MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2019
«La creació, expectant, està esperant la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19)
Benvolguts germans i germanes:
Cada any, a través de la Mare Església, Déu «concedeix als seus fills anhelar, amb el goig d’haver-nos purificat, la solemnitat de la Pasqua, perquè […] per la celebració dels misteris que ens van donar nova vida, arribem a ser amb plenitud fills de Déu» (Prefaci I de Quaresma). D’aquesta manera podem caminar, de Pasqua per Pasqua, cap al compliment d’aquella salvació que ja hem rebut gràcies al misteri pasqual de Crist: «Perquè hem sigut salvats en esperança» (Rm 8,24). Aquest misteri de salvació, que ja obra en nosaltres durant la vida terrestre, és un procés dinàmic que inclou també a la història i a tota la creació. Sant Pau arriba a dir: «La creació, expectant, està esperant la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19). Des d’aquesta perspectiva voldria suggerir alguns punts de reflexió, que acompanyen el nostre camí de conversió en la pròxima Quaresma.
1. La redempció de la creació
La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, culmen de l’any litúrgic, ens crida una i altra vegada a viure un itinerari de preparació, conscients de que ser conformes a Crist (cf. Rm 8,29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu. Si l’home viu com a fill de Déu, si viu com a persona redimida, que es deixa portar per l’Esperit Sant (cf. Rm 8,14), i sap reconéixer i posar en pràctica la llei de Déu, començant per la que està inscrita en el seu cor i en la naturalesa, beneficia també a la creació, cooperant en la seua redempció. Per això, la creació —diu sant Pau— desitja ardentment que es manifesten els fills de Déu, és a dir, que quants gaudeixen de la gràcia del misteri pasqual de Jesús gaudisquen plenament dels seus fruits, destinats a aconseguir la seua maduració completa en la redempció del mateix cos humà. Quan la caritat de Crist transfigura la vida dels sants —esperit, ànima i cos—, aquests lloen a Déu i, amb l’oració, la contemplació i l’art fan partícips d’això també a les criatures, com demostra de forma admirable el “Càntic del germà sol” de sant Francesc d’Assís (cf. Enc. Laudato si’, 87). No obstant això, en aquest món l’harmonia generada per la redempció està amenaçada, hui i sempre, per la força negativa del pecat i de la mort.
2. La força destructiva del pecat.
Efectivament, quan no vivim com a fills de Déu, sovint tenim comportaments destructius cap al pròxim i les altres criatures —i també cap a nosaltres mateixos—, en considerar, més o menys conscientment, que podem utilitzar-los com ens plaga. Aleshores, domina la intemperància i això porta a un estil de vida que viola els límits que la nostra condició humana i la naturalesa ens demanen respectar, i se segueixen els desitjos incontrolats que en el llibre de la Saviesa s’atribueixen als impius, o siga als qui no tenen a Déu com a punt de referència de les seues accions, ni una esperança per al futur (cf. 2,1-11). Si no anhelem contínuament la Pasqua, si no vivim en l’horitzó de la Resurrecció, és clar que la lògica del tot i ja, del tindre cada vegada més acaba per imposar-se. Com sabem, la causa de tot mal és el pecat, que des de la seua aparició entre els homes va interrompre la comunió amb Déu, amb els altres i amb la creació, a la qual estem vinculats abans de res mitjançant el nostre cos. El fet que s’haja trencat la comunió amb Déu, també ha danyat la relació harmoniosa dels éssers humans amb l’ambient en el qual estan cridats a viure, de manera que el jardí s’ha transformat en un desert (cf. Gn 3,17-18). Es tracta del pecat que porta a l’home a considerar-se el déu de la creació, a sentir-se el seu amo absolut i a no utilitzar-la per a la fi desitjada pel Creador, sinó per al seu propi interés, en detriment de les criatures i dels altres. Quan s’abandona la llei de Déu, la llei de l’amor, acaba triomfant la llei del més fort sobre el més dèbil. El pecat que anida en el cor de l’home (cf. *Mc 7,20-23) —i es manifesta com a avidesa, afany per un benestar desmesurat, desinterés pel bé dels altres i sovint també pel propi— porta a l’explotació de la creació, de les persones i del medi ambient, segons la cobdícia insaciable que considera tot desig com un dret i que abans o després acabarà per destruir fins i tot a qui viu baix el seu domini.
3. La força regeneradora de l’arrepentiment i del perdó.
Per això, la creació té la irrefrenable necessitat que es manifesten els fills de Déu, aquells que s’han convertit en una “nova creació”: «Si algun està en Crist, és una criatura nova. El vell ha passat, ha començat el nou» (2 Co 5,17). En efecte, manifestant-se, també la creació pot “celebrar la Pasqua”: obrir-se als cels nous i a la terra nova (cf. Ap 21,1). I el camí cap a la Pasqua ens crida precisament a restaurar el nostre rostre i el nostre cor de cristians, mitjançant l’arrepentiment, la conversió i el perdó, per a poder viure tota la riquesa de la gràcia del misteri pasqual. Aquesta “impaciència”, aquesta expectació de la creació trobarà compliment quan es manifesten els fills de Déu, és a dir quan els cristians i tots els homes emprenguen amb decisió el “treball” que suposa la conversió. Tota la creació està cridada a eixir, juntament amb nosaltres, «de l’esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). La Quaresma és signe sacramental d’aquesta conversió, és una crida als cristians a encarnar més intensa i concretament el misteri pasqual en la seua vida personal, familiar i social, en particular, mitjançant el dejuni, l’oració i l’almoina. Dejunar, o siga aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de “devorar-ho” tot, per a assaciar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot satisfer el buit del nostre cor. Orar per a saber renunciar a la idolatria i a l’autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seua misericòrdia. Donar almoina per a eixir de la neciesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, creient que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l’alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir estimar-lo, estimar als nostres germans i al món sencer, i trobar en aquest amor la vertadera felicitat.
Benvolguts germans i germanes, la “Quaresma” del Fill de Déu va ser un entrar en el desert de la creació per a fer que tornara a ser aquell jardí de la comunió amb Déu que era abans del pecat original (cf. Mc 1,12-13; Is 51,3). Que la nostra Quaresma supose recórrer eixe mateix camí, per a portar també l’esperança de Crist a la creació, que «serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). No deixem transcórrer en va aquest temps favorable. Demanem a Déu que ens ajude a emprendre un camí de vertadera conversió. Abandonem l’egoisme, la mirada fixa en nosaltres mateixos, i dirigim-nos a la Pasqua de Jesús; fem-nos pròxims dels nostres germans i germanes que passen dificultats, compartint amb ells els nostres béns espirituals i materials. Així, acollint en el concret de la nostra vida la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, atraurem la seua força transformadora també sobre la creació.