia i no li vau creure; en canvi, els publicanos i prostitutes li van creure. I, encara després de veure açò, vosaltres no vos vau penedir ni li vau creure».

 

REFLEXIÓ

Fets, no paraules, potser, l’eslògan d’alguna campanya electoral poc expressiva. No hi ha res pitjor que les paraules buides i les promeses incomplides, generadores d’una desconfiança letal. El millor és que hi haja concordança entre fets i paraules, perquè sovint els fets per si sols no s’acaben de comprendre o poden ser ambius. De fet, Jesús lloa la conversió del fill que, malgrat partir d’una actitud negativa, acaba obeint al pare. I aprofita per a criticar a les autoritats jueves que, malgrat les bones paraules, no escolten la crida de Déu que els arriba per mitjà de Jesús. Per als qui procurem viure activament la fe cristiana, les paraules de Jesús són un toc d’alerta perquè no ens considerem superiors a ningú. Moltes vegades les persones que han passat per situacions més dures i problemàtiques poden acabar sent un exemple positiu de conversió i de superació.

DIUMENGE XXV

TEMPS ORDINARI

24 de setembre de 2017

 

A tots va pagar el mateix

 

Aquest diumenge ens mostra alguna cosa que és fonamental per a la nostra vida: els nostres pensaments, la nostra forma de veure les coses, els nostres camins no són els de Déu. I, a més hem de deixar a Déu ser Déu i no voler convertir-lo en una ferramenta capritxosa al nostre servei. Hui, Jesús de Natzaret ens ensenya mitjançant la famosa paràbola del vinyador que la misericòrdia de Déu està sempre disposada a admetre a qui vulga anar a treballar amb Ell, a la seua vinya, no tenint especial mèrit si s’incorpora abans o després.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 55, 6-9)
Invitació del profeta a buscar a Déu. Invitació de l’Església a viure la nostra diària conversió. Invitació a obrir l’oïda a la Paraula de Déu.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Filipenses 1, 20c-24. 27a)
Pau manifesta la seua completa confiança en Déu. La seua vida i la seua mort pertanyen a Crist. Se sent servidor de l’evangeli i serà fidel fins a la fi.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 20, 1-16

Va dir Jesús als seus deixebles aquesta paràbola: «El regne dels cels s’assembla a un propietari que a l’alba va eixir a contractar jornalers per a la seua vinya. Després d’ajustar-se amb ells en un denari per jornada, els va enviar a la vinya. Va eixir una altra vegada a mitjan matí, va veure a uns altres que estaven en la plaça sense treball i els va dir: “Aneu també vosaltres a la meua vinya i vos pagaré el deute». Ells van anar. Va eixir de nou cap a migdia i a mitjan vesprada, i va fer el mateix. Va eixir a hora foscant i va trobar a uns altres, parats, i els va dir: “Com és que esteu ací el dia sencer sense treballar?”. Li van respondre: “Ningú ens ha contractat”. Ell els va dir: “Aneu també vosaltres a la meua vinya». Quan va enfosquir, l’amo va dir al capatàs: “Crida als jornalers i paga’ls el jornal, començant pels últims i acabant pels primers”. Van vindre els del vesprejar i van rebre un denario cadascun. Quan van arribar els primers, pensaven que rebrien més, però ells també van rebre un denari cadascun. En rebre-ho es van posar a protestar contra l’amo: “Aquests últims han treballat solament una hora i els has tractat igual que a nosaltres, que hem aguantat el pes del dia i la calor”. Ell va replicar a un d’ells: “Amic, no et faig cap injustícia. No ens ajustàrem en un denari? Pren el teu i vés-te’n. Vull donar-li a aquest últim igual que a tu. És que no tinc llibertat per a fer el que vulga en els meus assumptes? O vas a tindre tu enveja perquè jo sóc bo?”. Així, els últims seran els primers i els primers, els últims».

