background: rgba(0, 0, 0, 1) !important;

 

 

LA GRÀCIA DEL SANT SEPULCRE

A Jerusalem, en la basílica de la Resurrecció és sempre la Pasqua del Senyor. La tomba buida ho testifica, l’evangeli ho proclama: “El Senyor ha ressuscitat realment!”. Jerusalem té per als cristians un cor: la basílica del Calvari i la Tomba de Crist, memorials dels últims successos de la vida terrena del Déu que es va fer home per a la nostra salvació, va morir, fou sepultat i al tercer dia va ressuscitar com deien ja les Escriptures. Són els Sants Llocs de Crist per excel·lència, definits pels pares com el centre i el melic de la Terra, les fonts de les quals l’home obté la salvació i la vida. Els dos Sants Llocs són correlatius i inseparables, com  ho és el misteri pasqual de la mort i resurrecció de Jesucrist que ací es va complir i que es realitza incessantment.

 

EL SOTERRAMENT DE JESÚS SEGONS ELS EVANGELISTES

 

 

 

 

 

Els relats evangèlics no descriuen el devallament de Jesús de la creu i ens ofereixen pocs detalls de com el cos va ser preparat per a la sepultura.

Pel que fa al devallament, es pot legítimament pensar que a Josep li van ajudar altres persones, on també estaríem representats els germans del Sant Sepulcre.

 

 

Respecte a la preparació immediata per a la sepultura, aquestes dades es poden sumar a les que ens faciliten la Bíblia i altres fonts jueves antigues. Partint d’aquestes fonts, normalment els ritus preparatoris comprenien el tancar els ulls, lligat de les mandíbules, el pentinat de la barba i els cabells, el llavat del cadàver i la seua unció, el vestir-lo i la cobertura del rostre amb un sudari; seguia després el festeig fúnebre per al transport del cadàver fins a la tomba, amb els peus i mans cenyits, com fem nosaltres cada Divendres Sant.

Es van realitzar totes aquestes intervencions en el cos de Jesús? Els evangelis silencien bastants coses i, donada la situació excepcional, cal pensar que efectivament es va procedir amb presses. L’interés dels evangelistes sobre aquest tema sembla detenir-se en les aromes i la indumentària. Marc i Lluc parlen de la compra dels aromes i pensen en aromes líquids. Joan, no obstant açò, pensa en aromes sòlids i parla de la seua ocupació en la sepultura de Jesús. Joan, l’únic que fa esment de Nicodem, indica intencionadament la mesura desorbitada de cent lliures –al voltant de 33 quilos-, de la mescla composta de mirra, una resina aromàtica, i de l’àloe, un perfum, amb l’objectiu de demostrar que aquell mort era realment rei, com estava escrit sobre el tauler que coronava la creu, i com tal havia sigut tractat.

També el sepulcre utilitzat per Jesús era nou, com es feia amb els reis. Les aromes s’abocaven sobre el cos de les teles i les benes, i es deixaven al costat del difunt. És difícil, prenent com a base solament el text de l’evangeli, fer-se una idea exacta de les teles i el seu nombre. Només la indumentària fonamental consistia en una autèntica i pròpia túnica mortuòria o en una peça de lli bastant cara usada per a embolicar el cos del difunt, que havia de cobrir-se totalment.

 

 

Així doncs, el cos de Jesús va ser dipositat en la tomba que els evangelistes anomenen nova, excavada en la roca, situada en un hort no llunyà del lloc de la crucifixió, que es tancava fent rodar una pedra a la seua entrada. En l’època de Jesús els pobres era sepultats en la terra; Jesús, en canvi, va rebre una sepultura que només els rics podien tindre. El grup de les dones apareix com el festeig fúnebre de Jesús que, donada la proximitat de la tomba al lloc de la crucifixió, devia ser molt breu.

Sant Vicent Ferrer ens narrava aquest fet d’una manera preciosa i solemne en un sermó pronunciat a Toulouse el Divendres Sant de l’any 1416: “Van ungir i van embalsamar el seu preciós cos. El van agarrar i el van portar molt honorablement a l’hort on estava el Sepulcre. I així com el portaven, cantaven aquell salm de David: In exitu Israel d’Egipto, etc. (eixint Israel d’Egipte…, Sal. 63, 1). Aquella processó era xicoteta, però molt gran pel que fa a la dignitat de la Mare de Déu; era pobra i xicoteta de gent, però molt rica i ampla, i la major que s’ha fet en el món, malgrat que les devotes i santes persones no eren sinó algunes dotze. I quan van arribar a l’hort, van anar a portar el cos de Jesús Crist endins del Sepulcre, embolicat en aquells llençols tan delicats. I el dolor i l’angoixa de la seua beneïda mare era tan gran que a penes la van poder sostindre perquè no es ficara dins el monument. Ella els deia: Deixeu-me estar ací amb Ell, perquè jo sé que així està la divinitat amb la humanitat, i amb això estic prou consolada.”

La pietat cristiana ha integrat sempre el relat veient entre les dones a Maria, la Mare de Jesús, disposada a acollir una vegada més en el seu si al Fill en un últim gest de pietat. Les dones són, sobretot, testimonis: han seguit a Jesús des de Galilea fins al Calvari, l’han vist morir en la creu i ara observen la tomba; seran les primeres a veure’l ressuscitat, rebent d’ell el mandat de portar l’anunci pasqual als germans.

