ELLA, EN LA SEUA SOLETAT, ÉS L´ ESPERANÇA AL COSTAT DEL SEPULCRE

Però més enllà d’un sepulcre sempre hi ha esperança?Així ens els transmetia fa uns anys, el Papa Francesc: “no temeu perquè hi ha una pedra que ha sigut llevada d’una vegada i per sempre: la pedra que tancava el sepulcre de Crist confinant la fe i l’esperança dels seus deixebles a un mer record nostàlgic del que va poder haver sigut i no va ser. Aquesta pedra que pretenia desmentir l’anunci del Regne que tan categòricament havia constituït l’eix i nucli de la predicació del Mestre i reduir la novetat del Déu amb nosaltres a un altre (fallit) bon intent més. Aqueixa pedra que convertia la prioritat de la vida sobre la mort, de l’home sobre el dissabte, de l’amor sobre l’egoisme i de la paraula sobre la mera força, en una cantinela pròpia de febles i il·lusos. Aqueixa pedra aniquiladora d’esperança ja ha sigut llevada pel mateix Déu. La va fer trossos una vegada per sempre.”

I al costat de Crist en el seu Sepulcre, María: testimoni, mare i model de totes les virtuts i gràcies que ens ensenya amb la seua pròpia vida a viure orientats cap a l’Amor, a dirigir cap a Déu la mirada, el cor, els desitjos, els pensaments, els sentiments, tot el que som. A tenir una actitud de fe, vigilant, orant, contemplativa i expectant cap a Déu, que inclina la seua oïda i el seu cor misericordiós cap a tots nosaltres.

Sola, amb la teua solitud ens acompanyes, María, també l’Església està sola i espera en la teua companyia. La teua maternal falda va quedar buida quan ja en el sepulcre vas deixar al Fill, Verge i Mare: deixa que compartim dolor tan gran. Encara que per les teues galtes cauen les llàgrimes, el teu cor és niu de l’Esperança. Mare i Senyora: no volem el teu fills deixar-te sola. Passaran els tres dies d’absència llarga i arribarà el Diumenge molt de matí. Al Fill estimat tu veuràs la primera, ressuscitat, Ressuscitat!