 

REFLEXIÓ

El catecisme escolar de fa cinquanta anys deia que Déu premia als bons i castiga als roïns. Afortunadament, ja no parlem així. Déu ha enviat al seu Fill per a salvar-nos i no per a condemnar. Però encara ens queda potser la imatge del cel com un premi que Déu concedeix als justs. Si així fóra, l’evangeli de hui no es podria entendre de cap manera. El Regne de Déu és un regal que ell ens ofereix perquè vol i perquè ho necessitem. No és cap recompensa pels serveis prestats sinó un acte lliure de l’amor diví. Per açò els que portem més temps treballant pel Regne no tenim dret a més cel que un convers d’última hora. De fet, treballar pel Regne ja és el primer regal que Déu ens fa. Certament, a voltes podem sentir cansament i xocar amb dificultats, però si un moment imaginàrem nostres demanes sense la presència de Déu, segur que els creients sentiríem un buit i una falta de sentit molt pitjor que qualsevol dificultat que la fe puga implicar.

 

DIUMENGE XXIV

TEMPS ORDINARI

17 de setembre de 2017

 

Perdonar sempre

 

Convidem a tots no solament a deixar-se perdonar per Déu, sinó també a aprendre a perdonar i a perdonar-nos els uns als altres. L’església és el lloc on s’experimenta el perdó, on es viu perdonant, i on se celebra el perdó total de Déu.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 27, 33-28, 9)
L’Eclesiàstic ens diu que hem de perdonar a tots perquè nosaltres també estem necessitats del perdó de Déu. El perdó és un luxe al qual alguns mai tenen accés perquè no celebren en les seues vides el perdó gratuït de Déu. El perdó és el luxe de l’amor.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Romans 14, 7-9)
Pau ens recorda als creients que vivim per a morir i morim per a viure en Crist. En aquest món i en l’altre som de Crist.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 18, 21-35

Acostant-se Pere a Jesús li va preguntar: «Senyor, si el meu germà m’ofén, quantes vegades he de perdonar-lo? Fins a set vegades?». Jesús li contesta: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set. Per açò, s’assembla el regne dels cels a un rei que va voler ajustar els comptes amb els seus criats. En començar a ajustar-los, li van presentar un que devia deu mil talents. Com no tenia amb què pagar, el senyor va manar que el vengueren a ell amb la seua dona i els seus fills i totes les seues possessions, i que pagara així. El criat, llançant-se als seus peus, li suplicava dient: “Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot”. Es va compadir el senyor d’aquell criat i el va deixar marxar, perdonant-li el deute. Però en eixir, el criat aquell va trobar a un dels seus companys que li devia cent denaris i, agarrant-lo, l’estrangulava dient: “Paga’m el que em deus”. El company, llançant-se als seus peus, li pregava dient: “Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré”. Però ell es va negar i va anar i el va tancar en la presó fins que pagara el que devia. Els seus companys, en veure l’ocorregut, van quedar consternats i van anar a explicar-li al seu senyor tot el succeït. Aleshores el senyor el va cridar i li va dir: “Serf malvat! Tot aquell deute te’l vaig perdonar perquè m’ho vas pregar. No havies de tenir tu també compassió d’un company, com jo vaig tenir compassió de tu?”. I el senyor, indignat, el va lliurar als botxins fins que pagara tot el deute. El mateix farà amb vosaltres el meu Pare celestial, si cadascú no perdona de cor al seu germà».

 

REFLEXIÓ

Estimar, en el sentit de procurar el bé d’algú, és senzill i ens ix de manera espontània quan es tracta d’algú amb qui tenim bona sintonia i que apreciem. Però estimar a qui ens ha fet mal és molt més difícil, i potser per açò té una paraula pròpia: perdonar. Jesús també va parlar una vegada de “estimar als enemics”, que no significa tenir sentiments afectuosos cap a ells sinó respondre amb el bé a qui ens ha fet o ens vol fer mal. El que ens ix espontàniament és la llei del talion: respondre al bé amb el bé i al mal amb el mal. Però així es desencadena fàcilment una espiral de violència i venjança que només el perdó pot detenir. Perdonar exigeix una fortalesa d’ànim que només posseeix qui s’ha sentit perdonat. Qui se sap estimat sense merèixer-ho prenga consciencia que, un dia o un altre, haurà de regalar al seu torn aquest amor incondicional. El perdó que rebem de Déu ens fa capaços de perdonar.

