FESTA DEL BAPTISME DEL SENYOR

NADAL

11 de gener de 2026

 

 

L’Esperit de Déu venia cap a Ell

 

Festa del Baptisme de Jesús. Amb aquest gest d’humilitat Jesús comença la seua vida pública. Jesús rep la benedicció de Déu Pare i és enviat a predicar la presència i el poder de Déu que irromp en la història dels homes.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 42, 1-4. 6-7)

Ací teniu el meu servent, en qui s’ha complagut la meua ànima.

Com el servent anònim d’Isaïes, cadascun de nosaltres ha sigut cridat, triat i enviat per Déu. Cridats a la vida som sostinguts per la crida constant de Déu i som destinats a ser signe de compassió de Déu per al món.

 

SALM

Que el Senyor beneïsca el seu poble amb el do de la pau.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Fets dels Apòstols 10, 34-38)

El Senyor va ungir Jesús amb l’Esperit Sant.

Jesús “va passar la seua vida fent el bé” perquè Déu estava amb ell. Els batejats estem cridats a creure en Jesús, a nàixer de Déu i a fer el bé a tots els germans.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 3, 13-17

En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el batejara. Joan no volia i li deia: «Soc jo qui necessite que tu em bateges, ¿i tu vens a mi?» Jesús li respongué: «Accedix per ara a batejar-me. Convé que complim així tot allò que Déu vol.» Aleshores accedí a batejar-lo. Una volta batejat, Jesús va eixir de l’aigua a l’instant. En aquell moment el cel s’obrí i Jesús va veure que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Este és el meu Fill, el meu amat, en qui m’he complagut.»

 

REFLEXIÓ

«Com és que tu vens a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat de goig en les entranyes de la seua mare Isabel en sentir vora seu la presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acoste a ell per rebre un baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació per amor a la seua creatura des de la seua concepció fins a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa. Jesús ens va indicant pas a pas quin camí ens porta cap al Pare i a nosaltres, pobres pecadors, sí que ens cal rebre el baptisme i no tant sols el que administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit.

Al Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Ell tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a nosaltres de poder participar en la seua totalitat en la redempció, si responem afirmativament a la seua crida. Des dels inicis del cristianisme el baptisme del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu mateix ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim moguts per les nostres fragilitats que ens fan caure en el pecat. Ens ho ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull a tots els qui creu en Ell, som nosaltres qui rebutgem a alguns o a molts; Ell és Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que es dobla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós a prendre’ns de la mà per portar la llum de la fe als qui estem encegats per les nostres passions; a traure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavitud del pecat.

La festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la iniciativa, ve a ser com si ens diguera “ja ho veieu, jo m’he fet un dels vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la recordem cada any de manera molt especial en la Vigília Pasqual, en la nit santa en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NADAL

6 de gener de 2026

 

 

POSTRATS EN TERRA, LI PRESENTAREN EL SEU HOMENATGE

 

Jesús naix per a tots els homes. Hui, celebrem la manifestació de Jesús, en la persona dels tres reis, en nosaltres els que celebrem la seua festa, en nosaltres que veiem la resplendor de la seua glòria. Hui, se’ns manifesta una vegada més a tots en la Paraula. Obrim els ulls i reconeguem-lo.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 60, 1-6)

Sobre tu, Jerusalem, clareja com l’alba la glòria del Senyor

El profeta Isaïes ens convida a deixar-nos inundar per la llum del qui ve. Ens convida a obrir els ulls i a contemplar les meravelles que realitza per mitjà de tants fills i filles de la seua Església.

 

SALM

Tots els pobles, Senyor, vos faran homenatge.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 3, 2-3a. 5-6)

Ara Déu ha revelat que tots els pobles compartixen la mateixa promesa.

Sant Pau ens recorda als no jueus que estem cridats a compartir en Crist la mateixa herència, que estem cridats a pertànyer al mateix cos i a rebre les mateixes promeses que els jueus. Rebem i compartim agraïts els dons que Déu ens oferix en aquest dia de la seua manifestació.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 2, 1-12

Quan va nàixer Jesús, a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, a l’arribar a Jerusalem, preguntaven: «¿On està el rei dels jueus que acaba de nàixer? Hem vist com s’alçava la seua estrela i venim a presentar -li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir eixes noves. Herodes convocà a tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de nàixer el Messies. Ells respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Tu, Betlem, terra de Judà, no eres de cap manera la més menuda entre les ciutats de Judà, perquè de tu eixirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.”» Aleshores Herodes cridà secretament els mags, i s’informà molt bé del moment en què havia aparegut l’estrela. Després els encamina a Betlem amb esta recomanació: «Aneu, busqueu eixe infant ben bé, i, quan l’haureu trobat, feu -m’ho saber, que jo també vull presentar -li el meu homenatge.» Eixint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Aleshores s’adonaren que l’estrela que havien vist alçar -se anava davant d’ells fins que es parà sobre el lloc on estava l’infant. La seua alegria en veure allí l’estrela va ser immensa. Entraren immediatament a la casa, veren l’infant amb Maria, sa mare, i, postrats en terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir les seues arquetes per a oferir-li presents: or, encens i mirra. Després, advertits en un somni que no anaren a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

 

REFLEXIÓ

«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i compartixen la mateixa promesa», ens diu l’Apòstol. La universalitat de la salvació és una de les seues premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar a la humanitat i si és ben cert que nasqué com a membre del poble que Déu s’havia escollit per heretat, ben cert és també que no rebutjà als qui no en formaven part, als qui aquell poble anomenava pagans, un poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix, però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta a Crist, malgrat que tantes voltes abans en la història de la salvació fou infidel a Déu. Ell no deixa mai de cridar perquè vol la salvació de tots.

La solemnitat de l’Epifania, la teofania que hui recordem i celebrem, aquesta manifestació de Déu davant dels homes, davant d’uns homes, d’uns mags, vinguts de llunyanes terres i atrets per un signe meravellós, una estrella que s’havia alçat per mostrar-los el camí per arribar fins al rei d’Israel, és la manifestació, l’anunci de la universalitat de la salvació. L’Epifania, que celebrem, ens recorda precisament aquesta universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l’Orient, representants qualificats de tota la humanitat. (Sant Joan Pau II 5 de gener de 2005). L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat. Uns mags veieren una estrella i es posaren en camí amb el ferm propòsit de retre homenatge a aquell rei amb or, encens i mirra. «Els Mags d’Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seua rancor i esperant a que els mags li diguen on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la Creu, consentit i auspiciat pel seu successor. Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes no és cridat per Déu i es manté en el seu odi cap a aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en el xiquet del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d’adorar-lo, com vol donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l’altre només veu un rival contra el qui lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).

Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obrin el cor, mitjançant una estrella o mitjançant un somni. Déu queda mut davant els qui tenen el cor tancat a la seua paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. La salvació que ens porta Crist és única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de Déu encarnat. Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la salvació. Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis, prestaren el seu homenatge prostrant-se a terra davant l’infant i sa mare i reconeixent-li un triple caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això representen els tres presents: l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania es remarca el caràcter reial de Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no ser d’aquest món, perquè no hi ha tron, hi ha un pesebre; no hi ha palau, hi ha una humil establia; no hi ha una cort, hi ha una mare acompanyada de Josep. Però des d’aquesta mateixa humilitat la seua crida s’escampa per tota la terra, primer als pastors del voltant, ara a uns mags vinguts de llunyanes terres; és la crida universal d’aquest rei que governarà amb justícia el seu poble i serà recte amb els humils, com ens ha dit el salmista. Entraren immediatament a la casa, veren l’infant amb Maria, sa mare, i, postrats en terra, li presentaren el seu homenatge.  Temps després el deixeble estimat, seguint l’alerta de Maria Magdalena, correrà cap al sepulcre, entrarà, veurà i creurà. D’aquesta manera senzilla s’anuncia la salvació a tot el món. La voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l’única mediació de Crist: Déu vol que tots els homes se salven i arriben al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).»

Hui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. El diumenge serà al Jordà on el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el batege amb aigua, un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres hui signe de salvació. I a Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es manifestarà la seua humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per a la salvació de molts.

Crist és la llum que il·lumina també les nits més fosques, és l’estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Papa Francesc, 6 de gener de 2023). Un xiquet que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós, és adorat per uns mags. Adorem nosaltres també en esperit i en veritat. Com els pastors, com els mags.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE II

NADAL

4 de gener de 2026

 

 

La Paraula es féu home

 

En els primers dies del nou any, continuem meditant i celebrant el gran misteri de l’Encarnació del Fill de Déu en la nostra història. Imitant, també en això, l’actitud de Maria, la Mare, que “conservava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”. Animats per aquests sentiments, manifestem la presència de Déu entre nosaltres.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 1-2.8-12)

La saviesa de Déu habita en el poble que ell ha elegit.

En la història de les benediccions divines, que correspon amb la història de l’home, Déu s’ha donat com a do de Saviesa, primerament al poble d’Israel i després al poble cristià, ja que Jesucrist és Saviesa de Déu, l’únic que ha vist a Déu i que ens el pot revelar.

 

SALM

El qui és la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 1, 3-6.15-18)

Déu ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist.

El Pare ens ha beneït amb tota classe de béns espirituals, entre els quals sobreïx el do messiànic, per mitjà de Crist.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 1, 1-18

En el principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per tant, estava amb Déu en el principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels hòmens. La Llum resplandix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tots arribaren a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum verdadera, la que, al vindre al món, il·lumina a tots els hòmens. Estava present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a sa casa, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voluntat d’un pare o per la voluntat humana, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es féu home, i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seua glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan proclamava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè ell ja existia abans que jo.» De l’abundància de la seua plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè Déu donà la llei per Moisés, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

 

REFLEXIÓ

Celebrem el Diumenge 2n de Nadal. Què celebrem en aquest Diumenge? El mateix misteri que celebrem el dia de Nadal, i en tots aquests dies del cicle nadalenc. El Déu de l’Evangeli, d’una perfecció total, no es mostra com un ésser transcendent, retirat en una soletat absoluta i inabordable. Ell té un Fill únic que estima com a objecte privilegiat de la seua caritat, que no dubta a enviar personalment als qui rebutgen el missatge dels profetes. Aquesta concepció de Déu i de les seues relacions amb la humanitat és la primera revelació de l’Evangeli. La bondat de Déu no espera el primer moviment de penediment del pecador, ell el provoca. La vinguda del Regne no és altra cosa que aquesta proposta de perdó, una iniciativa de Déu a entrar en una relació amb ell. Més encara: el Fill mateix, a la manera d’un sembrador, va llançant les llavors de la Paraula de Déu.

L’Església ens proposa aquest temps de Nadal, com per Pasqua el temps pasqual, per tindre l’oportunitat de reflexionar i penetrar més profundament en el misteri de Crist, d’aquest Déu que ens estima. El camí és obrir-nos a la saviesa de la Paraula de Déu, és endinsar-nos en la vivència de les Sagrades Escriptures. Hi ha un text bellíssim de sant Jeroni que ens exhorta d’aquesta manera: «El prat de les Escriptures és un prat esmaltat de flors policromes i totes es poden agafar… N’hi ha de totes les classes: roses, encarnades, lliris blancs, flors de colorit variat. La dificultat recau en triar. A nosaltres ens incumbix agafar les flors que ens pareguen més belles. I si tallem les roses, no ens dolga deixar els lliris; si ens decidim pels lliris, no menyspreem les humils violetes. Tot resultarà bell i fascinant a la deliciosa terra promesa de l’ànima generosa, que haja acceptat cansar-se un poc sobre els Llibres Sants. Res més dolç o millor que la ciència de les Escriptures». Agafar les que ens pareguen més belles, o les que considerem més necessàries per fer viu en nosaltres el misteri de Crist. I per això res millor que girar-nos cap a aquest prat de les Escriptures que se’ns ha posat davant en la proclamació de les lectures, hui, i considerem en cada una quina paraula, quina flor necessitem més per fer viu el misteri de Crist a la nostra vida.

A la primera lectura se’ns oferix una flor esplèndida: la saviesa. Aquesta ens parla de la glòria de Déu, a través de la bellesa de l’obra de la creació; la bellesa de la litúrgia… Ací, al fil d’aquesta paraula, ens podríem preguntar si les nostres obres tenen en la nostra vida un deixant de saviesa, o necessitem contemplar més i millor les obres de Déu, en la seua creació, en el nostre temps, per adquirir aquest aroma de la saviesa divina.

La segona lectura ens convida a contemplar «l’arbre de l’Amor», la comunió en l’Amor de les Tres divines Persones, un Déu que obri el seu cercle d’amor per convidar-nos a nosaltres a endinsar-nos en aquesta experiència d’amor en l’Amor. I fins i tot ens proporciona una breu oració per demanar-ho: «Il·lumineu la mirada interior del nostre cor, i concediu-nos conéixer a quina esperança ens crideu, quines riqueses ens teniu preparades, i quina és l’herència que ens teniu destinada».

L’Evangeli, ens recorda el valor incalculable de la Paraula, de la Paraula divina, i de la paraula humana. Ens recorda que la Paraula conté una riquesa incalculable de vida, de llum. Ens parla de la paraula com una llum que il·lumina tots els homes. Que en la nostra menuda paraula humana es reflectix, cal que es reflectisca aquesta vida i aquesta llum de la Paraula divina.

En el prat de les Escriptures triem una flor: la saviesa, l’arbre de la vida, la força de vida i de llum de la Paraula; agarrem eixa flor, cuidem-la. Crist, aquest Déu amic que s’acosta a nosaltres en el misteri de Nadal, desitja que siguem la seua bona olor en aquesta societat, que siguem la bona olor de Crist.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NADAL

1 de gener de 2026

 

 

HO GUARDAVA AL SEU COR I HO MEDITAVA

 

Estrenem any. Plens de bons desitjos i decidits a millorar, implorem la Benedicció de Déu perquè ens ajude a complir els nostres propòsits. Hui, solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu, de qui hem rebut a Jesús, Príncep de la pau, li demanem que ens ajude a ser constructors de la pau del nostre món.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Nombres 6, 22-27)

Invocaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.

Benedicció i benediccions. Nosaltres, els fills de Déu, en este primer dia de l’any, implorem del Pare bo la seua benedicció que ens compromet a viure buscant el bé de tots.

 

SALM

Que Déu s’apiade de nosaltres i ens beneïsca.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Gàlates 4, 4-7)

Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona.

Déu ens va enviar al seu fill i es fa un més i acampa entre nosaltres gràcies a Maria. Jesús ens fa fills i així podem cridar a Déu “Pare Nostre”. Som fills en el Fill.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 2, 16-21

En aquell temps, els pastors anaren corrents a Betlem i trobaren Maria i Josep amb el xiquet en el pesebre. Havent-lo vist amb els propis ulls, van contar les coses que els havien dit d’aquell infant, i tots els qui ho sentien es meravellaven del que deien els pastors. Maria guardava totes estes coses en el seu cor i les meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit. Ho van trobar tot com els ho havien anunciat. Passats huit dies, quan hagueren de circumcidar-lo, li posaren el nom de Jesús, tal com ho havia indicat l’àngel abans que el concebera sa mare.

 

REFLEXIÓ

Maria conserva tot el que viu en el seu cor i ho medita. Maria és l’escollida per Déu per ser aquella dona de la que naix el qui ens restitueix la condició de fills, de fills de Déu. Maria no és ni un apòstol més, ni una deixeble més. És molt més que tot això, és la Mare; la primera en veure restituïda la seua plenitud de filla de Déu en ser concebuda sense pecat perquè el Fill de Déu nasca d’ella.

Maria és vertaderament Mare i és alhora filla; Mare del Fill i filla del Pare amb el Fill. Maria viu tot això meditant-ho en el seu cor. Ella és la dona dels silencis, de les frases curtes, la que quan convé pregunta, com a l’àngel «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» (Lc 1,34), o al mateix Jesús «Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? » (Lc 2,48). Maria és també la que exulta i magnifica al Senyor que ha obrat en ella meravelles. Maria és la dona confiada en la voluntat de Déu, és la icona de la confiança en Déu D’on li ve aquesta confiança? La perseverança és el fruit de la confiança, la confiança és la forma més autèntica de l’amor, la confiança és filla de la fe i per tindre fe cal conéixer a Déu i conéixer-lo a fons; si un coneix a Déu li té confiança. Maria és aquella qui primer va conéixer el Déu fet home, tant que el va concebre en el seu sí, que el va portar a les seues entranyes, que el va infantar, que el va criar i que l’acompanyà fins a la creu. Per això Maria és beneïda entre totes les dones, perquè ha contemplat la claror de la mirada de Déu en la mirada tendra i indefensa d’aquell xiquet que meravella a uns pastors que en adorar-lo glorifiquen i lloen a Déu.

