MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2022
«No ens cansem de fer el bé, perquè, si no defallim, collirem els fruits al seu degut temps. Per tant, mentre tenim l’oportunitat, fem el bé a tots» (Ga 6,9-10a).
Benvolguts germans i germanes:
La Quaresma és un temps favorable per a la renovació personal i comunitària que ens condueix cap a la Pasqua de Jesucrist mort i ressuscitat. Per al nostre camí quaresmal de 2022 ens farà bé reflexionar sobre l’exhortació de Sant Pau als gàlates: «No ens cansem de fer el bé, perquè, si no defallim, collirem els fruits al seu degut temps. Per tant, mentre tenim l’oportunitat (kairós), fem el bé a tots» (Ga 6,9-10a).
1. Sembra i cull.
En aquest passatge l’Apòstol evoca la imatge de la sembra i la collita, que a Jesús tant li agradava (cf. Mt 13). Sant Pau ens parla d’un kairós, un temps propici per a sembrar el bé amb vista a la collita. Què és per a nosaltres aquest temps favorable? Certament, la Quaresma és un temps favorable, però també ho és tota la nostra existència terrestre, de la qual la Quaresma és d’alguna manera una imatge. Amb massa freqüència prevalen en la nostra vida l’avidesa i la supèrbia, el desig de tindre, d’acumular i de consumir, com a mostra la paràbola evangèlica de l’home neci, que considerava que la seua vida era segura i feliç perquè havia acumulat una gran collita en els seus graners (cf. Lc 12,16-21). La Quaresma ens convida a la conversió, a canviar de mentalitat, perquè la veritat i la bellesa de la nostra vida no radiquen tant en el posseir quant en el donar, no estiguen tant en l’acumular quant a sembrar el bé i compartir.
El primer agricultor és Déu mateix, que generosament «continua vessant en la humanitat llavors de bé» (Carta enc. Fratelli tutti, 54). Durant la Quaresma estem cridats a respondre al do de Déu acollint la seua Paraula «viva i eficaç» (Hb 4,12). L’escolta assídua de la Paraula de Déu ens fa madurar una docilitat que ens disposa a acollir la seua obra en nosaltres (cf. St 1,21), que fa fecunda la nostra vida. Si això ja és un motiu d’alegria, encara més gran és la crida a ser «col·laboradors de Déu» (1 Co 3,9), utilitzant bé el temps present (cf. Ef 5,16) per a sembrar també nosaltres obrant el bé. Aquesta crida a sembrar el bé no hem de veure-la com un pes, sinó com una gràcia amb la qual el Creador vol que estiguem activament units a la seua magnanimitat fecunda.
I la collita? Potser la sembra no es fa tota amb vista a la collita? Clar que sí. El vincle estret entre la sembra i la collita el corrobora el propi Sant Pau quan afirma: «A sembrador mesquí, collita mesquina; a sembrador generós, collita generosa» (2 Co 9,6). Però, de quina collita es tracta? Un primer fruit del bé que sembrem el tenim en nosaltres mateixos i en les nostres relacions quotidianes, fins i tot en els més xicotets gestos de bondat. En Déu no es perd cap acte d’amor, per més xicotet que siga, no es perd cap «cansament generós» (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 279). Igual que l’arbre es coneix pels seus fruits (cf. Mt 7,16.20), una vida plena d’obres bones és lluminosa (cf. Mt 5,14-16) i porta el perfum de Crist al món (cf. 2 Co 2,15). Servir a Déu, alliberats del pecat, fa madurar fruits de santificació per a la salvació de tots (cf. Rm 6,22).
En realitat, només veiem una xicoteta part del fruit del que sembrem, ja que segons el proverbi evangèlic «un sembra i un altre cull» (Jn 4,37). Precisament sembrant per al bé dels altres participem en la magnanimitat de Déu: «Una gran noblesa és ser capaç de deslligar processos els fruits dels quals seran recollits per uns altres, amb l’esperança posada en les forces secretes del bé que se sembra» (Carta enc. Fratelli tutti, 196). Sembrar el bé per als altres ens allibera de les estretes lògiques del benefici personal i dona a les nostres accions l’ampli abast de la gratuïtat, introduint-nos en el meravellós horitzó dels benèvols designis de Déu.