 

 

DIUMENGE XXIII

TEMPS ORDINARI

10 de setembre de 2017

 

Tots som germans

 

L’amor a Déu i al proïsme ens descobreix  que el missatge fonamental de l’Escriptura en aquest diumenge és que treballem amb alegria per a la salvació de tots els homes i dones de la terra.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Ezequiel 33, 7-9)
El profeta és qui parla de part de Déu, el que proclama l’anunci de Déu. El profeta és el batejat que se sent responsable de la salvació del seu germà. El nostre no és salvar a ningú, només Déu salva. El nostre és assenyalar el camí que porta a la vida.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Romans 13, 8-10)
Pau ens recorda a tots els cristians l’actitud positiva, la paraula màgica, l’arrel de la vida: l’amor. El que estima no fa mal, no deu res a ningú. El que estima és Déu.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 18, 15-20

En aquell temps, va dir Jesús als seus deixebles: «Si el teu germà peca contra tu, repren-lo estant els dos sols. Si et fa cas, has salvat al teu germà. Si no et fa cas, crida a un altre o a altres dos, perquè tot l’assumpte quede confirmat per boca de dos o tres testimonis. Si no els fa cas, dis-li-ho a la comunitat, i si no fa cas ni tan sols a la comunitat, considera’l com un pagà o un publicà. En veritat vos dic que tot el que lligueu en la terra quedarà lligat en els cels, i tot el que deslligueu en la terra quedarà deslligat en els cels. Vos dic, a més, que si dos de vosaltres es posen d’acord en la terra per a demanar alguna cosa, li ho donarà el meu Pare que està en els cels. Perquè on dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d’ells».

 

REFLEXIÓ

Viure com a germans, tant en família com dins de l’Església, significa assumir la responsabilitat d’ajudar-nos a créixer els uns als altres. Per açò, quan veiem que un germà peca; no està permesa la murmuració ni la difamació, però tampoc el silenci indiferent. Amb ànim constructiu i de manera confidencial cal procurar ajudar al germà a recapacitar. Si no es resol el problema, Jesús insinua un procés que, en diverses instàncies, permeta tant a la persona afectada com a la comunitat prendre consciència del cas i procurar resoldre-ho. És el que cridem correcció fraterna. Jesús preveu que alguns casos no es puguen resoldre i hagen d’acabar amb l’exclusió de comunitat. Açò solament pot donar-se en situacions extremes, ja que Jesús ens recorda el vincle que hi ha entre els llaços de la terra i els de el cel. No tenim dret a desvincular-nos en la terra d’algú amb qui estem vinculats pel llaç espiritual d’una vocació comuna. I, si arriba a donar-se el cas, sempre queda l’oració com a últim recurs, demanant junts al Pare del cel el que no hem sabut aconseguir per nosaltres mateixos.

 

DIUMENGE XXII

TEMPS ORDINARI

3 de setembre de 2017

 

Qui vulga vindre amb mi que es negue a si mateix

 

Jesucrist vol compartir amb nosaltres la seua vida, la seua taula i la seua paraula.  Estem, a voltes, distrets i cansats, però hui el Senyor vol que vegem la seua glòria i que el seguim malgrat tot.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Jeremies 20, 7-9)
Obrim l’oïda a aquesta bella confessió del profeta Jeremies. És un crit d’amor i dolor. Seduït per Déu, la seua vida es complica tant que sent la temptació d’abandonar el seu ministeri. No és Déu un pes incòmode? No és la seua paraula alguna cosa impossible?

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Romans 12, 1-2)
Pau convida als creients a viure d’una manera agradable a Déu. Hui ha de dir a Déu les coses bones que pensa fer per a agradar-li. Déu necessita ens necessita a nosaltres tal com som, ens vol tal com som.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 16, 21-27

En aquell temps, va començar Jesús a manifestar als seus deixebles que havia d’anar a Jerusalem i patir allí molt per part dels ancians, summes sacerdots i escrigues, i que havia de ser executat i ressuscitar al tercer dia. Pere se’l va portar apart i es va posar a increpar-lo: «Lluny de tu tal cosa, Senyor! Açò no pot passar-te». Jesús es va tornar i va dir a Pere: «Posa’t darrere de mi, Satanàs! Eres per a mi pedra d’ensopegada, perquè tu penses com els homes, no com Déu». Aleshores va dir als deixebles: «Si alguú vol venir darrere de mi, que es negue a si mateix, prenga la seua creu i em seguisca. Perquè qui vol salvar la seua vida, la perdrà; però el que la perda per mi, la trobarà. Pues de què li servirà a un home guanyar el món sencer, si perd la seua ànima? O què podrà donar per a recobrar-la? Perquè el Fill de l’home vindrà, amb la glòria del seu Pare, entre els seus àngels, i aleshores pagarà a cadascun segons la seua conducta.