Davant de Déu ningú pot quedar indiferent i davant del misteri de l’encarnació Maria, que és art i part, conserva tot el que viu, veu i escolta en el seu cor i ho medita. Maria es declara l’esclava del Senyor i per això mateix és la primera en ser alliberada del pecat i en ser declarada filla, hereva per gràcia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

L’evangelista sant Lluc tanca el seu relat del naixement de Jesús dient-nos que «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.». No ho guarda com un record del passat, sinó que ho viu en el seu interior com una experiència vital que la guia al llarg de tota la seua vida. No és aquesta frase de Lluc una observació gratuïta. Maria és model de perseverança, de confiança i de fe i creure en Jesús no és simplement recordar esdeveniments d’uns altres temps, sinó experimentar ara i ací la seua força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida i de transformar-la alhora en divina, perquè l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare». La fe en Crist no pot pertànyer mai al passat, la salvació és sempre un hui, és sempre present, un present esperançat cap al futur. Maria viu així la seua confiança, la seua fe, la seua missió de Mare i de creient, la primera creient en el Crist.

El primer dia del nou any civil celebrem la festa de Santa Maria com a Mare de Déu i ho fem des del segle IV. Què vol dir que l’Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, vulga començar el nou any girant la mirada cap a Maria, la Mare? És que Maria és la Mare de Jesús, la Mare de Déu; però Crist es va fer carn, va nàixer, va morir i va ressuscitar per fer-nos a tots nosaltres per la Paraula i per la gràcia, fills de Déu. Maria no és només la Mare de Jesús, és la Mare de Déu, la Mare de l’Església, la Mare de tots els qui creuen en el Fill, la nostra Mare.

En començar un nou any girem els nostres ulls cap a Ella. Maria, Mare de Déu del Castell, acompanyeu-nos al llarg d’aquest nou any, amb l’amor i la tendresa de la Mare; model de perseverança, de confiança i de fe; ajudeu-nos a perseverar, a confiar i a creure en aquell qui ha vingut per rescatar-nos, al llarg d’aquest any i sempre, fins a la vida eterna.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA

NADAL

28 de desembre de 2025

 

 

Li diran Natzaré

 

Temps de Nadal, temps d’amor i de família. La litúrgia vol honrar hui a la Sagrada Família: Josep, Maria i Jesús. I l’Església oferix als seus fills un model de família. La nostra confraria és també una família que busca conéixer la voluntat de Déu, que vol obeir al seu Pare Déu i que vol deixar-se guiar per l’Esperit.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiastés 2-6.12-14)

Qui creu en el Senyor honra els seus pares.

L’amor cobrix una multitud de pecats i l’amabilitat amb els pares és com una ofrena feta a Déu que ens purifica del pecat. Hui, tots som convidats a fer algun gest de perdó i d’amor cap als pares, germans i familiars.

 

SALM

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 3,12-21)

Vida familiar en el Senyor.

Sant Pau ens recorda la nostra condició de fills de Déu. Els batejats hem de revestir-nos amb la roba de l’amabilitat, la humilitat i la paciència. Homes i dones, pares i fills, a tots se’ns recorda que hem de fer-ho tot en el nom del Senyor si volem permanéixer units.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 2, 13-15.19-23

Quan els mags se n’anaren, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Alça’t de seguida, pren el xiquet amb sa mare, fuig cap a Egipte i queda’t allí fins que jo t’ho diga, perquè Herodes buscarà el xiquet per a matar-lo.» S’alçà, prengué el xiquet amb sa mare, va eixir de nit cap a Egipte, i es quedà allí fins que Herodes va morir. Així es complí allò que el Senyor havia anunciat a través del profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.» Quan Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allí a Egipte, i li digué: «Pren el xiquet amb sa mare i ves-te’n al país d’Israel, que ja han mort els qui el buscaven per a matar-lo.» Ell s’alçà, prengué el xiquet amb sa mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el regne d’Herodes, son pare, no s’atreví a anar, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzaré.»

 

REFLEXIÓ

Dins el marc de l’Octava de Nadal, l’Església ens invita a contemplar hui amb veneració i admiració la Sagrada Família de Natzaret, una família singular, sens dubte, donat que el Fill és fruit d’un engendrament diví, la mare és alhora verge i el pare té un paper protector, però els tres, Jesús, Maria i Josep constituïxen una autèntica família en una convivència d’amor i de col·laboració mútues. I en aquest sentit són un model únic per a totes les famílies d’ahir, de hui i de sempre. Ens oferixen quadre familiar d’allò més simple en un context pobre de fa més de dos mil anys i en un indret de la Galilea on els mitjans de vida eren limitats. Així, tot i tractant-se d’una família privilegiada i protegida per Déu, no se li va evitar ni escatimar cap tipus de carència ni de maldecaps.

L’evangelista Mateu ens ofereix un escenari singular on ja des dels primers dies de la seua existència, Jesús, amb la sa mare i sant Josep, es van veure forçats a emigrar a Egipte per tal de fugir de la persecució d’Herodes. I ací ens ve aquella bucòlica imatge tan repetida de la Verge Maria i el Xiquet Jesús muntats dalt d’una burreta guiada per sant Josep, davant la sagrada comitiva, la qual muntem al Betlem. No perdem de vista, per altra banda, que Mateu veu en Jesús el nou Moisés salvat de la ira furibunda d’Herodes, com un nou Faraó, i que ha d’experimentar l’emigració en terra pagana, justament a Egipte, lloc d’esclavitud i opressió per a l’antic poble d’Israel. I és que d’alguna manera Jesús encarna també el nou Israel a l’exili. I tot aquest anar i vindre va precedit providencialment per l’aparició en somnis de l’àngel del Senyor. Per tres vegades l’àngel del Senyor vetlla per la situació dels nostres tres sagrats personatges. I sempre és Josep l’agraciat d’aquest avís del cel, ja que és ell qui ha de vetllar pel nen i sa mare, tal com ho indica l’evangelista per tres vegades. Mateu és jueu d’origen i a través d’aquestes comunicacions divines ens porta el record de les revelacions en somnis que trobem sovint en l’Antic Testament: per exemple Jacob, Josep o Daniel. Déu no es deixa veure directament però es fa pressentir en la serenor de la nit a través dels somnis.

La Sagrada Família féu, pues, experiència d’una vida nòmada, com el poble d’Israel, una vida de privacions i d’inconvenients de tot tipus, una vida, però, sempre atenta a les indicacions divines i a la seua voluntat, que en el fons és el que volen donar a entendre aquestes visions en somnis, i Josep porta a terme promptament i sense vacil·lar les indicacions del cel. Josep és l’home dòcil als manaments divins i exercix responsablement el seu paper de pare i espós sense queixa ni retard.

Quan intentem aplicar aquest paradigma familiar al quadre que viuen les famílies hui dia, se’ns pot tatxar d’idealistes, de desfasats o fins i tot d’excessivament romàntics. La distància dels anys ens pot fer paréixer que el model no ens servix de res donat el context i el ritme de vida tan diferents i tan allunyats de les respectives realitats. La família, aquesta cèl·lula del cos i del teixit social, hui tan vulnerable i tan manipulable, presenta unes característiques tan complexes i tan multidimensionals que aquests últims decennis han pres proporcions insospitades. En una societat permissiva, relativista i desestabilitzada per força la cèl·lula familiar s’ha de veure també afectada en el seu nucli. A més, davant una pèrdua general dels valors, tan qüestionats i fins menyspreats hui dia, tot indica que estem entrant en una època amb un nou model familiar que té molt poc a veure amb el que hem viscut fins recentment.

Mentrestant, nosaltres, amb esperit de fe, contemplem la icona admirable de la Sagrada Família de Natzaret i mirem de fer nostra la dòcil obediència de l’Infant Jesús en la precarietat i en la pobresa d’una família. Contemplem la senzillesa i la discreció de la Santa Mare, estimant en tots els detalls de la vida domèstica i als designis de Déu sobre la seua vida, i imitem el zel decidit de sant Josep, que amb un silenci fecund porta a terme el seu paper de pare de família amb una abnegació i un encert ben bé heroics. Que la Sagrada Família de Natzaret vetle per l’Església, la gran família de Déu que abraça tots els creients d’orient i d’occident, del nord i del sud. I que tinga també cura de les nostres famílies i comunitats i de totes les famílies d’arreu del món, per tal que per la seua intercessió totpoderosa s’aconseguisca una harmoniosa convivència en la pau i l’amor sincers en un món trasbalsat i sense propostes vàlides ni fiables.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

25 de desembre de 2025

 

 

HUI ENS HA NASCUT LA LLUM

 

NIT DE NADAL

Aquesta nit l’església sencera per tot el món celebra amb gran alegria el naixement de Jesús. El Nadal és més que un sentiment o una tradició, és el principi d’un nou amor que Déu vol compartir amb tots nosaltres. Expressem el nostre agraïment a Déu pel do del seu Fill, Jesucrist, i per fer-se xicotet i humil com nosaltres. Nosaltres ens fem fills amb el Fill i xiquets amb el xiquet.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 9, 1-6)

Ens ha sigut donat un fill.

Totes les lectures ens parlaran hui del pont entre tenebra i llum. I aquesta, del llibre d’Isaïes ens convida a obrir els ulls per a veure extasiats a un Xiquet descendent de David, a l’Emmanuel, portador de la plenitud, de la justícia i de la pau.

 

 

SALM

Hui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Titus 2, 11-14)

S’ha manifestat l’amor de Déu, que vol salvar a tots els hòmens.

És la vinguda de Crist, ens diu la segona lectura de la Carta de Sant Pau a Titus, la que ens proposa i inspira, des d’ara, assumir un comportament nou ètic i fraternal. Una vida purificada i digna de rebre, en l’aparició gloriosa, al Salvador del món.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 2, 1-14

Per aquells dies es va publicar un edicte de Cèsar August ordenant que es fera el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tots anaven a inscriure’s a la població d’on descendia cada u. També Josep, que era de la casa i la família de David, pujà des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Betlem, per inscriure’s amb Maria, la seua esposa, que esperava un fill. Mentres estaven allí es compliren els dies, i va nàixer el seu fill, el primogènit. Ella el bolcà i el posà en un pesebre, perquè no havien trobat lloc en l’hostal. En la mateixa regió, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetlaven guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i s’espantaren. Però l’àngel els digué: «No tingueu por: vos anuncie una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Hui, en la ciutat de David, vos ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seues senyes són estes: trobareu un xiquet de bolquers, posat en un pesebre.» I una multitud dels exèrcits celestials s’uní en eixe moment a l’àngel, alabant Déu i cantant: «Glòria a Déu dalt del cel, i en la terra pau als hòmens de bona voluntat.»

 

REFLEXIÓ

Les tenebres s’estenen, la foscor es fa present i la injustícia deixa mort rere mort, guerres i fam que mai pareix que hi haja prou. Vivim en un món convuls, i per desgràcia la humanitat pareix que viu desorientada. Només ens cal parar la bogeria que ens envolta i prestar atenció al clam dels innocents. Ja hi ha prou d’injustícies. Hui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. S’ha revelat l’amor de Déu. La llum ha aparegut, ens ha nascut un xiquet, ens ha sigut donat un fill. Com podem adonar-nos d’això?

Vetllant com els pastors, vivint al ras, deixant-nos envoltar per la llum que ens ha sigut donada en el baptisme. Escoltant la glòria de Déu, el desig que Déu té per salvar-nos, el desig de pau que ens oferix. Sí, adonem-nos de tot el que Déu ens ha donat. S’ha revelat l’amor de Déu, que vol ensenyar-nos que abandonem la mentira i la impietat, per viure una vida de justícia i de pietat mentre esperem la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Vivim en esperança, vivim amb fe, donem-nos en amor als altres. El salvador, el Messies, el Senyor de l’univers ve a trobar-nos. On el podem trobar?

Maria l’embolcallà i el posà en una pesebre. No tinguem por, busquem el Senyor, ara que es deixa trobar. El pesebre és ara l’Eucaristia i ací ens convé trobar-lo. Però, també l’hem de buscar en cada germà que embolcallat necessita ajuda per la seua fragilitat. Què ens cal?

Humilitat per saber eixir de nosaltres mateixos, de les nostres seguretats i comoditats. Així vetllant i vivint al ras com els pastors, ens adonarem de la glòria de Déu que ens és anunciada. Anem, anem fent camí per adorar el Fill de Déu, Jesús que ens salva. Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.

 

 

 

 

DIA DE NADAL

Entorn del bressol de Jesús contemplem admirats al xiquet nounat i des de la fe celebrem la nova presència de Déu enmig de nosaltres. El Nadal és per a nosaltres acceptar la companyia d’aquest nou germà que ens porta l’amor, el perdó i la salvació de Déu. Déu ha nascut. Celebrem-lo. Lloem-lo.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 52, 7-10)

D’un extrem a l’altre de la terra contemplaran la salvació del nostre Déu.

Cant d’alegria i esperança del profeta al seu poble i a Jerusalem. L’alliberament està molt a prop. Profecia llunyana i somni esperat durant segles. Nosaltres, ja no hem d’esperar. En Jesucrist, el Messies esperat, el rei victoriós, se’ns comunica la vida i la pau del mateix Déu.

 

SALM

D’un extrem a l’altre de la terra tots han vist la salvació del nostre Déu. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 1, 1-6)

Déu ens ha parlat en la persona del Fill.

ÉDéu parla als homes de mil maneres a través de la història, els profetes, la Bíblia, l’església, els esdeveniments quotidians, però quan va arribar la plenitud del temps va pronunciar la seua millor i única paraula: Jesús.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 1, 1-18

En el principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per tant, estava amb Déu en el principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels hòmens. La Llum resplandix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tots arribaren a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum verdadera, la que, al vindre al món, il·lumina a tots els hòmens. Estava present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a sa casa, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voluntat d’un pare o per la voluntat humana, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es féu home, i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seua glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan proclamava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè ell ja existia abans que jo.» De l’abundància de la seua plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè Déu donà la llei per Moisés, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

 

REFLEXIÓ

Déu ha parlat, ens ha donat la seua Paraula. Paraula per escoltar. Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència. Ell és la Vida, ell és la Llum. Perquè ara nosaltres puguem escoltar el crit de goig, perquè el Senyor ha consolat el seu poble, i ens ha redimit de l’esclavitud del pecat. Sí, ens ha redimit de les nostres faltes d’amor. Déu ens ha parlat en la persona del Fill, ens ha nascut un xiquet, el Messies, el Senyor. Per això, ens hem d’alegrar. La Llum ha vingut a la nostra casa. La Llum s’ha fet present enmig de la nostra foscor. Però nosaltres, l’hem acollida?

Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. Som fills de Déu pel baptisme. Però, vivim aquesta filiació?

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. Entre nosaltres ha viscut per ensenyar-nos la Bona Nova, per ensenyar-nos a parlar, per ensenyar-nos a actuar, per ensenyar-nos a viure il·luminats. Si Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aprenguem nosaltres a imitar la persona del Fill i serem salvats. El qui és la Paraula es va fer home, perquè nosaltres aprenguem a viure com Déu vol. Cal contemplar el Misteri del Nadal del Senyor com la gràcia i la benedicció que hem rebut cada cristià, sense meréixer-ho.

Cal avançar en la nostra vida cap al coneixement més profund del do de Déu, del seu Fill, perquè el nostre camí cap al cel siga més lluminós, més ple de gràcia i de veritat, perquè puguem donar llum i puguem esdevindre testimonis de fe, d’esperança i d’amor en el nostre món.

Bon Nadal!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE IV

ADVENT

21 de desembre de 2025

 

 

Déu elegí a Josep

 

Hui és l’últim diumenge d’Advent. Escoltarem les profecies sobre el Messies Salvador. Ja estan a punt de fer-se realitat. Una jove, una Verge, té el secret guardat en el cor. Està disposada a entregar-nos el missatge de Déu, el Fill de Déu que ve a salvar-nos. A nosaltres ens toca avivar la nostra esperança i la nostra fe. A nosaltres ens toca acollir amb amor i donar hospedatge al xiquet que naix per a nosaltres.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 7, 10-14)

La verge tindrà un fill i li posarà de nom Emmanuel.

El profeta Isaïes ens assenyala el camí, ens revela un nom i ens dona un senyal de part de Déu. La Verge està embarassada. Déu actua en la vida dels homes. Vol actuar també en la nostra vida.

 

SALM

Ha d’entrar el Senyor, el rei de la glòria.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 1, 1-7)

Jesucrist, del llinatge de David, Fill de Déu.