La Paraula de Déu eixampla i eleva encara més la nostra mirada, ens anuncia que la sega més vertadera és l’escatològica, la de l’últim dia, el dia sense ocàs. El fruit complet de la nostra vida i les nostres accions és el «fruit per a la vida eterna» (Jn 4,36), que serà el nostre «tresor en el cel» (Lc 18,22; cf. 12,33). El mateix Jesús usa la imatge de la llavor que mor en caure en la terra i que dona fruit per a expressar el misteri de la seua mort i resurrecció (cf. Jn 12,24); i Sant Pau la represa per a parlar de la resurrecció del nostre cos: «Se sembra el corruptible i ressuscita incorruptible; se sembra el deshonrós i ressuscita gloriós; se sembra el feble i ressuscita ple de fortalesa; en fi, se sembra un cos material i ressuscita un cos espiritual» (1 Co 15,42-44). Aquesta esperança és la gran llum que Crist ressuscitat porta al món: «Si el que esperem de Crist es redueix només a aquesta vida, som els més desgraciats de tots els éssers humans. La veritat és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts com a fruit primer dels que van morir» (1 Co 15,19-20), perquè aquells que estan íntimament units a Ell en l’amor, en una mort com la seua (cf. Rm 6,5), estiguem també units a la seua resurrecció per a la vida eterna (cf. Jn 5,29). «Aleshores els justos brillaran com el sol en el Regne del seu Pare» (Mt 13,43).
2. «No ens cansem de fer el bé».
La resurrecció de Crist anima les esperances terrestres amb la «gran esperança» de la vida eterna i introdueix ja en el temps present la llavor de la salvació (cf. Benet XVI, Carta enc. Spe salvi, 3; 7). Enfront de l’amarga desil·lusió per tants somnis trencats, enfront de la preocupació pels reptes que ens concerneixen, enfront del desànim per la pobresa dels nostres mitjans, tenim la temptació de tancar-nos en el propi egoisme individualista i refugiar-nos en la indiferència davant el sofriment dels altres. Efectivament, fins i tot els millors recursos són limitats, «els joves es cansen i es fatiguen, els xics entropessen i cauen» (Is 40,30). No obstant això, Déu «dona forces a qui està cansat, acreix el vigor de qui està exhaust. […] Els que esperen en el Senyor renoven les seues forces, volen com les àguiles; corren i no es fatiguen, caminen i no es cansen» (Is 40,29.31). La Quaresma ens crida a posar la nostra fe i la nostra esperança en el Senyor (cf. 1 P 1,21), perquè només amb els ulls fixos en Crist ressuscitat (cf. Hb 12,2) podem acollir l’exhortació de l’Apòstol: «No ens cansem de fer el bé» (Ga 6,9).
No ens cansem d’orar. Jesús ens ha ensenyat que és necessari «orar sempre sense desanimar-se» (Lc 18,1). Necessitem orar perquè necessitem a Déu. Pensar que ens bastem a nosaltres mateixos és una il·lusió perillosa. Amb la pandèmia hem palpat la nostra fragilitat personal i social. Que la Quaresma ens permeta ara experimentar el consol de la fe en Déu, sense el qual no podem tindre estabilitat (cf. Is 7,9). Ningú se salva només, perquè estem tots en la mateixa barca enmig de les tempestats de la història; però, sobretot, ningú se salva sense Déu, perquè només el misteri pasqual de Jesucrist ens concedeix véncer les fosques aigües de la mort. La fe no ens eximeix de les tribulacions de la vida, però ens permet travessar-les units a Déu en Crist, amb la gran esperança que no defrauda i la peça de la qual és l’amor que Déu ha vessat en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant (cf. Rm 5,1-5).