 

REFLEXIÓ

Tots entenem que val la pena suportar el dolor d’una punxada que ens ajudarà a mantenir o a millorar la salut. També entenem que està molt bé que el xiquet puga anar a escola, encara que els primers dies es disguste i li coste adaptar-se. Quan es tracta de sacrificis més importants, quan pensem que ens juguem la vida, la nostra mentalitat es torna infantil, ens espantem i ens aferrem a les nostres xicotetes seguretats. Jesús ens impulsa a madurar, a pensar en gran, a disposar-nos a perdre la vida per a guanyar molta més. Carregar la pròpia creu no és una invitació al conformisme o a la resignació, sinó una prova de valentia i de maduresa que només es pot fer des de la confiança en Jesús, que ens dirigeix la mirada i el cor cap a una vida molt superior a la qual ara coneixem. Per açò val la pena oferir a Déu tot el que som, tal com va fer el mateix Jesús. El culte cristià no és oferir sacrificis externs, sinó lliurar-nos a Déu perquè ell faça de nosaltres el que tant desitja, perquè és amor, i que nosaltres tant necessitem, perquè som pecadors.

 

DIUMENGE XXI

TEMPS ORDINARI

27 d’agost de 2017

 

I vosaltres, qui dieu que sóc jo?

 

El Senyor ens convoca i animats per l’Esperit, donem gràcies a Déu, mostrem el nostre amor, i iluminem la nostra vida amb la seua paraula . El poble de Déu diu: Senyor, dóna’ns el teu Esperit, la teua vida i el teu perdó.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 22, 19-23)
L’autoritat és un do de Déu que cal exercir amb respecte als altres. A Sobnà li són llevades les claus per abusar de la seua autoritat. Déu ens demana a tots la responsabilitat en l’exercici del poder que ha posat en les nostres mans.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Romans 11, 33-36)
Pau va rebre de Déu el ministeri de ser apòstol dels gentils i es va defensar de tots els seus acusadors. Pau no va entendre del tot el pla de Déu però va estimar, va confiar i va adorar a Déu amb passió.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 16, 13-20

Al arribar a la regió de Cesarea de Filipo, Jesús va preguntar als seus deixebles:
– Qui diu la gent que és el Fill de l’home?
Ells van contestar:
– Uns que Joan Baptista, uns altres que Elies, uns altres que Jeremies o un dels profetes.
Ell els va preguntar:
– I vosaltres, qui dieu que sóc jo?
Simó Pere va prendre la paraula i va dir:
– Tu eres el Messies, el Fill de Déu viu.
Jesús li va respondre:
– Joiós tu, Simó, fill de Jonàs!, perquè açò no t’ho ha revelat ningú de carn i os, sinó el meu Pare que està en el cel. Ara et dic jo: tu eres Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meua Església, i el poder de l’infern no la derrotarà. Et donaré les claus del regne dels cels; el que lligues en la terra quedarà lligat en el cel, i el que deslligues en la terra quedarà deslligat en el cel. I els va manar als deixebles que no digueren a ningú que ell era el Messies.

 

REFLEXIÓ

Hi ha un coneixement superficial de la persona, que es queda en el nivell de la pura curiositat i ens deixa indiferents. Però el coneixement profund d’algú ens implica i ens transforma. Açò és el que passa en l’evangeli de hui. Hi ha gent debatent sobre Jesús, com es fa al voltant de qualsevol personatge famós. Però Simó s’ha implicat amb Jesús i ha començat a conèixer el secret del seu cor. I açò li transforma fins al punt de rebre un nom nou: Pere. Sobre aquesta implicació i sobre aquesta fe, que és un do del Pare del cel, s’edifica l’Església com a comunitat dels deixebles de Jesús. Ell ens retorna la implicació i es compromet amb nosaltres fins al punt de donar a Pere les claus del Regne del cel. Com a Església som responsables d’obrir a tots les portes del Regne perquè ningú se senta exclòs, tal com és la voluntat del Pare. Jesús va prohibir severament als deixebles que digueren que ell era el Messies. Era necessari primer que passara per la creu i que ressuscitara. Ara és quan no podem amagar-ho a ningú.