Sant Pau ens recorda l’origen del Fill. Segons la carn és descendent de David, segons l’Esperit és Fill de Déu. L’Esperit que habita en nosaltres vol fer-nos lliures i omplir-nos de la gràcia i l’amistat de Déu. El Nadal és obra de l’Esperit. És invitació a nàixer de l’Esperit.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 1, 18-24

Jesús, el Messies, vingué al món així: Maria, sa mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava desfer en secret l’acord matrimonial. Mentres ell ho pensava, se li aparegué en un somni un àngel del Senyor, que li digué: «Josep, fill de David, no tingues por de prendre en ta casa Maria com a esposa, perquè ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant: tindrà un fill i li posarà el nom de Jesús, ja que ell salvarà dels pecats el seu poble.» Tot açò va succeir perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat a través del profeta: «La verge tindrà un fill, i li posara de nom Emmanuel», que vol dir ‘Déu-amb-nosaltres’. Josep es despertà i, complint allò que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué en casa com a esposa.

 

REFLEXIÓ

Oh cel, deixa caure la rosada; que el bé ploga dels núvols, i que la terra òbriga el seu si, per fer-ne germinar la salvació. Realment el nostre món està assedegat, necessita la rosada, necessita la pluja, necessita el bé del cel, per canviar el mal en bé, per fer germinar la salvació. De vegades busquem un senyal, demanem un senyal. Davant del mal que hi ha arreu de vegades ens descoratgem i fins i tot la nostra fe es retira i apareix la por. Aquest dies privilegiats de la litúrgia d’Advent ens obrin el cor, ens obrin la ment a contemplar el misteri de Déu. Déu que ens ha creat, ens porta ara la seua salvació que és ell mateix, ell mateix qui ens ve a il·luminar les nostres foscors. I si ara és temps de muntar el Betlem, amb les seues figuretes, també podem fixar-nos en els personatges que hui ens interpel·len en les lectures que hem escoltat.

El profeta Isaïes anuncia la voluntat de Déu, el senyal preclar de la salvació de part de Déu: «La Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel». Aquesta Verge és Maria, promesa amb Josep. Però, davant els designis de Déu, davant del seu Misteri, ens trobem amb el dubte de Josep. Josep que és el personatge silenciós en l’evangeli, dubta i pensa com desfer l’acord matrimonial, davant la situació en que Maria espera un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep té por. Josep discernix com solucionar aquest problema, però cal l’ajuda de l’àngel de part de Déu que li explique el designi de Déu i la seua actitud davant el Misteri. L’àngel del Senyor li trau les pors, l’encoratja, li fa créixer en la fe i minvar en la por. L’àngel del Senyor li anuncia que Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant. I aquest Fill, Josep s’ha d’encarregar de posar-li el nom, el nom de Jesús, el qui salva, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. I és així, que Déu es val de Josep per portar a terme el seu pla de salvació, gràcies a Maria que ha acceptat la voluntat de Déu sobre ella. Josep accepta la voluntat de Déu dins del Misteri de l’encarnació del Fill de Déu en les entranyes de Maria Verge. Josep complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, pren a Maria a sa casa com esposa. Així, el Jesuset rep la salvaguarda d’un home bo que li esdevindrà pare de família, la sagrada família de Jesús.

Nosaltres com sant Pau també hem estat cridats, a ser apòstols, des del nostre lloc, des de la nostra vida de família, des del nostre lloc de treball, si som cristians estem destinats a ser anunciadors de la Bona Nova de Déu. I aquesta Bona Nova és la salvació de Déu que arriba a tota la humanitat per mig del seu Fill, Jesús, que ens porta el perdó dels pecats, la pau, la salvació. I és així, que Jesús salvarà dels pecats el seu poble, que som nosaltres. Com diu l’oració col·lecta de hui, per la seua passió i la seua creu, siguem conduits també nosaltres a la glòria de la resurrecció.

I si ve el Salvador, hem de fer els solcs en la nostra terra interior, perquè puga amarar-se de la seua rosada del cel i així podrà germinar la salvació en els nostres cors, i podrem créixer i donar fruits com a fills de Déu. Que sapiguem viure aquestes festes que estan a tocar amb fe, esperança i caritat fraterna, perquè Déu ens ve al nostre encontre des de la humilitat del nascut diví.

Veniu, Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE III

ADVENT

“GAUDETE”

14 de desembre de 2025

 

 

El Senyor està a prop

 

En aquest temps d’espera i d’esperança, hem de donar testimoni de la nostra fe. Veniu, Senyor Jesús, diguem aquests diumenges d’Advent. Esperem i preparem de veritat la vinguda del Senyor?

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 35, 1-6a.10)

Déu mateix ve a salvar-vos.

En aquest retorn a casa tot és alegria i tot reverdix. Déu camina amb el seu poble, anima als covards i posa felicitat en la vida dels seus fills. El profeta entona un cant d’alegria per als desterrats d’ahir i per a nosaltres, els desterrats de hui. El Déu que ve a salvar-nos es fa company en el nostre camí.

 

SALM

Senyor, veniu a salvar-nos.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Jaume 5, 7-10)

Manteniu ferms els vostres cors, que la vinguda del Senyor està prop.

Paciència i valentia aconsella Sant Jaume en la seua carta. Paciència per a esperar la vinguda del Senyor i per a créixer en l’amor. Valentia per a donar la cara per Crist i el seu Regne i per a proclamar amb les paraules i amb la vida el que celebrem a l’Eucaristia.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 11, 2-11

En aquells temps, Joan, que estava en la presó, va sentir dir les obres que feia Crist, i envià els seus deixebles per a preguntar-li: «¿Sou vós el qui ha de vindre o hem d’esperar un altre?» Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan allò que veieu i sentiu dir: els cegos s’hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords senten, els morts ressusciten, els pobres senten l’anunci de la Bona Nova, i feliç aquell que no s’escandalitzarà de mi.» Mentres ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent sobre Joan: «¿Què heu anat a contemplar en el desert? ¿Una canya sacsada pel vent? O, ¿què heu anat a veure? ¿Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen en els palaus dels reis. Per tant, ¿què heu anat a veure? ¿Un profeta? Sí, vos ho assegure, i més que profeta: és aquell de qui diuen les Escriptures: “Jo envie davant de tu el meu missatger, perquè et prepare el camí.” Vos ho dic de veritat: Entre tots els que les mares han portat al món no n’hi ha hagut ningú més gran que Joan Baptista; però el més menut en el regne del cel és més gran que ell.»

 

REFLEXIÓ

La litúrgia ens convida, ens apresa en aquest tercer diumenge d’Advent a alegrar-nos perquè el Senyor està a prop. D’aquesta urgent invitació a l’alegria, que caracteritza la litúrgia de hui, rep el seu nom el tercer diumenge d’Advent, anomenat tradicionalment diumenge Gaudete. En efecte, aquesta és la primera paraula en llatí de l’antífona d’entrada de hui: Gaudete, és a dir, alegreu-vos perquè el Senyor està a prop. Viure aquest temps d’Advent, viure aquest temps d’espera com una gràcia és al que ens convida cada any la litúrgia; no pensant tant sols en el dolç record d’aquell esdeveniment de fa vint-i-un segles, 2025 anys, sinó pensant fonamentalment en l’últim adveniment, quan el Senyor vindrà a instaurar el seu regne de manera definitiva. És sobretot aquest últim adveniment el que hem d’esperar amb goig, com una festa perquè és quan veurem al Senyor en glòria i majestat, quan tindrem al nostre Déu per fer justícia, quan arribarà la paga de Déu perquè Ell mateix vindrà per salvar-nos. La bella profecia d’Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència, ens anuncia el Regne de Déu; un regne que el mateix Fill ens va donar a conéixer de manera humil, quasi silenciosa en una xicoteta població com Betlem i en un discret lloc com una establia. No era la manera com esperaven molts l’arribada del Messies, però és la manera com Déu es volgué manifestar al seu poble i alhora a tota la humanitat.

Ens hem de mantindre a l’espera, com ens ha dit la carta de sant Jaume, a l’espera dels fruits preciosos. Esperant i acollint pacientment la pluja de la gràcia; primer cal la pluja primerenca, la millor, la que ja ens ha vingut amb la ruixada de la bona nova que ens portà Crist; després cal que arribe la pluja tardana la de la missió de l’Església, formada per imperfectes, però perfecte en ella mateixa com a ambaixadora de la redempció. Si el Senyor està a prop, no hi ha d’haver lloc per a les queixes els uns dels altres; per les desavinences, per les lluites; tot ha de ser lloc per a la paciència, la mansuetud i l’esperança. Hui ha de ser l’Església l’autèntic profeta, com Joan que va donar testimoni de la veritat sense compromisos; sense por a denunciar les transgressions als manaments de Déu, fins i tot quan els protagonistes eren els poderosos; sense por a la presó, sense por a ser sacsejat pel vent de la indiferència; sempre disposat a preparar el camí al Salvador. Com ho feu Joan, el més gran de tots els qui les mares han portat al món i alhora xicotet al Regne del cel que ha de vindre.  Aquell regne on no hi haurà cecs a la fam dels altres, ni sords als crits dels menystinguts, ni coberts per la lepra de l’egoïsme i la indiferència, ni morts a l’esperança, ni desvalguts davant de Déu. Serà quan la Bona Nova s’acomplirà i no deixarà a ningú decebut, perquè l’amor de Déu arribarà arreu.

El Nadal s’apropa, la celebració de la memòria del primer adveniment s’acosta. Però què eixim a veure? Unes llums que trenquen la fosca de manera puntual i incompleta? Un consumisme sense fre? Una felicitat caduca que ens mou a felicitar-nos de manera teatral i sovint falsa? Viure el misteri de la redempció, reviure l’encarnació del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres poc té a veure amb tot això, és molt més; amb Crist nascut d’una dona tota la dinàmica de la humanitat va canviar i esdevé un tast del Regne on Déu ens vol si nosaltres ens deixem convidar, si acceptem de veritat la seua invitació feta pel mateix Crist de manera personal i intransferible a cadascun de nosaltres i de manera col·lectiva i comunitària a tota la humanitat mitjançant l’Església.

«En Crist la religió ja no és un «buscar a Déu a palp» (cf. Ac 17, 27), sinó una resposta de fe a Déu que es revela: resposta en la qual l’home parla a Déu com al seu Creador i Pare; resposta feta possible per aquell Home únic que és al mateix temps el Verb consubstancial al Pare, en qui Déu parla a cada home i cada home és capacitat per a respondre a Déu. Més encara, en aquest Home respon a Déu la creació sencera.» (Sant Joan Pau II, Tertio milennio adveniente, 6). No ens cal esperar a cap altre, és Ell el qui havia de vindre, va vindre i vindrà i ningú quedarà decebut.

Veniu, Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8 de desembre de 2025

 

 

Déu vos guarde, plena de gràcia, el Senyor és amb Vós

 

Maria, neta de pecat i concebuda sense pecat original. Maria, mare per la fe i l’obediència a Déu, espera amb nosaltres la vinguda del Fill que ens porta la gràcia i la veritat. En aquest temps d’Advent intensifiquem la nostra oració i amb Maria esperem vigilants la vinguda del Senyor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Gènesi 3, 9-15. 20)

Faré que siguen enemics el teu llinatge i el de la dona.

Eva és la mare dels qui necessiten redempció i desitgen tornar al paradís perdut. Maria és la mare dels creients, la que per la seua fe va esclafar el cap de la serp primordial. Maria és la nova Eva, la que ens porta la nova vida i ens obri les portes de la nova aliança en i amb Jesucrist.

 

SALM

Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Efesis 1, 3-6. 11-12 )

Déu ens elegí abans de crear el món.

Com Maria, tots nosaltres hem sigut també triats i cridats a viure una vida santa i convocats a proclamar la lloança de la seua glòria i a heretar la promesa de la salvació que ens porta el Fill únic de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 1, 26-38

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per a dur un missatge a una verge, promesa amb un descendent de David, que li deien Josep, i el nom de la verge era Maria. L’àngel entrà en sa casa i li digué: «Déu et guarde, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà al sentir eixes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tingues por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, son pare, Regnarà sobre la casa de Jacob per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «¿Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre tu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seua ombra; per això el fruit sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu. També la teua parenta, Isabel, ha concebut un fill a la seua edat; ella, que era tinguda per estèril, ja està de sis mesos, perquè a Déu no li és impossible res.» Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es complisquen en mi les teues paraules.» I l’àngel es retirà.

 

REFLEXIÓ

On estem? On ens trobem en el nostre camí de l’Advent? Déu ve al nostre encontre. Déu ens ve a trobar, però nosaltres estem distrets. Som maculats pel pecat original però pel baptisme hem estat redimits. Però, de quan en quan tornem a tindre por i caiem en la malicia del diable que ens vol dividits i separats. En el nostre camí de l’Advent tenim molts senyals que ens van indicant el bon camí. Perquè Déu ha començat en nosaltres un bon treball. La pregària anirà enriquint el nostre amor més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapiguem apreciar els valors autèntics i arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist, perquè Crist vindrà.

Nosaltres sols no podem, no podem. Per això, en aquest temps tenim l’acompanyament de Maria, la Immaculada. Nosaltres encara portem les nostres màcules de pecat, però Maria la Mare de Déu és Immaculada des de la seua puríssima concepció. Ella havia de ser tota pura per esdevindre el temple en el qual l’Esperit Sant vingué i el poder de l’Altíssim la va cobrir amb la seua ombra, i per això el fruit sant que va nàixer era el Fill de Déu, Jesús, el nostre salvador. Maria, és la nostra mare i ens acompanya sempre i sobretot quan ens aproximem al misteri del Nadal.

On estem hui nosaltres? Perquè Déu ens crida en cada esdeveniment, ens crida constantment, ens envia àngels contínuament. Estem preparats per escoltar? Estem preparats per rebre el qui ve? Fixem-nos en Maria. Ella, la plena de gràcia, no va tindre por de la revelació del misteri de Déu, la va acollir.

Acceptem la voluntat de Déu? Maria va respondre: “Soc l’esclava del Senyor: que es complisquen en mi les teues paraules”. Acceptem la paraula que Déu ens envia? Ens cal purificar-nos, netejar-nos de totes les màcules de pecat, per poder deixar d’amagar-nos. En este sentit, a Paraula de Déu ve al nostre encontre, la Mare de Déu, la Puríssima, la Tota Santa, ens ajuda amb la seua fe a obrir el nostre cor. Com Maria ens cal obrir el nostre cor a la voluntat de Déu.

Déu vol la nostra salvació, nosaltres de vegades no veiem cap salvació per cap lloc. La pregària amb companyia de la mare, de la Mare de Déu ens confortarà dia a dia fins a la fi de la nostra existència en aquest món. A més, ens obrirà a les portes de la vida eterna, a la qual desitgem arribar amb Maria Immaculada per viure en la glòria del Pare i del Fill, amb l’Esperit Sant, pels segles dels segles.

 

 

AVE MARIA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE II

ADVENT

7 de desembre de 2025

 

 

Convertiu-vos, que el regne del cel està prop

 

“Veniu, Senyor, Jesús”, és el crit de l’Advent. Un crit perquè el Regne vinga, perquè l’amor del Senyor òmpliga els nostres cors, per a recordar-nos que el Senyor ve amb poder, i es fa present enmig de nosaltres per mitjà del seu Esperit.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 11, 1-10)

Farà justícia als desvalguts.

Sobre Jesús descansa l’Esperit. Per això la nova creació en l’Esperit té com a senyes d’identitat el perdó i la pau.

 

SALM

Que la justícia florisca en els seus dies, i que la pau abunde mesos i anys. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 15, 4-9)

Crist salva a tots els hòmens.

La Paraula de Déu és una font d’esperança. Déu ens ofereix la seua salvació perquè és bo, no perquè nosaltres som bons. Convertir-se és deixar a Déu entrar en la nostra vida.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 3, 1-12

Per aquells dies vingué Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea dient: «Convertiu-vos, que el regne del cel està prop.» De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia: «Una veu crida en el desert: “Prepareu el camí del Senyor, aplaneu-li la senda.”» Joan duia un vestit de pèl de camell, i portava un cenyidor de pell en la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel del bosc. Anaven a buscar-lo de Jerusalem, de tota la Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell en el riu Jordà. Però, quan Joan s’adonà que molts dels fariseus i dels saduceus venien a fer-se batejar, els va dir: «¡Cria d’escurçons! ¿Qui vos ha ensenyat a escapar de la ira de Déu que ja s’acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no vos refieu pensant que teniu Abraham per pare; vos assegure que Déu pot fer eixir fills a Abraham fins i tot d’eixes pedres. Ara la destral està arran de la soca dels arbres, i l’ arbre que no dona bon fruit és tallat i tirat al foc. Jo vos batege només amb aigua perquè vos convertiu; però el qui ve després de mi és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li les sandàlies: ell vos batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala en les mans per a ventar el gra de la seua era; arreplegarà el blat i l’entrarà al graner, però cremarà la palla en el foc que no s’apaga.»