No ens cansem d’extirpar el mal de la nostra vida. Que el dejuni corporal que l’Església ens demana en Quaresma enfortisca el nostre esperit per a la lluita contra el pecat. No ens cansem de demanar perdó en el sacrament de la Penitència i la Reconciliació, sabent que Déu mai es cansa de perdonar. No ens cansem de lluitar contra la concupiscencia, eixa fragilitat que ens impulsa cap a l’egoisme i a tota classe de mal, i que al llarg dels segles ha trobat maneres diferents per a afonar a l’home en el pecat (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 166). Una d’aquestes maneres és el risc de dependència dels mitjans de comunicació digitals, que empobreix les relacions humanes. La Quaresma és un temps propici per a contrarestar aquestes insídies i cultivar, en canvi, una comunicació humana més integral (cf. ibíd., 43) feta de «trobades reals» ( ibíd., 50), cara a cara.
No ens cansem de fer el bé en la caritat activa cap al proïsme. Durant aquesta Quaresma practiquem l’almoina, donant amb alegria (cf. 2 Co 9,7). Déu, «qui proveeix llavor al sembrador i pa per a menjar» (2 Co 9,10), ens proporciona a cadascun no sols el que necessitem per a subsistir, sinó també perquè puguem ser generosos en el fer el bé als altres. Si és veritat que tota la nostra vida és un temps per a sembrar el bé, aprofitem especialment aquesta Quaresma per a cuidar als qui tenim a prop, per a fer-nos proïsmes d’aquells germans i germanes que estan ferits en el camí de la vida (cf. Lc 10,25-37). La Quaresma és un temps propici per a buscar —i no evitar— a qui està necessitat; per a cridar —i no ignorar— a qui desitja ser escoltat i rebre una bona paraula; per a visitar —i no abandonar— a qui pateix la soledat. Posem en pràctica el cridat a fer el bé a tots, prenent-nos temps per a estimar als més xicotets i indefensos, als abandonats i menyspreats, als qui són discriminats i marginats (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 193).
3. «Si no defallim, al seu temps collirem».
La Quaresma ens recorda cada any que «el bé, com també l’amor, la justícia i la solidaritat, no s’aconsegueixen una vegada per sempre; han de ser conquistats cada dia» (ibíd., 11). Per tant, demanem a Déu la pacient constància de l’agricultor (cf. St 5,7) per a no desistir a fer el bé, un pas darrere l’altre. Qui caiga que tendisca la mà al Pare, que sempre ens torna a alçar. Qui es trobe perdut, enganyat per les seduccions del maligne, que no tarde a tornar a Ell, que «és ric en perdó» (Is 55,7). En aquest temps de conversió, donant-nos suport en la gràcia de Déu i en la comunió de l’Església, no ens cansem de sembrar el bé. El dejuni prepara el terreny, l’oració rega, la caritat fecunda. Tenim la certesa en la fe que «si no defallim, al seu temps collirem» i que, amb el do de la perseverança, aconseguirem els béns promesos (cf. Hb 10,36) per a la nostra salvació i la dels altres (cf. 1 Tm 4,16). Practicant l’amor fratern amb tots ens unim a Crist, que va donar la seua vida per nosaltres (cf. 2 Co 5,14-15), i comencem a assaborir l’alegria del Regne dels cels, quan Déu serà «tot en tots» (1 Co 15,28).
Que la Mare de Déu, en el si de la qual va brollar el Salvador i que «conservava totes aquestes coses i les meditava en el seu cor» (Lc 2,19) ens obtinga el do de la paciència i romanga al nostre costat amb la seua presència maternal, perquè aquest temps de conversió done fruits de salvació eterna.
Roma, Sant Joan del Laterà, 11 de novembre de 2021, Memòria de Sant Martí de Tours, bisbe.
FRANCESC
