MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2025
Caminem junts en l’esperança
Benvolguts germans i germanes:
Amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem la peregrinació anual de la santa quaresma, en la fe i en l’esperança. L’Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per a poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort, com exclamava sant Pau: «La mort ha sigut vençuda. On està, mort, la teua victòria? On està el teu agulló?» ( 1 Co 15,54-55). Jesucrist, mort i ressuscitat és, en efecte, el centre de la nostra fe i el garant de la nostra esperança en la gran promesa del Pare: la vida eterna, que ja va realitzar en Ell, el seu Fill estimat (cf. Jn 10,28; 17,3) [1].
En esta quaresma, enriquida per la gràcia de l’Any jubilar, desitge oferir-los algunes reflexions sobre el que significa caminar junts en l’esperança i descobrir les anomenades a la conversió que la misericòrdia de Déu ens dirigix a tots, de manera personal i comunitària.
Primer de tot, caminar. El lema del Jubileu, “Pelegrins d’esperança”, evoca el llarg viatge del poble d’Israel cap a la terra promesa, narrat en el llibre de l’Èxode; el difícil camí des de l’esclavitud a la llibertat, volgut i guiat pel Senyor, que estima al seu poble i sempre li permaneix fidel. No podem recordar l’èxode bíblic sense pensar en tants germans i germanes que hui fugen de situacions de misèria i de violència, buscant una vida millor per a ells i els seus sers estimats. Sorgix ací una primera crida a la conversió, perquè tots som pelegrins en la vida. Cada un pot preguntar-se: com em deixe interpel·lar per esta condició? Estic realment en camí o un poc paralitzat, estàtic, amb por i falta d’esperança; o satisfet en la meua zona de confort? Busque camins d’alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat? Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d’algun immigrant o pelegrí, deixant que ens interpel·le, per a descobrir el que Déu ens demana, per a ser millors caminants cap a la casa del Pare. Este és un bon “examen” per al vianant.
En segon lloc, fem este viatge junts. La vocació de l’Església és caminar junts, ser sinodals [2]. Els cristians estan cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L’Esperit Sant ens impulsa a eixir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i mai a tancar-nos en nosaltres mateixos [3]. Caminar junts significa ser artesans d’unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3,26-28); significa caminar braç a braç, sense xafar o dominar a l’altre, sense albergar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quede arrere o se senta exclós. Anem en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.
En esta quaresma, Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballem, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d’escoltar, de véncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat, ocupant-nos solament de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant el Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servici del Regne de Déu; si tenim una actitud d’acolliment, amb gestos concrets, cap a les persones que s’acosten a nosaltres i a quants estan lluny; si fem que la gent se senta part de la comunitat o si la marginem [4]. Esta és una segona crida: la conversió a la sinodalitat.
En tercer lloc, recorreguem este camí junts en l’esperança d’una promesa. L’esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5), missatge central del Jubileu [5], siga per a nosaltres l’horitzó del camí quaresmal cap a la victòria pasqual. Com ens va ensenyar el Papa Benet XVI en l’Encíclica Spe salvi, «l’ésser humà necessita un amor incondicionat. Necessita eixa certesa que li fa dir: “Ni mort, ni vida, ni àngels, ni principats, ni present, ni futur, ni potències, ni altura, ni profunditat, ni cap criatura podrà apartar-nos de l’amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre” ( Rm 8,38-39)» [6]. Jesús, el nostre amor i la nostra esperança, ha ressuscitat [7], i viu i regna gloriós. La mort ha sigut transformada en victòria i en això radica la fe i l’esperança dels cristians, en la resurrecció de Crist.
Esta és, per tant, la tercera crida a la conversió: la de l’esperança, la de la confiança en Déu i en la seua gran promesa, la vida eterna. Hem de preguntar-nos: posseïsc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporte com si poguera salvar-me només? Anhele la salvació i invoque l’ajuda de Déu per a rebre-la? Viu concretament l’esperança que m’ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m’impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quede arrere?
Germanes i germans, gràcies a l’amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l’esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5). L’esperança és “l’ancora de l’ànima”, segura i ferma [8]. En ella l’Església suplica perquè «tots se salven» ( 1 Tm 2,4) i espera estar un dia en la glòria del cel unida a Crist, el seu espòs. Així s’expressava santa Teresa de Jesús: «Espera, espera, que no saps quan vindrà el dia ni l’hora. Vetla amb compte, que tot es passa amb brevetat, encara que el teu desig fa la veritat dubtosa, i el temps breu llarg» (Exclamacions de l’ànima a Déu, 15, 3) [9].
Que la Mare de Déu, Mare de l’Esperança, intercedisca per nosaltres i ens acompanye en el camí quaresmal.
Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de febrer de 2025, memòria dels sants Pau Miki i companys, mártires.
FRANCESC