 

REFLEXIÓ

“Convertiu-vos perquè està a prop el regne de Déu”. Segons Mateu, aquestes són les primeres paraules que pronuncia Joan en el desert de la Judea. I aquestes són també les primeres que pronuncia Jesús, en començar la seua activitat profètica, a la vora del llac de Galilea. Amb la predicació del Baptista comença ja a escoltar-se la crida a la conversió que centrarà tot el missatge de Jesús. No ha fet encara la seua aparició, i Joan està ja cridant a un canvi radical perquè Déu vol reorientar la vida cap a la seua vertadera meta. Aquesta conversió no consisteix a fer penitència. No és prou tampoc pertànyer al poble triat. No és suficient rebre el baptisme del Jordà. És necessari “donar el fruit que demana la conversió”: una vida nova, orientada a acollir el regne de Déu.

Aquesta crida que comença a escoltar-se ja en el desert serà el nucli del missatge de Jesús, la passió que animarà la seua vida sencera. Ve a dir així: “Comença un temps nou. S’acosta Déu. No vol deixar-vos sols enfront dels vostres problemes i conflictes. Vos vol veure compartint la vida com a germans. Acolliu a Déu com a Pare de tots. No oblideu que esteu cridats a una Festa final entorn de la seua taula”. No ens hem de resignar a viure en una Església sense conversió al regne de Déu. No ens està permés seguir a Jesús sense acollir el seu projecte. El concili Vaticà II l’ha declarat de manera clara i ferma: “L’Església, en prestar ajuda al món i en rebre del món múltiple ajuda, no té més que una aspiració: que vinga el regne de Déu i es realitze la salvació del gènere humà”.

Aquesta conversió no és només un canvi individual de cadascun, sinó el clima que hem de crear a l’Església, perquè tota ella ha de viure acollint el regne de Déu. No consisteix tampoc a complir amb més fidelitat les pràctiques religioses, sinó a “buscar el regne de Déu i la seua justícia” en la societat. No és suficient cuidar en les comunitats cristianes la celebració digna dels sacraments de l’Església. És necessari, a més, promoure els signes del regne que Jesús practicava: l’acolliment als més febles; la compassió cap als qui patixen; la creació d’una societat reconciliada; l’oferiment gratuït del perdó; la defensa de tota persona. Per això, animat per un desig profund de conversió, el Vaticà II diu així: “La litúrgia no esgota tota l’activitat de l’Església, perquè perquè els homes puguen arribar a la celebració, és necessari que abans siguen cridats a la fe i la conversió”. No ho hauríem d’oblidar.

Veniu, Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE I

ADVENT

30 de novembre de 2025

 

 

Vetleu. Estigueu a punt.

 

És el primer diumenge d’Advent. Hui, la litúrgia i la Paraula parlen un llenguatge nou. Hui, se’ns anuncia una esperança nova, acollim-la amb fe. Hui, se’ns convida a despertar del somni de la indiferència, obrim els ulls. Hui, se’ns convida a esperar, a preparar un camí nou.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 2, 1-5)

El Senyor congrega totes les nacions en la pau eterna del regne de Déu.

El profeta Isaïes guiarà els nostres pensaments i passos al llarg d’aquest temps d’Advent. Ell és la veu de l’Advent. Ell és el sentinella i la profecia. Ell ens diu hui: “Poble meu, caminem cap a la llum del Senyor”.

 

SALM

Quina alegria quan em digueren: «Anem a la casa del Senyor.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Romans 13, 11-14)

Tenim la salvació prop de nosaltres.

Sant Pau ens exhorta a tots a despertar del somni fosc en què vivim, a despertar de la tirania dels vicis o de la indiferència. Pau ens convida a tots a revestir-nos del Senyor Jesús, programa per a tota una vida, viscuda com a Advent i espera.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu 24, 37-44

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noé. Els dies abans del diluvi tota la gent continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noé va entrar en l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué a tots. Igual passarà en la vinguda del Fill de l’home. Si en eixe moment hi haguera en el camp dos hòmens junts, potser l’un seria pres i l’altre deixat; si hi hagueren dos dones molent juntes, potser l’una seria presa i l’altra deixada. Vetleu, per tant, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa haguera previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permés que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

 

REFLEXIÓ

Un dia la història apassionant dels homes acabarà, com acaba inevitablement la vida de cadascun de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final, i sempre destaquen una exhortació: «vigileu», «estigueu alerta», «viviu desperts». Les primeres generacions cristianes van donar molta importància a aquesta vigilància. La fi del món no arribava tan prompte com alguns pensaven. Sentien el risc d’anar-se oblidant a poc a poc de Jesús i no volien que els trobara un dia «adormits». Han passat molts segles des d’aquells moments. Com vivim els cristians de hui?, continuem desperts o ens hem anat dormint a poc a poc? Vivim atrets per Jesús o distrets per tota classe de qüestions secundàries? El seguim a ell o hem aprés a viure a l’estil de tots?

Vigilar és primer de tot despertar de la inconsciència. Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, no poques vegades els nostres interessos, actituds i estil de viure no són els de Jesús. Aquest somni ens protegix de buscar la nostra conversió personal i la de l’Església. Sense «despertar», continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos. Vigilar és viure atents a la realitat. Escoltar els plors dels qui pateixen. Sentir l’amor de Déu a la vida. Viure més atents a la seua vinguda a la nostra vida, a la nostra societat i a la terra. Sense aquesta sensibilitat, no és possible caminar rere els passos de Jesús. Vivim immunitzats a les crides de l’evangeli. Tenim cor, però se’ns ha endurit. Tenim els ulls oberts, però no escoltem el que Jesús escoltava. Tenim els ulls oberts, però ja no veiem la vida com la veia ell, no mirem a les persones com ell les mirava. Pot ocórrer així el que Jesús volia evitar entre els seus seguidors: veure’ls com a «cecs conduint a altres cecs». Si no despertem, a tots ens pot ocórrer això d’aquells de la paràbola que encara, al final dels temps, preguntaven: «Senyor, quan et vam veure famolenc o assedegat o estranger o nu o malalt o en la presó, i no t’assistírem?»

Comencem pues, hui, l’Advent. Un temps que hem d’aprofitar per donar significat per a la nostra vida! Aprofitem-lo. Ens farà bé. A la llum de l’Evangeli la primera cosa que hem de fer és esgarrar els papers ja groguencs i gastats d’altres anys. Oblidar-nos de les frases fetes a propòsit d’aquest temps. Quina pena si tornava a ser una volta d’una roda… que no para de donar voltes, sense que ens faça avançar! Cada Advent és únic, cada Eucaristia, única. Genuí. Novetat. Paraula creadora de Déu. Ara. Per a cada un de nosaltres. Per a que cadascú  trobe allò que busca i necessita.

Disposem-nos a viure un bon Advent! Vetlem. Estiguem a punt. Veniu Senyor Jesús!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

23 de novembre de 2025

 

SENYOR, RECORDEU-VOS DE MI QUAN ARRIBEU AL VOSTRE REGNE

 

Hui celebrem la festa de Jesucrist Rei i acaba l’any litúrgic. Hui proclamem que a Crist li pertany el regne, el poder i la glòria per sempre. Hui, nosaltres volem retre homenatge al nostre rei i Senyor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Samuel 5, 1-3)

Ungiren David rei d’Israel.

David, un rei segons el cor de Déu, renova l’Aliança amb el Déu dels pares. De la casa de David eixirà l’hereu, el Messies, el rei mans i humil que complirà tota la llei i les promeses.

 

SALM

Quina alegria quan em digueren: «Anem a la casa del Senyor.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 1, 12-20)

Ens traspassà al regne del seu Fill estimat.

Sant Pau entona un himne d’acció de gràcies perquè hem sigut alliberats del poder del maligne i hem passat a ser possessió del Fill estimat. Cal entrar en l’univers de la nova creació, en el regne de l’amor. Cal viure en la pau que Déu ha fet amb els homes en Crist.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 23, 35-43

En aquell temps, el poble estava allí mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: «Ell, que en salvà d’altres, que se salve a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.» També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si eres el rei dels jueus, salva’t a tu mateix.» Damunt d’ell hi havia un rètol que deia: «Este és el rei dels jueus.» Un dels criminals penjats en la creu l’injuriava dient: «¿No eres tu el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.» Però l’altre, reptant-lo, li respongué: «¿Tu no tens tampoc temor de Déu, tu que patixes la mateixa pena? Nosaltres la patim justament, perquè rebem el que mereixen les nostres accions. Este, en canvi, no ha fet res de mal.» I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre regne.» Jesús li respongué: «En veritat t’ho dic: hui estaràs amb mi en el paradís.»

 

REFLEXIÓ

El Senyor digué a Samuel quan aquest volia negar un rei al poble: «Accedeix al que el poble et demana. No et rebutgen a tu, sinó que no em volen tindre per rei a mi.» (1Sa 8,6). Israel constitueix la primera nació del món antic, que s’inicia amb una teocràcia i es caracteritza no tant sols per la unió amb un únic Déu, sinó també amb un poble i una terra, ací la diferència que el judaisme aporta. Els reis jueus no són sacerdots, ni profetes, ni molt menys encarnen a la divinitat. Podríem ben bé dir que Israel no tingué massa sort amb els seus reis, sovint ofenien al Senyor amb el seu mal comportament, per un de savi, Salomó, n’hi hagué molts més que s’allunyaren del Senyor Déu, des de David, el gran guerrer, fins Herodes, el culpable de la mort de Joan Baptista; es deixaren guanyar per la cobdícia dels diners, de territoris o el desig per posseir les dones dels altres. Al cap i a la fi la història en determinats aspectes no ha canviat tant.

El Regne, el regne que porta Crist, res té a veure amb aquests reis antics, fins i tot l’escena de la unció de David, que ens mostra el llibre de Samuel, és un no res davant del vertader pastor d’Israel. El seu és el regne de la llum, el que ens allibera del poder de les tenebres, perquè és el Regne del Fill, d’aquell qui rescata, perdona i ens fa fills amb Ell. Però res d’això pareix evident per a la majoria dels homes en l’escena que ens presenta hui l’Evangeli segons sant Lluc. Hi veiem un home objecte de la burla dels qui el contemplen i també d’un dels seus companys de suplici, clavat en una creu, a qui donen vinagre per a veure i li adjudiquen burlescament el títol de rei dels jueus. Però des de la creu Jesús exercix la seua sobirania, des de la creu convertida d’instrument de mort en tron del rei de la vida, Crist en el moment de la llarga agonia parla amb tota veritat i acull ja al seu regne al primer súbdit, un criminal que fins i tot ell mateix es creu mereixedor de la mort al patíbul. La reialesa de Crist naix amb una creu per tron, uns claus per ceptre, unes espines per corona i la seua pròpia sang per oli de la unció; al calvari no hi ha ni or, ni pedres precioses, ni estores, ni cortesans aduladors, ni cap altre dels elements que associem a la reialesa d’aquest món. Un regne que naix així no pot ser com els regnes de la terra. Els reis terrenals són persones amb poders o riquesa, però aquest no és el tipus de reialesa de Jesús. El regne de Crist es construeix sobre la humilitat, el servici i l’amor (Benet XVI, 23 d’agost de 2012).

El seu és un regne al que tots som cridats, destinat a acollir als qui venen de totes les nacions. Cal un passaport per entrar, i aquest és l’acolliment de la Paraula de Déu. Cal un requisit indispensable pel qual no se n’adquirix la ciutadania sinó es passa per la mort de la vida caduca, terrena i efímera a obtindre la vida eterna. Fins i tot cal passar per un examen de ciutadania, per un judici, en el que la matèria fonamental de la que ens preguntaran és per com hem viscut a la terra l’amor a Déu i als altres. Un camí porta a això amb claredat, Crist, aquell qui s’ha definit com el camí, la veritat i la vida.

A aquest regne ens ha cridat Crist el Senyor, atorgant-nos una vocació que és participació de la seua resurrecció i de la seua filiació divina. Tots nosaltres estem al servici del Regne i, al mateix temps, en virtut del baptisme, hem estat investits d’una dignitat i d’un ofici reial, sacerdotal i profètic, a fi de poder col·laborar eficaçment en el creixement del Regne (sant Joan Pau II, 23 de novembre de 1980).

Aquest Regne per sí mateix pertany als pobres i als humils, a aquells a qui Jesús fou enviat a predicar la bona nova, a aquells qui Ell declarà benaurats, a aquells a qui el Pare ha volgut revelar allò que ha amagat als savis. Jesús coneix que és la pobresa, que és la fam, que és la falta i no tant sols ho coneix sinó que s’identifica amb els qui patixen, com ho feu amb aquell company de creu que just al final de la seua vida es penedí i sabent-se impur demanà un lloc al Regne; un home que es reconeixia com a pecador, que reconeixia la innocència de Jesús i que no demana la salvació, sinó el record del Fill de Déu quan arribe al Regne; un home, certament, temorós de Déu. Al calvari hi ha per a nosaltres dos exemples, tots dos clavats a la creu: Crist i el bon lladre; un, model inabastable en la seua totalitat, l’altre, ben bé al nostre abast.

Hui en l’oració dominical demanarem al Senyor que vinga a nosaltres el seu Regne. És la segona invocació del Pare nostre. Jesús ja des del començament de la seua missió anunciava l’arribada del Regne, i animava a la gent a convertir-se per a acollir en les seues vides la Bona Nova de la salvació. Deia el Papa Francesc que: «Quan en un món tan marcat pel pecat i el sofriment resem amb l’expressió “vinga a nosaltres el vostre Regne”, li demanem a Déu que no s’allunye de nosaltres, que el necessitem. (…) El Regne de Déu és certament una gran força, la més gran que existix, però no d’acord amb els criteris del món. És com el llevat que es pasta en la farina: aparentment desapareix, però és precisament el que fermenta la massa (Mt 13,33). O és com un gra de mostassa, tan xicotet, quasi invisible, però porta dins la força explosiva de la naturalesa, i una vegada que creix, es convertix en el més gran de tots els arbres del jardí (Mt 13,31-32).» (Audiència General 6 de març de 2019).

D’aquest Regne l’Església n’és tant sols un tast, composada pels qui ens sabem pecadors, però impulsada per l’Esperit, aquell que construeix el Regne de Déu en el curs de la història i prepara la seua plena manifestació en Jesucrist, animant als homes en el seu cor i fent germinar dins de la vivència humana les llavors de la salvació definitiva que es donarà al final dels temps. (sant Joan Pau II, Tertio Millennio Adveniente, 45).

Que el Senyor ens concedisca de ser com el bon lladre, homes conscients de les nostres faltes i debilitats, tant físiques com morals, i sobretot homes i dones temorosos de Déu i desitjosos pel Regne.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXXIII

TEMPS ORDINARI

16 de novembre de 2025

 

Amb la vostra perseverança salvareu la vida

 

Estem arribant al final de l’any litúrgic. El temps s’acaba. El temps és un do de Déu i només el podem entendre i viure des de l’esperança i la fe cristiana. Hui, dia del Senyor, és el dia de la victòria sobre el temps i la mort.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Malaquies 3, 19-20a)

Per a vosaltres brillarà el sol de la salvació.

El profeta ens parla del gran Dia del Senyor. El final sona sempre a judici, a ajust de comptes. La finalitat d’aquest gran símbol del Dia del Senyor és recordar-nos a tots la presència de Déu en la vida dels homes.

 

SALM

Ve el Senyor a jutjar amb rectitud a tots els pobles.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Tessalonicenses 3, 7-12)

Qui no vullga treballar, que no menge.

Alguns cristians esperaven la fi del món i van deixar de treballar. Sant Pau es posa com a exemple de treball per a la comunitat. Els recomana, i a nosaltres també, que continuem treballant i ens guanyem la vida dignament.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 21, 5-19

En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït.» Aleshores li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta, no vos deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: “Sóc jo”, i també: “El temps s’acosta.” No aneu darrere d’ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no vos espanteu: cal que això succeïsca primer, però la fi no vindrà de seguida.» Després els digué: «Un poble s’alçarà contra un altre, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. Però abans de tot això vos agafaran i vos perseguiran; vos portaran a les sinagogues i a les presons i vos faran comparéixer davant dels reis i dels governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix vos donaré eloqüència i saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tots vos odiaran per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un sol cabell dels vostres caps. Amb la vostra perseverança salvareu la vida.»