 

 

CELEBRACIÓ DE LA PROCESSÓ DEL SOTERRAR DE CRIST ALS SANTS LLOCS 

 

 

ELS DEIXEBLES AMAGATS

Una vegada constatada la mort de Jesús, el lògic seria que les persones encarregades per les autoritats jueves exigiren el devallament del cos de Jesús de la creu i la consegüent sepultura en un sepulcre comú reservat als malfactors ajusticiats. No obstant açò, els fets es desenvolupen de forma diferent perquè, en aquest punt, desapareixen les autoritats jueves i es presenta un amic de Jesús, Josep d’Arimatea, personatge fins eixe moment desconegut pels lectors de l’evangeli però que devia ser prou notori entre els primers cristians. Josep d’Arimatea és el personatge clau de tot l’episodi. Els relats evangèlics ho presenten amb gran relleu des del punt de vista social i religiós: home ric, membre autoritzat del sanedrí que no havia compartit la decisió contra Jesús, que esperava el regne de Déu i era deixeble de Jesús. En aquest punt, Joan fa intervindre a un altre deixeble singular de Jesús que s’associa amb Josep. Es tracta de Nicodem que, en els començaments del ministeri de Jesús, havia anat a buscar-lo de nit i d’ell havia rebut l’anunci de la vida nova de l’alt. Els dos il·lustres personatges, pertanyents al sanedrí i deixebles amagats de Jesús, impulsats per la suprema demostració d’amor del seu Mestre, ixen de les ombres revestits d’un valor extraordinari. Es manifesten obertament deixebles del Crucificat i cadascun li ofereix un do: Nicodem, els olis preciosos i els perfums per a la unció, i Josep la seua tomba nova. Els evangelis els han lliurat, per sempre, al record i veneració dels cristians. L’Església de Jerusalem i els cristians de Terra Santa fan memòria de Josep d’Arimatea i de Nicodem cada 31 d’agost.

 

 

 LA RESSURRECCIÓ DEL SENYOR ALS EVANGELIS

Es creu que l’evangeli de Marc es va escriure entre els anys 67 i 70, el de Lluc entre el 75 i el 80, el de Mateu entre el 85 i el 90 i el de Joan cap a finals del primer segle. Els exegetes admeten una font escrita comuna per a Mateu i Lluc, anterior a Marc.

Llegint paral·lelament els relats de la resurrecció podem destacar algunes apreciacions.

  • L’essencial per a Marc, és l’àngel que anuncia, en nom de Déu, que Jesús ha ressuscitat. A diferència de la resta dels evangelis, les dones –per por no diuen a ningú el que han vist -.                                                                                                                            

Pedra que representa el lloc on aparegué l´àngel que anuncià a les dones la Ressurrecció del Senyor.

 

  • Per a Lluc totes les aparicions es produeixen el dia de la resurrecció, a Jerusalem. Lluc insisteix en el fet que Jesús explica les Escriptures als apòstols i els obri els ulls perquè comprenguen que “aquestes són les coses que el Messies havia de patir per a entrar en la seua glòria”, perquè “així està escrit: el Messies haurà de patir i ressuscitar d’entre els morts al tercer dia i en el seu nom es predicarà a totes les gents la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem”. A més, els deixebles d’Emaús el reconeixen mentre parteix el pa. Paraula i Eucaristia donen a conéixer a Crist ressuscitat.

 

  • En Mateu ressona la polèmica amb els jueus: El fet que la tomba s’haguera trobat buida era indiscutible, però els jueus van córrer la veu que havien sigut els apòstols qui havien furtat el cos de Jesús.

 

  • Entre els fets narrats només per Joan tenim: l’episodi de Pere que corre al Sepulcre amb un altre deixeble (només reflectit en l’evangeli de Lluc), l’aparició a Tomàs i la pesca miraculosa després de la qual Pere rep el mandat de pasturar les ovelles de Jesús. L’evangelista Joan desenvolupa una reflexió teològica més avançada sobre els fets que narra. Açò s’aprecia en les aparicions a la Magdalena i a Tomàs. Jesús és la mateixa persona que han conegut i no obstant açò no el reconeixen. La Magdalena quan veu a Jesús pensa que era el jardiner. Sap que Jesús ha mort i per açò busca on l’han portat, perquè en el sepulcre no està. El text de Joan repeteix dos vegades el terme “es va tornar – volta”. A molts exegetes no els agrada aquesta repetició. Es tracta d’un afegit o de dos versions del relat unides? No obstant açò ací està el centre del relat. L’evangelista fa que Maria es torne a Jesús, en dos ocasions, perquè ha de reconèixer-lo dos vegades; primer, com a idèntic al Mestre que va morir i va ser soterrat; després, com el Ressuscitat. És a dir, com el mateix i com a diferent. El Crucificat està viu. La Magdalena l’entén quan sent que li crida pel seu nom: “Maria!”. Està viu en el seu cos però la seua existència ja no és terrenal i la relació amb ell serà diferent: “No em toques”. “No vos deixaré orfes: tornaré a vosaltres. D’ací a un poc el món ja no em veurà, però vosaltres sí em veureu, perquè jo visc i també vosaltres viureu” (Jn 14, 18-19) havia promès Jesús abans de marxar. I, efectivament, Jesús ha tornat, ressuscitat, per a estar amb els deixebles encara que de forma diferent a com era abans: “Si algun m’estima, guardarà la meua paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell, i farem habitada en ell” (Jn 14, 23). En l’episodi de Tomàs, la frase de Jesús: “Joiosos els que no han vist i han cregut” (Jn 20,29) val per a nosaltres, com valia també per als cristians als qui escrivia Joan. Tomàs no hauria d’haver tingut la necessitat de veure per si mateix al Ressuscitat sinó que hauria d’haver cregut als deixebles que, havent-lo vist, l’havien anunciat.

 

JERUSALEM, TESTIC DE L’OBRA DE DÉU

 

Primeras imágenes de la tumba de Jesucristo

                                     SANT SEPULCRE DE JESÚS A JERUSALEM