MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2024
A través del desert Déu ens guia cap a la llibertat
Benvolguts germans i germanes:
Quan el nostre Déu es revela, comunica la llibertat: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que et vaig fer eixir d’Egipte, d’un lloc d’esclavitud» (Ex 20,2). Així s’obri el Decàleg donat a Moisés en el mont Sinaí. El poble sap bé de quin èxode parla Déu; l’experiència de l’esclavitud encara està impresa en la seua carn. Rep les deu paraules de l’aliança en el desert com a camí cap a la llibertat. Nosaltres les anomenem “manaments”, subratllant la força de l’amor amb el qual Déu educa al seu poble. La crida a la llibertat és, en efecte, una crida vigorosa. No s’esgota en un esdeveniment únic, perquè madura durant el camí. De la mateixa manera que Israel en el desert porta encara a Egipte dins de si ―en efecte, sovint troba a faltar el passat i murmura contra el cel i contra Moisés―, també hui el poble de Déu porta dins de si lligams opressors que ha de decidir-se a abandonar. Ens adonem d’això quan ens falta esperança i vaguem per la vida com en un erm desolat, sense una terra promesa cap a la qual encaminar-nos junts. La Quaresma és el temps de gràcia en el qual el desert torna a ser ―com anuncia el profeta Osees― el lloc del primer amor (cf. Us 2,16-17). Déu educa al seu poble perquè abandone les seues esclavituds i experimente el pas de la mort a la vida. Com un espós ens atrau novament cap a si i murmura paraules d’amor als nostres cors.
L’èxode de l’esclavitud a la llibertat no és un camí abstracte. Perquè la nostra Quaresma siga també concreta, el primer pas és voler veure la realitat. Quan en l’esbarzer ardent el Senyor va atraure a Moisés i li va parlar, es va revelar immediatament com un Déu que veu i sobretot escolta: «Jo he vist l’opressió del meu poble, que està a Egipte, i he sentit els crits de dolor, provocats pels seus capatassos. Sí, conec molt bé els seus sofriments. Per això he baixat a deslliurar-ho del poder dels egipcis i a fer-lo pujar, des d’aquell país, a una terra fèrtil i espaiosa, a una terra que raja llet i mel» (Ex 3,7-8). També hui arriba al cel el crit de tants germans i germanes oprimits. Preguntem-nos: ens arriba també a nosaltres? Ens sacseja? Ens commou? Molts factors ens allunyen els uns dels altres, negant la fraternitat que ens unix des de l’origen.
En el meu viatge a Lampedusa, davant la globalització de la indiferència vaig plantejar dos preguntes, que són cada vegada més actuals: «On estàs?» (Gn 3,9) i «On està el teu germà?» (Gn 4,9). El camí quaresmal serà concret si, en escoltar-les de nou, confessem que seguim baix el domini del Faraó. És un domini que ens deixa exhaustos i ens torna insensibles. És un model de creixement que ens dividix i ens furta el futur; que ha contaminat la terra, l’aire i l’aigua, però també les ànimes. Perquè, si bé amb el baptisme ja ha començat el nostre alliberament, queda en nosaltres una inexplicable enyorança per l’esclavitud. És com una atracció cap a la seguretat del ja vist, en detriment de la llibertat.
Voldria assenyalar-los un detall de no poca importància en el relat de l’Èxode: és Déu qui veu, qui es commou i qui allibera, no és Israel qui ho demana. El Faraó, en efecte, destruïx fins i tot els somnis, furta el cel, fa que semble immodificable un món en el qual es xafa la dignitat i es neguen els vincles autèntics. És a dir, aconseguix mantindre tot subjecte a ell. Preguntem-nos: desitge un món nou? Estic disposat a trencar els compromisos amb el vell? El testimoniatge de molts germans bisbes i d’un gran nombre d’aquells que treballen per la pau i la justícia em convenç cada vegada més que el que cal denunciar és un dèficit d’esperança. És un impediment per a somiar, un crit mut que arriba fins al cel i commou el cor de Déu. S’assembla a eixa enyorança per l’esclavitud que paralitza a Israel en el desert, impedint-li avançar. L’èxode pot interrompre’s. D’una altra manera no s’explicaria que una humanitat que ha aconseguit el llindar de la fraternitat universal i nivells de desenvolupament científic, tècnic, cultural i jurídic, capaços de garantir la dignitat de tots, camine en la foscor de les desigualtats i els conflictes.