 

REFLEXIÓ

«Ve el Senyor a jutjar amb rectitud a tots els pobles». Estem preparats per al dia del Senyor? Al cristià la litúrgia li proposa exàmens parcials abans de l’examen final, que serà el dia de la nostra mort i el judici, quan serem tal com som realment davant Déu. «Ve el Senyor a jutjar amb rectitud a tots els pobles». Però, ens ho creiem? Perquè hauríem d’estar preparats. Hem de pensar que l’hora de l’examen final no la sabem, però d’exàmens parcials, n’anem fent al llarg de l’any. En aquest examen parcial, aquest diumenge, amb les seues lectures, ens obri a discernir la nostra essència cristiana. Hui el profeta ens presenta el judici: el castic per als orgullosos, injustos que han obrat el mal; la salvació per als qui veneren el Senyor. L’apòstol ens assenyala que hem de treballar nit i dia en pau per guanyar-nos el pa que mengem. No cap en la concepció del cristià ser un gos, un malfaener. Jesús ens convida a estar alerta per no emmirallar-nos en la bellesa d’aquest món materialista, com també a no deixar-nos caure en enganys pels profetes de desventures, perquè de desgràcies naturals, violències, terratrèmols, fams i pestes hi ha per tot arreu sempre. Ara bé, el cristià, el qui creu vertaderament en Crist no pot tindre por, cap por, perquè Jesús ens defensa sempre. Sols hem de confiar, posar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor en Déu, en el seu Fill, Jesús, el nostre salvador.

De part nostra, hauríem d’estar desitjosos per donar testimoni de la nostra fe. Si creiem en Jesucrist, ens abellirà viure aquesta avaluació continua del nostre constant testimoni. De grat, acceptarem passar pel menyspreu, l’odi, o fins i tot el martiri. Jesús, des d’ara ens advertix: «Sofrint amb constància vos guanyareu per sempre la vostra vida». Podem estar provats en aquest camí de la vida concreta que tenim, però el que interessa és guanyar la vida eterna, la nostra vida per sempre. Per això, mentre estem en aquest món, tot i les dificultats que tenim, hem de treballar, hem de donar testimoni de Jesús, el Fill de Déu, en qui creiem, servint-lo amb felicitat, servint-lo en el pròxim, en cadascú dels nostres germans. Fins i tot, desenganxant-nos de tot el que ens aferra a la terra, podrem viure amb molta més llibertat la nostra felicitat en el servici quotidià comunitari, amb el goig d’anar pas a pas cap al dia de Senyor, és a dir, al nostre examen final i a l’obertura a la vida eterna que és el nostre guany per sempre, el guany del cristià.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FESTA DE LA DEDICACIÓ DE L’ARXIBASÍLICA DEL SANTÍSSIM SALVADOR I DELS SANTS JOAN BAPTISTA I JOAN EVANGELISTA DEL LATERÀ

9 de novembre de 2025

 

Déu habita al seu temple sant

 

Hui, celebrem la dedicació de l’església de Sant Joan del Laterà, l’església del Papa. La “mater et caput”, l’església mare de totes les esglésies. És la celebració de la unitat i de la catolicitat de l’Església. En celebrar la dedicació d’un temple, lloc de culte, recordem la nostra dignitat de temples de l’Esperit Sant. Nosaltres donem vida al temple, nosaltres donem lloances al Déu, cap de tots els temples. Nosaltres, hui, formem un temple magnífic consagrat al servici de Déu i dels germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Ezequiel 47,1-2. 8-9.12)

Vaig veure que naixia aigua del lloc sant. A tots a qui arriba esta aigua se salva.

El profeta Ezequiel descriu el temple com un brollador de benedicció i de poder del qual brolla un gran riu que dona vida i sanació a tot el que troba al seu pas. Ací, a la casa de Déu, oberts a la seua presència enmig de nosaltres, volem demanar-li ens ajude a reconéixer-li en tot temps i en qualsevol lloc on vulga manifestar-se als seus fills.

 

SALM

Els braços d’un riu alegren la ciutat de Déu, la mansió més sagrada de l’Altíssim.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Corintis 3, 9-11. 16-17)

Sou temple de Déu.

Pau ens diu que som un poble consolidat en Crist. Amb Crist, pedra angular, podem construir la nostra vida com a temples per a Déu, animats i vivificats pel mateix Esperit.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 2, 13-22

Quan s’acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Aleshores es va fer un fuet de cordes, i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’ací, no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Aleshores els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t’autoritze a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seua construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

 

REFLEXIÓ

A l’evangeli de Joan hem llegit el relat de la purificació del temple té una gran importància, pel fet que està ubicat  al començament, tot just després de les bodes de Canà, mentre que en Marc, Mateu i Lluc, l’episodi es troba a la fi del ministeri públic de Jesús i al començament de la seua passió, mort i resurrecció. Posant aquest relat als inicis del seu evangeli, Joan mostra que la vida de Jesús serà senyada pel temple, on sovint el trobem ensenyant. L’acció simbòlica de traure els canvistes, els venedors, els moltons i els vedells, conté, en efecte, un ensenyament essencial. Jesús diu: «No convertiu en mercat la casa del meu Pare», i seguidament els deixebles recorden el salm 68: «El zel del teu temple em consumeix». En tot això Jesús no mostra cap menyspreu ni rebuig del temple; al contrari: per a Ell és la llar del seu Pare, i, com a tal, no podia ser profanat per la corrupció de certa activitat econòmica, aliena a l’adoració de l’únic Déu. És especialment significatiu que Jesús realitza aquesta acció en l’espai del temple que estava reservat a l’adoració dels no jueus, l’anomenat atri dels gentils o pati dels pagans. Així, Jesús recorda que, en ser el temple el lloc més sagrat de la terra, no podia acabar sent instrumentalitzat per altres interessos, perdent de vista allò que era essencial: la vocació universalista que Israel tenia respecte al món pagà. Com diu Isaïes, Déu vol que el seu temple siga una casa d’oració per a tots els pobles (Is 56,7). Així s’ho va revelar des del principi el Senyor a Abraham, quan el digué que en el seu nom es beneirien tots els pobles de la terra.

El zel de Jesús per la Casa del seu Pare, que devia ser també Casa d’oració per tots els pobles, el porta a donar la vida, i a assumir en el seu propi cos el temple de Jerusalem. A la creu, estenent els braços en gest d’obertura universal, Jesús, abans de morir, diu: «tinc set!» És la set d’abraçar els fills de Déu dispersos, d’abraçar totes els pobles de la terra i de conduir-los cap al Pare. La seua set es transforma meravellosament en una font d’aigua viva, que emana del seu cor traspassat. En aquest moment s’acomplix la visió del profeta Ezequiel: aquell temple nou i meravellós pel poble que estant a l’exili ho havia perdut, ho tenim ara en el cos crucificat, en el costat obert per la llançada, per on ix aigua i sang, símbols del baptisme i de l’Eucaristia. Pel costat dret del temple que veu Ezequiel naix una font d’aigua que baixa cap al desert, el fecunda i el convertix en un nou paradís. Del costat obert de Jesús brolla l’aigua i l’Esperit Sant, qui consola i dona la vida al món.

«Destruïu aquest santuari i en tres dies el reconstruiré». El cos de Crist va ser destruït amb la seua crucifixió i mort, però, tres dies després, per la força de l’Esperit, es va alçar i es va reconstruir amb la resurrecció. Aquest és el signe més gran de Jesús, és la seua gran obra. Amb la Pentecosta el cor dels nous creients es fa temple de l’Esperit Sant. Però són molts els temples de l’Esperit que es destruïxen amb les guerres. Això ens ha de fer reflexionar. Som temples on s’ha de manifestar el mateix zel de Jesús, el zel que ens ha de convertir en fonts abundoses d’aigua viva. Els cristians, com temples de l’Esperit, hem de tindre set i zel d’aquesta font d’aigua viva que murmura en el nostre cor, hem de saber descobrir-la i abocar-la com un riu que, eixint de les esglésies, alegre els carrers de la nostra ciutat. Allà on arriben els braços d’aquest riu que formem els creients tot viurà; els cristians som els braços d’un riu que porta vida, pau i esperança en els deserts de la mort, de la guerra, de la soledat. Ser temples de l’Esperit Sant és no tindre por d’anar a contracorrent, perquè el Senyor de l’univers està amb nosaltres. És no tindre por d’experimentar la destrucció, com també va ser destruït el temple del cos de Jesús, perquè l’Esperit Sant ens reconstruix: el Senyor de l’univers està amb nosaltres: està dins de nosaltres! Tot allò que pareix destruir el temple del nostre cos (malalties, sofriments, traumes, incomprensions), ha de fer-nos experimentar amb més força que ens reconstruïx la força de l’Esperit que habita dins nostre.

Que la festa de la dedicació de la basílica romana del Laterà, l’església més antiga del món, que té el títol de Cap i Mare de totes les esglésies, ens suscite meravellar-nos de nou de la presència divina que ens habita i ens faça ser constructors del món de demà, el món on viuran les generacions que vindran.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXIX

TEMPS ORDINARI

19 d’octubre de 2025

 

La perseverança en l’oració

 

Per a Déu la nostra vida sencera és com un sospir però molt important. Déu ens estima i escolta el relat sencer de la nostra vida. Cada diumenge, Déu escolta el sospir del seu poble per a expressar-li la nostra gratitud i el nostre amor.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Èxode 17, 8-13)

Si Moisés mantenia les mans alçades, guanyava Israel.

El poble de Déu lluita per sobreviure en el desert. Gràcies a la persistent oració de Moisés Déu salva al seu poble. Nosaltres, quan sentim la necessitat de resar? Només en la necessitat? Sempre estem a les mans de Déu. Tota la nostra vida haguera de ser una oració.

 

SALM

L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 3, 14-4, 2)

Que l’home de Déu siga complet i preparat per a tota obra bona.

La Paraula de Déu que proclamem és la millor font que tenim per a anunciar el missatge i per a corregir els nostres errors. Hui, se’ns convida d’una manera especial a escoltar, estimar i servir-nos de l’Escriptura.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 18, 1-8

En aquell temps, Jesús proposà esta paràbola als deixebles per fer-los veure que cal pregar sempre sense desanimar-se: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels hòmens. En la mateixa ciutat hi havia una viuda que anava a buscar-lo sovint i li deia: “Feu-me justícia contra el meu adversari.” Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment pensà: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels hòmens, però esta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint ací fins que no podré aguantar més.”» I el Senyor afegí: «Fixeu-vos què diu eixe jutge injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que s’aclamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? Vos assegure que els farà justícia molt prompte. Però el Fill de l’home, quan vinga, ¿trobarà fe en la terra?»

 

REFLEXIÓ

En el camí de Jesús a Jerusalem, Sant Lluc ens aporta hui un aspecte que se l’estima molt: l’oració. Ja a la primera lectura se’ns presenta l’exemple de Moisés en pregària: mentre ell manté les mans alçades a Déu, el seu poble guanya els enemics. Déu manifesta el seu poder per Moisès, que ha de ser ajudat: li aguanten les mans alçades perquè no pot comptar amb les seues pròpies forces. Això ens suggereix que mai no es prega sol. Aquest episodi connecta amb l’Evangeli de hui, subratllant que Déu escolta l’oració perseverant. La intenció de la paràbola es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. Les maneres de ser dels personatges de la paràbola són extremades, a fi de donar més vigor a la història: el jutge és descrit com un home malvat en si mateix i deshonest en el seu càrrec; la dona que suplica és una viuda, una persona desemparada. La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Bona Nova de l’Evangeli. Si el jutge sense entranyes de la paràbola va fer justícia, amb més motius farà justícia Déu que és just i misericordiós. «¿D’on em vindrà l’ajuda?… És el Senyor qui et guarda, el Senyor t’empara al teu costat mateix». Tot i que a vegades parega que no ens escolta, el salm ens dóna confiança. Germans, alcem també nosaltres els ulls a Déu, la nostra esperança, perquè «mai no s’adorm, sempre vigila».

La pregària, no n’hi ha prou que siga sincera, espontània, sentida. Ha de ser incansable, insistent. Cal ser constants en la pregària, individualment i comunitàriament, com a signe i expressió de la gran confiança en l’amor de Déu. Déu és present en el nostre camí, però cal que nosaltres —a través de la pregària— visquem i expressem aquesta presència. La pregària no és només l’expressió d’un sentiment, sinó també la manifestació de la nostra fe. La pregària és la respiració de l’ànima. Sense la pregària freqüent, l’ànima es torna anèmica, la fe es debilita, l’esperança disminueix i, en lloc de la caritat, l’egoisme regeix la nostra vida. La pregària va unida a l’estudi i coneixement de les Sagrades Escriptures, inspirades per Déu, que tenen el poder de donar-nos la saviesa «que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist», tal com ens diu Sant Pau.

Pregar és entrar en comunió amb Déu, renovant la nostra confiança amb Ell. La pregària és la trobada de la set de Déu i de la nostra. L’encontre de Jesús amb la samaritana ho expressa molt bé. Quan ella va a buscar aigua, Jesús ja la està esperant; i ella, que espera saciar la seua set, troba l’aigua viva que purifica la seua vida. Santa Teresa de l’Infant Jesús ens diu unes paraules molt boniques sobre la pregària. Ella és Doctora de l’Església, i Patrona de les Missions (hui celebrem el Domund) juntament amb sant Francesc Xavier. Escoltem-la!: «Per a mi, la pregària és un impuls del cor, és una senzilla mirada dirigida al cel, és un crit d’agraïment i d’amor, tan enmig de la prova com enmig de la joia; en fi, és una cosa gran, sobrenatural, que eixampla l’ànima i m’uneix a Jesús».

Preguem, germans, per totes les necessitats del món. Quantes injustícies i quantes guerres sense sentit, quan de sofriment i soledat, quants problemes sense solució! Pregar no és deixar-ho tot en mans de Déu. Nosaltres hem de col·laborar també. Jesús ve a nosaltres. Jesús està amb nosaltres. Desitgem-lo i escoltem-lo en el nostre cor. Ell ens parla i es vol comunicar amb nosaltres. Obrim-li la porta!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXVIII

TEMPS ORDINARI

12 d’octubre de 2025

 

La teu fe t’ha salvat

 

En aquest diumenge hem d’oferir-li al Senyor i als germans la nostra humilitat i confiança. Hem d’obrir-li les portes del nostre cor per a acollir el missatge i la nostra boca per a la lloança.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (2 Reis 5, 14-17)

Naaman se’n tornà a casa de l’home de Déu i confessà que el Senyor és l’únic Déu.

Naaman visita al profeta Eliseu. Segueix els consells del profeta i sana. La seua sanació va més enllà de la pell. La seua ment, el seu cor i la seua ànima han sigut també sanades i ara adora al Déu d’Eliseu.

 

SALM

El Senyor ha revelat la seua ajuda, i els pobles contemplen la salvació.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 2, 8-13)

Si som constants en les proves també regnarem amb Crist

Sant Pau aconsella al seu deixeble Timoteu des de la presó. A Sant Pau el poden encadenar però la Paraula de Déu no pot ser encadenada. Els homes podem ser infidels però Déu permaneix fidel.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 17, 11-19

Un dia Jesús, caminant cap a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. A l’entrada d’un poble li van eixir a l’encontre deu leprosos, que es van quedar a una certa distància i van alçar la veu per dir-li: «¡Jesús, mestre, tingueu pietat de nosaltres!» En veure’ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentres hi anaven, quedaren nets. Un d’ells, quan s’adonà que havia sigut curat, tornà arrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu els qui han quedat nets? ¿On estan els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornara per a donar glòria a Déu fora d’este estranger?» I li digué: «Alça’t i ves-te’n. La teua fe t’ha salvat.»

 

REFLEXIÓ

Demanar. Demaneu i Déu vos donarà. Sabem demanar? Naaman busca la curació de la seua malaltia de la lepra. Sant Pau ho suporta tot per amor dels elegits, perquè ells aconseguisquen la salvació i la vida eterna que Déu ens dona per Jesucrist. Per això ens exhorta a ser constants en les proves. A l’evangeli trobem els deu leprosos que demanen a crits: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». Demaneu i Déu vos donarà. Però, sabem demanar? Els deu leprosos, d’un tros lluny, perquè son impurs, perquè estan exclosos de la comunitat, demanen compassió, demanen retornar sans i bons el retorn a la puresa, lliures de tot mal, per tornar a la vida i treure’s la lacra de l’exclusió. Nosaltres cristians,  també podem emmalaltir amb la lepra del pecat i esdevindre impurs. Hem d’humiliar-nos, baixar els graons de la humilitat que necessitem per saber demanar, que nosaltres sols no podem res, demanar-li al Senyor, reconciliem-nos amb ell a través del sacrament del perdó. Ens fa falta demanar constància en les proves, per aconseguir la salvació i la glòria eterna que Déu ens dona en Jesucrist.