DIUMENGE XX

TEMPS ORDINARI

20 d’agost de 2017

 

Dona, què gran és la teua fe…!

 

En el regne de Jesús l’única frontera que cal traspassar és la de la fe. Déu no és monopoli de cap poble, de cap Església, Déu és de tots els que el busquen amb sincer cor.

 

REFLEXIÓ PRIMERA LECTURA (Isaïes 56, 1. 6-7)
Tots, ens diu el profeta Issaïes, tenen cabuda en la casa del Senyor. Tots estem cridats a estrenar cada diumenge la nostra condició de fills, la nostra obediència i el nostre amor.

 

SALM

 

REFLEXIÓ SEGONA LECTURA (Romans 11, 13-15. 29-32)
Pau, l’apòstol dels gentils, treballa incansablement per a portar l’evangeli de Crist a tots. Tots, jueus i gentils, som objecte de l’amor de Déu malgrat la nostra desobediència. La salvació només és don de Déu.

 

 

EVANGELI

Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 15, 21-28

En aquell temps, Jesús se’n va anar i es va retirar al país de Tiro i Sidon. Aleshores una dona cananea, eixint d’un d’aquells llocs, es va posar a cridar-li: «Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David. La meua filla té un dimoni molt roïn.» Ell no li va respondre res. Aleshores els deixebles se li van acostar a dir-li: «Atén-la, que ve darrere cridant.» Ell els va contestar: «Només m’han enviat a les ovelles esgarriades d’Israel.» Ella es va arrimar i es va prostrar davant ell, i li va demanar: «Senyor, ajuda’m.» Ell li va contestar: «No està bé tirar als gossets el pa dels fills.» Però ella va reposar: «Tens raó, Senyor; però també els gossets es mengen les molles que cauen de la taula dels amos.» Jesús li va respondre: «Dona, què gran és la teua fe: que es complisca el que desitges.» En aquell moment va quedar curada la seua filla.

 

REFLEXIÓ

La dona cananea no va ser saludada, no li van donar un aplaudiment de benvinguda com fem nosaltres, era gentil, estrangera, i com a un gos calia despatxar-la perquè amb els seus crits espantaven a tots i Jesús tampoc li va fer molt de cas. Va poder més la fe i la insistència de la dona que tots els rebutjos. Va poder més la seua perseverança i atreviment que les paraules dels deixebles i la fredor de Jesús. Sempre pot més la fe que el dubte, la insistència que el cansament. En el cor de Déu, en l’Església de Jesús, cabem tots. Tots anomenats a ser empeltats en l’arbre de la vida, a pertànyer i a heretar el Regne. Tots som ovelles perdudes d’Israel. La dona cananea i la seua filla turmentada per un dimoni són símbol de tots nosaltres. Elles s’alimentaven amb les molles que queien de la taula dels seus amos. Però volien participar de la taula com a fills, volien sentir-se estimats per Jesús, volien gaudir de la festa que Jesús portava. I la fe i la perseverança van obrir de bat a bat les portes del cor de Jesús. Molts germans nostres i nosaltres també vivim de les molles de l’església: una oració rutinària, una missa més penitència que goig, unes pors, una vida cristiana tíbia i uns altres un pobre record del seu baptisme…molles en el nostre plat cristià. La dona cananea no es va acontentar amb les molles que queien de la taula, va voler el pa sencer, l’amor sencer, la sanació sencera, la vida sencera, la pertinença sencera. Per què acontentar-nos amb un poc quan el podem tindre tot? Per què considerar-nos estrangers quan som fills? Per què no convidem a tants germans allunyats que mengen les molles de la gelosia, de l’alcohol, de la droga, de la infidelitat a ser membres de l’Església de Jesús? La nostra responsabilitat no és apartar a ningú que busca sincerament al Senyor com els apòstols aquell dia van fer de espantapardals, sinó d’acostar-los amb amor fins a la font del perdó i de la salvació.
Té Jesús una llista? Ell no té cap llista de persones odiades. La seua llista és la de l’amor a tots, inclòs tu.