Déu no es cansa de nosaltres. Acollim la Quaresma com el temps fort en el qual la seua Paraula es dirigix de nou a nosaltres: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que et vaig fer eixir d’Egipte, d’un lloc d’esclavitud» (Ex 20,2). És temps de conversió, temps de llibertat. Jesús mateix, com recordem cada any en el primer diumenge de Quaresma, va ser conduït per l’Esperit al desert per a ser provat en la seua llibertat. Durant quaranta dies estarà davant nosaltres i amb nosaltres: és el Fill encarnat. A diferència del Faraó, Déu no vol súbdits, sinó fills. El desert és l’espai en el qual la nostra llibertat pot madurar en una decisió personal de no tornar a caure en l’esclavitud. En Quaresma, trobem nous criteris de juí i una comunitat amb la qual emprendre un camí que mai abans havíem recorregut.
Això implica una lluita, que el llibre de l’Èxode i les temptacions de Jesús en el desert ens narren clarament. A la veu de Déu, que diu: «Tu eres el meu Fill molt volgut» (Mc 1,11) i «no tindràs altres déus davant de mi» (Ex 20,3), s’oposen de fet les mentides de l’enemic. Més temibles que el Faraó són els ídols; podríem considerar-los com la seua veu en nosaltres. El sentir-se omnipotents, reconeguts per tots, prendre avantatge sobre els altres: tot ésser humà sent en el seu interior la seducció d’esta mentida. És un camí trillat. Per això, podem apegar-nos als diners, a uns certs projectes, idees, objectius, a la nostra posició, a una tradició i fins i tot a algunes persones. Eixes coses en lloc d’impulsar-nos, ens paralitzaran. En lloc d’unir-nos, ens enfrontaran. Existix, no obstant això, una nova humanitat, la dels xicotets i humils que no han sucumbit a l’encant de la mentida. Mentres que els ídols tornen muts, cecs, sords, immòbils als qui els servixen (cf. Sal 115,8), els pobres d’esperit estan immediatament oberts i ben disposats; són una força silenciosa del bé que sana i sosté el món.
És temps d’actuar, i en Quaresma actuar és també detindre’s. Detindre’s en oració, per a acollir la Paraula de Déu, i detindre’s com el samarità, davant el germà ferit. L’amor a Déu i al pròxim és un únic amor. No tindre altres déus és detindre’s davant la presència de Déu, en la carn del pròxim. Per això l’oració, l’almoina i el dejuni no són tres exercicis independents, sinó un únic moviment d’obertura, de buidatge: fora els ídols que ens atabalen, fora les inclinacions que ens empresonen. Aleshores el cor atrofiat i aïllat es despertarà. Per tant, desaccelerar i detindre’s. La dimensió contemplativa de la vida, que la Quaresma ens farà redescobrir, mobilitzarà noves energies. Davant de la presència de Déu ens convertim en germanes i germans, percebem als altres amb nova intensitat; en lloc d’amenaces i enemics trobem companyes i companys de viatge. Este és el somni de Déu, la terra promesa cap a la qual marxem quan eixim de l’esclavitud.
La forma sinodal de l’Església, que en estos últims anys estem redescobrint i cultivant, suggerix que la Quaresma siga també un temps de decisions comunitàries, de xicotetes i grans decisions a contra corrent, capaces de canviar la quotidianitat de les persones i la vida d’un barri: els hàbits de compra, la cura de la creació, la inclusió dels invisibles o els menyspreats. Convide a totes les comunitats cristianes a fer això: a oferir als seus fidels moments per a reflexionar sobre els estils de vida; a donar-se temps per a verificar la seua presència en el barri i la seua contribució per a millorar-lo. Ai de nosaltres si la penitència cristiana fora com la que entristia a Jesús. També a nosaltres Ell ens diu: «No poseu cara trista, com fan els hipòcrites, que desfiguren el seu rostre perquè es note que dejunen» (Mt 6,16). Més bé, que es veja l’alegria en els rostres, que se senta la fragància de la llibertat, que s’allibere eixe amor que fa noves totes les coses, començant per les més xicotetes i pròximes. Això pot succeir en cada comunitat cristiana.
En la mesura en què esta Quaresma siga de conversió, la humanitat extraviada sentirà un estremeciment de creativitat; el centelleig d’una nova esperança. Voldria dir-los, com als joves que vaig trobar a Lisboa l’estiu passat: «Busqueu i arrisqueu, busqueu i arrisqueu. En este moment històric els desafiaments són enormes, els gemecs dolorosos —estem vivint una tercera guerra mundial a pedaços—, però abracem el risc de pensar que no estem en una agonia, sinó en un part; no en el final, sinó al començament d’un gran espectacle. I fa falta coratge per a pensar això» (Discurs als universitaris, 3 agost 2023). És la valentia de la conversió, d’eixir de l’esclavitud. La fe i la caritat porten de la mà a esta xicoteta esperança. Li ensenyen a caminar i, al mateix temps, és ella la que les arrossega cap avant.
Els beneïsc a tots i al vostre camí quaresmal.
Roma, Sant Joan del Laterà, 3 de desembre de 2023, I Diumenge d’Advent
FRANCESC