Reconéixer. Hem de tornar a nàixer de nou. Qui és Déu? Naaman l’ha reconegut perquè ha tornat a nàixer en les aigües del Jordà, ell leprós com era, ara ha quedat pur. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà curat de la lepra. El baptisme, l’aigua del baptisme ens fa nàixer de nou, nàixer a una realitat més sublim si reconeixem les accions de Déu en la nostra història, en la nostra pròpia vida. Sant Pau ens vols fer reconéixer la Bona Nova que predica: Jesucrist ha ressuscitat d’entre els morts. Déu és fidel sempre a la seua voluntat de salvar-nos. Per això, si Jesucrist ha mort per nosaltres, nosaltres també hem de morir amb ell, per viure amb ell; si som constants en les proves també regnarem amb ell. Hem de reconéixer que som uns necessitats de salvació, de purificació dels nostres pecats, de curació de la nostra lepra. Ens fa falta reconéixer el nostre salvador. Perquè a voltes, o moltes voltes som, ens comportem com els nou leprosos curats que no han fet cap moviment extraordinari després de recuperar la salut. Com si fora el més normal del món. Jesús ens indica que la salvació està en saber reconéixer el do de Déu, la seua gràcia, la seua misericòrdia. Un dels deu, un samarità, un estranger, aquest és el qui dona glòria a Déu, aquest és el qui ha reconegut que ha estat alliberat de la seua malaltia.

Agrair. Naaman després de la seua curació, després de reconéixer: «Ara sé molt bé que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d’Israel». Naaman se’n tornà a Eliseu agraït per la seua curació. Agraïment que el portarà, des d’ara endavant, a adorar només al Senyor. Sant Pau viu agraït de poder portar l’anunci de la Bona Nova, sense importar-li els sofriment o els maltractes. Perquè no pot fer altra cosa que donar el do de Déu que li ha estat donat, per això sols pot viure agraït. El samarità torna agraït a donar gràcies, torna donant glòria a Déu, es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra i li dona gràcies. Agraïts hauríem de viure cada dia els cristians que hem reconegut qui ens salva, qui ens cura, qui ens purifica de tota immundícia. Aquesta ha de ser la nostra actitud davant la vida, viure amb agraïment davant de tot el que fem, perquè ens hem sentit salvats.

Jesús ens diu hui: «Alça’t i ves-te’n. La teua fe t’ha salvat». Alça’t perquè has recuperat la salut, has sigut curat de tot pecat, torna a estar-te dret, no tornes a caure en pecat. Ves-te’n perquè has de fer tu ara d’anunciador de la salvació que t’ha sigut donada. La teua fe que ha fet que demanares ajuda, la teua fe que ha reconegut qui és el qui et dona la salvació, la teua fe que sap viure amb agraïment sempre és el que et fa viure com a salvat, com a persona sana, redreçada i en marxa cap a endavant.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXVII

TEMPS ORDINARI

5 d’octubre de 2025

 

Senyor, feu créixer la nostra fe!

 

En aquest dia del Senyor, hem de celebrar que la salvació és per a tots. Ningú està exclòs de l’amor de Déu. Els cristians vivim la nostra vida com a història de salvació, feta de gràcia i de pecat. Hem d’experimentar la presència de Déu i la proximitat dels germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Habacuc 1, 2-3; 2, 2-4)

El just viurà per la seua fidelitat.

El profeta es queixa del silenci de Déu. Els violents parlen amb la seua força, els tirans amb la seua opressió, els blasfems amb la seua falta de fe. Déu pareix no tindre pressa. Déu no actua. Però el seu dia arribarà. A nosaltres, impacients, ens demana viure en fidelitat la vida cristiana.

 

SALM

Tant de bo que hui sentíreu la veu de Déu: «No enduriu els vostres cors.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (2 Timoteu 1, 6-8. 13-14)

No t’avergonyisques de donar testimoni de nostre Senyor.

Sant Pau demana a Timoteu que no s’avergonyisca de l’evangeli que ha rebut. I a nosaltres ens demana reavivar l’esperit rebut en el nostre baptisme i lluitar per l’evangeli que l’església ens ha entregat.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 17, 5-10

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Fes créixer la nostra fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéreu una fe com un gra de mostassa, diríeu a eixa morera: “Arranca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i vos obeiria. ¿Qui de vosaltres, si té un criat llaurant o pasturant el ramat, quan torne del camp li dirà: “Vine de seguida a assentar-te en taula?” ¿No li dirà, més prompte: “Prepara’m alguna cosa de sopar i arromanga’t la túnica per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu”? ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu vos ha manat, digueu: “Som servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.”»

 

REFLEXIÓ

Fer créixer la seua fe és la petició dels deixebles de Jesús. En el relat escoltem la petició del deixebles dels anys 30. I és, reconeixem-ho, també la petició dels deixebles del 2025. La petició de tots els deixebles de Jesús, de tots els temps i èpoques. Senyor, feu-nos créixer en la nostra fe. Ai! si tinguérem un granet de mostassa de fe i vivírem d’ella! De fet, per viure, cal molta fe. Però, té sentit tant d’esforç? Val la pena seguir apostant pel demà? Què fem amb les preguntes que mai no ens responem? Si no hi ha una gran dosi de fe, se’ns fa molt difícil. Fonamentadament, la comunitat cristiana posa la seua esperança en el Déu de Jesús. En el Déu que Jesús ens revela i anem descobrint com el Déu de la vida. El Pare que ens estima fins a l’extrem. El qui anem descobrint discretament i amagada present en tot i tots. En tot el que ens envolta i esdevé. I en tots els qui fem el camí de la vida. Déu que estima la vida. I ens ha donat a Jesús per rescatar la nostra vida del sense sentit i la mort. Per aprendre a viure. I la comunitat cristiana demana: augmenteu-nos la fe! La sentim xicoteta, amenaçada, dèbil.

Mai no està de més que ens detinguem a preguntar-nos sobre el que estem dient. Mai no donar res per entés o sobre-entés. Val la pena que fem personalment aquest exercici. Quan demanem una fe més forta i autèntica estem demanant sentir i confiar sencerament que les nostres vides estan en mans de Déu. I fer peu en aquesta confiança. Fonamentar-nos en ella. Fins i tot, posar-la en joc quan calga. Fonamentar la nostra vida sencera ací. També, que sapiguem veure més enllà. Més enllà de la immediatesa i del que veiem a primera vista. Que sapiguem veure allò que permaneix invisible. Mirar amb el ulls del cor, que són els ulls de la fe. Fins i tot les contrarietats i el que no entenem. De fet, demanem mirar com Jesús. Anar disposant en nosaltres de la mirada de Jesús. La manera com Jesús mira. La manera com Jesús mira els altres, la realitat, els esdeveniments… la vida sencera. Créixer en fidelitat a la Bona Notícia de Jesús. Ser alimentats, moguts per la Paraula de Déu. Viure de la Paraula. Des de ben endins. Hem d’adherir-nos al projecte que el Déu de Jesús té per a la nostra humanitat. Adherir-nos. Apuntar-nos. Això és, seguir a Jesús dia a dia. Comprometre’ns. I podríem seguir trobant significats concrets a la nostra petició. De fet, no només “podríem”. Haurem de trobar-los i concretar-los. Expressar-los amb les nostres paraules. Reconéixer que ja estan en nosaltres, potser sense ni adonar-nos. Reconéixer-nos necessitats.

La fe és do. Se’ns dona. Se’ns concedeix. És regalada. No és cap mèrit personal. S’acull. La fe es demana. La fe és perseverança. Cal cuidar-la i alimentar-la. Permanéixer en ella. Sense abandonar mai. Sense deixar de fer peu. La nostra fe és dèbil i vulnerable. Cert. Es veu afectada pel que vivim i convivim. Hem de ser ben conscients de l’atmosfera que respirem. Ni som, ni volem ser càpsules hermètiques. Demanem una fe que ens ajude a viure en aquest nostre món. Hui. El món que Déu ha creat per a nosaltres i ha deixat a les nostres mans. Demanem saber estar en aquest el nostre món. Al nostre lloc. A la nostra realitat. Allà on estem. En el que ens pertany de fer. I així poder dir algun dia “missió acomplida”. Ni més ni menys. El que ens tocava. El que els Senyor ens ha encomanat.

Senyor, feu créixer la nostra fe!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXVI

TEMPS ORDINARI

28 de setembre de 2025

 

Ell ara troba consol, i tu, en canvi, patiments

 

Jesús es fa paraula d’esperança per al nostre esperit abatut i es fa aliment per al viatge de la vida. Jesús ens envia els seus missatgers per a anunciar-nos una nova manera de viure. Escoltem al Senyor que ens convida a obrir-nos als germans.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Amós 6, 1a.4-7)

Els vividors seran els primers en les files dels deportats.

El profeta Amós denuncia amb gran atreviment als ociosos i als avariciosos. Es necessita valor per a tirar en cara als poderosos el seu pecat. Només els homes de Déu tenen eixa valentia.

 

SALM

Alaba el Senyor, ànima meua.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Timoteu 6, 11-16)

Guarda el manament rebut, fins a la manifestació de nostre Senyor.

Déu parla de mil maneres al qui sap escoltar. Déu parla especialment a través del sofriment dels pobres. No és temps de miracles. És temps de conversió: mirar a Déu i al germà.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 16, 19-31

En aquell temps, Jesús digué als fariseus «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i per a ell cada dia era una festa. Un pobre que es deia Llàtzer estava estirat vora el seu portal amb tot el cos llagat, desitjant satisfer la fam amb les molles que queien de la taula del ric, i fins i tot venien els gossos a llepar-li les úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren al si d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al país dels morts, alçà els ulls enmig dels turments i va veure de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Aleshores exclama: “Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulle amb aigua la punta del seu dit i em refresque la llengua, perquè patisc terriblement enmig d’estes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota classe, mentres que Llàtzer només va rebre mals. Així que ell ara troba consol, i tu, en canvi, patiments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha permanentment un abisme tan gran que ningú, per més que vullga, no pot travessar d’ací on estem cap a vosaltres, ni d’on esteu vosaltres cap ací.” El ric digué: “Aleshores, pare, et pregue que l’envies a casa de mon pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els ho advertisca, perquè no acaben també ells en este lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisés i els profetes: que els escolten.” El ric contestà: “No ho faran, pare meu Abraham. Però si va a veure’ls algú d’entre els morts, sí que es convertiran.” Abraham li digué: “Si no escolten Moisés i els profetes, no els convencerà cap mort que ressuscite.”»

 

REFLEXIÓ

Els fets especials, les històries diferents, poden canviar la nostra vida perquè ens commouen profundament. Però canviem realment quan busquem pacientment la veritat de l’Evangeli, les coses essencials, allò que Jesús ens vol dir. El Mestre ho diu molt clar: «No podeu servir a Déu i als diners». Al ric de la paràbola se’l jutja per gaudir de la riquesa ignorant al pobre. La seua falta de solidaritat augmenta el dolor del necessitat. Només els gossos es recorden d’ell i l’acaricien. El nostre temps viu un fum de vanitats, l’exhibició de poder i el desig compulsiu d’aparentar ser feliços. Les diferències tant grans creen abismes o fosses immenses, separacions irreconciliables i actituds que costen de definir. El pecat de qui es creu totpoderós, que estima les seues riqueses sobre totes les coses, és la idolatria de déus falsos que acaben ofegant la seua llibertat i els seus sentiments. No reconeix Déu com a únic Salvador. El segon pecat és la seua duresa de cor que li impedeix reconéixer la dignitat dels altres. La vertadera llibertat ens hauria d’inclinar cap al bé.

Les lectures de hui presenten dos temes a reflexionar: el temps i la llibertat. Hi ha un temps de conversió. Tots tenim la nostra oportunitat. Si no l’aprofitem, després serà tard, i no es podran superar les diferències. Cal viure el temps per assolir la vertadera llibertat. La fe adulta ens fa lliures. Som lliures quan vivim la nostra fe cristiana amb coherència, amb fidelitat; moguts per l’amor i la convicció, no per l’interés o la por; som lliures quan intel·ligència i voluntat ens mouen a fer el bé; quan estem animats per l’Esperit que tot ho discerneix, i no animats per la lletra, per les formes, que ens fa inflexibles; finalment esdevenim lliures quan som més misericordiosos que justos.

L’home lliure és capaç de diàleg perquè està obert a l’altre i accepta la seua opinió i, per tant, les diferències. El diàleg comporta projectes compartits i compromisos. Crist és l’anunciador de la nova Aliança, on la vertadera llibertat de l’home, la llibertat transcendent i definitiva ve de Déu. El servici, i no el poder, ens fa lliures. El camí de la humilitat i del sacrifici ens fa lliures. Crist ens allibera del pecat, de la mort, i d’una llei feta pels homes que ens esclavitza quan no ens deixa estimar i compartir. La vertadera llibertat ens fa col·laboradors de l’obra de Déu. Cal, pues, escoltar Déu i confiar en Ell per anar a auxiliar les necessitats dels altres amb una actitud generosa i de servici que fa superar les distàncies i els prejudicis.

Si tenim l’ànima anestesiada no veurem la realitat, la pobra realitat que ens envolta. Els bens compartits augmenten, els talents regalats ens fan rics. Són el tresor que anem acumulant en mans del Bon Déu. Aquest convenciment ens conforta enmig de les nostres penes i ens obri un camí de més gran esperança. No es tracta només d’ajuda material, de donar les monedes de la butxaca o els billets de la cartera. Es tracta de donar-nos a nosaltres mateixos: regalar el nostre temps, unes paraules amables, un cor compassiu, una empatia natural, una mirada afectuosa, una llàgrima compartida, un projecte en comú… que són el millor medicament en qualsevol situació. Com l’oli suau que fa moure bé un motor. El diàleg entre els dos protagonistes de la paràbola ho hauria canviat tot. Quina llàstima!

Aquell, ric o pobre, que mira els escenaris de la vida amb misericòrdia i bondat acaba tenint una fe profunda que converteix la seua vida en un miracle. El miracle que realitza el Senyor en nosaltres quan estem oberts a la seua Paraula. Ho experimentem quan fem nostres les paraules de Sant Pau a la segona lectura: «Busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe». Així, el pobre i el ric de l’Evangeli, i tots els altres, no viurien equivocats els uns i humiliats els altres. Demanem-ho hui al Senyor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXV

TEMPS ORDINARI

21 de setembre de 2025

 

La vertadera riquesa

 

És temps de gràcia. És temps de renàixer. L’església ens convida a donar gràcies a Déu, a demanar-li força i llum per a les nostres vides ferides pel pecat.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Amós 8, 4-7)

Contra els qui «compren amb diners gent necessitada».

En aquesta lectura descobrim i sentim a un Déu enfadat per les injustícies dels homes poderosos. És un crit, una denúncia, una queixa d’ahir però que arriba fins als nostres dies.

 

SALM

Lloeu el Senyor, que trau el pobre de la cendra.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (1 Timoteu 2, 1-8)

Feu pregàries per tots els hòmens a Déu, que vol que tots se salven.

Sant Pau ens exhorta a orar per tots els homes. El món sencer necessita ser sanat de les injustícies, de l’explotació dels humils, de la guerra i de l’abús del poder. I nosaltres també necessitem ser sanats per a portar una vida en pau amb tots.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 16, 1-13

En aquell temps, Jesús va dir als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: “¿Què és això que sent dir de tu? Dona’m comptes de la teua administració perquè d’ara en avant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “¿Què faré, ara que el meu amo em lleva l’administració? Per a cavar, no tinc prou forces; anar a captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar qui em vullga rebre en sa casa quan perdré l’administració.” Aleshores cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “¿Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent gerres d’oli.” Li digué: “Ací tens el teu rebut. Assenta’t i ara mateix escriu-ne un que diga cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, ¿quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Ell li diu: “Ací tens el teu rebut. Escriu-ne un que diga huitanta.» I el Senyor lloà l’administrador fraudulent, perquè havia actuat amb astúcia: “Els fills d’este món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum.” I jo vos dic: “Guanyeu-vos amics a costa dels diners, que corrompen, perquè, quan tot s’haja acabat, vos reben en les estances eternes.” Qui és fidel en una cosa molt menuda, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses menudes, també enganya en les grans. Per tant, si no heu sigut fidels en l’administració dels diners, que corrompen, ¿qui vos confiarà els béns vertaders? I si no heu sigut fidels en les coses que són d’un altre, ¿qui vos donarà allò que vos pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i els diners.»

 

REFLEXIÓ

Som servidors? A qui servim? Mesures menudes, pesos grans, trampa amb les balances, compra i venta de gent necessitada, pobres i esclaus a bon preu, guerres i fam.

Som servidors? A qui servim? Des del profeta Amós fins als nostres dies pareix que no han canviat molt les coses. Encara hi ha gent esclavitzada, aprofitada pels altres, maltractada a tots els nivells, econòmic, social, cultural i religiós. Encara hi ha molta gentola solta pel món, en el país, entre els nostres veïns, entre les nostres famílies, entre els nostres germans.

Som servidors? A qui servim? Podem servir, ser molt servicials, però, tal vegada tot ho fem en benefici propi, en interès nostre, acabant sent uns servidors de les nostre riqueses enganyoses del tipus que siguen: econòmiques, culturals, socials; però en definitiva riqueses que ens esclavitzen, enganyant-nos a nosaltres mateixos.

