Comencem l’any amb l’advocació de la Mare de Déu del Castell, mare de la Misericòrdia; que les celebrecions jubilars d’aquest any ens apropen a tots a Jesucrist.
1. Dona i Mare de Déu. “Nascut de dona” és Jesús. Dona, amb tota la seua feminitat, és Maria, la nova Eva, origen i espill de tota dona redimida. Sent Jesús el Verb de Déu, resulta obvi que Maria és la Mare de Déu, la glòria suprema de la dona. Déu, en la seua immensa saviesa, ha volgut viure l’experiència de tenir una mare, de mirar-se en la tendresa dels seus ulls, de bressolar-se en els seus braços i de ser estret en la seua falda. Per a ser Mare de Déu Maria no va haver de renunciar o deixar al marge gens de la seua feminitat, al contrari, la va haver de realitzar en noblesa i plenitud, santificada com va ser per l’acció de l’Esperit Sant. L’Església, en celebrar l’un de gener la maternitat divina de Maria, reconeix gojosa que Maria és també mare seua, que al llarg dels dies i els mesos de l’any engendra nous fills per a Déu.
2. Mare, benedicció i memòria. En el designi de Déu, que és font de la maternitat, aquesta és sempre una benedicció: com a Maria, es pot dir a tota mare: “Beneït el fruit del teu ventre”. Una benedicció primerament per a la mateixa dona, que mitjançant la generació dóna compliment a l’aspiració més forta i més noble de la seua constitució, de la seua psicologia i de la seua intimitat. Benedicció per al matrimoni, en el qual el fill afavoreix la unitat, el lliurament, la felicitat. Benedicció per a l’Església, que veu acréixer el nombre dels seus fills i la família de Déu. Benedicció per a la societat, que es veurà enriquida amb l’aportació de nous ciutadans al servei del ben comú.
3. La maternitat és també memòria. “Maria feia “memòria” de totes eixes coses en el seu cor” (evangeli). Memòria no tant de si mateixa, quant del fill, sobretot dels primers anys de la seua vida en què depenia totalment d’ella. Memòria que agraeix a Déu el do inapreciable del fill. Memòria que reflexiona i medita les mil i variades peripècies de l’existència dels seus fills. Memòria que fa patir i plorar, que consola, alegra i entendreix. Memòria serena i lluminosa, que recupera retalls significatius del passat per a beneir a Déu i cantar, com Maria, un “magnificat”.