«No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses». Ens diu Jesús. Preguntem-nos: A quin amo servim? A qui estimem? A qui fem cas? «Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un sol, Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes.» Sant Pau ens indica a qui hem de servir. Desitja que els homes preguen per tot arreu, i que puguen alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions. Si volem ser servidors de Déu, ja podem començar per donar-nos nosaltres mateixos: en la pregària, l’oració, la súplica i l’acció de gràcies. Perquè Déu vol que siguem bons administradors dels dons que hem rebut, que siguem fidels i prudents en l’administració de totes les xicotetes coses que ens han sigut donades. Més encara, tot el que tenim, tota riquesa que puguem tindre, siga material, siga espiritual, tot, ho hem de posar al servici dels altres, dels més xicotets i necessitats. Perquè en el necessitat sempre està present el Crist mateix. Si ell va donar la vida per nosaltres, nosaltres hem de donar la vida pels altres.

Som servidors? A qui servim?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diumenge XXIV del Temps Ordinari

FESTA DE L’EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

14 de setembre de 2025

 

 

El Fill de l’home ha de ser elevat

 

La litúrgia de hui ens convida a celebrar el triomf de la creu, símbol de la nostra fe. La societat ens predica que l’important és guanyar i ser el primer. La Paraula de Déu ens predica una altra victòria, la victòria de la creu. La comunitat es reunix, hui, per a contemplar al que es va buidar, es va donar i va triomfar, a Jesucrist.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Números 21, 4b-9)

Els qui hauran estat picats, si miren la serp de coure, salvaran la vida.

El poble crema en protestes contra Déu en el seu viatge pel desert cap a la llibertat. I una vegada més ha de demanar perdó, alçar els ulls al cel i obrir-se a l’acció salvadora de Déu. No és la serp alçada sinó el Déu compassiu el que sana la nostra rebel·lia.

 

SALM

No oblideu les obres del Senyor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Filipenses 2, 6-11)

Jesucrist s’abaixà. Per això Déu l’ha exalçat.

Proclamarem l’himne del triomf de Jesús com el Crist, el Senyor. Jesús és el Déu que es buida, s’humilia, és exaltat i glorificat i al qual tots nosaltres mirem, estimem i cridem: Jesucrist, el nostre Déu i Senyor.

 

Vos adorem, oh Crist, i vos beneïm,

perquè per la vostra creu heu redimit el món.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Joan 3, 13-17

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisés, en el desert, elevà la serp, també el Fill de l’home ha de ser elevat, perquè tots els qui creguen en ell tinguen vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnara, sinó per salvar el món gràcies a ell».

 

REFLEXIÓ

En este Diumenge XXIV del Temps Ordinari, l’Església ens proposa commemorar en el dia del Senyor l’Exaltació de la Santa Creu que se celebra sempre el 14 de setembre amb motiu de la dedicació de la Basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem. En el calendari litúrgic tenim 3 festes que giren al voltant de la creu i que convenen diferenciar. La festa per antonomàsia és el Divendres Sant; li seguix la Festa de la Invenció de la Creu celebrada el 3 de Maig per a commemorar el dia en què Santa Helena va trobar a Jerusalem la creu en la qual va ser crucificat el Senyor; i, finalment, en relació amb la festa anterior, tal dia com hui, el 14 de setembre, l’exaltació de la Creu, es commemora el dia de la consagració de la Basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem o de l’Anastasi l’any 335 d. C. De nou, en este diumenge, l’Església proposa als creients girar les seues mirades a la creu per a comtemplar la seua incomprensible saviesa, bogeria i santedat per a la salvació del món.

La creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra societat no interessada en aquesta realitat de la mateixa naturalesa humana. Però encara hui no hi deu haver ningú que no reconega aquest símbol  vinculat a la religió si no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també hui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció del Senyor està sempre viu i la creu és el pas ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no sols a grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres.

Quan mirem la creu, quan girem els ulls cap a aquest arbre preciós, que és arbre de vida i no de mort, amb Crist veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats; tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantindre la seua família o per donar-los una llar evitant ser desnonats; tantes dones maltractades clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta majors clavats en un llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostre amor; moltes creus de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no prestem atenció. Per compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la seua divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però ací no acaba la seua missió. Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.

Crist fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu recau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seua resurrecció que és esperança de la nostra. Les nostres creus són ara i ací signe de desesperació i desolació, passant per la creu de Crist esdevenen llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de vindre la vida, la vida vertadera, plena i perdurable; en la creu està la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.

 

 

 

DIUMENGE XXIII

TEMPS ORDINARI

7 de setembre de 2025

 

Deixebles de Jesús

 

Jesús presenta el seu missatge i fins i tot es presenta a si mateix com una invitació, com una oferta lliure que podem acceptar o rebutjar; i, per una altra, com una exigència estricta. Permaneixem lliures; però, si l’acceptem, serà exigent amb nosaltres. Hem de posar a Jesús i el seu Regne per damunt fins i tot de les nostres relacions i desitjos més volguts.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Saviesa 13-18a)

¿Qui pot descobrir les intencions del Senyor?

Saviesa humana o saviesa divina? La paraula de Déu ens recorda que la saviesa humana està plena de limitacions, però la saviesa divina no té límits. Sabem moltes coses però sense la saviesa divina permaneixen buides. Només la saviesa de Déu ens ajuda a aprofundir en el misteri de Déu, de l’home i de la creació.

 

SALM

Al llarg de tots els segles, Senyor, heu sigut sempre la nostra muralla. 

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Filèmon 9b-10.12-17)

Pren-lo, no com a esclau, sinó com un germà estimat.

En Crist no hi ha ni esclau ni lliure. Tots som iguals. Tots germans. Sant Pau li demana a Filèmon, i a tots nosaltres, que aculla amb amor a Onèsim a qui ha engendrat com a fill de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 14, 25-33

En aquell temps, caminava molta gent darrere de Jesús. Ell es girà i els digué: «Si algú ve cap a mi i no deixa l’amor per son pare i sa mare, per l’esposa i els fills, pels germans i les germanes, i fins i tot per la seua pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no carrega la seua creu i em seguix, no pot ser deixeble meu. ¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’assentarà primer a calcular-ne el preu i veure si té recursos per a acabar-la? Perquè si, després de posar els fonaments, no poguera acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n dient: “Eixe home començà a construir, però no ha pogut acabar.” O bé, ¿quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’assenta primer a decidir si amb deu mil hòmens podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, quan l’altre encara està lluny, li enviarà una ambaixada a demanar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot allò que té.»

 

REFLEXIÓ

El llenguatge de Crist sona dur quan ens diu que si no l’estimem més que al pare, la mare, l’esposa, els fills o als germans no podem ser els seus seguidors. Sinó l’estimem més que a la nostra pròpia vida no tenim res a fer. O tal volta sí, perquè abans d’emprendre la construcció de la nostra fe, abans d’emprendre la batalla contra la incredulitat i el mal ens cal mesurar les nostres forces, no siga que esdevinguen incertes les nostres previsions o insegurs els nostres raonaments. No podem ser deixebles del Crist sense renunciar a tot el que tenim, no podem ser els seus seguidors sense portar cadascun de nosaltres la nostra pròpia creu. Però de fet, no hi molta gent portant ja creus ben pesades? No hi ha molta gent portant la creu de la fam, la de l’exili, siga per motius polítics, econòmics o socials, la creu de la nuesa, la creu de la presó, la creu de la soletat o l’abandonament, la creu de la malaltia o la creu de la incomprensió? Hi ha tantes creus al món, tants natzarens amb pesades creus carregades al coll que ni hi ha prou veròniques compassives per eixugar tants fronts amarats de suor i de sang, ni prou cireneus per ajudar-los en el camí. O tal volta sí que hi ha un cireneu amb prou experiència en això de carregar-se la creu al coll, un cireneu sempre disposat a donar una mà, per més pesada i dura que siga la nostra creu, el Crist.

Tant de bo que si mirant les creus dels altres pensem que no ens toca ajudar-los, que no ens correspon eixugar la suor del rostre, aquesta separació del dolor dels altres siga, com succeí a Onèsim, ocasió per a recobrar-los per sempre com a germans, rebent-los com a tals. Massa sovint el cos, aquesta vida, esdevé una càrrega per a l’esperit, que afligix l’ànima. Una creu tant pesada que no deixa espai per a pensar en res més que en com suportar-la, no deixa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ni encara menys ens permet de ser capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Com descobrir així la voluntat del Senyor? Com conéixer que desitja Déu? És que potser és el Senyor qui ens vol esclafats baix el pes de les creus de la vida? No si mirem en profunditat el misteri de la redempció. La vida d’ací a la terra és com un somni en fer-se de dia, com l’herba que espigada al matí, al capvespre ja està seca. Hi ha alguna cosa que va molt més enllà, hi ha qui per a Ell mil anys són com un dia que ja ha passat. Ell és la font de la saviesa, el qui la dona i qui envia l’Esperit, el qui dona la saviesa que salva. És aquell qui reclama la nostra atenció, aquell qui acceptant les nostres renúncies mogudes per l’amor cap a Ell, és pacient amb nosaltres, ens sacia amb el seu amor i esdevé la nostra muralla, una muralla on les torres estan ben fonamentades, i la lluita ben planificada.

És dur el llenguatge de Jesús, tant dur que alguns l’abandonaren i l’abandonen també hui. La crida de Jesús és la crida a una nova llibertat, la llibertat del deixeble. Una llibertat, costosa, cara, que requerix coratge. Jesús demana als qui el volen seguir renunciar a tot el que posseïxen; però demanant-nos aquesta renuncia Jesús va més enllà de les coses materials; ens parla d’estimar, de no voler ser els amos de la nostra vida, dels nostres sentiments; perquè aquests moltes vegades deixen veure que només posseïm la injustícia, més que la misericòrdia; és quan jutgem durament als germans i ens sentim amb el dret de pensar i de decidir pels altres, amb dret de carregar-los pesades creus al coll, sense la mínima intenció d’ajudar-los o d’alleugerir-los la càrrega. Crist ens convida a deixar de carregar creus, siga de manera activa individual i personal o siga de manera passiva i col·lectiva, i ens convida a carregar la seua creu i a seguir-lo per a aprendre així d’ell a practicar la misericòrdia, la justícia i la gràcia, l’amabilitat.

Deia el beat Joan Pau I: «Estimar a Déu és viatjar amb el cor cap a Déu. Un viatge preciós. (…) Un viatge que comporta a vegades sacrificis, però aquests no han de parar-nos. Jesús està a la creu: el vols besar? Si ho vols fer no pots sinó inclinar-te cap a la creu i deixar que et punxen algunes espines de la corona que té al cap el Senyor» (Audiència General 27 de setembre de 1978).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXII

TEMPS ORDINARI

31 d’agost de 2025

 

Qui s’humilia serà enaltit

 

El missatge de hui és clar: en el Regne hi ha un bon lloc per a tots. Si haguera d’haver alguna preferència, hauria de ser per als pobres, els humils, ja que Déu els atorga el primer lloc, i són els favorits de Jesús. El mateix Jesús ens pregunta ací i ara: Quin lloc triem i quin lloc cedim als altres?

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiàstic 3, 17-18. 20. 28-29)

Sigues humil, i el Senyor et donarà els seus favors.

No solament se’ns recomana ser humils sinó que se’ns recorda que els humils troben el favor de Déu. Déu resisteix als orgullosos. La humilitat atrau el favor i l’atenció de Déu. Només els humils tenen els ulls oberts a la grandesa de Déu.

 

SALM

Prepareu la terra per als pobres, li donàreu fertilitat, Déu nostre.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 12, 18-19. 22-24a)

Vos heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu.

La carta als Hebreus ens col·loca als cristians en el nostre lloc. L’església no va començar a la muntanya entre llampecs i foc sinó al peu de la creu. Humil principi de l’església, humil començament de la salvació.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 14, 1. 7-14

Un dissabte, Jesús anà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats havien triat els primers llocs i els proposà esta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de bodes, no et poses en el primer lloc. Podria haver un convidat més important que tu, i vindria el qui vos ha convidat als dos i et diria: “Cedix-li el lloc”, i tu hauries d’anar a ocupar l’últim lloc, tot avergonyit. Al contrari, quan et conviden, ves a posar-te en l’últim lloc, i, quan vindrà el qui t’ha convidat, et dirà: “Amic, puja més amunt.” Aleshores seràs honorat davant de tots els qui estan en taula, perquè qui s’enaltix serà humiliat, el qui s’humilia serà enaltit.» Després digué al qui l’havia convidat: «Quan faces un dinar o un sopar, no crides els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la recompensa. En canvi, quan faces un banquet, convida pobres, invàlids, coixos i cegos. Feliç de tu, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitaran els justos.»

 

REFLEXIÓ

Jesús està menjant convidat per un dels principals fariseus de la regió. Lluc ens indica que els fariseus no deixen d’espiar-lo. Jesús, no obstant això, se sent lliure per a criticar als convidats que busquen els primers llocs i, fins i tot, per a suggerir al que l’ha convidat a qui ha de convidar d’ara en avant. És aquesta interpel·lació a l’amfitrió la que ens deixa desconcertats. Amb paraules clares i senzilles, Jesús li indica com ha d’actuar: «No convides als teus amics ni als teus germans ni als teus parents ni als veïns rics». Però, hi ha una cosa més legítima i natural que estrényer llaços amb les persones que ens volen bé? No ha fet Jesús el mateix amb Llàtzer, Marta i Maria, els seus amics de Betània?
Al mateix temps, Jesús li assenyala en qui ha de pensar: «Convida als pobres, invàlids, coixos i cegos». Els pobres no tenen mitjans per a correspondre a la invitació. Dels lesionats, coixos i cegos, res es pot esperar. Per això, no els convida ningú. No és això una cosa normal i inevitable?

Jesús no rebutja l’amor familiar ni les relacions amistoses. El que no accepta és que elles siguen sempre les relacions prioritàries, privilegiades i exclusives. Als qui entren en la dinàmica del regne de Déu buscant un món més humà i fratern, Jesús els recorda que l’acolliment als pobres i desemparats ha de ser anterior a les relacions interessades i els convencionalismes socials. És possible viure de manera desinteressada? Es pot estimar sense esperar res a canvi? Estem tan lluny de l’Esperit de Jesús que, a vegades, fins a l’amistat i l’amor familiar estan mediatitzats per l’interés. No hem d’enganyar-nos. El camí de la gratuïtat és quasi sempre dur i difícil. És necessari aprendre coses com aquestes: donar sense esperar molt, perdonar sense exigir, ser més pacients amb les persones poc agradables, ajudar pensant només en el bé de l’altre.

Sempre és possible retallar un poc els nostres interessos, renunciar de tant en tant a xicotets avantatges, posar alegria en la vida del qui viu necessitat, regalar alguna cosa del nostre temps sense reservar-lo sempre per a nosaltres, col·laborar en xicotets servicis gratuïts. Jesús s’atreveix a dir al fariseu que l’ha convidat: «Feliç tu si no poden recompensar-te». Aquesta benaurança ha quedat tan oblidada que molts cristians no han sentit parlar mai d’ella. No obstant això, conté un missatge molt volgut per a Jesús: “Feliços els que viuen per als altres sense rebre recompensa. El Pare del cel els recompensarà”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXI

TEMPS ORDINARI

24 d’agost de 2025

 

La salvació del bon Déu

 

A tots ens agrada anar a una casa on les portes estiguen sempre obertes per a l’acolliment cordial. Així vol Jesús que siga la seua Església: una casa d’acolliment obert a tots. Ell acull a tots els que el busquen, i fins i tot es desvia del camí per a buscar als extraviats. Hem d’esforçar-nos per ser com Jesús, estimant a Déu i als altres, i vivint segons l’esperit de l’Evangeli.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Isaïes 66, 18-21)

De totes les nacions em presentaran tots els vostres germans.

Tots els pobles. Tots els idiomes. Totes les nacions. Paraula atrevida del profeta que es compleix a l’església. Tots nosaltres estem cridats a reconéixer els signes que Déu fa entre nosaltres. Nosaltres som el poble de Déu múltiple i meravellós.

 

SALM

Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l’evangeli a tota la creació.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 12, 5-7.11-13)

El Senyor reprén els qui estima.

La paraula de Déu és medicina, amarga a vegades, dolça altres, misteriosa quasi sempre, però sempre dóna vida i força al qui l’acull. Nosaltres la necessitem sempre. És vitamina que manté la nostra vida cristiana desperta i viva.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 13, 22-30

En aquell temps, Jesús, fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè vos dic que molts voldran entrar i no podran. Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres vos quedareu fora i començareu a tocar dient: “Senyor, obriu-nos.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou.” Aleshores vos posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb vós, i heu ensenyat per les nostres places.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal.” Allí hi haurà els plors i el cruixir de dents, quan veureu Abraham, Isaac i Jacob i tots els profetes en el regne de Déu, mentres que a vosaltres vos hauran tirat fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’assentaran en taula en el regne de Déu. Hi ha últims que seran primers, i primers que seran últims.»

 

REFLEXIÓ

Jesús va caminant cap a Jerusalem. La seua marxa no és la d’un pelegrí que puja al temple per a complir els seus deures religiosos. Segons Lluc, Jesús recorre viles i pobles ensenyant. Hi ha alguna cosa que necessita comunicar a aquelles gents: Déu és un Pare bo que ofereix a tots la seua salvació. Tots són convidats a acollir el seu perdó. El seu missatge sorprén a tots. Els pecadors s’omplin d’alegria en sentir-lo parlar de la bondat insondable de Déu: també ells poden esperar la salvació. En els sectors fariseus, no obstant això, critiquen el seu missatge i també el seu acolliment a recaptadors, prostitutes i pecadors: no està Jesús obrint el camí cap a una
relaxació religiosa i moral inacceptable?

Segons Lluc, un desconegut interromp la seua marxa i li pregunta pel número dels qui se salvaran: seran pocs?, seran molts?, se salvaran tots?, només els justos? Jesús no respon directament a la seua pregunta. L’important no és saber quants se salvaran. El decisiu és viure amb actitud lúcida i responsable per a acollir la salvació d’eixe Déu Bo. Jesús li ho recorda a tots: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta». D’aquesta manera, tala d’arrel la reacció dels qui entenen el seu missatge com una invitació al laxisme. Seria burlar-se del Pare. La salvació no és una cosa que es rep de manera irresponsable d’un Déu permissiu. No és tampoc el privilegi d’alguns triats. No és prou en ser fills d’Abraham. No és suficient haver conegut al Messies. Per a acollir la salvació de Déu és necessari esforçar-nos, lluitar, imitar al Pare, confiar en el seu perdó. Jesús no rebaixa les seues exigències: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós»; «No jutgeu i no sereu jutjats»; «Perdoneu setanta vegades set» com el vostre Pare; «Busqueu el regne de Déu i la seua justícia».

Per a entendre correctament la invitació a entrar per la porta estreta, hem de recordar les paraules de Jesús que podem llegir en l’evangeli de Joan: «Jo soc la porta; si un entra per mi serà salvat». Entrar per la porta estreta és seguir a Jesús; aprendre a viure com ell; prendre la seua creu i confiar en el Pare que l’ha ressuscitat. En aquest seguiment a Jesús, no tot val, no tot és igual; hem de respondre a l’amor de Pare amb fidelitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà. Per això, la seua crida és font d’exigència, però no d’angoixa. Jesucrist és una porta sempre oberta. Ningú la pot tancar. Només nosaltres si ens tanquem al seu perdó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XX

TEMPS ORDINARI

17 d’agost de 2025

 

L’escàndol de la veritat

 

És diumenge, dia en què tots som cridats a posar els ulls en el Senyor de la salvació, a demanar fortalesa per a viure la nostra setmana sense mirar cap a darrere. Jesús va davant, nosaltres el seguim amb confiança malgrat els nostres cansaments i desànims.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Jeremies 38, 4-6. 8-10)

¡Ai, mare meua! M’has posat en el món a mi, que tinc en contra tota la terra

Jeremies és castigat per predicar la Paraula de Déu. Però la paraula rebuda no pot ser silenciada. Molts cristians tenen por a parlar de Déu, a dir que són creients i que Déu és important en les seues vides. Hem de parlar de tot i, de tant en tant, hem de testimoniar la nostra fe.

 

SALM

Senyor, Senyor, sigueu benvolent i salveu-me; veniu de presa a ajudar-me, Senyor.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 12, 1-4)

Sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha sigut proposada.

Com a seguidors de Crist, hem de perseverar en la fe fins al final de la meta i córrer la carrera de la vida amb els ulls posats en el Senyor.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 12, 49-53

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i ¡com voldria que ja estiguera encesa! He de rebre un baptisme, i ¡com desitge que això es complisca! ¿Vos penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Vos assegure que no. He vingut a portar-hi divisió. D’ara en avant els cinc membres d’una casa estaran dividits: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.»

 

REFLEXIÓ

Jesús ha vingut ha calar foc a la terra. Aquest és el missatge de la bona nova: foc, que la terra fora foc, que la creu, la mort, la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant, cremara i purificara tota la nostra existència. Perquè el baptisme que Jesús ha de passar és la mort en creu, la sang que ha de vessar és el baptisme per a la nostra salvació.

Diu Jesús: és la divisió, el que he vingut a portar. Divisió entre parents, perquè encara que resulta difícil d’entendre, el seguiment de Jesús comporta radicalitat, incomprensió, un cert tall d’un abans i d’un després, un discerniment d’esperit, una guerra interna fins i tot, on en el procés de conversió Jesús sura per damunt de tot, de tota afecció humana i afany de vanitat. Del missatge que Jesús ens va exposant en la bona nova nosaltres som els receptors. Però, hem sigut bons receptors? Hem acollit amb tot el seu valor, el missatge de Jesús, encara que resulte estrany? Ens hem adonat que aquest missatge és per a nosaltres? Hem entés bé que el nostre baptisme també ha de ser una assimilació a la creu de Jesucrist? Estem preparats per a la prova que ens ha sigut proposada?

Jesús és el camí, nosaltres tenim divisions i en tindrem, divisions tal vegada que seran per conseqüència del seu seguiment. Hem d’experimentar la divisió, el tall entre el vici i la virtut, la guerra espiritual que se’ns presenta en la nostra quotidianitat, entre el bé que voldríem fer i el mal que fem. Però Jesús és a qui hem de seguir per damunt de tot, per discernir el bé que necessitem experimentar per caminar a la presència de Déu. Ens cal posar la nostra voluntat a la disponibilitat de la seua voluntat, perquè Jesús és qui divideix, obri, secciona i extirpa el mal amb la seua mort en creu i amb la seua resurrecció. I només ell, ens dona la vida desitjada, nova, santa i eterna, que necessitem com a fills estimats del Pare.

Cadascú de nosaltres, a més de receptors de la bona nova esdevenim transmissors de la fe que hem rebut. Ara bé, som bon testimoni? Perquè se’ns exigeix viure la nostra fe amb una coherència exquisida. No podem caure en un conformisme, el do que hem rebut ens exigeix donar-lo a conéixer amb tota la seua amplitud. Com la Lluna reflecteix el Sol, també nosaltres hem de reflectir a Jesús amb tot el seu missatge. Jesús és qui talla i cus, separa i rejunta, divideix i uneix. Per això se’ns demana estimar a Déu en tot i per damunt de tot. Per això, tenim la necessitat de discernir, de traure i separar tot el mal de dins nostre per viure la fe, l’esperança i la caritat, en la llibertat de fills de Déu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XIX

TEMPS ORDINARI

10 d’agost de 2025

 

Estigueu a punt també vosaltres

 

Cada diumenge se’ns ofereix com una cita setmanal per a créixer i enfortir-nos com a cristians. Demanem al Senyor que tots els dons físics i espirituals que ens ha donat els posem al servici generós dels altres i els administrem bé. Déu és l’amo de tot i el creador de tot.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Saviesa 18, 6-9)

Allò mateix que vos va servir per a castigar els adversaris, es convertí en motiu de glòria per a nosaltres, que vós havíeu cridat.

Els israelites recordaven la bondat de Déu i li donaven gràcies pel seu amor i la seua fidelitat. Nosaltres som també convidats a agrair i respondre al gran amor de Déu.

 

SALM

Feliç el poble que el Senyor ha elegit per heretat.

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Hebreus 11, 1-2. 8-19)

Esperava aquella ciutat que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.

La fe és el regal de Déu que va transformar la vida dels nostres avantpassats creients. La fe és el regal que ha de transformar les nostres vides fins que ens trobem amb els creients de tots els temps en el regne de Déu.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 12, 32-48

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, xicotet ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facen malbé, reuniu-vos en el cel un tresor que no s’acabe; allà, els lladres no s’acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, tindreu el cor. Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per a obrir la porta tan bon punt arribe i toque. Feliços aquells servents que el senyor, quan arribe, trobe vetlant. En veritat vos dic que se cenyirà, els farà assentar-se en taula i es posarà a servir-los. Feliços d’ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetlant així. Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa haguera sabut a quina hora de la nit havia de vindre el lladre, no hauria permés que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.» Aleshores Pere li digué: «Senyor, ¿dieu esta paràbola per a nosaltres o per a tot el món?» El Senyor continuà: «¿Qui és l’administrador fidel i sensat a qui l’amo confiarà els seus servents, perquè els done al temps degut l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. Vos assegure de veres que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: “El meu senyor tarda a vindre”, i començarà a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà el seu senyor el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels. El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l’amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conéixer-la, s’ha fet mereixedor d’assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.»

 

REFLEXIÓ

Hui se’ns dona un toc, un toc d’alerta. Com a cristians hem d’estar a punt. El Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada. Què vol dir això? El Fill de l’home, Crist, vindrà a jutjar-nos per dur-nos al Regne del cel si en som mereixedors. Així, tenim un toc d’alerta a la nostra fe. No podem deixar-nos arrastrar pels béns d’aquest món, procureu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà, ens diu Jesús hui. Perquè, on tenim el nostre tresor? En qualsevol objecte? Al nostre món podem veure’ns esclafats per tresors immaterials, com el prestigi, la fama, la influència i el nombre de seguidors en les xarxes socials. Alerta de no tindre el nostre tresor atrapat en xarxa. «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor», ens diu Jesús. I per això, ens mostra amb paràboles exemples per tindre l’actitud de vigilància. Ens cal vetllar i endevinar si el nostre tresor el tenim posat en vanitats d’aquest món, o bé en la pàtria celestial, en Déu.

Hem d’anar molt en compte amb el cor, no siga cas que amb tantes influències, se’ns quede ressec i se’ns fa una pedra. Això, seria la mort d’un cristià, sense cap esperança. El cristià, només pot seguir el Crist, el vetader tresor. Per això, hem d’estar a punt. Perquè Jesús, el Fill de l’home ens ix al pas en cada esdeveniment de la nostra història. Som cridats. El nostre Pare es complau a donar-nos el Regne. Tenim consciència que estem cridats a viure una vida eterna, més enllà d’aquesta vida caduca?

Abraham va creure en la fidelitat de Déu en cada promesa que rebia. La fe d’Abraham ens és un exemple, per desitjar la voluntat de Déu en la nostra vida. Son molts els qui actualment volen controlar tota la seua vida, tota la seua existència, volen saber el demà, el demà passat, l’hora de la seua mort. Però, si tenim posada l’esperança en el Senyor, com diu el salm, encara que siguem un xicotet ramat no tindrem por. El cristià ha de posar la fe per endavant en tot, en el present i en el futur fe acompanyada d’esperança. Si vertaderament el cristià creu, en el seu pelegrinatge per aquesta vida viurà com a foraster. I no aferrant-se a les coses caduques, al seu davant tindrà sempre la promesa de la ciutat que Déu ens té preparada, el tresor que no s’esgotarà, el Regne, la pàtria celestial.

De moment, ara se’ns demana estar a punt, i com a cristians, hem de vetllar amb delit el nostre quefer diari, per esdevindre uns bons administradors fidels i prudents en els dons, en la gràcia que hem rebut de Déu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE XVIII

TEMPS ORDINARI

3 d’agost de 2025

 

Tindre… o ser?

 

Celebrem el poder i la presència de Déu. Cridats a ser rics als ulls de Déu, hem d’alimentar la nostra vida amb els avisos i els consells de la Paraula de Déu. Només l’Esperit Sant ens ensenyarà el camí per a aconseguir la vida eterna.

 

COMENTARI PRIMERA LECTURA (Eclesiastés 1, 2; 2, 21-23)

¿Què li queda a l’home de tot el seu esforç?

El llibre de l’Eclesiastés ens aconsella, hui, disfrutar dels dies bons i acceptar els roïns com vinguts de Déu; no desitjar allò que no està al nostre abast i viure cada dia com si fóra l’últim dia de la nostra vida. Tot és vanitat. Tot passa. Només Déu permaneix. Només Déu és per sempre. Amb Déu és prou.

 

SALM

Tant de bo que hui sentíreu la veu de Déu: «No enduriu els vostres cors.»

 

COMENTARI SEGONA LECTURA (Colossenses 3, 1-5. 9-11)

Busqueu allò que és de dalt, on està Crist

Les paraules de Sant Pau són profundes i entusiastes. La seua fe en la mort i resurrecció de Crist li permet veure i orientar la seua vida. Sant Pau sap el que s’ha d’apartar a un costat i el que s’ha de voler de veritat. Tot és important però relatiu. Només Crist, el seu amor i la seua amistat han de preocupar-nos tots els dies.

 

EVANGELI

✠ Lectura de l’Evangeli segons Sant Lluc 12, 13-21

En aquell temps, un d’entre la gent digué a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es partisca amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o de mediador entre vosaltres?» Aleshores digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nade en l’abundància, la vida d’un home no depén dels seus béns.» I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell cavil·lava: “¿Què faré si no tinc on guardar la meua collita?” I es va dir: “Ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i guardaré allí tot el meu gra i els meus béns. Aleshores em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i divertix-te.” Però Déu li digué: “¡Insensat! Esta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, ¿de qui serà?” Així passa amb el qui reunix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.»

 

REFLEXIÓ

La paràbola de l’evangeli és molt eloqüent i expressiva: l’amo d’aquelles terres somia amb l’ampliació dels graners en vista de la gran collita que espera i que garanteix el major dels plaers al seu egoisme. No haurà de preocupar-se ja de treballar durant molt de temps; però aquella nit escoltarà una veu que li adverteix: ¡Insensat! Esta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, ¿de qui serà? És la veu de Déu que el crida a reflexionar sobre una realitat que li pot portar a assumir una decisió que li pot fer feliç o infeliç, per sempre. Jesús no ens està convidant a menysprear els béns de la terra; al que sí que ens convida és a no deixar-nos esclavitzar per ells. No vol que estiguem ociosos i que donem valor prioritari al material, perquè hi ha coses més importants. Crist no condemna als rics o les riqueses; el que si ens diu és que no caiguem en la idolatria i en l’obsessió pels diners, pensant que només amb la seua abundància s’aconseguirà la felicitat. Pues no, la vertadera felicitat té altres origens ben diferents i molt més nobles. Són tantes les persones que malgrat els diners que tenen no són feliços…

Busqueu els béns d’allà a dalt, diu sant Pau a la comunitat cristiana de Colosses. Partint de la nova condició del batejat, l’Apòstol exposa en aquest passatge les motivacions profundes de la moral cristiana. El primer és la vida nova de fills que Déu ens ha regalat en el baptisme; i el segon és que hem de portar una existència d’acord amb la vida de Crist, el programa de la qual era servir a Déu-Pare i als homes; justament, tot el contrari és el que practica l’home terreny i materialista, ja que no aspira sinó a disfrutar de tot quant li poden oferir els seus instints, sense importar-li per a res ni Déu ni els homes. Una societat de consum, que preval “el tindre” sobre “el ser”, aliena a les persones, ja que, guiades per la propaganda del benestar, xifra la felicitat humana en l’opulència, a produir i consumir, tindre i gastar; i a això es redueix la seua vida. La societat de consum és una fàbrica de somnis per a “rics insensats“, de fet o de desig, però empobrits interiorment i drogats per la cobdícia i l’afany de posseir i ideologies terrenyes, submisos adoradors del tirànic déu dels diners,

Segons el barem de qualificació de Jesús, tots som “insensats” en major o menor mesura, cada vegada que ens oblidem de Déu i de compartir alguna cosa amb els altres, cada vegada que pensem a acaparar per a nosaltres mateixos i no ens preocupem de ser rics davant Déu que vol la fraternitat, la justícia i la solidaritat entre els homes. Actuar d’eixa manera és preferir tindre coses a ser persones, és malgastar el nostre esforç i energies. Col·loquem-nos per un moment al final de la nostra vida i preguntem-nos: Què podem portar-nos sinó el que hàgem invertit en el servici i l’amor a Déu i al pròxim? Fa ja més de dos mil anys que Jesús ens va descobrir el secret de la felicitat, en proclamar feliços als pobres de béns i buits de si mateixos, que són solidaris i comparteixen amb els altres el poc que tenen, perquè així estan en disposició de ser omplits per Déu i enriquits amb els dons del seu regne. En definitiva, la felicitat humana no consisteix més que en la nostra plenitud com a persones, com a fills de Déu i com germans dels altres; per això, aconseguir el ple desenvolupament humà, espiritual i material, és la vocació integral de l’home.

Senyor, volem compartir el nostre pa amb els altres, invertint els nostres havers, temps i afecte amb els altres, qualsevol que siguen. Així serem rics davant vostre i aconseguirem el secret tresor de la felicitat evangèlica: estimar a Déu i al nostre pròxim.